20210317

[2257] La CLEDEL, la lleidatana llet nostra de cada dia

1977. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 8 de gener (AML).
La CLEDEL fou la llet de la nostra infantesa, de la infantesa dels baby boom lleidatans del tardofranquisme (espanyol). L'empresa fou creada just al 1970, l'any que vaig començar a fer parvulets. L'empresariat local no tingué capacitat d'aguantar la societat, i aviat es convertí en S.A. amb participació majoritària d'una empresa basca o navarresa, que l'aguantà fins a l'extinció de la marca al 1990. Aquells anys 70 del segle XX foren els anys estel·lars de la CLEDEL, una mena d'orgull local, amb una planta embotelladora al polígon industrial de la ciutat,  l'únic que hi havia, allà a on ara hi ha les instal·lacions i botiga del Carné. Sempre que d'Alcoletge ens desplaçàvem a Lleida, l'autocar feia drecera per allà on comencen les corbes del polígon venint de Balaguer. Ara hi ha una rotonda que, òbviament, no hi era pas. 

Com a escolars no vam viure ja les rigorositats adoctrinadores del règim feixista (espanyol). Només alguns càntics i flors al mes de maig, una temporada de l'himno amb algun mestre, aquell que feia «tu padre es una caña i tu madre un cañón», l'enciclopèdia Álvarez en els primers anys, tot en la lengua del imperio, el bastó del mestre amb què ens picava dits i mans (i al qual anomenàvem, crec que amb permís del mestre, Don Francisquito, com si fos a l'aula l'encarnació repressora del general dictador), les classes de religió amb el mossèn amb sotana llarga, passar llista a la missa major de diumenge, i poca cosa més. Si ho comparem amb la repressió i persecució soferta per les nostres generacions precedents. Però també foren anys, a l'hora del pati, de l'ampolleta de llet de la CLEDEL que ens repartien. Nosaltres portàvem el got amb el sucre i cola-cao en una bosseta des de casa, i a l'horeta d'esmorzar els mestres ens repartien la llet. La barrejàvem i remenàvem, i els uns ens la bevíem, alguns la llançaven en un racó, altres sempre tenien la desgràcia d'entrepussar...

1975 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
La «Central Lechera de Lérida», que és el que en castellà volia dir l'acrònim CLEDEL, que n'era la marca comercial, va arribar a produir molta varietat de derivats lactis. A banda de la llet, feu mantegues, iogurts, batuts i orxata i tot. 

1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
A casa, nosaltres no en vam comprar fins que va plegar la vaqueria del poble, diria que cap a finals dels 70. Calia anar-la a buscar amb la lletera, d'alumini o plàstic, i bullir-la en arribar a casa. Als pobles va costar molt deixar el costum tradicional de la llet fresca, malgrat els esforços propagandístics de les autoritats i de l'empresa. Quan la mare no va tindre altre remei que passar a la llet processada, no la compràvem en ampolles, sinó en saquets de plàstic, que a casa es col·locaven en un envàs rígid que en permetia el maneig. Era llet fresca pasteuritzada. A l'anunci s'hi veu com la mestressa talla la punteta del saquet de llet. A casa, servidor, marrec de calça curta, n'era l'encarregat oficial. Igual que des de ben petit ho era d'anar-la a buscar a la lleteria del Gainsa, al Carrer de la Costa alcoletgenc, crec que ara se'n diu Segrià.

1975 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
Etiquetes dels productes de la CLEDEL lleidatana. 


1980 ca. La lleidatana llet CLEDEL.
La CLEDEL visqué prou anys per arribar a envasar-se amb els moderns tetrabricks, que encara ara són la base de distribució de la llet als súpers. Llavors, els paquets havien d'explicar en un angle com s'obrien. Totes les marques de llet processada ens pinten els paquets amb bells motius ramaders o paisatgístics muntanyencs i vacums. És un truc bàsic publicitari, aquest d'associar producte amb imatge, encara que la llet ja no fos ben bé natural, o precisament per això mateix. 

Justament en aquells anys, entre els 70 i 80 del passat segle, s'esdevingué la gran reconversió lletera de les nostres comarques. Les vaqueries foren interdites dels corrals a dins dels pobles, igual que tota mena d'altres corrals. Les noves idees del progrés sanitari, agropecuari i comercialitzador van obrir-se pas a cop de decret, i no va quedar altre remei que seguir aquest corrent devastador. Perquè d'aquesta ventada van desaparèixer de patac el consum de llet natural, però també el d'ous de gallines i del tocino casolà, que es criaven des de temps immemorials als corrals i galliners de (gairebé) cada casa. Els ramaders no pogueren resistir la construcció de noves vaqueries als afores, i la producció lletera anà a parar a poc a poc a grans productors empresarials. Els ramaders que resistiren han portat fins avui una lluita titànica contra aquesta concentració.

Certament, els nous estàndards sanitaris exigien una adequació d'aquests espais de vida animal a les cases, que eren els corrals. Però sempre m'ha quedat el cuquet a dins de si era realment convenient de fer-los desaparèixer del tot. Segur que no hauríem pogut trobar alguna altra manera d'adaptar la convivència amb gallines i conills? Ara a cada casa hi ha un gos i les voreres dels carrers han patit i pateixen constantment aquesta presència animal domèstica. Doncs no he entès mai per què no conservar una petita activitat pecuària a les cases. Entre altres, hauria acostat els nostres fills a la vida tradicional i natural de la humanitat des de temps neolítics, i no haurien dibuixat pollastres pelats a l'escola. Hauria ajudat a passar més bé les crisis econòmiques que cíclicament ens piquen i repiquen a la porta. Hauria, hauria... 

Els vents de la modernor no deixaren alternativa. O amb mi o contra mi. O evolucionar o desaparèixer, sí, però el quid n'és el com. Passat mig segle, ara ens comencem a adonar de l'error d'aquell pensament únic. Ara és moda tornar al producte local i natural, biològic o ecològic en diuen... però que no és sinó l'adaptació als temps d'allò que ens vam deixar morir ara fa una generació. Les ganes de deixar enrere el passat pobre de pares i padrins com a nou-rics que érem en aquella sortida del franquisme, hi van posar la cirereta. 

Tota cosa nova, i si pot ser de fora, era millor que qualsevol altra que ens recordés l'avior d'on veníem. No sé si també la parla va entrant a poc a poc en aquesta categoria de coses a oblidar, a recanviar... En canvi, és un fet amb els noms. No seré pas jo qui discuteixi el dret dels pares a posar nom als fills, però la desaparició dels noms tradicionals en un parell o tres de decennis és evident. Quan sentim els noms dels nadons de la matinada de Cap d'Any se'ns fa evident. No ho jutjo, només ho constato com una tendència indeturable. Encara que no s'escrigui ni en diaris i revistes, sovint és un tema de conversa popular, com el de les subvencions a persones nouvingudes. En aquestes sobretaules, hi ha opinions per a tots els gustos, en general més contundents a mesura que augmenta l'edat del comensal. Els padrins miren de contindre's, per no ferir la sensibilitat dels joves, però quan es queden sols n'hi ha que confessen, amb gràcia que fa riure, que els costa de dir o recordar el nom del net o neta... Com deia aquell, algú ho havia de dir. I com diu aquell altre, aquí ho deixo. 

1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
L'extra del diari dedicat a la inauguració de la planta industrial de la CLEDEL de setze mil metres quadrats. Llavors aquestes imatges venien futur, i comparades amb les vaqueries de pobles i viles, doncs no tenien comparació. L'edifici encara existeix al començament del polígon del Segre per la (antiga) 1313, que després va perdre un 13. 

1969. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 20 de setembre (AML).
La subvenció pública fou necessària per a la materialització del projecte inicialment cooperatiu. Ara ha esdevingut obligació dels governants. Llavors encara s'havia d'agrair i no descuidar-se pas de citar la l'adhesió a «nuestro Caudillo Franco». L'empresa fou iniciada per uns 300 ramaders i pagesos lleidatans «que tratan de valorar más sus productos a través de su industrialización y de una comercialización adecuada». L'economia encara es mou en aquests paràmetres, aleshores creguts com a veritats absolutes, però que no seran eterns, i que a poc a poc ja es comencen a revisar. 

1983. La lleidatana llet CLEDEL.
«Diario de Lérida», de 22 d'abril (AML).
«La llet nostra de cada dia», deia l'eslògan comercial dels 80. El titular en la nostra llengua (amb falta d'ortografia inclosa), però no encara el cos de l'anunci de la posada en circulació de l'envàs de cartró. 



20210312

[2256] Lo Cant de la Senyera a la plaça Paeria, 1922

 

1922. L'Orfeó Català a la Paeria, Lleida.
«Catalunya Gràfica», 1922, núm.16, juny (ARCA).
Una esplèndida vista de la plaça de la Paeria lleidatana, amb l'Orfeó Català entonant el Cant de la Senyera sota direcció del mestre Millet.

1922. L'Orfeó Català a la Paeria, Lleida.
«Catalunya Gràfica», 1922, núm.16, juny (ARCA).
Detall dels cantaires i la gentada aplegada a la plaça. El mestre Millet (del centre cap a la dreta de la imatge), amb els braços oberts, dirigeix el Cant.

1922. L'Orfeó Català a la Paeria, Lleida.
«Catalunya Gràfica», 1922, núm.16, juny (ARCA).
La visita de l'Orfeó més admirat de Catalunya, guia i senyera per a tots els altres cantaries del país, fou un esdeveniment de primera magnitud a la Lleida. L'article recull l'animació dels lleidatans durant tota la jornada acompanyant els cantaires barcelonins arribats en tren a la ciutat. El poeta Morera i Galícia, des del balcó de la Paeria, els rebé «pronunciant una sentidíssima poesia en la qual fa constar que els seus desitjos serien que l'altívol campanar de la catedral vella pogués repicar a festa saludant la representació magna de la Catalunya musical, del patriòtic Orfeó Català».

L'arribada a la Paeria fou en seguici, que, segons la crònica, obrien els heralds de la ciutat, i a continuació seguien les senyeres dels orfeons de les comarques veïnes i el de Lleida, els coristes lleidatans, l'Orfeó Català amb sa senyera, l'ajuntament en corporació precedit dels macers, la bandera de la ciutat, els regidors i l'alcalde, el president de la Diputació i nombroses corporacions locals. 

A la tarda, i al Camp d'Esports de la Joventut Republicana lleidatana, assistiren al partit de futbol «entre els equips de Lleida i de Sabadell», potser un combinat de jugadors de la nostra ciutat. Tota la tarda fou una gran festa esportiva: «els atletes fan curses de salts i els nedadors omplen la grandiosa piscina. Hi ha també concurs de patins, bicicletes i motos». Aquests darrers, al velòdrom, és clar.

Finalment, a la tarda hi haurà el concert al Teatre dels Camps Elisis, ple de gom a gom, a on ressonen les notes del maragallià Cant de la Senyera i dels Segadors, «escoltats a peu dret i ovacionats». L'Orfeó feu nit a la ciutat, i l'endemà feren visita a la Seu Vella, amb Morera i Galícia d'insigne cicerone, anaren a missa cantada a la Catedral Nova, i segon concert a la tarda. 

20210308

[2255] Raïmat, amb erre de Raventós


1903. Raïmat, Lleida.
Una targeta postal d'inici de segle XX, amb el text a la banda de la imatge i el revers amb espai només per al destinatari, com fou usual a les primeres cartes postals. La imatge permet apreciar el castell aturonat, amb algunes dependències dels masovers, i el secà que l'envoltava. El reg no arribaria fins cap al 1910, i la propietat dels Raventós, fins al 1914.

(Escric 'erre' i pas 'erra', d'acord amb la grafia fonètica lleidatana, recollida actualment al diccionari normatiu valencià de l'AVL. Penso que al nostre IEC no li costaria gaire acceptar-la també com a forma concurrent amb l'oficial. De fet, als parlants orientals, els fora igual escriure-ho amb e, ja que mantindrien la pronúncia en vocal neutra. Costaria tan poc, fer-nos feliços als pobres ponentins occidentals! Haurà d'arribar el dia del nostre subestàndard, quan la UdL s'hi posi de debò).

(Escric Raïmat, que és la forma tradicional normativa, i no pas Raimat, com últimament s'acostuma a llegir. Tot i que és cert que en aquests derivats en què la síl·laba en hiat esdevé àtona, veí-veïnat, raïm-raïmat... el hiat no l'hi trobem enlloc. Voleu dir que no hi hauríem de suprimir la dièresi en aquests casos? Bé que ens l'estalviem en d'altres! Costaria tan poc modernitzar-nos ortogràficament un pelet, oi? Ara que vista la reacció, en part atalibanada, dels defensors acèrrims dels diacrítics, no hi haurà acadèmic que gosi tocar una coma en el que queda de segle XXI, si més no. I així ens anirà).

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Vista del castell i del mas de Raïmat a començament dels anys 60. Una plana estepària transformada en finca agrícola per la família Raventós des de 1914. Llegim a la Viquipèdia que «el castell d'origen àrab de Raïmat fou atorgat a Guerau de Jorba (cavaller que acompanyà Ramon Berenguer IV). La primera referència és del 1157. Posteriorment, passà a la Pia Almoina de la Seu de Lleida. Després de la desamortització, el lloc de Raïmat s'incorporà a la ciutat de Lleida i, ja al segle xx, passà als Raventós-Codorniu. Entre 1932 i 1935 Rafael Masó va fer una intervenció, encarregada pel Jesús Raventós, que afectà la planta noble del Castell: el vestíbul, sala de pas i menjador on també hi va dissenyar la llar de foc i diversos mobles. L'edifici està en molt bon estat de conservació. L'actual propietària és l'Elena de Carandini Raventós, 16a generació dels Raventós-Codorniu». Una finca tan vasta només podia tindre orígens feudals i de desamortització dinovesca.

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
En començant el segle XX, la fil·loxera havia fet estralls als ceps del país. Moltes feixes dels petits propietaris del país s'hagueren d'abandonar. Avui, quan fem senderisme per boscos i serres, sovint ens trobem aquells antics marges de pedra, les espones que en diem a les Garrigues, cobertes de vegetació i de pinedes o fagedes. Els Raventós, família terratinent de llarga nissaga, ho tingueren més fàcil per remuntar. Havien iniciat ja la producció «vino espumoso de calidad de calidad al estilo del champagne de Francia». Per diversificar la producció, al 1914, Manel Raventós es fa amb la propietat del terme lleidatà de Raïmat per transformar aquella ondulada plana estepària en una explotació agrària, lluny de la pandèmia vitícola del Penedès. «La finca... se componía de un castillo... y de 3.000 ha de terreno salitroso y estepario». Només apte per a caçadors de perdius i guatlles, i per al pas dels ramats transhumants. Però amb l'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya i una estació de tren de la línia de Lleida a Saragossa a tocar. 

Plantació de xops, de ceps i farratge. Els grans propietaris, en aquells temps de fa un segle, ja fertilitzaven amb adobs. Després de la guerra, el cereal i el panís passaren a ocupar bona part de la plantació. Necessitats manaven: l'any 51, s'hi ompliren 150 vagons de blat per a l'omnipotent «Servicio Nacional del Trigo» franquista. L'any 52, 200 vagons.

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Els sistemes de reg, als anys 60, encara havien d'evolucionar. Ho faran tant que, en aquest segle XXI, no deu quedar ni un raconet a on no arribi el reg assistit. 

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Durant aquella postguerra la remolatxa també fou cultivada, però als anys 60 ja inicià una gran davallada. Igual que la cria equina, ja que la maquinària s'imposava per raons òbvies en aquestes grans finques. La capacitat econòmica dels propietaris els permeté d'anar sempre un (o dos o tres) passos endavant. «Un pequeño latifundio... tratado con todos los adelanton que revolucionan a la agricultura de nuestros días, y a base de un sistema de cultivo intensivo en violento contraste con los latifundios de dehesa...» d'altres latituds peninsulars.

L'any 62, a la finca de Raïmat hi vivien unes 75o persones, treballadors i familiars, i que havien de disposar d'allotjament. S'hi hagueren de fer uns 200 habitatges, al petit nucli de Raïmat. El castell i tot fou fet anar per encabir-hi guàrdies i capatassos. Sense oblidar-se de l'església, «de elegante arquitectura para 500 feligreses». Ai, el malparit bisbe Del Pino, si no hi haguessin aixecat el temple! També hi disposaven d'escola, a on «más de 200 alumnos reciben instrucción en escuelas magníficamente instaladas a cargo de órdenes religiosas de ambos sexos». I per a la festa major, «completa este impresionante conjunto una espaciosa sala de espectáculos capaz para el personal de la colonia».  

No hi faltaven una vintena de telèfons ja en aquells anys. Quadres, magatzems, corrals, tallers, garatges, sitges, pallers, cups i caves, femers i instal·lacions mecàniques: «un verdadero pueblo de edificaciones aisladas aunque próximas y dotado de interiores con todos los adelantos apetecibles para la vida humana, la explotación pecuaria y los distintos servicios agrícolas». En definitiva, una autèntica colònia, com les tèxtils llobregatenques, però agrícola.

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
La gran mecanització del gran latifundi dels Raventós-Codorniu. Amb un tractor amb cabina i tot, feta amb roba de tendal. 

1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
La sega del blat mecanitzada. 

1920 ca. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Els primers cellers, amb la fumera de la màquina de vapor. Llegeixo a la Viqui: 
«Als anys 1930 es va començar a veremar el raïm. Un dels problemes eren els conills que es menjaven els brots. Es va estimular la caça del conill en tots els pobles veïns, fins al punt que es va fer famós el plat dit «conill a la raïmat». No n'hi va haver prou i es van introduir unes serps d'Austràlia inofensives per a l'home. Avui encara s'hi poden trobar els exemplars que s'han aclimatat»... 

1949 ca. Raïmat, Lleida.
El castell de la finca en una imatge dels anys 40. La postal ve signada per Montse, de la família Raventós, ja que el text comença dient, en el castellà obligat de l'època, que «te mando esta postal para que conozcas un poco nuestra finca». Els segells de la postguerra franquista (espanyola), imatge de la pax militari amb què s'hagueren de sofrir aquells temps.



20210304

[2254] La renovació de la possessió de les aigües de Pinyana

Anys 1900. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
Foto: Victorià Muñoz, Hauser-Menet.
L'abrupte congost de Pinyana a la Ribagorçana tancat per la peixera de la presa del canal, molt abans de la construcció de l'embassament de Santa Anna. La postal antiga encara té l'espai en blanc per al missatge al davant, car la part posterior era reservada per a la direcció postal. 

Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La compra dels drets sobre el canal de Pinyana ha sigut un dels grans encerts històrics de la ciutat. Dels primers, car en Pere Cavassèquia (o Savassèquia) a final del segle XII ho va veure de manera clarivident. Al llarg dels segles, les poblacions de pas del canal en voldran un pessic, i discutiran el dret a la capital ponentina als tribunals, que sempre dictaminaran a favor de la possessió lleidatana. I «a fi de recordar urbi et orbe la prerrogativa, s'establirà el costum de renovar cada any la possessió de l'aigua, mitjançant un acte ben curiós, que de pas servirà per evitar possibles prescripcions».

La descripció que en fa Vidal, de la comitiva i de la teatralització (amb els macers de la ciutat al capdavant), ens transporta a aquells temps pretèrits, en què el ritual era la manera pràctica i visual de representar la llei davant del poble, igual que les pedres de les portalades catedralícies dibuixaven l'altra llei, la divina, als fidels.  

Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La renovació teatral d'aquests drets s'ha perdut, és clar. «És una llàstima que no es repeteixi actualment l'agradable expedició hidràulica administrativa-gastronòmica-teatral». Crec, de tota manera, que alguna alifara cada any té lloc a la Casa de l'Aigua castellrogenca. A la pàgina web de la Junta de Sequiatge hi ha un recull de dades històriques referents als orígens i construcció, la casa de l'aigua, la constitució de la Junta de Sequiatge moderna, el cos de sequiers. Trobo molt lloable que la institució faci memòria del passat. De fet, és en aquest passat que hi rau la seua pròpia legitimitat històrica. La renovació dels drets de l'aigua també s'hi explica: sembla que cada any i cada any resultava prou pesat, repetir tota la solemne representació. Allò massa vist també perd pistonada. Per això, en algun moment, hom va decidir de fer-la quinquennal (enllaç).

L'aigua ha sigut i és encara un bé essencial de la vida agrària ponentina i de l'economia en el sector primari. Però m'agradaria saber, p. ex., quants treballs de recerca a batxillerat se n'han ocupat, de l'aigua de reg, davants dels milers de treballs de psicologia existents. No sé si això ens dona pistes sobre les futures generacions lleidatanes...

 Anys 2000. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
La vista de l'assut medieval actual i de fa cent anys. Uns cent metres aigües amunt s'hi aixeca la presa de l'embassament de Santa Anna, que aquest 2021 farà seixanta anys. La resclosa sobre la Noguera Ribagorçana remunta al segle XIV. Fou construïda en forma còncava, i avui encara existeix i podeu passejar-vos-hi per sobre. Des d'allà, ens podem fer una idea de la magnitud del congost de Pinyana, l'últim obstacle natural que el riu havia de salvar per lliurar-se finalment a la plana i al Segre. En un del lateral, l'aigua era desviada per una mina entre la roca per donar inici a l'històric canal pinyanenc. Abans del segle XIV, la presa era probablement feta amb troncs i taulons ben subjectats amb cordes i claus. Després del 1961, la presa d'aigua es derivarà des del pantà. 

 Anys 1930 ca. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
L'assut de la peixera de Pinyana, amb la caseta de derivació de l'aigua, i el naixement del canal per la conducció elevada feta de pedra. Una imatge esplèndida, de la qual malauradament no en tinc cap referència. S'hi aprecia també les escales de fusta per a l'accés a la comporta. 

1915. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
El congost de Pinyana en una meravellosa imatge. La Noguera Ribagorçana hi passa ben encaixonada, i l'aigua nascuda al peu del gran Molleres pirinenc, a tocar de l'Aneto, era captada per la vella resclosa del canal. L'abundància d'aigua ribagorçana encara deixava un gran riu fins al desguàs en el terme de Corbins, ben a prop de la ciutat de Lleida. 

Coromines, al seu Onomasticon, recull el topònim a diferents indrets del país i l'identifica amb un lloc ben rocós. Com un augmentatiu o col·lectiu de pinya, però pas del fruit, sinó en el sentit que derivà a penya, i en dona tots els detalls etimològics oportuns. A la vista de la col·lecció de penyes del congost, sembla que no fou un nom mal triat, oi?

20210226

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.

Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats. 

Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.  

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font. 




20210223

[2252] Del groc grog que ens deixa groguis


Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
Només en llengua catalana tenim el nom d'aquest color derivat d'aquesta arrel llatina. Fixem-nos la de variants que hi ha: fins a sis! La nostra, sense dubte, més plaent que la del baix llatí hispànic, AMARUS 'amarg', «probablemente aplicado a la palidez de los que padecían de ictericia, enfermedad causada por un trastorno en la secreción de la bilis o humor amargo» (DCECH). Aaah, quantes coses explicaria això de la història, oi?

Que les diferents llengües romàniques tinguin mots tan diferents per al nom del color groc, es deu al fet que entre els romans no hi havia la idea que nosaltres tenim de les diferents tonalitats groguenques, des de l'or fins al canari o llimona. Si no que cadascuna d'aquestes disposava de la seua nomenclatura: FLAVUS (groc or), LURIDUS (groc pàl·lid), CROCEUS (groc càlid o ataronjat), GALBUS (groc verdós o allimonat), OCHRA (groc ocre)... El nom llatí flavus del color de l'or restà associat a la dinastia Flàvia pel fet que s'hi esperava que tots els hereus fossin rossos com un fil d'or, i pobre d'aquell qui no ho fos: s'havia de passar la vida tenyint-se d'amagat! Aquesta dinastia donà tres emperadors al segle I n.e., Vespacià i sos fills, Tit i Domicià).

Només el groc llimona, galbus, restà amb variants prou modificades en francès, italià i romanès. També s'imposà en l'antic germànic, d'on passà a l'alemany gelb, i a l'anglès yellow, que fan per aquesta raó el nom del groc amb arrel romànica. La dispersió dels noms presidí, doncs, l'època llatina altmedieval. Quan el concepte de color groc començà a agafar entitat unitària en la ment dels parlants europeus, cap a la meitat baixa de l'Edat Mitjana, just en el moment del naixement de les llengües romàniques, calgué que se'n dotessin d'un vocable, però com que els lligams culturals comuns s'havien desmaiat tant, cadascuna de les llengües anà a la seua.

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
DECLC, Joan Coromines.
La saviesa del mestre etimòleg ens enllustra sobre el CROCUS del llatí del nostre racó territorial romànic. Que el safrà fos convertit en color aprofitant alguna referència llatina, degué vindre del fet que el safrà s'hagués anomenat majorment amb un mot de procedència aràbiga, zafaran, prou conegut pels musulmans que vivien a bona part del nostre territori i amb els quals comerciaren sens parar i malgrat les escaramusses bèl·liques els primers catalans.

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Al segle XVIII, un almirallàs de la flota britànica Edward Vermon passaria a la història de la marina imperial: proposà que als mariners se'ls repartís dos racions diàries de rom aigualit (the daily tot, en digueren), de color prou esgrogueït, que alguns barrejaven amb suc de llima o llimona per fer-lo més gustoset. Una garreperia suprema que el portà als llibres d'història. És clar que ell digué que ho feia perquè el licor no afectés les capacitats combatives de la soldadesca. El costum es convertí en llei al 1740, i perdurà inalterable fins al 1970 o 72, que fou abolida (the black tot day, sentenciaren).

Del nou invent rebaixat d'alcohol, se'n digué grog. Diuen els llibres anglesos que això fou perquè l'almirall sempre vestia amb jaca groga, feta de grogram o gros-gram (una mena de teixit de tonalitat groga de procedència otomana, llegeixo) i, per això, ell era conegut com a «Olg Grog». Alguna explicació li havien de donar a l'assumpte. Però si ens parem un momentet a pensar-ho bé, voleu dir que l'almirall no vestia l'uniforme obligat de la marina britànica? Voleu dir que vestia amb draps de tall i origen otomans, grans enemics en terra i per mar?

A mi m'agrada fer-me la idea següent, ben simple: sabem del cert que Edward Vernon serví la marina anglesa en terres mediterrànies occidentals des del 1705 fins als anys previs a la desfeta (nostra) de 1714. Anys que els anglesos figurava que eren aliats de la nostra causa nacional i lluitaven a plena canoneria d'aquells magnes galions contra els pèrfids Borbons francoespanyols. Veieu per on vaig, oi? És ben possible que en algun dels ports a on feia provisió de rom i d'aigua, algú li fes avinent el color esgrogueït del seu beuratge rebaixat i aigualit. Que essent ell el primer i innovador capità de vaixell que repartís aquell líquid groc i l'acabessin anomenant com al Vell Groc, no fora pas tan extravagant.

Els anglesos, dels tocats del grog en digueren groggy. Defineix el Diccionari Cambridge: «weak and unable to think clearly or walk correctly, usually because of tiredness or illness».

No: per excés de grog, coi! De l'anglès ens tornarà al català. Jo el coneguí de jovenet, allà als anys 80, quan el fèiem servir per als qui es passaven de calada i quedaven amb pensa enterbolida i mobilitat escassa. Si la paraula grog hagués nascut als molls catalans o balears a on feien parada i fonda els galions britànics, hagués passat a l'anglès i hagués retornat a nosaltres com a groggy, quin bell viatge lingüístic, amics!

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Una copeta de grog, per celebrar-ho. Si non è vero e ben trovato. Tot se sabrà.

20210220

[2251] Els matiners a Alcoletge, 1849

1873. Il·lustració de la tercera carlinada.
«La Ilustración española y americana», de 16 de juny (HD-BNE).
Una partida carlina imposant contribucions.

1849. Els matiners a Alcoletge.
«La Esperanza», de 31 de març (HD).
Un petit episodi de la Guerra dels Matiners, nom amb què es coneix també el segon septenni de carlinada, amb breu referència a Alcoletge, «país muy llano y despejado, a dos horas de Lérida». Sí, dos hores, amb els mitjans de locomoció animals de l'època, mentre que ara fins i tot s'hi va i se'n torna per comprar el pa, com aquell qui diu. Sembla que la notícia s'estranya que els matiners actuessin a camp obert, en lloc dels recòndits paratges prepirinencs, a les acaballes ja d'aquella contesa. 

La notícia també es fa ressò del parador desconegut de les columnes militars. És clar que no hi havia altra manera de comunicar-se que enviant cartes i missives escrites. Fins que no arribaven, no s'hi podia fer res, només esperar, un verb que les noves generacions desconeixen del tot. 

Escriu el diari (espanyol) de la ràtzia de 30 «matinés» per a la requisa d'impostos amb els quals poguessin mantindre's. De ben segur que els sometents locals miraven d'aturar aquestes partides carlines, però gairebé mai no devien ser prou suficients i aguerrides per fer-los front. La conseqüència n'era el pagament obligat de contribucions. Ja s'arribava al final d'aquells set anys, i les partides carlines anaven sobrevivint com podien. Els pobles per on passaven s'hi vivien hores de temor, especialment als ajuntaments i entre els grans hisendats, que eren els qui podien afluixar algunes bosses de calerons.

Els «matiners» foren els carlins de la segona onada dinovesca. Sembla que el nom els fou donat pel fet que sempre atacaven les poblacions de bon matí. Les guerres carlines, tan persistents durant tot el segle XIX, no han merescut fins ara l'atenció merescuda. En la nostra historiografia, sovint s'han despatxat com un afer entre bàndols acèrrims per l'herència del tron (espanyol). Però cada cop és més clar que sota aquesta primera capa, hi hagué altres estrats de conflicte, mai no prou aprofundits, i sovint menystinguts. Com que la carlinada no arribà a les mitjanes i grans ciutats, a pesar dels seguidors que hi tingueren, sovint fou només un passatemps periodístic per a la nostra burgesia industrial, i una bona manera de tindre entretinguts mariscals i generals. 

Les lluites subjacents per sota del conflicte dinàstic tingueren molt a veure amb la transformació que el país encarava. L'enfrontament entre la vella manera tradicional de viure i el nou capitalisme industrial urbà, aliat amb els grans terratinents, ara també residents a les ciutats, lluny del fang i la pols del terrer. Petits i mitjans propietaris i part de la menestralia que en depenia als pobles se les veien magres per enfrontar la carestia de preus i les males anyades, i enyoraven els temps passats. Les desamortitzacions empeses per l'Estat (espanyol), amb la consegüent venda de propietats a grans hisendats, arruïnaren una altra part d'aquella vida tradicional. Algunes de les primeres partides revoltades ho foren ja a la dècada dels anys 20, molt abans que s'encetés la primera guerra carlina per la successió dinàstica (espanyola), que només fou una bandera que els permeté passar a l'acció. 

«Estic parlant d'un malestar engendrat en els camperols per una crisi de caràcter econòmic. Pero he d'advertir que no em refereixo ara al problema més ampli de la lluita a llarg termini contra la introducció de formes capitalistes, sinó a les repercussions immediates de la crisi agrària de començament del segle XIX que, en provocar un ràpid empitjorament de la seva situació, portà un sector dels camperols a participar en el combat contra l'absolutisme moderat, en la dècada de 1824 a 1833, i a la Primera Guerra Carlina, més endavant» (Josep Fontana, «Crisi camperola i revolta carlina», dins «Recerques: història, economia, cultura» 1980, núm. 10, p. 7-16 [en línia].

Afegeix en un altre moment l'historiador:  

«Uns camperols com aquests acabaran abandonant el combat, i intentaran acomodar-se al règim liberal. Però fins i tot aquells que persisteixen en la revolta aniran trobant noves fórmules que expressen millor les seves demandes globals —el seu programa— i abandonaran gradualment el carlisme per a  prosseguir el combat —el mateix combat— sota noves banderes. Que les partides carlines i les republicanes col·laborin a Catalunya pel 1848 no és un fet contra natura, com podria semblar a un observador superficial, sinó una etapa en una evolució general que ha convertit bona part dels vells soldats carlins en guerrillers progressistes o republicans, més tard. Les zones on es desenrotllarà aquesta guerrilla —molt menys estudiada fins avui que la carlina- són les mateixes en què havien lluitat ja els malcontents. Els homes, si no els mateixos, els seus fills».
Gairebé a cada nova generació (1830-39, 1842-47, 1872-76), la revolta dels descontents, dels empobrits, dels emprenyats —que diríem ara— va anar reprenent la pólvora, que era la manera de fer revoltes en aquell segle. Molts canvis, i profunds, hi tingueren lloc, i altres banderes de combat anirien entrant en lliça al nostre país: el republicanisme, l'anarquisme, finalment el catalanisme. A les eleccions de 1903, els republicans guanyaven per primera vegada a Alcoletge.

La carlinada, per a bona part de seguidors, militants i revoltats catalans, no fou pas (o no ho fou tant o no només) cap intent d'ingerència en els afers dinàstics (espanyols), sinó la manera de vehicular la lluita nascuda del descontentament econòmic i dels canvis socials, de l'adaptació de l'antic règim agrari als nous models. Quan, cap a final de segle, aquest descontentament rascarà la butxaca de (part de) la nostra burgesia, la lluna de mel amb la monarquia (espanyola) s'anirà marcint també, i republicanisme i catalanisme aniran convergint. 

Cosa que, salvant les distàncies, no estic tan segur que hagués passat a l'1-O de 2017, oi? Vull dir que sí, republicanisme i catalanisme han esdevingut sinònims absoluts. Mentre que la nostra (minvant) burgesia, cada cop menys treballadora i més rendista, no n'està pas gens, de descontenta, de les prebendes del règim del 78, oi?