Anys 1900. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
Foto: Victorià Muñoz, Hauser-Menet.
L'abrupte congost de Pinyana a la Ribagorçana tancat per la peixera de la presa del canal, molt abans de la construcció de l'embassament de Santa Anna. La postal antiga encara té l'espai en blanc per al missatge al davant, car la part posterior era reservada per a la direcció postal.
Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La compra dels drets sobre el canal de Pinyana ha sigut un dels grans encerts històrics de la ciutat. Dels primers, car en Pere Cavassèquia (o Savassèquia) a final del segle XII ho va veure de manera clarivident. Al llarg dels segles, les poblacions de pas del canal en voldran un pessic, i discutiran el dret a la capital ponentina als tribunals, que sempre dictaminaran a favor de la possessió lleidatana. I «a fi de recordar urbi et orbe la prerrogativa, s'establirà el costum de renovar cada any la possessió de l'aigua, mitjançant un acte ben curiós, que de pas servirà per evitar possibles prescripcions».
La descripció que en fa Vidal, de la comitiva i de la teatralització (amb els macers de la ciutat al capdavant), ens transporta a aquells temps pretèrits, en què el ritual era la manera pràctica i visual de representar la llei davant del poble, igual que les pedres de les portalades catedralícies dibuixaven l'altra llei, la divina, als fidels.
Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La renovació teatral d'aquests drets s'ha perdut, és clar. «És una llàstima que no es repeteixi actualment l'agradable expedició hidràulica administrativa-gastronòmica-teatral». Crec, de tota manera, que alguna alifara cada any té lloc a la Casa de l'Aigua castellrogenca. A la pàgina web de la Junta de Sequiatge hi ha un recull de dades històriques referents als orígens i construcció, la casa de l'aigua, la constitució de la Junta de Sequiatge moderna, el cos de sequiers. Trobo molt lloable que la institució faci memòria del passat. De fet, és en aquest passat que hi rau la seua pròpia legitimitat històrica. La renovació dels drets de l'aigua també s'hi explica: sembla que cada any i cada any resultava prou pesat, repetir tota la solemne representació. Allò massa vist també perd pistonada. Per això, en algun moment, hom va decidir de fer-la quinquennal (enllaç).
L'aigua ha sigut i és encara un bé essencial de la vida agrària ponentina i de l'economia en el sector primari. Però m'agradaria saber, p. ex., quants treballs de recerca a batxillerat se n'han ocupat, de l'aigua de reg, davants dels milers de treballs de psicologia existents. No sé si això ens dona pistes sobre les futures generacions lleidatanes...
Anys 2000. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
La vista de l'assut medieval actual i de fa cent anys. Uns cent metres aigües amunt s'hi aixeca la presa de l'embassament de Santa Anna, que aquest 2021 farà seixanta anys. La resclosa sobre la Noguera Ribagorçana remunta al segle XIV. Fou construïda en forma còncava, i avui encara existeix i podeu passejar-vos-hi per sobre. Des d'allà, ens podem fer una idea de la magnitud del congost de Pinyana, l'últim obstacle natural que el riu havia de salvar per lliurar-se finalment a la plana i al Segre. En un del lateral, l'aigua era desviada per una mina entre la roca per donar inici a l'històric canal pinyanenc. Abans del segle XIV, la presa era probablement feta amb troncs i taulons ben subjectats amb cordes i claus. Després del 1961, la presa d'aigua es derivarà des del pantà.
Anys 1930 ca. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
L'assut de la peixera de Pinyana, amb la caseta de derivació de l'aigua, i el naixement del canal per la conducció elevada feta de pedra. Una imatge esplèndida, de la qual malauradament no en tinc cap referència. S'hi aprecia també les escales de fusta per a l'accés a la comporta.
1915. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
El congost de Pinyana en una meravellosa imatge. La Noguera Ribagorçana hi passa ben encaixonada, i l'aigua nascuda al peu del gran Molleres pirinenc, a tocar de l'Aneto, era captada per la vella resclosa del canal. L'abundància d'aigua ribagorçana encara deixava un gran riu fins al desguàs en el terme de Corbins, ben a prop de la ciutat de Lleida.
Coromines, al seu Onomasticon, recull el topònim a diferents indrets del país i l'identifica amb un lloc ben rocós. Com un augmentatiu o col·lectiu de pinya, però pas del fruit, sinó en el sentit que derivà a penya, i en dona tots els detalls etimològics oportuns. A la vista de la col·lecció de penyes del congost, sembla que no fou un nom mal triat, oi?
