1903. Raïmat, Lleida.
Una targeta postal d'inici de segle XX, amb el text a la banda de la imatge i el revers amb espai només per al destinatari, com fou usual a les primeres cartes postals. La imatge permet apreciar el castell aturonat, amb algunes dependències dels masovers, i el secà que l'envoltava. El reg no arribaria fins cap al 1910, i la propietat dels Raventós, fins al 1914.
(Escric 'erre' i pas 'erra', d'acord amb la grafia fonètica lleidatana, recollida actualment al diccionari normatiu valencià de l'AVL. Penso que al nostre IEC no li costaria gaire acceptar-la també com a forma concurrent amb l'oficial. De fet, als parlants orientals, els fora igual escriure-ho amb e, ja que mantindrien la pronúncia en vocal neutra. Costaria tan poc, fer-nos feliços als pobres ponentins occidentals! Haurà d'arribar el dia del nostre subestàndard, quan la UdL s'hi posi de debò).
(Escric Raïmat, que és la forma tradicional normativa, i no pas Raimat, com últimament s'acostuma a llegir. Tot i que és cert que en aquests derivats en què la síl·laba en hiat esdevé àtona, veí-veïnat, raïm-raïmat... el hiat no l'hi trobem enlloc. Voleu dir que no hi hauríem de suprimir la dièresi en aquests casos? Bé que ens l'estalviem en d'altres! Costaria tan poc modernitzar-nos ortogràficament un pelet, oi? Ara que vista la reacció, en part atalibanada, dels defensors acèrrims dels diacrítics, no hi haurà acadèmic que gosi tocar una coma en el que queda de segle XXI, si més no. I així ens anirà).
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Vista del castell i del mas de Raïmat a començament dels anys 60. Una plana estepària transformada en finca agrícola per la família Raventós des de 1914. Llegim a la Viquipèdia que «el castell d'origen àrab de Raïmat fou atorgat a Guerau de Jorba (cavaller que acompanyà Ramon Berenguer IV). La primera referència és del 1157. Posteriorment, passà a la Pia Almoina de la Seu de Lleida. Després de la desamortització, el lloc de Raïmat s'incorporà a la ciutat de Lleida i, ja al segle xx, passà als Raventós-Codorniu. Entre 1932 i 1935 Rafael Masó va fer una intervenció, encarregada pel Jesús Raventós, que afectà la planta noble del Castell: el vestíbul, sala de pas i menjador on també hi va dissenyar la llar de foc i diversos mobles. L'edifici està en molt bon estat de conservació. L'actual propietària és l'Elena de Carandini Raventós, 16a generació dels Raventós-Codorniu». Una finca tan vasta només podia tindre orígens feudals i de desamortització dinovesca.
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
En començant el segle XX, la fil·loxera havia fet estralls als ceps del país. Moltes feixes dels petits propietaris del país s'hagueren d'abandonar. Avui, quan fem senderisme per boscos i serres, sovint ens trobem aquells antics marges de pedra, les espones que en diem a les Garrigues, cobertes de vegetació i de pinedes o fagedes. Els Raventós, família terratinent de llarga nissaga, ho tingueren més fàcil per remuntar. Havien iniciat ja la producció «vino espumoso de calidad de calidad al estilo del champagne de Francia». Per diversificar la producció, al 1914, Manel Raventós es fa amb la propietat del terme lleidatà de Raïmat per transformar aquella ondulada plana estepària en una explotació agrària, lluny de la pandèmia vitícola del Penedès. «La finca... se componía de un castillo... y de 3.000 ha de terreno salitroso y estepario». Només apte per a caçadors de perdius i guatlles, i per al pas dels ramats transhumants. Però amb l'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya i una estació de tren de la línia de Lleida a Saragossa a tocar.
Plantació de xops, de ceps i farratge. Els grans propietaris, en aquells temps de fa un segle, ja fertilitzaven amb adobs. Després de la guerra, el cereal i el panís passaren a ocupar bona part de la plantació. Necessitats manaven: l'any 51, s'hi ompliren 150 vagons de blat per a l'omnipotent «Servicio Nacional del Trigo» franquista. L'any 52, 200 vagons.
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Els sistemes de reg, als anys 60, encara havien d'evolucionar. Ho faran tant que, en aquest segle XXI, no deu quedar ni un raconet a on no arribi el reg assistit.
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Durant aquella postguerra la remolatxa també fou cultivada, però als anys 60 ja inicià una gran davallada. Igual que la cria equina, ja que la maquinària s'imposava per raons òbvies en aquestes grans finques. La capacitat econòmica dels propietaris els permeté d'anar sempre un (o dos o tres) passos endavant. «Un pequeño latifundio... tratado con todos los adelanton que revolucionan a la agricultura de nuestros días, y a base de un sistema de cultivo intensivo en violento contraste con los latifundios de dehesa...» d'altres latituds peninsulars.
L'any 62, a la finca de Raïmat hi vivien unes 75o persones, treballadors i familiars, i que havien de disposar d'allotjament. S'hi hagueren de fer uns 200 habitatges, al petit nucli de Raïmat. El castell i tot fou fet anar per encabir-hi guàrdies i capatassos. Sense oblidar-se de l'església, «de elegante arquitectura para 500 feligreses». Ai, el malparit bisbe Del Pino, si no hi haguessin aixecat el temple! També hi disposaven d'escola, a on «más de 200 alumnos reciben instrucción en escuelas magníficamente instaladas a cargo de órdenes religiosas de ambos sexos». I per a la festa major, «completa este impresionante conjunto una espaciosa sala de espectáculos capaz para el personal de la colonia».
No hi faltaven una vintena de telèfons ja en aquells anys. Quadres, magatzems, corrals, tallers, garatges, sitges, pallers, cups i caves, femers i instal·lacions mecàniques: «un verdadero pueblo de edificaciones aisladas aunque próximas y dotado de interiores con todos los adelantos apetecibles para la vida humana, la explotación pecuaria y los distintos servicios agrícolas». En definitiva, una autèntica colònia, com les tèxtils llobregatenques, però agrícola.
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
La gran mecanització del gran latifundi dels Raventós-Codorniu. Amb un tractor amb cabina i tot, feta amb roba de tendal.
1962. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
La sega del blat mecanitzada.
1920 ca. Raïmat, Lleida.
Revista «Destino», de 20 de gener (ARCA).
Els primers cellers, amb la fumera de la màquina de vapor. Llegeixo a la Viqui:
«Als anys 1930 es va començar a veremar el raïm. Un dels problemes eren els conills que es menjaven els brots. Es va estimular la caça del conill en tots els pobles veïns, fins al punt que es va fer famós el plat dit «conill a la raïmat». No n'hi va haver prou i es van introduir unes serps d'Austràlia inofensives per a l'home. Avui encara s'hi poden trobar els exemplars que s'han aclimatat»... 
1949 ca. Raïmat, Lleida.
El castell de la finca en una imatge dels anys 40. La postal ve signada per Montse, de la família Raventós, ja que el text comença dient, en el castellà obligat de l'època, que «te mando esta postal para que conozcas un poco nuestra finca». Els segells de la postguerra franquista (espanyola), imatge de la pax militari amb què s'hagueren de sofrir aquells temps.
