1873. Il·lustració de la tercera carlinada.
«La Ilustración española y americana», de 16 de juny (HD-BNE).
Una partida carlina imposant contribucions.
1849. Els matiners a Alcoletge.
«La Esperanza», de 31 de març (HD).
Un petit episodi de la Guerra dels Matiners, nom amb què es coneix també el segon septenni de carlinada, amb breu referència a Alcoletge, «país muy llano y despejado, a dos horas de Lérida». Sí, dos hores, amb els mitjans de locomoció animals de l'època, mentre que ara fins i tot s'hi va i se'n torna per comprar el pa, com aquell qui diu. Sembla que la notícia s'estranya que els matiners actuessin a camp obert, en lloc dels recòndits paratges prepirinencs, a les acaballes ja d'aquella contesa.
La notícia també es fa ressò del parador desconegut de les columnes militars. És clar que no hi havia altra manera de comunicar-se que enviant cartes i missives escrites. Fins que no arribaven, no s'hi podia fer res, només esperar, un verb que les noves generacions desconeixen del tot.
Escriu el diari (espanyol) de la ràtzia de 30 «matinés» per a la requisa d'impostos amb els quals poguessin mantindre's. De ben segur que els sometents locals miraven d'aturar aquestes partides carlines, però gairebé mai no devien ser prou suficients i aguerrides per fer-los front. La conseqüència n'era el pagament obligat de contribucions. Ja s'arribava al final d'aquells set anys, i les partides carlines anaven sobrevivint com podien. Els pobles per on passaven s'hi vivien hores de temor, especialment als ajuntaments i entre els grans hisendats, que eren els qui podien afluixar algunes bosses de calerons.
Els «matiners» foren els carlins de la segona onada dinovesca. Sembla que el nom els fou donat pel fet que sempre atacaven les poblacions de bon matí. Les guerres carlines, tan persistents durant tot el segle XIX, no han merescut fins ara l'atenció merescuda. En la nostra historiografia, sovint s'han despatxat com un afer entre bàndols acèrrims per l'herència del tron (espanyol). Però cada cop és més clar que sota aquesta primera capa, hi hagué altres estrats de conflicte, mai no prou aprofundits, i sovint menystinguts. Com que la carlinada no arribà a les mitjanes i grans ciutats, a pesar dels seguidors que hi tingueren, sovint fou només un passatemps periodístic per a la nostra burgesia industrial, i una bona manera de tindre entretinguts mariscals i generals.
Les lluites subjacents per sota del conflicte dinàstic tingueren molt a veure amb la transformació que el país encarava. L'enfrontament entre la vella manera tradicional de viure i el nou capitalisme industrial urbà, aliat amb els grans terratinents, ara també residents a les ciutats, lluny del fang i la pols del terrer. Petits i mitjans propietaris i part de la menestralia que en depenia als pobles se les veien magres per enfrontar la carestia de preus i les males anyades, i enyoraven els temps passats. Les desamortitzacions empeses per l'Estat (espanyol), amb la consegüent venda de propietats a grans hisendats, arruïnaren una altra part d'aquella vida tradicional. Algunes de les primeres partides revoltades ho foren ja a la dècada dels anys 20, molt abans que s'encetés la primera guerra carlina per la successió dinàstica (espanyola), que només fou una bandera que els permeté passar a l'acció.
«Estic parlant d'un malestar engendrat en els camperols per una crisi de caràcter econòmic. Pero he d'advertir que no em refereixo ara al problema més ampli de la lluita a llarg termini contra la introducció de formes capitalistes, sinó a les repercussions immediates de la crisi agrària de començament del segle XIX que, en provocar un ràpid empitjorament de la seva situació, portà un sector dels camperols a participar en el combat contra l'absolutisme moderat, en la dècada de 1824 a 1833, i a la Primera Guerra Carlina, més endavant» (Josep Fontana, «Crisi camperola i revolta carlina», dins «Recerques: història, economia, cultura» 1980, núm. 10, p. 7-16 [en línia].
Afegeix en un altre moment l'historiador:
«Uns camperols com aquests acabaran abandonant el combat, i intentaran acomodar-se al règim liberal. Però fins i tot aquells que persisteixen en la revolta aniran trobant noves fórmules que expressen millor les seves demandes globals —el seu programa— i abandonaran gradualment el carlisme per a prosseguir el combat —el mateix combat— sota noves banderes. Que les partides carlines i les republicanes col·laborin a Catalunya pel 1848 no és un fet contra natura, com podria semblar a un observador superficial, sinó una etapa en una evolució general que ha convertit bona part dels vells soldats carlins en guerrillers progressistes o republicans, més tard. Les zones on es desenrotllarà aquesta guerrilla —molt menys estudiada fins avui que la carlina- són les mateixes en què havien lluitat ja els malcontents. Els homes, si no els mateixos, els seus fills».
Gairebé a cada nova generació (1830-39, 1842-47, 1872-76), la revolta dels descontents, dels empobrits, dels emprenyats —que diríem ara— va anar reprenent la pólvora, que era la manera de fer revoltes en aquell segle. Molts canvis, i profunds, hi tingueren lloc, i altres banderes de combat anirien entrant en lliça al nostre país: el republicanisme, l'anarquisme, finalment el catalanisme. A les eleccions de 1903, els republicans guanyaven per primera vegada a Alcoletge.
La carlinada, per a bona part de seguidors, militants i revoltats catalans, no fou pas (o no ho fou tant o no només) cap intent d'ingerència en els afers dinàstics (espanyols), sinó la manera de vehicular la lluita nascuda del descontentament econòmic i dels canvis socials, de l'adaptació de l'antic règim agrari als nous models. Quan, cap a final de segle, aquest descontentament rascarà la butxaca de (part de) la nostra burgesia, la lluna de mel amb la monarquia (espanyola) s'anirà marcint també, i republicanisme i catalanisme aniran convergint.
Cosa que, salvant les distàncies, no estic tan segur que hagués passat a l'1-O de 2017, oi? Vull dir que sí, republicanisme i catalanisme han esdevingut sinònims absoluts. Mentre que la nostra (minvant) burgesia, cada cop menys treballadora i més rendista, no n'està pas gens, de descontenta, de les prebendes del règim del 78, oi?
