1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra.
1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.
1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles.
1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.
Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.
1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller.
1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats.
Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.
1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus.
1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font.
