Seguidors

20211009

[2314] Les Tretes de les Sogues al segle XVIII



2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
A partir d'una descripció siscentista, aquesta podria ser la imatge antiga de la Marededeu bellvisenca. Sembla que fou robada de l'ermita en plena Guerra dels Segadors, entre 1450-60, encara que recuperada i tornada.

1926. «Treta de la Mare de Déu de les Sogues», Valeri Serra i Boldú,
«Revista Catalana», núm. 207, de gener (ARCA).
Si la primavera no era gens plujosa, el vuitavari (octavari) rogatiu a l'ermita de les Sogues de Bellvís es posava en marxa. Seguint un protocol molt detalladament establert, misses i professons se succeïen sens descans, amb les delegacions arribades «dels cinquanta-quatre pobles que formaven la comarca de les Sogues», o sia, la gran plana urgellenca. Al segle XVIII, n'hi ha setze de documentades. Tanta era la sequera (o les ganes de fer bona collita). 

La redacció de documentació municipal encara era feta en la llengua del país, malgrat que ja s'havien iniciat els primers intents borbònics d'anorreació lingüística al nostre país, sotmès per les armes des de 1707.

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
Aquests dies, rellegint i explicant als alumnes de 2Btx l'obreta teatral d'en Puig i Ferreter, Aigües Encantades (1908), m'han vingut al cap les tretes i processons d'aquells terratinents urgellencs, que tant patiren per les collites de blat, i com posaren en dansa ara i adés el fervor espiritual de la gent senzilla de tota aquesta nostra vasta plana. Alguna cosa havien de fer, si no podien fer res més. Però sí, podien fer un canal, tot i que encara trigaria a arribar. 

L'obreta s'inicia amb el poble a la processó rogativa per demanar pluja per al terme, a la qual la jove Cecília no hi ha anat, cosa que desfermarà les fúries paternes. L'arribada del Foraster per enllustrar els llogarencs sobre com aprofitar l'aigua dels Gorgs de la Verge, lloc sant segons la tradició, desfermarà les fúries obscurantistes. Però, a la plana urgellenca, per un cop, i a diferència de l'obra, vam veure triomfar la lluita del Foraster i la Cecília per desterrar les seculars supersticions cristianes (text, adaptat al balear). 

Santuari de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell).
(Foto: web Ajuntament de Bellvís).
Sense cap altra indicació, aquesta vista s'hi identifica com la del Santuari. La mida n'és petita i la definició, escassa. Potser es tracta d'un gravat vuitcentista. Si més no, ens ajuda a fer-nos una idea més perfilada de la importància espiritual del lloc, més que amb les quatre parets de l'ermiteta que hi podem veure en l'actualitat. 

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
Les primeres tretes documentades es remunten al segle XVII, i probablement, ja se'n feien des de més antic. Que el Santuari bellvisenc fou un centre espiritual urgellenc, ho testimonia el verset popular que encara cantaven els nostres pares:

Marededeu de les Sogues,
Sant Cristo de Balaguer,
si voleu que em faça monja,
deixeu-me casar primer.

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).


20211003

[2313] Andorra, 1919

 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El camí d'entrada a la població, temps ha ja desaparegut, oi? De la mateixa manera, avui, cent anys després, gairebé totes les imatges són irreconeixibles. Avui no en faig comentari, d'aquest fet: deixem que l'estètica passi al davant, car les fotografies són bellíssimes. 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Les Escaldes, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Sant Julià de Lòria, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El bisbe Benlloc, muntat a cavall, en una imatge de ressons feudals.

1919. Ordino, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Església de Santa Coloma, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
L'arrodonit i esplèndid campanar romànic sobresortint sobre les mates de tabac. Diuen que aquest cultiu s'hauria introduït a les Valls entre els segles XVII i XVIII.

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont pla, camí de la Massana, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont de Sant Antoni, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Al camí d'Ordino, a les gorges de la Grella, allà on la Valira occidental o Ribera d'Ordino deixa el terme de la Maçana per entrar a la plana andorrana.

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
«D'Ací i d'Allà fou el primer magazín català d'estil europeu que engloba diferents temes d'actualitat, com moda, literatura, viatges, curiositats, cinema, història i art. Aquesta és comparable amb revistes com Vanity Fair, Vogue o Harper's pel seu estil luxós i prestigiós en el marc de l'esnobisme barceloní dels anys vint del segle xx.

«La primera aparició tingué lloc al 10 de gener del 1918. Josep Carner és el primer director D'Ací i d'Allà durant el seu primer any de vida (1918-1919) fins que deixa la direcció. La seva empremta influencia notablement en el treball del posterior director, Ignasi M. Folch i Torres, des del 1919 al 1924. Aquest mantingué les característiques generals de publicació establertes pel model de Carner que definien una personalitat pròpia de la revista. Tot i això, l'arribada de Carles Soldevila per encàrrec d'Antoni López i Llausàs entre el 1924 i 1936 significà un gran canvi en el caràcter de la revista, en edició i direcció». (viquipèdia).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La frontera se situa sobre el pont del riuet Arcabell, passada la Farga de Moles, a on hi havia «quatre casotes, un hostal, la duana». El camí que pujava era estret i ple de voltes i revoltes.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La capital era enturonada, «mirador enlairat sobre tres roques». La Casa de la Vall, «una gran casa pairal muntanyenca».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Com que les comunicacions eren dificultoses, els consellers havien de fer nit a la Casa de la Vall durant els dies de reunió, i calia coure-hi els repassos (del francès repas), o sia, les menjades. Una palanca de fusta travessava la Valira per permetre el pas cap a les Escaldes, allà a on s'hi podien prendre les aigües caldes, com ja ens ho diu son nom. Les vies de comunicació terrestre eren primitives, amb «només dues menes de camins: dolents i pitjors».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Llavors, l'últim poble per anar a França era Soldeu, «de quatre cases». Per l'altra banda, la de la Valira del Nord (occidental), «la pedregosa ruta va enlairant-se en fantàstiques gorges». A la imatge, la primera fàbrica moderna de transformació tabaquera, del 1899. 

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La bellesa natural del país, llavors encara verge.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Destaca l'autor el caràcter «ferreny, reservat, ple de plecs espirituals i desconfiat» dels habitants del país, que vivia en ple caciquisme. A ulls d'un observador foraster i de ple segle XX, la percepció del país pirinenc no podia ser més que la d'un país ancorat en l'antic règim. 






20210928

[2312] La majestuosa Bretxa de Roland pirinenca

 

1908. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
Magnífica imatge postal d'aquella època, ara en fa una mica més de cent anys. Llavors no hi havia pas teixits específics ni calçats adequats al fred i la humitat de l'alta muntanya. Tampoc accessoris ni bastons de disseny. Capes de llana, vellut, cuiro, ja feien el fet. 

La bretxa és un element geològic característic de la muralla pètria que s'aixeca al cim del Pirineu, en la separació de vessants, entre la Gavarnia occitana i el Sobrarb aragonès, a una alçada considerable, just a 2.804 m. En algun moment de la història, potser segles i segles enrere, una part del mur va col·lapsar i va caure enrunada en un caos de grandiós rocam als peus de les gegantines parets de pedra, de cap als 100 m cel amunt. Al seu costat, doncs, el forat sembla estretot, perquè l'alçària li més que duplica l'amplària. 

Desconec per què es va produir l'esvoranc. Potser la força dels elements va afeblir una zona amb una certa diferència de composició geològica, o l'aigua s'hi acumulava especialment i el gel hivernal la va anar esquerdant. Qui lo sa. Però imagineu-vos per un instant que, segles enllà, algun exèrcit o algunes partides de bandolers, l'haguessin excavat a pic i pala, com una mena de treball herculi. Per poder travessar cap al sud, o cap al nord, aneu a saber. Quina història més bonica que tindríem, oi? 

La llegenda ens fa avinent que el forat va captar l'atenció dels ulls humans. És probable que no sigui d'origen medieval, quan la gent no pujava a les altes muntanyes inhòspites, sinó més tardana, de cap al XVIII i XIX, quan començà la descoberta dels Pirineus en un moment d'exaltació medievalista. La majestuositat de l'element va fer que connectés amb un element llegendari i literari també excepcional, redescobert i molt apreciat en aquells temps romàntics: la cançó de gesta anònima en llengua d'oïl, conservada en manuscrit de l'any mil (també n'hi ha alguns fragments en llengua d'oc), sobre el cavaller Rotllà, nebot de l'emperador Carlemany. 

A la cançó medieval s'hi conta com, després de la desfeta a traïció de la rereguarda de l'exèrcit  contra els sarraïns a la batalla de Roncesvalls (fet històric tres segles anteriors, en què els bascons o gascons originals són substituïts pels moros saragossans, segons l'esperit cristià de conquesta imperant als inics de la Baixa Edat Mitjana), el cavaller Rotllà mirà de destruir l'espasa que empunyava, Durandal, tot colpejant-la contra la serralada. Com que la fulla resistí, fou la roca la que esclatà i s'esbocinà allà mateix: així nasqué el gran forat. 

Quan els primers pirineistes francesos toparen amb la bretxa de la Gavarnia, de seguida pensaren en la malifeta de Roland, i així se n'hi donà el nom.  Per cert, una altra llegenda afirma que l'espasa sortí rebotada de les mans d'en Rotllà i anà a parar al santuari marià de Rocamador, als llunyans límits septentrionals de la Provença, a on encara la hi podreu contemplar, si hi aneu, encastada a la roca. 

1908. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
La perspectiva humana al peu de la bretxa dona idea de la grandiositat, de la immensitat del rocam. Tant des de l'un cantó com des de l'altre, quan hi hem arribat per mor de les nostres rutes senderistes, ens hem sentit el cor encongit de primer, i en situar-nos just al vèrtex dels vessants, hem notat com se'ns hi envolava l'esperit cap a l'infinit. 

1910 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).

1839. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
«Tableau pittoresque des Pyrenées Françaises», Émilen Frossard (Gallica).
Un text de fa gairebé dos-cents anys recull com el forat era pas freqüentat de contrabandistes aragonesos, i com aquells tocoms eren testimonis sovintejats de batusses sagnants amb pastors, o entre partides enemigues. Poca gendarmeria allà dalt. La vestimenta tradicional és objecte d'admiració i sorpresa per a l'autor gavatx.

1910 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
La majestuositat de la muralla de pedra s'observa en aquesta meravellosa presa. A la dreta, al cap de la serralada, s'hi observa un altre forat, que s'ha anomenat falsa bretxa, just al davant d'un immens faralló o columna de pedra, dit Dit, o sia, anomenat el Dit. Fa cent anys, les glaceres dominaven aquelles altures. Ara, a l'estiu, s'hi puja amb alguna clapa de gel ací i allà, havent desaparegut gairebé per complet. A la dreta del tot, la llomada i  punxeguda silueta del Tailhon (3.144 m).

1910 ca. La Bretxa de Roland, L'Alvèrnia (Occitània).
Curiosament, una altra breta existeix en aquesta altra regió occitana, a tocar del Pui Marí (1.783 m) i dels monts Cantal, al Massís Central francès, actualment classificat com a Gran Paisatge Nacional.

1910 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).

1900 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
La imatge sud de la bretxa, des del vessant aragonès.

1910 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
A la dreta, el conegut "Paso de los Sarrios", just al peu de la muralla, per arribar a la bretxa venint de Gòriz. 

1910 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
Vista de tota la majestuosa pètria muralla als peus del Casc de Marboré (3006 m), presa des del costat sud.

1860 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània).
«Brèche de Roland, prise de Gèdres (Hautes Pyrenées)», de l'il·lustrador Ch. Mercerau (Gallica).
Una vista acolorida, presa des de Gèdra, de baix a la vall estant, amb la silueta de la Bretxa retallada sobre el cel.
1860 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània), (Gallica).
Una altra vista des de Gèdra, amb el pont romànic en primer terme. El detallisme d'aquests gravats dinovescos em té el cor robat, oi?

1829. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània),
Litografia d'Engelmann (Gallica).
El pas vist als inicis del segle XIX, amb els grans rocs del forat acumulats al peu del vessant nord.

1841. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània),
M.A. Gihaut (Gallica).
La Bretxa vista des de la vall, tal com podia ser observada pels caminants, peregrins o contrabandistes des del vessant nord.

1850 ca. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània),
Tirpenne, Jean-Louis (Gallica).
L'espectacle de l'Alt Pirineu des de baix, probablement a tocar del riu Artigues, per on passejaven els primers burgesos parisencs que hi feren de turistes.

1843. La Bretxa de Roland, Circ de Gavarnia (Occitània), 
Jean-Joseph Jules (Gallica).
La magnificent muralla entre el Casc a l'esquerra i el Tailhon a la dreta. No s'apreciava el Mont Perdut fins que s'era molt més amunt. Per això li donaren aquest nom de perdut, perquè costava de trobar i d'arribar-hi.




20210819

[2311] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Miami Platja a Torrevella (v)

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
Les imatges mostren les arenenques platges valencianes. El text comença amb un molt breu resum de la costa tarragonina, de Cambrils per avall: Miami Platja, que «está en su primera fase. Hay un centro ya perfilado, con hotel, calles marcadas y algunas cosas». Els clients eren sobretot barcelonins, aragonesos i francesos. 

A l'Hospitalet de l'Infant, s'hi destaquen el càmping de Cala d'Oques, encara existent, i el mestral, és clar. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
L'arribada estiuenca dels nous víkings. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
El Delta és evitat en la ruta, encara poc turistitzat, igual que les Cases d'Alcanar. Entrant al País Valencià, Vinarós n'és la primera parada. S'hi començaven a barrejar els turistes amb els pescadors. No hi podia faltar 'corrida', de toros, amb els turistes ben cofats de barrets mexicans. Déu meu!

Benicarló i Peníscola eren els dos altres grans pols turístics castellonencs. En aquesta darrera, al braç de terra que hi conformava l'istme «hace ocho años solo había aquí una fonda». Amb el temps, la zona hotelera s'anirà engrossint sense aturador. L'autor ho tenia clar: «es innegable que con los años esto cambiará... estamos asistiendo a una revolución turística... Yo les recomiendo que visiten Peníscola antes de que eso ocurra». Això val per a la majoria dels nostres pobles costaners (fins i tot alguns de pirinencs). Ha pagat la pena, de debò, tanta re-volució?

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
Muralla de Peníscola.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
La ruta valenciana de l'autor continua ràpidament per Alcossebre, Torreblanca i Orpesa. En aquesta, de platja «semicircular, muy atractiva, se estan construyendo hoteles y residencias particulares con cierta intensidad». No podia saber què li esperava, amb el temps! L'article passa de puntetes per Castelló i per les platges valencianes del Cabanyal i la Malva-rosa, fins i tot per la del Saler, que tanca l'Albufera. El turisme es fa més intens a partir de Dénia, Xàbia i Calp, fins a la meta desitjada: Benidorm, plena de «inmuebles de reciente factura, algunos de límpia belleza arquitectónica, dedicados en gran parte al alquiler y venta de apartamentos». Amb la multiplicació del model, la bellesa ha desaparegut al cap dels decennis, fins a arribar al paroxisme turístic actual, un autèntic antimodel de sostenibilitat i desenvolupament. Que no té pinta d'aturar-se, encara. Tot haurà d'arribar, que com deia la padrina 'no hi ha res que duro cent anys'.

Ja llavors, diu l'autor, «veranear en Benidorm o en Torremolinos es, hoy, el doctorado en sociedad de la gente de Madrid». No fa falta afegir-hi res més.O potser sí, també en alemany: Das Paradies der spanischen Riviera. Altre cop el país equivocat, oi?

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
Torrevella.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
La ressenya de les platges de la Costa Blanca: Alacant, Santa Pola, Guardamar i Torrevella. Tanca l'article una nota etnogràfica: l'autoestop d'una jove parella europea, ell actor i ella cantant, que han fet la ruta des de Suïssa a dit, com es deia fa uns anys. Perquè l'autoestop ha desaparegut pràcticament de la carretera. Als anys 80 encara persistia, però al tombant del segle va desaparèixer dels costums del nostre jovent: perquè tots, o gairebé, ja estan motoritzats a partir dels 18. Obligatòriament: quina vergonya per als pares i la família si no és així! Alguns amb el cotxe vell de casa, però uns quants amb cotxe nou de trinca. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
Un carret d'orxater.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
La nova arquitectura de Benidorm.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Miami Platja a Torrevella (v),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 29 d'agost (BdC).
De Perla de la Costa Blanca a exemple de turisme desmesurat.
Després la pandèmia actual, diuen que canviarem de model. Quin govern li posarà, doncs, el cascavell al gat?