2019. Juliol. La Bretxa de Rotllà el Tailhon.
Superba i soberga ascensió a la Bretxa de Rotllà i al Tailhon pel vessant septentional occità. Diuen que és el tres mil més accessible del Pirineu, però la ruta és alta muntanya de la bona i en estat pur, per la varietat de paisatges, trams, espais i moments diversos al llarg dels gairebé mil metres de desnivell des del pàrquing del Coll de Tentes (2.179 m). De seguida s'arriba al coll de Bucharo o Bujaruelo (2.271 m), vessant mediterrani, que tornarem a trobar dalt de la Bretxa, amb la meravellosa vista meridional a l'Aragó.
El parell d'horetes que serveixen per arribar al refugi de Serradets ens deixen ja escalfadets per acomplir les fites que perseguim aquesta jornada. Un parell d'hores les més invertirem en l'ascensió constant i persistent, primer per la gravera, després per l'escassa glacera que hi roman, fins a l'espectacular i majestuosa porta del Pirineu, la Bretxa de Roland. Dita així en honor de Rotllà, nebot de Carlemany, la història desgraciada del qual trobem cantada en un dels poemes èpics més famosos de l'Edat Mitjana.
Amb les àmplies vistes del vessant aragonès, enfilem cap al Dit, passada la falsa bretxa, que no és sinó el cap occidental de la gran muralla de paret que parteix els vessants mediterranis i atlàntic. El Dit s'ha de fer amb atenció, ja que el pas als seus peus és prou aeri i exposat. Després, ja només resta, passet a passet, empendre el senderol ben trepitjat que sense descans ni pausa ens portarà al cim, després d'una altra horeta. En total, unes cinc horetes d'ascensió senderista i calmada, no pas muntanyenca ni esverada, com alguns dels que ens passen pel costat amunt o avall tot corrent i sallant. Descasem i mengem una miqueta al cim del Tailhon (3.144 m, només un més que la nostra Pica). Fem les observacions dels quatre punts cardinals, amb vista inclosa a l'escopidora de Mont Perdut, demanem que ens facin les foteques de record, i avall que fa baixada.
El dinar el fem de tornada a la Bretxa, abans que arribi la nova fornada de passejants de la tarda. Una estona d'assossec per a l'ànima i de manduca per al cos. El retorn, ara amb la llum de la tarda, ens dona una altra perspectiva del mateix camí que hem fet al matí. Ens desviem una mica del sender per atansar-nos al torrentó que surt de sota la glacera de la Bretxa, de la part més occidental, gairebé a sota del Dit. Allà, ens hi remullem els peus i les cames, fins al genoll, que la fredor, millor potser gelaor, no es pot aguantar més! |