[2298] La Llitera, anys seixanta (del segle XX)

 

1968. Albelda, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

El poble dels anys 60 del segle passat, «amb una bòbila a l'entrada —com a tots aquests pobles—, quatre oliveres als volts, i una plaça negra... El campanar fa joc amb les roques circumveïnes. La casa que veiem a primer terme és feta amb toves i maons... La resta del poble és, en la immensa majoria, obrat en pedra...»

1968. Albelda, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Continua descrivint l'autor: «Hi ha poc arrebossat, però amb arrebossat o sense, el marc exterior de portes i finestres apareix encalcinat. Cap a migjorn el poble s'obre davant una perspectiva de conreus amplis i plàcids... amb el Canal d'Aragó i Catalunya, artèria generosa del regadiu en aquesta zona».

1968. Tamarit, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

L'antiga portalada romànica del segle XII de la parròquia tamaritenca. Al temple original, «van afegir-se, en ple segle XVI, elements de gust i estil renaixentista». 

1968. Tamarit, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Veiem les inevitables galeries emporxades, i a primer terme un curiós i nou col·legi de monges. Les nenes s'han adonat que les fotografien i s'allisen la faldilla de la bata per guaitar per la finestra. Mentrestant, observem que el terrat del col·legi serveix de galliner, i l'aviram hi circula en esplèndida llibertat... Tot d'una les gallines. Tot d'una les gallines s'amunteguen davant la porta: una reverenda ha pujat a donar-los el pinso».

1968. Tamarit, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Detall del vell Tamarit d'ara fa més de mig segle. La població era coronada per la silueta característica del campanar.

1968. Tamarit, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Les velles galeries de les cases tradicionals, per sortir al solet de l'hivern, per guardar-se'n a l'estiu. Ideals per estendre-hi la roba, i també les «pells de xai encara xopes: avui deuen haver 'matat'», que volia dir que a la carnisseria era dia de matança i carn tendra.

Al fons, sobresurt el campanar tan singular de la població, amb el vell rellotge. L'hora de la foto: quarts de tres de la tarda, a plena llum del dia.

1968. Sant Esteve, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Aquí veiem el tractor que esterrossa aquest guaret. L'implement consta de grada de discos en estrella i rodet. De mica en mica, a cada passada, estreny l'anella del recorregut i, en maniobrar, el rodet, que pesa proporcionalment en excés respecte al tractor, el fa redreçar i fer una cabriola de cavallet».

1968. Sant Esteve, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

L'arc de totxo de la portalada, ben repintat de calç blanca. «El català d'aquesta gent és un català de biologia, més natural que el que parlem nosaltres. El parlaven ja els almogàvers que van sortir de la Llitera... La gent de Sant Esteve de Llitera són encara d'aquella fusta». 

1968. Sant Esteve, la Llitera.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

L'antic escut nobiliari dels senyors de la casa ara presideix la reixa rovellada de la botiga desapareguda. Contrastos de la història. 

1968. «Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

L'avió amb què es degueren fer les imatges aèries del fotògraf lleidatà.

[1295] Les Garrigues, 300 mm

[2297] Enterrament a muntanya

 

1926. Enterrament a muntanya.

«El Borinot», de 28 de gener (ARCA). 

Una meravellosa fotografia etnogràfica, que ens retrata les peripècies darreres, mai tan ben dit!, dels finats en indrets pirinencs de difícil accés ara fa un segle, com a llogarrets o masies molt amagades al bosc. Amb el mossèn al davant, els dos portadors travessen el riu portant el cos del difunt en una mena de taüt de fusta o vímet, penjat del pal i a les espatlles. Però al riu no hi ha ni palanca, només un troc o dos que fan de passera. 

1926. Enterrament a muntanya.

«El Borinot», de 28 de gener (ARCA). 

Probablement no es tractava del taüt definitiu, sinó d'un d'especialment dissenyat per a aquestes funcions de transport de cadàvers per alta muntanya. Desconeixem la localització de la fotografia. Al davant del curt seguici, un escolanet, el sagristà i el mossèn. Ningú més: només la natura viva que embolcalla tota l'escena amb el cos inert. En èpoques hivernals o de crescuda del riu, el difunt, a més, s'havia d'esperar.  

1937. Enterraments antics.

«Curiositats de Catalunya», de 9 d'octubre (ARCA). 

Aquest text comenta el costum antic dels enterraments, que ja s'estava perdent en aquells anys. A la revista, s'acompanya de la mateixa fotografia que abans hem comentat. En un poblet de l'alta muntanya, uns muntanynecs s'ensopeguen amb el seguici fúnebre d'una xiqueta, amb taüt blanc, portat per quatre noietes «sobre d'unes fustes en forma de baiard». Les dones de rigorós negre i mantellina al cap. 

El contrast entre l'alegria dels muntanyencs i el sòrdid seguici fou terrible, car baixaven cantant i sonant bandúrries i guitarres. Cantaven «L'Espero», himne esperantista de moda en aquells temps. Zamenhof (1859-1917), el fundador de l'Esperanto, va escriure'n la lletra i, entre una dotzena d'àries, va ser la "marxa triomfal" composta pel belga Félicien Menu de Ménil la que va esdevenir més famosa (viquipèdia).

1937. Enterraments antics.

«Curiositats de Catalunya», de 9 d'octubre (ARCA). 

Aquells anys, el cotxe fúnebre, encara generalment de cavalls, havia ja substituït el costum de portar el taüt del difunt en baiard, sostingut per quatre companys.

Amb la pandèmia actual, ha calgut fer enterraments sense acompanyants. Només amb la família més propera i en nombre reduït. Sovint sense passar per l'església. Veurem si el costum ha arribat per quedar-se, ni que sigui a poc a poc: trobar la manera de fer el comiat dels finats prescindint del ritual religiós és encara una assignatura pendent de la nostra societat. Trobar cementiris allunyats de la simbologia religiosa (catòlica o d'altra mena), gairebé impossible. En canvi, sembla que la cremació va guanyant adeptes prou de pressa. En ple segle XXI, i els vells patrons continuen emmarcant-nos la vida, i la mort. 

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

[2296] Lo Trabucador del segle XVIII

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.

«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 

Per fi ens hem decidit a fer pagar per visitar i acampar en aquest espai natural, i ja n'era hora. A tot Europa us heu de rascar la butxaca quan visiteu indrets protegits. No es tracta de cap mesura recaptatòria, sinó dissuasiva, per preservar-ne l'equilibri natural, degradat a força de turisme incontrolat durant anys. Sap greu pels qui sí que saben captenir-se i procedir respectuosament en la natura, que sabran entendre la urgència de la mesura, i que esperem que s'estengui arreu, del mar a la muntanya, de l'Ebre al Pirineu. 

El plànol d'aquest oficial anglès ens dibuixa la badia dels Alfacs, llavors dominada per una torre de guàrdia, o ràpita, amb la bilabial original ensordida. De l'àrab ribat,  رباط, fonda, hostal, una ràbita «era, en els primers temps de la conquesta musulmana del Magrib, un recinte fortificat (o un bastió a la costa destinat a protegir l'àrea i descoratjar els enemics d'atacar per mar) edificat als confins de les zones frontereres que servia per a protegir les rutes comercials, però també per a difondre l'islam. De mica en mica, a més de funcionar com a allotjaments per als viatgers, aquests fortins es van convertir en refugis per als místics dedicats a l'oració i a l'estudi, però també dels monjos guerrers. En aquest sentit, són potser en l'origen dels primers corrents del sufisme», s'escriu a la viquipèdia.

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.

«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 

Destaca al plànol el fet que tota la barra, que encara que no prou ben escalada, fa i feia entre cinc i sis quilòmetres, era definida com a swampe, o sia, terra molla o pantanosa, cosa que vol dir que sovint el mar la devia cobrir, com encara passa avui. Com en els dies que l'aigua i l'arena es confonen, barregen, fusionen, sota els peus del caminant descalç i solitari.

Llavors, però, no corrien a refer-la amb camions bolquets i caterpillars: això són invents de l'homo modernus, i ja no en dic res més, per no dir-ne paraulotes. Enllà del trabucador, a la punta de la banya, l'arena ja sobresortia de l'aigua, com encara avui podem constatar-ho. Aquesta característica forma de barra o mandíbula donà nom als Alfacs, «probablement de l'àrab fakk, mandíbula, barra, gola», amb primeres documentacions al segle XVI. Encara ara, popularment, parlem de la barra o barres, per referir-nos a la mandíbula, nom més tècnic i del tot desconegut de la gent illetrada, la majoria. «El català Alfacs i el castellà Alfaques es refereixen generalment o sempre als de Tortosa, bancs de sorra que formen les goles de l'Ebre i l'entrada del famós Port Fangós de l'Edat Mitjana (en què el delta a penes existia, ço que explica que els nostres grans cronistes no parlin d'Alfacs)». Si hi hagués hagut ja un port natural, les Cròniques medievals, del Llibre dels Feits a la del Rei en Pere, passant per la de Desclot i Muntaner, el citarien a tort i a dret.

Com és possible, però, que en data tan tardana, anys —segles— després de la reconquesta d'aquests rodals, aparegués un arabisme topogràfic? Resposta del savi etimòleg: «Que Alfacs no aparegui en fonts catalanes fins al segle XVI o més tard, i en portugueses fins al XVII, és clar que no contradiu aquest supòsit, perquè el nom devia existir des de l'Edat Mitjana, però amb un caràcter local que no el feia a propòsit per aparèixer en narracions conservades... Alfacs ha de ser anterior al començament del s. XII, en què Tortosa i la seva zona van ser reconquerides definitivament i quasi del tot repoblades». La persistència de moriscos fins a l'expulsió del XVII potser també va influir en la conservació del nom fins que la barra fou començada a trabucar per l'Ebre cap als inicis de l'Edat Moderna». 

La construcció massiva de pantans, i algun dia en direm criminal, a l'Ebre i afluents, com bé sabem, ha privat la recepció de sediment al Delta, i l'afermament del trabucador, que ha estat retornat a l'estat de fa dos-cents cinquanta anys, amb contínues inundacions. 

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.

«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 

Més avall de la Sènia, hi veiem Vinaròs i Benicarló. A l'inici del trabucador, una altra torre de vigilància, diria que la de Sant Joan si no m'erro, protegia l'indret. El trabucador degué rebre'n el nom pel fet que era l'indret a on l'arena i sediments de l'Ebre eren descarregats, que aquest n'és el sentit, com en l'expressió del carro de trabuc. Segons Coromines, trabucar tingué també una accepció bèl·lica medieval: el trabuc fou una mena de catapulta per disparar pedres en els setges i atacs a les ciutats murallades. 

La torre de la Ràpita encara no era poble. Però en aquell terreny àrid fou imprescindible per al dibuixant militar, assenyalar que allà hi trobarien un bon pou d'aigua, per a provisió de la flota. El poble de Sant Carles encara no s'hi havia format, i no arribaria fins a la segona meitat d'aquell segle, amb la decisió del rei (espanyol) Carles III de construir-hi un gran port, dels més segurs i notoris de la Mediterrània occidental. Sort que el projecte no tingué continuïtat, i això ens preservà bona part del Delta a les generacions posteriors.  A veure si la nostra és capaç també de llegar-lo prou regenerat a les que ens segueixen.

[2202] Lo Delta de 1580

[2995] Los Tres Ponts dels Tresponts

 

1718. Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).

«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona 1718-1719».

Dels cartògrafs Roussel, Claude (1655 ?- ca 1720) i La Blottière, François de (1673-1739).

Els tres seculars ponts sicorins, al congost que, per aquest motiu, s'anomenà dels Tres Ponts. El mapa és invers, o sia, amb el nord a sota i el curs dels rius que s'encara a la part superior. Aquesta representació inversa no fou infreqüent en la cartografia militar francesa d'aquells segles, com si, de Versalles estant, des del peu del mapa miressin per avall. 

Del tres ponts, el primer que es trobava pujant d'Organyà era de fusta. Potser només una palanca per a caminaires però no per a carros ni traginers. El del mig pujava de Fígols per la marge esquerra del riu, i el septentrional, que enllaçava amb el camí dels Pontarrons, fou el que donà accés al vell monestir de Sant Andreu. 

1718. «Carte d'une partie de la Catalogne...»,

Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).

Detall del congost del Segre, amb l'emplaçament del monestir de Sant Andreu al marge esquerre. Descriu en Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':

«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1930. El Pont de la Torre, Congost de Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Portada de la guia bilingüe que l'Editorial Cervantes va publicar, titulada Seu d'Urgell i Andorra, guia del turisme i excursionisme. Segons Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':

«Un mapa militar de la segona meitat del segle XVIII situava els tres ponts i dibuixava esquemàticament la xarxa de camins; és probablement la millor referència! Malgrat els segles passats des de l’època medieval, l’estructura bàsica es va mantenir fins a finals del segle XIX, quan comencen a construir-se les carreteres modernes. Cap dels tres antics ponts existeix actualment, però se’n poden veure encara vestigis. Riu avall, el primer era el pont de la Torre, al final de l’estret dels Pontarrons. Per què aquest nom? Un primer pont, potser de l’època de sant Ermengol, va ser destruït entorn del 1331; després es va reconstruir i a la vora es va construir també una torre circular vinculada al pagament de peatge, que en aquella època ja existia i era també força habitual. A principis del segle XX es construí una carretera moderna i un nou pont, molt a la vora. Durant dècades els dos ponts van coincidir, com ho demostren molts testimonis gràfics, entre altres, diverses postal d’Àngel Toldrà Viazo, que va fotografiar molts paisatges del país durant les primeres dècades del segler XX. Els dos ponts van tenir la mateixa fi, dinamitats durant la retirada republicana al final de la guerra civil. Ara hi torna a haver dos ponts, el de la C-14 es pràcticament al mateix lloc que el medieval i es continua dient pont de la Torre, però ara va en diagonal a l’eix del riu, de manera que tot passant es pot veure encara l’estrep dret de l’antic pont i a la vora una torre quadrada que no té res a veure amb la torre circular que li va donar nom molts segles enrere» (enllaç). 

1827. Lo Pont del Diable dels Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

«Illustrations de Voyage pittoresque et militaire en Espagne», d'Engelmann [et al...], gravador, i Colonel Charles Langlois, autor del text (Gallica).

La impressionant i característica doble arcada del pont del Diable. En Romà Pujades continua: 

«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. 

«La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1890. La palanca del pont del Diable als Tresponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

Fotografia: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

La palanca de fusta, amb una alçada considerable sobre el riu, encara subsistia a final del segle XIX.

1982. Els Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

(foto: viquipèdia).

Pont militar provisional a l'esvoranc causat a la carretera per la darrera gran riuada del Segre, aquella famosa, perquè és la que vam viure la nostra generació en directe, que va inundar tot Cappont i tot Ferran a la ciutat de Lleida. 

Segle XVI. Retaule la Pietat, Catedral de la Seu d'Urgell.

(Foto: monestirs.cat).

Retaule d'estil renaixentista, fet per l'escultor barceloní Jeroni Xanxo, i pintat de daurats al segle XVIII. En aquesta taula, s'hi refereix la construcció dels Tres Ponts. El del mig, conegut com a Pont del Diable, mostra la reconeixible i característica silueta de doble arc. També s'hi aprecia, al primer dels ponts, la torre de guàrdia rodona que li donà el nom de Pont de la Torre. 

Durant els segles medievals i, de fet, fins al segle XX, el record de la construcció es va mantindre ben viu en la memòria col·lectiva. Aquesta obra, d'origen episcopal, ha estat per gairebé mil anys una fàbrica decisiva per a la comunicació del Pirineu amb el Segre Mitjà, i que va configurar i permetre l'expansió del comtat d'Urgell cap al sud i la plana, i amb això, la configuració del nostre domini dialectal lleidatà.

[1451] Els «Interpontes» urgellencs

[2294] Lo carrer del Diputat Macià a les Borges, 1918

 

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Imatge postal amb fotografia de Roisin, establert a la capital catalana cap al 1910. La imatge, doncs, pot datar-se en aquella segona dècada de l'inici del segle XX. S'hi veu l'actual carrer Nou, dedicat al diputat Francesc Macià, des de poc després de la seua elecció a les eleccions de 1907 com a diputat de la Solidaritat Catalana. 

1918. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

La botiga de bicicletes, i també armeria, d'aquest carrer. El gran cartell de damunt de la porta diu «Alquiler de Bicicletas, reparaciones y accesorios de A.Companys». Potser se'n deia, simplement, «La Armeria», que devia ser el negoci original. Hi tenien, diuen en l'anunci, assortit variat d'escopetes, pistoles i ganivets, com si de cols i bròquils estiguéssim parlant. Atenció: pistoles automàtiques a 20 pta, que era una quantitat prou respectable per al moment, i «revolvers casi gratis»! Ni que fóssim a Texas, oi?

1918. Lo carrer del Diputat Macià, les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

En l'ampliació, hi veiem un parell de personatges agafant les bicis pel manillar. Potser l'amo i l'operaire. I el gos de la casa. En aquells anys, s'imposava amb força l'afició a la bicicleta, que també feia un bon servei com a mitjà de transport, per traslladar-se als pobles veïns o fins al tros. Les antigues portalades s'obrien cap a fora, i deixaven pas a la porta de la vidriera. Les portalades es plegaven ben planes a la paret. 

Anys 1930. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

El carrer dona perpendicularment a la façana de l'església, davant per davant de les escales i la portalada principal.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

L'expectació per la fotografia fou ben gran, aquell dia, amb tot de dones i canalla al mig de carrer, sense empedrar, a diferència de les voreres, fetes de grans lloses. Algun carro s'hi veu aparcat. Els homes devien ser a l'auliverar.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Una altra fotografia amb bona expectació dels veïns. Sembla que el carrer tombava cap a aquest lateral. Un carro ben carregat de garbes de camí cap a l'era, a esperar la marinada per batre i trillar el gra.

1912. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Les imatges tenen poca definició, però són interessants. La segona postal porta data de circulació de 1912. Ja hi diu carrer del Diputat Macià. Mentre que a la primera, idèntica, porta encara el nom del carrer Nou, convenientment traduït amb el castellà obligat de l'època. La primera edició d'ATV devia ser d'un parell d'anys anterior, cap al 1909-10.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Un altre anunci: el de la «Banda Borgense», que s'ofereix per a Festes Majors, amb «audicions de tota classe amb peces musicals, concerts, balls, etc. a preus summament econòmics». Amb la seguretat que «és de les millors»!

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Al ple municipal d'11 de març s'hi discutí sobre el deute de la festa major «d'ara fa dos anys» a la Banda Borgense. No s'hi posen d'acord sobre un deute de 45 duros. És cert que músic pagat fa mal so, diu la dita, però aquest deute era realment consistent.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Aquell mes de març de 1918, el diputat Macià visità les Borges, amb una multitudinària benvinguda i la corporació municipal en ple en la rebuda a l'estació de tren. La banda musical, potser la mateixa «Borgense», «llençà a l'aire les vibrants notes dels immortals 'Segadors'». A la nit d'aquell diumenge 17 de març, assistí el diputat a la funció teatral que es feu a honor seu, per part de la companyia del Foment, «veient-se amb aital motiu lo dit teatre ple de gom a gom». El programa fou, primer, un monòleg del director titulat Lo Lladre, seguit d'un un xistós sainet.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Agulles amb el retrat del diputat, a 25 cèntims (de pta), mostra de la popularitat de Macià a les Garrigues.

a 

1918. Revista «Sang Nova», 

les Borges Blanques, les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Preciosa portada de la revista amb dibuix signat de Vidal, al·legòric al Corpus de Sang, amb el segador amb la falç al puny. La revista era la portaveu de les Joventuts Nacionalistes Republicanes garriguenques. 

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

[2293] Emboscada a la Força de Ponts, 1823

 

Segle XIX. Gravat de Benet Tristany.

Mossèn Tristany tenia encara no trenta anys quan es convertí en un dels capdavanters de la revolta absolutista al Solsonès i comarques veïnes, com a la Noguera urgellenca, durant el govern (espanyol) dit del Trienni Liberal (1820-1823). Les idees sorgides de la Revolució Francesa començaven a agafar força per primer cop, malgrat el Borbó d'aleshores, el rei (espanyol) Ferran VII. 

Per causa del cop d'estat de Riego, es restauraven les idees sorgides de la Constitució (espanyola) de Cadis de 1812. Els partidaris de l'absolutisme reial, dits reialistes, es mobilitzen per oposar-s'hi amb partides de guerrillers, juntes i proclames, que a Catalunya fructifiquen en l'anomenada Regència d'Urgell, sostinguda principalment pel Baró d'Eroles, que la Santa Aliança aixafaria amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís aquell mateix 1823.

Aquell rerefons de pugna absolutista vs. constitucionalisme primer, i de lluita entre reina i pretendent amb les guerres carlines posteriors, ha forçat a emmarcar sempre aquestes lluites en l'àmbit de la historiografia espanyola del segle XIX. Però per sota de reis, pretendents, generals i ministres, a Catalunya aquelles guerres del segle XIX amaguen el trauma de la transformació de l'Antic Règim als nostres pobles i petites ciutats, de la por viva dels propietaris rurals i de la jerarquia eclesiàstica local als canvis socials que els nous temps havien de comportar tard o d'hora. El manteniment d'una concepció tradicional i integrista de la vida i de l'economia que els afavorien, sovint amb el suport del mateix poble baix, poc enllustrat, ofuscat per les ancestrals creences i acostumat a les tradicionals maneres de viure —de subsistència. Per això, foren nombroses les partides de guerrillers sorgits d'aquests àmbits rurals, encapçalades per membres de petites i mitjanes nissagues locals rurals. Al llarg del segle, configuren un elenc espectacular de trabucaires. 

No sé si per causa d'aquella pàtina historiogràfica espanyola, la nostra historiografia ha tardat molt a capbussar-se en la vida tràgica de tots aquests petits protagonistes de la gran història. Sovint allò que els mogué a la lluita en darrer terme no foren les banderes ni els reis ni reines: fou el lligam amb la terra, amb la pàtria, en el sentit més etimològic del mot. Amb unes determinades visions social, ideològica i de classe, d'aquesta pàtria, és clar. I alguns s'havien més que foguejat ja amb les escaramusses i escomeses de la Guerra del Francès.

Si tinguéssim una indústria audiovisual pensada i treballada com a estructura d'Estat, en lloc de fer seguidisme de l'audiovisual espanyol, aquests homes i aquelles cruentes bregues hi haurien protagonitzat arguments potents. Caldrà, primer, que la historiografia nacional, la nostra, s'hi posi de debò. Que el segle XIX es va jugar, en bona part, fora dels límits de la ciutat de Barcelona. 

1823. Guerra de la Regència d'Urgell.

«Diario constitucional, político y mercantil de Barcelona», de 14 de març (ARCA). 

La notícia recull l'acció bèl·lica dels guerrillers Miralles i Tristany al Segre Mitjà, que acabà amb una autèntica carnisseria «con más de 100 cadáveres de aquellos monstruos parricidas». El to insultant del diari liberal barceloní no ens pot amagar, però, que la majoria d'aquests morts eren joves fills de la terra. Probablement també les baixes sofertes en les files de l'exèrcit, que llavors tot just s'iniciava en el sistema de quintes.

Diria que el guerriller Josep Miralles era nascut a Vilafranca del Maestrat i que acabaria com a gran general carlí al País Valencià. En Benet Tristany fou el primer de casa seua, al Solsonès, que es llançaria a la revolta absolutista. El seu nebot Rafel Tristany acabaria com a President de la Generalitat carlina al 1874. 

La facció absolutista revoltada es trobava a Torà, ben a prop d'Ardèvol, poble veí a uns deu quilòmetres, pàtria de mossèn Tristany. Perseguida per les tropes del general Marquina, calgué separar la partida en dos. La primera meitat, direcció Biosca, fou desbaratada en combat a punta de baioneta, amb 9 morts entre els facciosos. S'amaguen les baixes de l'exèrcit. Encara que a petita escala, la lluita a baioneta comporta sempre una cruesa extrema i un gran acarnissament, que havien d'aterrir la població civil propera de manera infinita.

L'altra meitat anà en direcció cap a Artesa. Pels pobles per on passaven, com ara Renau i Castellblanc, hi exigien racions de menjar, i probablement diners i joies, als habitants. Les mosses i minyones les devien amagar a les esgolfes de les cases (angolfes en popular lleidatà). Que no cal ser gaire malpensat per intuir com devien anar les coses. O com van anar recentment a la guerra de Bòsnia o amb els cascos blaus de l'ONU (sí, els qui havien de posar pau, per Déu!) a no sé quina guerra africana de no fa gaires anys?

Sorpresos per l'exèrcit a Artesa, volgueren parapetar-se al pont d'Alentorn, sense èxit, i hagueren de fugir en direcció a Ponts pel camí de la Força, que llavors devia ser només un caseriu al voltant de la vella torre de guaita medieval o més antiga i tot. En aquell altiplà els esperava el destacament militar, que també s'havia separat amb anterioritat per jugar aquella partida d'escacs bèl·lica, i allà arriba la mortaldat: «entonces empieza la acción militar que terminó sembrando la tierra» amb aquell centenar de soldadets de les files guerrilleres.

Al cap d'un mes, entraren els Cent Mil Fills de Sant Lluís pel Pirineu per restaurar el poder absolut del monarca (espanyol) i inaugurar la coneguda com a Dècada Ominosa.  

[1513] La (tercera) carlinada a la Seu d'Urgell

[2292] Llevants de taula

 

1965. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.

Llevants de taula fou l'expressió que es referia a la col·lecta que feien els membres de la comissió de la festa major, o d'una confraria, a l'hora d'acabat el dinar, tot aprofitant que els familiars s'havien reunit a cada casa al voltant de taula, i esperant que potser els esperits etílics fessin els donatius més generosos. L'objectiu era recollir diners per tal de pagar la festa. Més endavant, en alguns llocs se substituïren per concerts o actes similars per tal que els veïns hi paguessin un petit preu. 

En aquells temps, els cartells (i els documents, i l'escola, i tot) havien de ser en el castellà obligat per la repressió del franquisme (espanyol). 

1962. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.

La missa major cantada era plat fort a moltes festes majors de l'època. El capellà del poble encara hi manava i molt, conseqüència d'aquella rància ideologia espanyolista nazionalcatolicista de la postguerra. 

A Gualter, els llevants de taula els feien a la una, abans de dinar. Feina feta no té destorb. El ball, com que no hi havia sala, es feia a la plaça Major. Aquell any amb l'orquestra bellputgenca «Ritmo i Selección»: bateria, acordió, violí, bongos i un parell de saxos, l'un vocalista, l'altre amb tenora i tot. Llavors encara no era temps de rock, sinó de boleros, valsos, pasdobles i ritmes caribenys cugatians.

Al DCVB, s'hi dona l'etimologia de 'llevants' com a provinent del part. pres. de llevar, 'elevar, aixecar', com aquell qui s'alça, de taula, per tal de fer la donació pidolada: «Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa (pir-or., or., occ.). Majorals portant un silló guarnit amb cintes i ple d'aigua colorada en los llevants de taula, fent costat a la majorala... que porta la bacina, Serra, Calend. folkl. 214».

Anys 1960-70. Gualter, la Noguera d'Urgell.

«Gualter Club» fou la disco més coneguda del Segre Mitjà en aquells temps, i competència molt forta per als dissabtes nit de festa major. Els joves desaparegueren de la festa popular, tancats a les discos, durant ben bé tres decennis, fins que la moda de les discomòbils, a molt altes hores de la matinada, quan el jovent ja havia retornat al poble, els reenganxà, ni que fos a deshores, a la festa major. Veurem si els hàbits postpandèmia varien aquesta relació. La cosa certa és que, malauradament, la Festa Major dels pobles ha sigut cosa de canalla, matrimonis i jubilats en aquests darrers trenta o quaranta anys. 

[915] Lo Segre fins a Ponts