1926. Enterrament a muntanya.
«El Borinot», de 28 de gener (ARCA).
Una meravellosa fotografia etnogràfica, que ens retrata les peripècies darreres, mai tan ben dit!, dels finats en indrets pirinencs de difícil accés ara fa un segle, com a llogarrets o masies molt amagades al bosc. Amb el mossèn al davant, els dos portadors travessen el riu portant el cos del difunt en una mena de taüt de fusta o vímet, penjat del pal i a les espatlles. Però al riu no hi ha ni palanca, només un troc o dos que fan de passera.
1926. Enterrament a muntanya.
«El Borinot», de 28 de gener (ARCA).
Probablement no es tractava del taüt definitiu, sinó d'un d'especialment dissenyat per a aquestes funcions de transport de cadàvers per alta muntanya. Desconeixem la localització de la fotografia. Al davant del curt seguici, un escolanet, el sagristà i el mossèn. Ningú més: només la natura viva que embolcalla tota l'escena amb el cos inert. En èpoques hivernals o de crescuda del riu, el difunt, a més, s'havia d'esperar.
1937. Enterraments antics.
«Curiositats de Catalunya», de 9 d'octubre (ARCA).
Aquest text comenta el costum antic dels enterraments, que ja s'estava perdent en aquells anys. A la revista, s'acompanya de la mateixa fotografia que abans hem comentat. En un poblet de l'alta muntanya, uns muntanynecs s'ensopeguen amb el seguici fúnebre d'una xiqueta, amb taüt blanc, portat per quatre noietes «sobre d'unes fustes en forma de baiard». Les dones de rigorós negre i mantellina al cap.
El contrast entre l'alegria dels muntanyencs i el sòrdid seguici fou terrible, car baixaven cantant i sonant bandúrries i guitarres. Cantaven «L'Espero», himne esperantista de moda en aquells temps. Zamenhof (1859-1917), el fundador de l'Esperanto, va escriure'n la lletra i, entre una dotzena d'àries, va ser la "marxa triomfal" composta pel belga Félicien Menu de Ménil la que va esdevenir més famosa (viquipèdia).
1937. Enterraments antics.
«Curiositats de Catalunya», de 9 d'octubre (ARCA).
Aquells anys, el cotxe fúnebre, encara generalment de cavalls, havia ja substituït el costum de portar el taüt del difunt en baiard, sostingut per quatre companys.
Amb la pandèmia actual, ha calgut fer enterraments sense acompanyants. Només amb la família més propera i en nombre reduït. Sovint sense passar per l'església. Veurem si el costum ha arribat per quedar-se, ni que sigui a poc a poc: trobar la manera de fer el comiat dels finats prescindint del ritual religiós és encara una assignatura pendent de la nostra societat. Trobar cementiris allunyats de la simbologia religiosa (catòlica o d'altra mena), gairebé impossible. En canvi, sembla que la cremació va guanyant adeptes prou de pressa. En ple segle XXI, i els vells patrons continuen emmarcant-nos la vida, i la mort.
