Segle XIX. Gravat de Benet Tristany.
Mossèn Tristany tenia encara no trenta anys quan es convertí en un dels capdavanters de la revolta absolutista al Solsonès i comarques veïnes, com a la Noguera urgellenca, durant el govern (espanyol) dit del Trienni Liberal (1820-1823). Les idees sorgides de la Revolució Francesa començaven a agafar força per primer cop, malgrat el Borbó d'aleshores, el rei (espanyol) Ferran VII.
Per causa del cop d'estat de Riego, es restauraven les idees sorgides de la Constitució (espanyola) de Cadis de 1812. Els partidaris de l'absolutisme reial, dits reialistes, es mobilitzen per oposar-s'hi amb partides de guerrillers, juntes i proclames, que a Catalunya fructifiquen en l'anomenada Regència d'Urgell, sostinguda principalment pel Baró d'Eroles, que la Santa Aliança aixafaria amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís aquell mateix 1823.
Aquell rerefons de pugna absolutista vs. constitucionalisme primer, i de lluita entre reina i pretendent amb les guerres carlines posteriors, ha forçat a emmarcar sempre aquestes lluites en l'àmbit de la historiografia espanyola del segle XIX. Però per sota de reis, pretendents, generals i ministres, a Catalunya aquelles guerres del segle XIX amaguen el trauma de la transformació de l'Antic Règim als nostres pobles i petites ciutats, de la por viva dels propietaris rurals i de la jerarquia eclesiàstica local als canvis socials que els nous temps havien de comportar tard o d'hora. El manteniment d'una concepció tradicional i integrista de la vida i de l'economia que els afavorien, sovint amb el suport del mateix poble baix, poc enllustrat, ofuscat per les ancestrals creences i acostumat a les tradicionals maneres de viure —de subsistència. Per això, foren nombroses les partides de guerrillers sorgits d'aquests àmbits rurals, encapçalades per membres de petites i mitjanes nissagues locals rurals. Al llarg del segle, configuren un elenc espectacular de trabucaires.
No sé si per causa d'aquella pàtina historiogràfica espanyola, la nostra historiografia ha tardat molt a capbussar-se en la vida tràgica de tots aquests petits protagonistes de la gran història. Sovint allò que els mogué a la lluita en darrer terme no foren les banderes ni els reis ni reines: fou el lligam amb la terra, amb la pàtria, en el sentit més etimològic del mot. Amb unes determinades visions social, ideològica i de classe, d'aquesta pàtria, és clar. I alguns s'havien més que foguejat ja amb les escaramusses i escomeses de la Guerra del Francès.
Si tinguéssim una indústria audiovisual pensada i treballada com a estructura d'Estat, en lloc de fer seguidisme de l'audiovisual espanyol, aquests homes i aquelles cruentes bregues hi haurien protagonitzat arguments potents. Caldrà, primer, que la historiografia nacional, la nostra, s'hi posi de debò. Que el segle XIX es va jugar, en bona part, fora dels límits de la ciutat de Barcelona.
1823. Guerra de la Regència d'Urgell.
«Diario constitucional, político y mercantil de Barcelona», de 14 de març (ARCA).
La notícia recull l'acció bèl·lica dels guerrillers Miralles i Tristany al Segre Mitjà, que acabà amb una autèntica carnisseria «con más de 100 cadáveres de aquellos monstruos parricidas». El to insultant del diari liberal barceloní no ens pot amagar, però, que la majoria d'aquests morts eren joves fills de la terra. Probablement també les baixes sofertes en les files de l'exèrcit, que llavors tot just s'iniciava en el sistema de quintes.
Diria que el guerriller Josep Miralles era nascut a Vilafranca del Maestrat i que acabaria com a gran general carlí al País Valencià. En Benet Tristany fou el primer de casa seua, al Solsonès, que es llançaria a la revolta absolutista. El seu nebot Rafel Tristany acabaria com a President de la Generalitat carlina al 1874.
La facció absolutista revoltada es trobava a Torà, ben a prop d'Ardèvol, poble veí a uns deu quilòmetres, pàtria de mossèn Tristany. Perseguida per les tropes del general Marquina, calgué separar la partida en dos. La primera meitat, direcció Biosca, fou desbaratada en combat a punta de baioneta, amb 9 morts entre els facciosos. S'amaguen les baixes de l'exèrcit. Encara que a petita escala, la lluita a baioneta comporta sempre una cruesa extrema i un gran acarnissament, que havien d'aterrir la població civil propera de manera infinita.
L'altra meitat anà en direcció cap a Artesa. Pels pobles per on passaven, com ara Renau i Castellblanc, hi exigien racions de menjar, i probablement diners i joies, als habitants. Les mosses i minyones les devien amagar a les esgolfes de les cases (angolfes en popular lleidatà). Que no cal ser gaire malpensat per intuir com devien anar les coses. O com van anar recentment a la guerra de Bòsnia o amb els cascos blaus de l'ONU (sí, els qui havien de posar pau, per Déu!) a no sé quina guerra africana de no fa gaires anys?
Sorpresos per l'exèrcit a Artesa, volgueren parapetar-se al pont d'Alentorn, sense èxit, i hagueren de fugir en direcció a Ponts pel camí de la Força, que llavors devia ser només un caseriu al voltant de la vella torre de guaita medieval o més antiga i tot. En aquell altiplà els esperava el destacament militar, que també s'havia separat amb anterioritat per jugar aquella partida d'escacs bèl·lica, i allà arriba la mortaldat: «entonces empieza la acción militar que terminó sembrando la tierra» amb aquell centenar de soldadets de les files guerrilleres.
Al cap d'un mes, entraren els Cent Mil Fills de Sant Lluís pel Pirineu per restaurar el poder absolut del monarca (espanyol) i inaugurar la coneguda com a Dècada Ominosa.
