1965. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.
Llevants de taula fou l'expressió que es referia a la col·lecta que feien els membres de la comissió de la festa major, o d'una confraria, a l'hora d'acabat el dinar, tot aprofitant que els familiars s'havien reunit a cada casa al voltant de taula, i esperant que potser els esperits etílics fessin els donatius més generosos. L'objectiu era recollir diners per tal de pagar la festa. Més endavant, en alguns llocs se substituïren per concerts o actes similars per tal que els veïns hi paguessin un petit preu.
En aquells temps, els cartells (i els documents, i l'escola, i tot) havien de ser en el castellà obligat per la repressió del franquisme (espanyol).
1962. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.
La missa major cantada era plat fort a moltes festes majors de l'època. El capellà del poble encara hi manava i molt, conseqüència d'aquella rància ideologia espanyolista nazionalcatolicista de la postguerra.
A Gualter, els llevants de taula els feien a la una, abans de dinar. Feina feta no té destorb. El ball, com que no hi havia sala, es feia a la plaça Major. Aquell any amb l'orquestra bellputgenca «Ritmo i Selección»: bateria, acordió, violí, bongos i un parell de saxos, l'un vocalista, l'altre amb tenora i tot. Llavors encara no era temps de rock, sinó de boleros, valsos, pasdobles i ritmes caribenys cugatians.
Al DCVB, s'hi dona l'etimologia de 'llevants' com a provinent del part. pres. de llevar, 'elevar, aixecar', com aquell qui s'alça, de taula, per tal de fer la donació pidolada: «Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa (pir-or., or., occ.). Majorals portant un silló guarnit amb cintes i ple d'aigua colorada en los llevants de taula, fent costat a la majorala... que porta la bacina, Serra, Calend. folkl. 214».
Anys 1960-70. Gualter, la Noguera d'Urgell.
«Gualter Club» fou la disco més coneguda del Segre Mitjà en aquells temps, i competència molt forta per als dissabtes nit de festa major. Els joves desaparegueren de la festa popular, tancats a les discos, durant ben bé tres decennis, fins que la moda de les discomòbils, a molt altes hores de la matinada, quan el jovent ja havia retornat al poble, els reenganxà, ni que fos a deshores, a la festa major. Veurem si els hàbits postpandèmia varien aquesta relació. La cosa certa és que, malauradament, la Festa Major dels pobles ha sigut cosa de canalla, matrimonis i jubilats en aquests darrers trenta o quaranta anys.
