Seguidors

20160517

[1412] L'illa de Malta santjoanista

1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
«Malta, olim Melita, Anonino Maltaria maris Mediterranei notissima insula, eiusdem nominis oppidum munitissimum habet; quod anno salutis 1565 ob maximam Turcam classem dissipata, immortalem nominis celebritatem consecutum est». Des de la resistència al setge turc d'aquell any, la fama de l'illa s'escampà per tota la cristiandat.

Des de final del segle XIII, l'illa havia pertangut al Casal de Barcelona, els reis del qual foren reis del Regne de Sicília. Amb l'arribada dels cavallers de l'Orde de Sant Joan al segle XVI, Malta començarà la seua història postcatalana. 
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
L'illa de Malta fou una de les possessions mediterrànies del reis catalans, des que Pere II el Gran adquirí el domini de Sicília, Malta i Gozo, després que triomfés l'aixecament popular contra els angevins del 1282-87 amb el suport de la flota catalanoaragonesa de Roger de Llúria. 

A la dita batalla de Malta, quan les galeres angevines assetjaven la ciutat revoltada, l'almirall de la flota catalana s'hi presentà a donar batalla. El 8 de juny de 1283 es combaté a les aigües del port i cap a migdia, l'almirall angeví, adonant-se de la derrota, envestí la nau capitana catalana. Roger de Llúria i els nostres mariners es defensaren de l'abordatge i donaren mort al desesperat almirall enemic. Les illes de Malta, Gozo i Lipari passaven a domini de la família reial catalana. 

Per això, l'almirall de la flota catalanoaragonesa, Roger de Llúria, va gosar afirmar, segons anotà Bernat Desclot al capítol CLXVI de la seua gran Crònica, que «a partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó»:
Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament galera, ne lleny, mas no creu que negun peix se gos alçar sobre mar, si o porta un escut o senyal del rei d'Arago en la coa, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rei d'Aragó e de Sicília.

Quan els turcs s'apoderaren de la Mediterrània oriental i entraren a l'illa de Roda al 1523, els cavallers soldats de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, fins aleshores també anomenats de l'Orde de Rodes, traslladaren son quarter general a l'illa de Malta, que l'emperador Carles V (hereu de les possessions catalanes medievals) els cedí al 1530. A partir d'aquell moment, també foren anomenats de l'Orde de Malta.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Malta o Melita, del grec, amb el significat de 'dolç com la mel', per tal com a l'illa se'n devia fer i de qualitat reconeguda per tota la Mediterrània. De fet, a Malta s'hi troben espècies endèmiques d'abelles. Altres hipòtesis etimològiques la relacionen amb l'antiga llengua dels fenicis, dominadors de l'illa en un temps, que l'haurien anomenat Maleth, refugi, per la possibilitat que dona l'accidentada costa maltesa per a l'abric de vaixells.

«Cotoni, rosarum, cumini, omniumque Ilalicorum fructuum ferax, numquam glaciem aut nives vidit. Serpentes non habet, nec Scorpio in ea laedit veneno». Amb clima molt temperat i sense animals verinosos, l'illa era esplendorosa de fruits mediterranis.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Els cavallers de l'orde maltesa foren molt combatius contra el poder turc, i justament en aquell temps participaren en la lliga cristiana que lluità a Lepant (1571), i tenien gran predicament a tota Europa. La fortificació de la Valetta, convertida en la principal ciutat de l'illa, començà al 1566 després del setge turc de l'any anterior. Calia protegir-se i sota el govern del gran mestre Jean Parisot de la Valette, s'inicià la construcció de baluards, bastions i muralles a prova d'artilleria. Els hospitalers l'anomenaren Humilissima Civitas Valetta, però per l'enorme poder defensiu del seu port gairebé inexpugnable, fou coneguda com la Superbissima

En la llengua maltesa, un dialecte àrab escrit amb alfabet llatí i oficial a la Unió Europea (tot i que només hi ha tres parlants de maltès per cada 100 de català, coses de la 'democràcia' europea, on pel que sembla cada persona no val igual segons on naix), l'anomenen popularment la ciutat, de manera anàloga a com els mallorquins anomenen sa capital. 
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El castell o fort de Sant Àngel, existent ja en temps del domini català, esdevingué al segle XVI la residència del gran mestre de l'Orde, amb la ciutat o burg als peus. Fou convertida en una autèntica fortalesa que dominava l'entrada del port natural. A l'altra banda, s'hi veu l'església de Sant Salvador. I una munió de galeres, les naus de guerra dels santjoanistes contra el poder turc. 
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detalls de la ciutat i de Sant Salvador.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El port tancat o plataforma, on ancoraven les galeres, i en aquesta banda del port, els molins de vent fariners, imprescindibles per a l'abastiment dels cavallers soldats amb base a l'illa.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Sant Elm fou l'altre gran fort de la Valetta, i l'església de Sant Jordi a l'altra banda.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detalls de la fortificació de Sant Elm, que juntament amb el castell protegien el port i el convertien en una veritable ciutadella inconquerible.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El fort de Sant Miquel era el tercer pilar defensiu del port, situat a la part interior de la badia, al costat de les primitives drassanes on s'hi construïren les temibles galeres dels cavallers maltesos.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detall de la part interna del port, que disposava d'un canal a tall de fossat defensiu, que convertia la Valetta en una illa envoltada de murs per tots els costats. S'observen bé les torres de proa i popa, i la llarga renglera de rems de què disposava a banda i banda.
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
A la terra ferma, el primer cementiri de la ciutat. 

20160516

[1411] «Desenganys per despertar als pecadors»

1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Full imprès de manera similar a uns goigs, consta de 13 estrofes que pretenen alliçonar el creient per evitar el pecat. L'estampador en fou la impremta lleidatana dita Viuda i filla d'Escuder, establerta a la ciutat durant l'últim terç del segle XVIII. Cristòfol Escuder morí a Lleida al 1793, fill del també impressor Pere Escuder i casat des del 1788 amb Rosa Compte (al seu torn filla d'un impressor de Reus). L'ofici d'impressor, doncs, era del tot endogàmic en aquells temps. La Viuda d'Escuder, doncs, era aquesta Rosa Compte, i els treballs amb aquesta signatura al peu han d'ésser posteriors a la data de mort de l'home de la casa. La Rosa havia nascut al 1774 i, per tant, tenia 14 anys en el moment del matrimoni amb Cristòfor

Rosa Compte tenia també una germana, Antònia, casada amb un altre impressor, en Bonaventura Coromines, que veient el negoci lleidatà desatès es traslladaren a la ciutat per instal·lar-s'hi cap al 1800. Així també ajudarien la viuda impressora, que tenia una petita filla al seu càrrec, dita Rosalia. D'on el nom de Viuda i filla d'Escuder. Entre 1801 i 1816, les dos famílies col·laboraren estretament, tot i els avatars de la invasió napoleònica, que portaren Bonaventura a l'exili. Acabada la guerra, les dos impremtes acabaren separant-se al 1816 perquè tenien interessos editorials oposats, de caràcter religiós la impremta de la Viuda d'Escuder (la filla havia mort anys abans), i més politicoliberals l'altra, que inaugurà aquell any una nova nissaga d'impressors lleidatans, molt actius en la primera meitat del segle XIX (veg. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal, 1800-1830, Montserrat Comas, PUV, enllaç ací).
1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Aquest pamflet encaixa perfectament en la línia editorial de caire religiós de la impremta de la Viuda d'Escuder. Un apuntalament del negoci prou segur, ja que la vida popular d'aquell tombant de segle encara era del tot dirigida per l'església (catòlica, apostòlica i romana). La jerarquia n'estava del tot castellanitzada des de l'ocupació borbònica, i juntament amb els tribunals de justícia fou l'altra gran arma que usà el poder (espanyol) per al sotmetiment del país, un cop les institucions pròpies de govern hagueren estat abolides. Però com que la realitat és tossuda, de tant en tant, veiem estampar-se algunes obretes en llengua catalana, la pròpia del país i única llengua de comunicació efectiva encara llavors amb la gent senzilla, pagesos i menestrals.

La llengua catalana escrita llanguia des de feia un parell de segles per l'abandó que n'havien fet les classes dirigents, úniques il·lustrades i alfabetitzades. No fóra fins a la Renaixença que, molt a poc a poc, se n'aniria recuperant l'ús literari. Només els notaris aguantaven en l'ús escrit: calia que els signants d'escriptures i capítols matrimonials entenguessin què era allò a què es comprometien. Òbviament, sense normes ni prestigi, l'ortografia es feia segons l'ús de la castellana. La llengua d'aquest fulletó admonitori no presenta, però, excessius castellanismes (de repente, locura, rato, cada qual, esmeraries), i en canvi mostra una bona qualitat lèxica de mots abstractes catalans. Alguns pocs lleidatanismes (hòmens, poguessen) i un bon to sintàctic general (amb la prep. a introductora del CD, que la norma fabriana envià massa estrictament al desterrament) ens confirmen que l'autor en fou un mossèn del país, ben arrelat a la llengua de la terra, i prou il·lustrat (potser fins i tot llegit en alguns textos en català) com per saber manejar aquest instrument lingüístic escrit desconegut amb adiença i dignitat.  
1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Cal penedir-se perquè ningú no viurà per sempre:
«Lo pensar que tens de viurer
una vida de molts anys,
és causa, i causa sempre
a las Ànimas molts danys».


Vigilem, doncs, amb els nostres actes. Sobretot les dones:
«Dona que vas escorada
mostrant mamellas i pits,
 a l'Infern vas condemnada,
a on daràs grandiosos crits».


La referència a la caiguda als abissos infernals és reiterada i prova que els destinataris eren gent de religiositat ingènua i crèdula. Interessant és la identificació poètica entre pecat i llenya infernal:
«Los pecats que tu cometes
són llenya que tu portaràs
a l'Infern per a cremar-te
quan allí damnat seràs».


És clar que això és de rucs i carallots:
«és forta cosa
molt horrorosa,
gran disbarat,
portar-se un home la llenya
amb què té de ser cremat».


No cal esperar la vellesa per entrar en el recte camí:
«No guardes a penedir-te
en temps de la senectud,
gastant en ta llibertat
los anys de la Juventut».


Perquè si hi hagués segona oportunitat, tothom l'agafaria:
«Si los condemnats poguessen
tornar un rato al Món,
cada qual se esmeraria
sens voler ser lo segon».


La insistència en la curta vida mundanal és reblada a les estrofes finals:
«Si tu enteniment tinguesses
no pecaries mai més,
...
te esmeraries
i ploraries
tot lo restant
de la tua curta vida
per arribar al descans».

20160515

[1410] Cervera, vista general, segle XIX

1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Una espectacular i magnífica vista de la Cervera de final del segle XIX, del mateix any que una part de les muralles, majorment a l'altra banda de la vila, foren enderrocades per al creixement de la ciutat (cliqueu a la foto per veure-la expandida, formida!).
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
L'entrada arbrada a la vila pel portal per la costa de Sant Francesc fins al Portal de Sant Cristòfol. Al darrere, l'elegància i majestuositat gòtiques del campanar de Santa Maria presideixen l'allargassada vila.
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
A les cases, s'hi destaquen les gran galeries obertes. En aquells anys eren essencials en la construcció de les cases, ja que donaven ombra i deixaven passar la marinada a l'estiu, i feien de protecció de pluges, vent i freds tardorals i hivernals. Servien per penjar-hi aquells enormes llançols de cotó dels aixovars, per estendre-hi canyissos per assecar-hi préssecs i tomates... Un aprofitament ecosostenible de la llum i l'escalfor solars, molt abans del segle XXI. Que n'hem de reaprendre, de coses del passat, i tan sobrats que anem de tecnologia!
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
L'Església i convent del Col·legi de la Companyia de Jesús destaca imponent sobre la muralla i l'esbalç. Un xiprer creixia altiu a la façana.

En l'edifici medieval que hi hagué en aquest lloc abans de la construcció del col·legi jesuïta entre els segles XVII i XVIII, l'any 1452 s'hi signaren els Capítols matrimonials de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, que els nostres veïns carpetovetònics consideren fundacionals de la seua España unida. Allà mateix, just un segle abans, al 1359, Pere III el Cerimoniós hi celebrà les Corts Catalanes que crearen la Diputació del General o govern de Catalunya, la Generalitat.

Entre 1690 i 1727, s'hi erigí el conjunt barroc on els jesuïtes s'hi instal·laren, amb entrada pel Carrer Major, pel vell i magnífic portal medieval. Només en pogueren gaudir 40 anys, fins a l'expulsió de l'orde al 1767 per ordre governamental (espanyola). Fou aprofitat després com a col·legi d'estudiants universitaris fins al tancament de la Universitat cap al 1835. Actualment fa funcions de teatre auditori.
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
La Universitat cerverina s'instal·là en l'extrem oposat de la vila, quan s'aixecà per ordre del primer Borbó (espanyol). Del camí ral, pujava un senderol fins a la muralla, probablement fins al Portalet.
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Destacava sobre l'horitzó de la vila per la grandiositat de l'edifici i per les tres torres de la façana exterior, que semblaven tres torres de muralla. Les vistes als sembrats primaverals de maig devien d'ésser realment insuperables. Al peu del turó, el camí reial continuava cap a l'est, cap a la capital barcelonina.
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Les muralles del segle XIV, fetes fer pel Cerimoniós, se salvaren de la destrucció aquell anys de 1891, que marca l'obertura de la ciutat a la modernitat. L'esbalç d'aquesta part de la ciutat, no feia ni necessari ni interessant l'enderrocament dels antics murs i torres, perquè tampoc no s'hi podia construir. L'especulació urbanística dirigí els seus tentacles cap a l'altra banda de la ciutat, més plana i accessible per a un bon eixample com el déu del progrés manava.

20160514

[1409] Vistes cerverines del XIX

1891. Cervera. Plaça de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. Plaça de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Detall de la imponent façana de la Universitat cerverina, ja pràcticament tancada des del anys 1830-40, a la plaça dita llavors de Madoz, «antiguamente denominada del Olmo, después de Sant Miguel por razón de una capilla que se derribó, y últimamente de Madoz, para expresar la gratitud de Cervera a dicho hombre público». S'hi observa la font monumental de marbre blanc que hi hagué al bell mig, i les trilles dels carruatges en el fang dels carrers encara de terra. Potser fóra hora de recuperar-ne el nom antic.
1891. Cervera.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Una mica d'història de la vila, aleshores «la población más importante de la provincia de Lérida, después de la capital».
1891. Cervera. La Rambla.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. La Rambla.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
El passeig de la Rambla cerverina. Al fons, l'antic convent dels franciscans, ja desaparegut. «Cuando se edifició el grandioso edificio de la Universidad, para ensanche del solar donde se levanta, tuvieron que derribarse 22 casas, conducidos sus escombros al barranco que había desde la plaza de Santa Anna al convento de Sant Francesc de Paula, largo 800 palmos i 120 de ancho; para ornato de la ciudad fue terraplenado, convirtiéndose en una magnífica terraza o paseo, adornado con árboles y bancos de piedra. Frente al convento citado se ha construido recientemente la casa-cuartel de la Guardia Civil y la administración de correos y telégrafos».
1891. Cervera. Portal de Sant Cristòfol.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. Portal de Sant Cristòfol.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
El Portal de Sant Cristòfol havia sigut una de les set portes de les muralles cerverines. Al costat hi havia l'antiga capella medieval, «afeada modernamente con mal dirigidos aditamentos». Era «una de las más notables y antiguas... de las más frecuentadas por hallarse junto a la carretera que conduce a Barcelona». S'hi cita que per aquesta porta va entrar triomfant Joan II després de la batalla de Rubinat, molt a prop de Cervera. Llatimosament, «como otras de sus compñeras, hase derribado este año».
1891. Cervera. Pati de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. Pati de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Detall del pati de la Universitat de Cervera. La ressenya periodística en fa la descripció arquitectònica, presa de l'obra de Faust de Dalmases, Guía histórico-descriptiva de la ciudad de Cervera. Les dos imatges són còpia de fotografies de Joan Puiggarí de Cerveró.
1891. Cervera. Façana de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. Façana de la Universitat.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
Al peu de foto s'hi escriu: «Ex-Universidad». L'ambient rural de la vila es recull en el la imatge del carro aparcat davant la porta de la façana de l'antiga casa de saviesa. La grandiosa i desmesurada corona ens recorda el nefast origen reial (espanyol) de la casa. 
1891. Cervera. La Paeria. 
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
1891. Cervera. La Paeria.
«La Ilustración hispano-americana», BCN, núm. 68, de 20 de setembre (ARCA).
«Agradable sensación experimenta el viajero al desembocar por la calle Mayor en la plaza del mismo título», en què hi destaca les grans proporcions, la singularitat del conjunt, l'austeritat de la façana de la Paeria i la bella torre gòtica de l'església parroquial, «que por encima de su tejado se muestra». Referència obligada als balcons, embellits amb «unas grandes figuras toscas de medio cuerpo que les sirven de ménsulas, las cuales representan soldados, labradores, viejas, etc. con ademanes y expresion  los más grotescos y con el traje de la época, por lo cual son dignas de estudio».