[102] Montserrat Islands

Segells de l'illa de Montserrat al Carib.
 anomenada així pel fervor de qui alguns volen «genovès», Cristòfor Colom, durant el seu segon viatge al Nou Món el 1493.

Segells de l'illa de Montserrat al Carib.

[2453] De Tahití o l'Illa d'Amat

Quinalafem.blogspot.com

[101] Banderinada «leridana»

Anys 1960-70. Lleida. 
Banderí de la col·lecció que fèiem els dos germans a casa, Alcoletge, cada cop que anàvem a Lleida amb l'Alsina Graells, que parava al costat del govern civil. Només s'hi anava un cop cada parell de mesos, a comprar roba, sabates o al metge. Jo tenia problemes d'orella, de peus plans i de taques de pell. Després de cada visita, i com que m'havia portat tan bé, la mare ens comprava o demanava un banderí, que posàvem a la porta de l'armari del nostre quarto. Encara que sempre el topònim en la llengua de Franco, és remarcable l'obstinació dels editors per fer-hi traspuntar la quadribarrada.

[46] Lleida ié-ié

Quinalafem.blogspot.com

[100] Tirant lo Blanc, tot un «senyor» cavaller

1490. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, València.

La novel·la de Joanot Martorell presenta un particular encert, gairebé únic dins la literatura europea del segle XV, de narrar per extens el recanvi de les convencions socials que sobre l'amor i la cortesia, sobre la guerra i els seus fautors, s'havia de produir en el trànsit de la medievalitat cap als nous aires del Renaixement i dels prolegòmens de l'Edat Moderna.

Malgrat que Anselm Turmeda escrigué fa més de cinc-cents anys que diners i riqueses, entre altres miracles, fan honor a molt badoc, la dita popular assegura que de senyor, de mena se n'ha de vindre. De fet, i si així em permeteu d'expressar-ho, la història de la civilització occidental des de fa més o menys vuit o deu segles, s'explica a través de la lluita per la definició i la pràctica del concepte de «cavaller». No és pas cap frivolitat: l'imaginari col·lectiu, tot aquell conjunt no escrit però pregonament tangible de pautes de conducta i de pensament, de pors i desitjos inconfessats, dels individus d'una societat, influeix decisivament en l'esdevindre i el configurament històric tant, si més no, com l'encadenament dels fets perceptibles i materials.

Per cavaller entenem, avui, «senyor»; aquella persona de sexe masculí (la civilització nostra és per naixença i desenvolupament -per desenllaç?- masclista i sovint en el pitjor sentit del mot), que passa per galant i amb bons modos, generosa de cors i ànima, atenta de tracte, fins i tot un pèl tímida, disposta en tot moment a l'atenció dels altres. A aquest concepte s'hi ha arribat després de tota una sèrie de transformacions socials i històriques que tenen el seu punt originari en època dels veritables cavallers, els feudals, aquells homes a cavall que, adientment abillats d'arnès i proveïts d'armes, es disposaven per a la guerra. Al seu temps eren la faç renovada de la impàvida thànatos, sempre a l'aguait. Per a les classes terratinents de l'època, dominants socialment i econòmica, aquests homes armats a cavall, o cavallers, representaven una necessitat en temps de guerra contra el veí, i una veritable nosa en temps de pau, perquè pel seu gran poder militar i la seua animositat bel·licosa podien fer trontollar llurs prerrogatives i privilegis hereditaris. Per això calia domesticar-los i apaivagar-los. La solució no pogué ser més reeixida: l'acarament amb l'altra gran potestat del subconscient humà, l'eros, acèrrima contrincant dels impulsos destructius de l'home.

És doncs quan des del s. XIII s'estabilitzen les fortes sotragades bèl·liques a Europa, o sia, quan l'època feudal comença a transformar-se i els cavallers comencen a patir les neguitoses vel·leïtats dels desocupats, que a imatge i semblança de l'antiga estructura feudal de poder, naix una nova concepció de l'amor (i per tant, de la guerra) que, difosa per una literatura nova (la lírica de tradició trobadoresca i la narrativa de tradició artúrica) i en unes llengües noves (vulgars o neollatines, cosa que va fer que de seguida fossin de moda i de consum massiu), incideix directament sobre la correcta manera d'aconduir-se, tant en l'amor com en la rancúnia, tant en la companyonia com en la brega. A través de la ficció de la literatura es desenvolupa tot un espai mental de convencions per mitjà del qual el cavaller es reconeix com a membre de la societat i aquesta el sanciona com a tal. És el codi de conducta i de valors cortesanocavalleresc, que preua sobretot la fidelitat i la generositat de servei: envers l'enamorada, envers els febles i desemparats, envers els companys d'armes, envers -en definitiva- el senyor. Es creava a través de bells exemples literaris una realitat imaginària que tothom havia d'imitar: així com el cavaller-amant sofreix de dolor per la contenció del desig amorós pels entrebancs que li oposa l'estimada, així cal que el cavaller-militar contingui i refreni els impulsos bèl·lics. Més encara: tant com els valerosos cavallers de la Taula Rodona del rei Artús, iguals i paritaris, no dubten a lluitar i guerrejar en defensa de llur lleialtat, així els cavallers han de defensar i honorar la lleialtat que els uneix. I d'aquesta manera, deixant viure aquest vell somni igualitari a la ingent noblesa cavalleresca -la de cor i ànima-, l'altra noblesa, l'oligàrquica i hereditària, pogué reconduir i aprofitar el poder militar dels cavallers, que no disposaven de res més que de la seua força bruta, d'aquests nous i nets ideals i de les engrunes de poder que els llançaven. Feien la guerra, però per amor de.

Cap a a fi de la l'Edat Mitjana, la crisi dels patrons de la societat feudal és irreversible, a causa de les noves tendències d'organització territorial de caire absolutista, acomboiada pels membres de la més alta noblesa aristocràtica (sobretot d'aquells qui més van poder mitificar els seus divins drets reials i acompanyar-se alhora d'una superior força militar), i a causa del reeiximent de les primeres manifestacions econòmiques capitalistes en mans d'una nova classe social ciutadana, burgesa, i totes dues tendents a la destitució i acaparament de les prebendes tradicionals de la classe nobiliària.  Llavors es produeix una gran disfunció entre la realitat material en què viu la cavalleria i la seua antiga imatge. Es detecta en aquests moments una radicalització dels vells exemples literaris, que prova la profunda crisi de la classe cavalleresca: la tradició lírica trobadoresca s'aboca a un carreró sense sortida en adonar-se que els esforços amorosos de l'amant cada cop majors, topen una i altra vegada en la rigidesa de la bella dama sens mercè, o s'han de conformar amb idealitzar-la en una llunyania inabastable i angelical, com Laura o Beatriu. En el mateix sentit, les proves de valor cavalleresc de la tradició narrativa artúrica s'envolten d'una tal parafarnàlia i d'una tal pompositat que, de tant repetitives i inacabables, aconduiran a l'avorriment del públic lectooient.

Mentre no arriba aquest instant, el model de cavaller cavaller acomplirà el seu paper de sublimació funcional per a una classe social sense lloc en una societat sense guerra cos a cos, plena ja d'enormes exèrcits dirigits per grans capitans i mariscals... des de la rereguarda. Una classe social que camina cap a la seua definitiva transformació sense nord: errant. Alguns d'aquests cavallers opten ja aleshores per acabar l'agonia i abandonen: són els que passaran a engruixir el cada cop més nombrós aparat de l'Estat, de cúria o de funcionariat. Per aquest camí, una part de l'antiga cavalleria forjada en les armes atenyerà el destí de gran, mitjà o petit cortesà, destre ara amb la ploma i hàbil diplomàtic, reservat en els mitjans, inexorable en els fins, que s'acamparà opulent fins a la fi del regne versallesc i de l'edat moderna.

En aquest precís període de traspàs de la cavalleria errant al cortesà (pre)renaixentista és que ens apareix la novel·la de Martorell com una obra de cabdal importància com a testimoni d'aquest procés de canvi social i mental de l'occident europeu. I si segons la tesi de Milan Kundera, l'evolució d'aquesta civilització s'emmiralla en la història de la novel·la, el Tirant lo Blanc se'ns converteix en una de les peces literàries més importants i imprescindibles per a la seua anàlisi: de l'anàlisi de la història social i literària europees.

Apareixen doncs en la nostra gran novel·la valenciana els reflexos de les noves concepcions de l'amor i de la guerra que s'imposaran en l'imaginari col·lectiu del Renaixement, i s'hi divisa aquell nou tipus de cavaller-cortesà que acabarà triomfant. El Tirant hi apunta, perquè encara no ha deixat del tot de banda els antics comports dels cavallers errants niu de l'amor cortesa, que són els marcs estructurals en què es definirà la novel·la i es forjarà el caràcter de Tirant (sobretot en l'esfera del discurs narratiu), si bé no impediran que el desenvolupament de la pròpia personalitat cavalleresca del protagonista (sobretot en l'esfera de l'acció narrativa i en l'esforç per la versemblança) sigui dibuixada en la direcció dels nous temps.

Tirant lo Blanc, Il·lustració de l'adapatació de Joan Sales,
Ariel, 1954, Barcelona.

L'amor cortesa, social i comunitària, en què el cavaller demostrava públicament els sentiments envers sa dama, justant i bornejant per ella, fins i tot lluint el seu mocador penjat de l'arnès com a prova de fidelitat, encara continua viva en els comportaments de Tirant, que si bé no combat a ultrança per deport de la dama, sí que guerreja per ella en un afer bèl·lic de màxima transcendència, com és la defensa de Constantinoble i la cristiandat del perill turc. Alhora es confirma la tendència cap al secret amorós i cap al sofriment que provoquen els sentiments retinguts a les fosques cambres del cor. És la passió mal dissimulada i corroent, personal i intransferible, que buida ja del pes de l'al·legoria feudal de l'amor cortesa, es decanta sense por a l'acompliment dels desitjos sensuals, sexuals: «la terça amor és viciosa, com la donzella ama lo gentilhom o cavaller per son delit, lo qual serà fart de raó ab paraules molt afables que vida vos donen per un any, emperò si d'allí avant passen, e poden aplegar al llit encortinat e los llançols bé perfumats, e tota una nit d'hivern poden estar, tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres» (cap. 127). Un amor que ja no prové del cant dels trobadors als castells d'antany, sinó que sura entre el brogit del palau a la ciutat (la de València o les de Boccaccio), on es respira l'acostament natural al fet amorós, tal com s'imposarà durant el Renaixement, fruit del retrobament de l'antiguitat grecollatina pagana, i on la fidelitat amorosa esdevé una fe indestructible dels amants, que es torna dolorosa i punyent en el moment de la separació dels enamorats. Voler-hi veure alguna càrrega d'obscenitat o de repressió sexual per part de l'autor és tan absurd com enrojolar-se davant del Naixement de Venus de Botticelli o del David de Miquel Àngel.

A més, al Tirant lo Blanc, el protagonista, després d'un important adoctrinament i pràctiques de cavalleria a l'antiga usança (que defineixen el marc narratiu de la novel·la, on no hi ha ruptura amb la tradició, sinó reforma o adaptació), lluitarà com un gran capità; més i tot, com un gran mariscal de camp, al servei directe d'un gran monarca, en llargues i dificultoses campanyes bèl·liques on es dilueix la brega cavalleresca individual en favor del xoc d'enormes exèrcits en batalles campals. La lluita ja no es redueix a la força, sinó també a l'ardit, a l'estratagema, al joc de la rendició, el segrest, la presó i la treva.

Martorell escriu al pròleg del Tirant que «la dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes i ciutats no es porien sostenir en pau». Això bé ho sabien els mandataris de l'e`poca, però ho dissimulaven, perquè l'evolució dels temps sol·licitava la minva del protagonisme i d'aquest reconeixement públic que l'autor reclamava, dels fets bèl·lics i dels seus executors. És a dir, l'allunyament del fet bèl·lic de la cara bonica del poder. A partir d'ara, els militars seran tan necessaris com sempre, però no com a centre del govern, sinó com a assistents del poder polític de l'Estat: com a funcionaris professionals de la guerra, altament especialitzats i esplèndidament recompensats, i per això mateix tan bon punt més perillosos, com la història, per desgràcia, s'ha encarregat a demostrar segles a vindre. A canvi, aquest nou home de guerra s'esforçarà a no mostrar públicament la seua força, ans contràriament es presentarà com el cortesà amb més punt d'honor de tota la cort. Per aquesta tasca ja no són gens necessaris els antics cavallers, tendres, ridículs, enamoradissos i grotescos com a quixots.

El cavaller continuarà funcionant com a arquetipus social, però no pas entès a l'antiga, sinó entés ara en sentit pacífic, com a cortesà. La cavalleria s'ha transformat, per mitjà d'un joc de prestidigitació social, en cavallerositat i, així, amb alguns retocs històrics, com la democratització de la condició de senyor a la burgesia, com a classe dirigent des de l'inici de la nostra època contemporània i industrialitzada, i després, durant el segle XX de les masses, a totes les classes socials, ha pervingut fins a nosaltres, no pas sense perdre a cada bufada part del seu contingut ètic, fins arribar a la buidor gairebé absoluta del mot actual, usat com a simple tractament formal.

Tirant potser fou l'últim exemple literari dels antics cavallers errant que intenta adaptar-se desesperadament i perllongar-se en els nous temps. Per això, permeteu-me el joc de mots, és definit com a «estrenu» (valerós al màxim, tirant) en les armes, i alhora com a virtuós (cast, pur, blanc) en els afers del cor, si bé aquest amor ja té com a referent una passió carmesina que és el plaerdemavida. Martorell aposta fort en el seu intent de demostrar la validesa d'aquest cavaller, ja dual: conqueridor de l'Imperi Grec, de la Barbaria i de la mateixa filla i hereva de l'Emperador. Intenta demostrar com Tirant és el més bo dels guerrers i el millor dels amants.

El món de la novel·la de Martorell, per tant, traeix dos concepcions de la societat. Aquesta dualitat és omnipresent al llarg del text, però no pas en oposició, sinó perfectament conjuminada per un heroi irrepetible. Tirant lo Blanc és una obra de regust agredolç, situada en el camí intermedi que va de la clarividència feuda de la narrativa de Chrétien i de la matèria de Bretanya, a la periclitació del model de caveller quixotesc en la seua societat. Cervantes fou qui primer i millor ho entengué. Per a ell, el Tirant fou un llibre de cavalleries -o sigui, antic- més real -o sigui, modern- que pogué llegir.

La proposta de Martorell era atrevida. L'exemple de Tirant, irrealitzable. Perquè el temps no es pot aturar si no és dins una novel·la. Per això, el valerós cavaller Tirant acabarà morint, perquè no hi ha futur possible per a l'antiga cavalleria en el nou ordre del món. És clar que no morirà pas per defalliment davant l'enemic, ans després d'haver-lo derrotat totalment. I sense haver estat mai superat en força, ardiment o saviesa. Morirà, doncs, amb l'acta de servei perfectament complida. Un cavaller així només podia caure davant la força invencible de la naturalesa, per un senzill mal de costat: per un tranquil, impertorbable, inexorable pas dels temps. (revisat de: Revista, La Mañana, núm. 265, 18 de novembre de 1990, Lleida).

«Revista», La Mañana, núm. 265,
18 de novembre de 1990, Lleida.
Dibuixat per Rafel Molina, álies Santapau, àlies Èttore Martini. 

[200] La marrada africana de Tirant

Quinalafem.blogspot.com

[99] Lleida, segle XVII

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano.

Ambrosio Borsano fou un enginyer milanès al servei de la corona castellana durant el sis-cents. Al 1673 fou nomenat tinent general d’artilleria i poc més tard mestre de camp i general de l’exèrcit de Catalunya, on féu nombrosos projectes de refortificació a les places fortes del país. En aquell segle XVII, la pau dels Pirineus, després de la Guerra dels Segadors, per la qual Catalunya pagà un preu tan alt amb la pèrdua del Rosselló, obligava els espanyols a bastir noves línies de defensa a la Catalunya del Sud.

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
Llegenda.

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
Detall. «C. Castillo viejo, y la cisterna». «G. Baluarte y casa del Obispo». «Q. Querpo de guardia».

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
Detall. «S. Puerta de S. Antonio», que és l'entrada actual del carrer tocant a l'Avinguda de Catalunya.

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
Detall. La fortificació de Gardeny i el camí de Fraga. «Y. Almagazén del Rey», «X. Universidad». Curiosament, no hi ha porta de Boters. «T. Los Capuchinos». «V. Descalsos».

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
Detall. La sèquia de Torres ben marcada al plànol, però sense indicació del convent dels trinitaris, enrunat durant el setge de 1644, i traslladats a la baixada de la Trinitat fins a la desamortització del segle XIX. «K. Santa Maria Madalena». «O. Puerta de S. Espírito».

1673. Plànol de Lleida, d'Ambrosio Borsano. 
El Noguerola resseguint la muralla per sota del carrer del Carme i Major, on hi havia els blanquers de la ciutat, fins a abocar-se al riu molt més a prop del pont que avui. «L. Fortificación de S. Elmo».

[11] Pel clot del dimoni

Quinalafem.blogspot.com

[98] Postals lleidatanes sobreescrites

Des que al darrer quart del segle XIX comencen a circular per Europa les després anomenades targetes postals, l'una cara (l'anvers) anava destinada exclusivament al nom i adreça del destinatari i el timbre postal, l'altra es reservava per a l'escrit. Quan cap a l'última dècada d'aquell segle es generalitza l'ús d'imatges fotogràfiques, com a testimoni i record del lloc des del qual s'envia aquell breu missatge de salutació, remembrança, felicitació... els usuaris de les targetes postals no tenen altre remei que escriure sobre la il·lustració. 

Els impressors, llestos sempre i arreu de mena, comencen a deixar espais en blanc al costat de la fotografia, perquè la lletra no se sobreescrigui. Cap al 1905, la Unió Postal Universal decideix aplicar un savi criteri aparegut a la Gran Bretanya: dividir l'anvers en dos parts, per tal de deixar l'esquerra per a l'escrit, la dreta per a les dades personals que el carter interpretarà per fer arribar la postal a la seua destinació final. Sorgeix la targeta definitiva (fins a l'aparició recent de les online), amb una cara il·lustrada a tota plana i l'altra escrita.

El costum d'escriure per la banda retratada encara s'allargarà una colla d'anys, o bé si l'escrit no hi cabia en l'espai reservat, s'acabava pel damunt de la il·lustració sense cap més contemplació. Aquest costum perdurà ben bé fins als anys 30 del segle passat, i va donar lloc a unes targetes que ara mostren obertament i diàfana el regust del temps escrit amb bella cal·ligrafia.

1913. Lleida. 
Extraordinària i magnífica postal sobreescrita i acolorida del pont nou, recentment inaugurat feia un parell d'anys, amb els arcs del castell-guarnició de la Seu Vella encara tapats.

1914. Lleida. 
Postal sobreescrita amb vista de la ciutat des de ponent, des de Gardeny. A l'esquerra s'observa l'imponent edifici del seminari, al costat de la nova rambla de Boters, després dita d'Aragó.

1911. Lleida. 
Postal sobreescrita de Cappont, al començament de la carretera de Barcelona, tot just sortint de pont a l'esquerra, a tocar dels Camps Elisis.

1907. Lleida. 
Postal sobreescrita amb una esplèndida imatge del vell pont d'abans de la riuada d'aquell mateix any, amb els dos ulls refets per una estructura de fusta i ferro des de la riuada de cap a 1870.

1902. Lleida. 
Postal sobreescrita amb il·lustració de la Porta de l'Anunciata de la Seu Vella.

1902. Lleida. 
Postal sobreescrita amb il·lustració del neogòtic Seminari Conciliar, l'edifici més imponent de la ciutat fins aquell moment. S'aprecia bé la reducció de la imatge i l'espai en blanc per a l'escrit de les postals dels tombants del XIX al XX.

1910. Lleida. 
Postal sobreescrita de la Rambla de «Fernando», encara tota de terra, i plena de vida castissa. Al fons, hi ha l'estació, però encara sense l'edifici actual.

1906. Lleida. 
Bonica postal sobreescrita per tots quatre racons de Sant Llorenç. És el que pot passar quan escrius a la mama. La casa editorial Hauser y Menet, de Madrid, fou la primera i més important de l'època.

1906. Lleida. 
Postal sobreescrita amb vista d'una sala del Museu Arqueològic. L'espai per a l'escrit és abundós. Targeta amb foto de Víctor Muñoz.

1905. Lleida. 
Postal amb foto de V. Muñoz, de Hauser i Menet, amb les columnes d'entrada als Camps Elisis. S'hi observa bé la reducció de la il·lustració part alliberada per al text.

Anys 1920. Lleida. 
Postal sobreescrita amb vista al pont i detall de les escales que des de la Banqueta baixaven al riu.

[89] Lo Cappont lleidatà

Quinalafem.blogspot.com