.jpg) |
| 1490. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, València. |
Malgrat que Anselm Turmeda escrigué fa més de cinc-cents anys que diners i riqueses, entre altres miracles, fan honor a molt badoc, la dita popular assegura que de senyor, de mena se n'ha de vindre. De fet, i si així em permeteu d'expressar-ho, la història de la civilització occidental des de fa més o menys vuit o deu segles, s'explica a través de la lluita per la definició i la pràctica del concepte de «cavaller». No és pas cap frivolitat: l'imaginari col·lectiu, tot aquell conjunt no escrit però pregonament tangible de pautes de conducta i de pensament, de pors i desitjos inconfessats, dels individus d'una societat, influeix decisivament en l'esdevindre i el configurament històric tant, si més no, com l'encadenament dels fets perceptibles i materials.
Per cavaller entenem, avui, «senyor»; aquella persona de sexe masculí (la civilització nostra és per naixença i desenvolupament -per desenllaç?- masclista i sovint en el pitjor sentit del mot), que passa per galant i amb bons modos, generosa de cors i ànima, atenta de tracte, fins i tot un pèl tímida, disposta en tot moment a l'atenció dels altres. A aquest concepte s'hi ha arribat després de tota una sèrie de transformacions socials i històriques que tenen el seu punt originari en època dels veritables cavallers, els feudals, aquells homes a cavall que, adientment abillats d'arnès i proveïts d'armes, es disposaven per a la guerra. Al seu temps eren la faç renovada de la impàvida thànatos, sempre a l'aguait. Per a les classes terratinents de l'època, dominants socialment i econòmica, aquests homes armats a cavall, o cavallers, representaven una necessitat en temps de guerra contra el veí, i una veritable nosa en temps de pau, perquè pel seu gran poder militar i la seua animositat bel·licosa podien fer trontollar llurs prerrogatives i privilegis hereditaris. Per això calia domesticar-los i apaivagar-los. La solució no pogué ser més reeixida: l'acarament amb l'altra gran potestat del subconscient humà, l'eros, acèrrima contrincant dels impulsos destructius de l'home.
És doncs quan des del s. XIII s'estabilitzen les fortes sotragades bèl·liques a Europa, o sia, quan l'època feudal comença a transformar-se i els cavallers comencen a patir les neguitoses vel·leïtats dels desocupats, que a imatge i semblança de l'antiga estructura feudal de poder, naix una nova concepció de l'amor (i per tant, de la guerra) que, difosa per una literatura nova (la lírica de tradició trobadoresca i la narrativa de tradició artúrica) i en unes llengües noves (vulgars o neollatines, cosa que va fer que de seguida fossin de moda i de consum massiu), incideix directament sobre la correcta manera d'aconduir-se, tant en l'amor com en la rancúnia, tant en la companyonia com en la brega. A través de la ficció de la literatura es desenvolupa tot un espai mental de convencions per mitjà del qual el cavaller es reconeix com a membre de la societat i aquesta el sanciona com a tal. És el codi de conducta i de valors cortesanocavalleresc, que preua sobretot la fidelitat i la generositat de servei: envers l'enamorada, envers els febles i desemparats, envers els companys d'armes, envers -en definitiva- el senyor. Es creava a través de bells exemples literaris una realitat imaginària que tothom havia d'imitar: així com el cavaller-amant sofreix de dolor per la contenció del desig amorós pels entrebancs que li oposa l'estimada, així cal que el cavaller-militar contingui i refreni els impulsos bèl·lics. Més encara: tant com els valerosos cavallers de la Taula Rodona del rei Artús, iguals i paritaris, no dubten a lluitar i guerrejar en defensa de llur lleialtat, així els cavallers han de defensar i honorar la lleialtat que els uneix. I d'aquesta manera, deixant viure aquest vell somni igualitari a la ingent noblesa cavalleresca -la de cor i ànima-, l'altra noblesa, l'oligàrquica i hereditària, pogué reconduir i aprofitar el poder militar dels cavallers, que no disposaven de res més que de la seua força bruta, d'aquests nous i nets ideals i de les engrunes de poder que els llançaven. Feien la guerra, però per amor de.
Cap a a fi de la l'Edat Mitjana, la crisi dels patrons de la societat feudal és irreversible, a causa de les noves tendències d'organització territorial de caire absolutista, acomboiada pels membres de la més alta noblesa aristocràtica (sobretot d'aquells qui més van poder mitificar els seus divins drets reials i acompanyar-se alhora d'una superior força militar), i a causa del reeiximent de les primeres manifestacions econòmiques capitalistes en mans d'una nova classe social ciutadana, burgesa, i totes dues tendents a la destitució i acaparament de les prebendes tradicionals de la classe nobiliària. Llavors es produeix una gran disfunció entre la realitat material en què viu la cavalleria i la seua antiga imatge. Es detecta en aquests moments una radicalització dels vells exemples literaris, que prova la profunda crisi de la classe cavalleresca: la tradició lírica trobadoresca s'aboca a un carreró sense sortida en adonar-se que els esforços amorosos de l'amant cada cop majors, topen una i altra vegada en la rigidesa de la bella dama sens mercè, o s'han de conformar amb idealitzar-la en una llunyania inabastable i angelical, com Laura o Beatriu. En el mateix sentit, les proves de valor cavalleresc de la tradició narrativa artúrica s'envolten d'una tal parafarnàlia i d'una tal pompositat que, de tant repetitives i inacabables, aconduiran a l'avorriment del públic lectooient.
Mentre no arriba aquest instant, el model de cavaller cavaller acomplirà el seu paper de sublimació funcional per a una classe social sense lloc en una societat sense guerra cos a cos, plena ja d'enormes exèrcits dirigits per grans capitans i mariscals... des de la rereguarda. Una classe social que camina cap a la seua definitiva transformació sense nord: errant. Alguns d'aquests cavallers opten ja aleshores per acabar l'agonia i abandonen: són els que passaran a engruixir el cada cop més nombrós aparat de l'Estat, de cúria o de funcionariat. Per aquest camí, una part de l'antiga cavalleria forjada en les armes atenyerà el destí de gran, mitjà o petit cortesà, destre ara amb la ploma i hàbil diplomàtic, reservat en els mitjans, inexorable en els fins, que s'acamparà opulent fins a la fi del regne versallesc i de l'edat moderna.
En aquest precís període de traspàs de la cavalleria errant al cortesà (pre)renaixentista és que ens apareix la novel·la de Martorell com una obra de cabdal importància com a testimoni d'aquest procés de canvi social i mental de l'occident europeu. I si segons la tesi de Milan Kundera, l'evolució d'aquesta civilització s'emmiralla en la història de la novel·la, el Tirant lo Blanc se'ns converteix en una de les peces literàries més importants i imprescindibles per a la seua anàlisi: de l'anàlisi de la història social i literària europees.
Apareixen doncs en la nostra gran novel·la valenciana els reflexos de les noves concepcions de l'amor i de la guerra que s'imposaran en l'imaginari col·lectiu del Renaixement, i s'hi divisa aquell nou tipus de cavaller-cortesà que acabarà triomfant. El Tirant hi apunta, perquè encara no ha deixat del tot de banda els antics comports dels cavallers errants niu de l'amor cortesa, que són els marcs estructurals en què es definirà la novel·la i es forjarà el caràcter de Tirant (sobretot en l'esfera del discurs narratiu), si bé no impediran que el desenvolupament de la pròpia personalitat cavalleresca del protagonista (sobretot en l'esfera de l'acció narrativa i en l'esforç per la versemblança) sigui dibuixada en la direcció dels nous temps.
.jpg) |
| Tirant lo Blanc, Il·lustració de l'adapatació de Joan Sales, Ariel, 1954, Barcelona. |
A més, al Tirant lo Blanc, el protagonista, després d'un important adoctrinament i pràctiques de cavalleria a l'antiga usança (que defineixen el marc narratiu de la novel·la, on no hi ha ruptura amb la tradició, sinó reforma o adaptació), lluitarà com un gran capità; més i tot, com un gran mariscal de camp, al servei directe d'un gran monarca, en llargues i dificultoses campanyes bèl·liques on es dilueix la brega cavalleresca individual en favor del xoc d'enormes exèrcits en batalles campals. La lluita ja no es redueix a la força, sinó també a l'ardit, a l'estratagema, al joc de la rendició, el segrest, la presó i la treva.
Martorell escriu al pròleg del Tirant que «la dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes i ciutats no es porien sostenir en pau». Això bé ho sabien els mandataris de l'e`poca, però ho dissimulaven, perquè l'evolució dels temps sol·licitava la minva del protagonisme i d'aquest reconeixement públic que l'autor reclamava, dels fets bèl·lics i dels seus executors. És a dir, l'allunyament del fet bèl·lic de la cara bonica del poder. A partir d'ara, els militars seran tan necessaris com sempre, però no com a centre del govern, sinó com a assistents del poder polític de l'Estat: com a funcionaris professionals de la guerra, altament especialitzats i esplèndidament recompensats, i per això mateix tan bon punt més perillosos, com la història, per desgràcia, s'ha encarregat a demostrar segles a vindre. A canvi, aquest nou home de guerra s'esforçarà a no mostrar públicament la seua força, ans contràriament es presentarà com el cortesà amb més punt d'honor de tota la cort. Per aquesta tasca ja no són gens necessaris els antics cavallers, tendres, ridículs, enamoradissos i grotescos com a quixots.
El cavaller continuarà funcionant com a arquetipus social, però no pas entès a l'antiga, sinó entés ara en sentit pacífic, com a cortesà. La cavalleria s'ha transformat, per mitjà d'un joc de prestidigitació social, en cavallerositat i, així, amb alguns retocs històrics, com la democratització de la condició de senyor a la burgesia, com a classe dirigent des de l'inici de la nostra època contemporània i industrialitzada, i després, durant el segle XX de les masses, a totes les classes socials, ha pervingut fins a nosaltres, no pas sense perdre a cada bufada part del seu contingut ètic, fins arribar a la buidor gairebé absoluta del mot actual, usat com a simple tractament formal.
Tirant potser fou l'últim exemple literari dels antics cavallers errant que intenta adaptar-se desesperadament i perllongar-se en els nous temps. Per això, permeteu-me el joc de mots, és definit com a «estrenu» (valerós al màxim, tirant) en les armes, i alhora com a virtuós (cast, pur, blanc) en els afers del cor, si bé aquest amor ja té com a referent una passió carmesina que és el plaerdemavida. Martorell aposta fort en el seu intent de demostrar la validesa d'aquest cavaller, ja dual: conqueridor de l'Imperi Grec, de la Barbaria i de la mateixa filla i hereva de l'Emperador. Intenta demostrar com Tirant és el més bo dels guerrers i el millor dels amants.
El món de la novel·la de Martorell, per tant, traeix dos concepcions de la societat. Aquesta dualitat és omnipresent al llarg del text, però no pas en oposició, sinó perfectament conjuminada per un heroi irrepetible. Tirant lo Blanc és una obra de regust agredolç, situada en el camí intermedi que va de la clarividència feuda de la narrativa de Chrétien i de la matèria de Bretanya, a la periclitació del model de caveller quixotesc en la seua societat. Cervantes fou qui primer i millor ho entengué. Per a ell, el Tirant fou un llibre de cavalleries -o sigui, antic- més real -o sigui, modern- que pogué llegir.
La proposta de Martorell era atrevida. L'exemple de Tirant, irrealitzable. Perquè el temps no es pot aturar si no és dins una novel·la. Per això, el valerós cavaller Tirant acabarà morint, perquè no hi ha futur possible per a l'antiga cavalleria en el nou ordre del món. És clar que no morirà pas per defalliment davant l'enemic, ans després d'haver-lo derrotat totalment. I sense haver estat mai superat en força, ardiment o saviesa. Morirà, doncs, amb l'acta de servei perfectament complida. Un cavaller així només podia caure davant la força invencible de la naturalesa, per un senzill mal de costat: per un tranquil, impertorbable, inexorable pas dels temps. (revisat de: Revista, La Mañana, núm. 265, 18 de novembre de 1990, Lleida).
 |
| «Revista», La Mañana, núm. 265, 18 de novembre de 1990, Lleida. |
