[2714] La Rambla de Ferran lleidatana al segle XIX

1870-1880 ca. Lleida, vista pintoresca, J. de Velasco.

1860 ca. Lleida, vista general, J. de Velasco.

Litografia antiga a mà acolorida (una mena de gravat litogràfic del segle XIX, típic de les vistes panoràmiques europees d'època), que representa una vista general de la ciutat de Lleida, amb la imponent Seu Vella (la catedral antiga) al turó central, lo riu Segre al davant amb rais i gent carregant fusta a la riba, i el pont al fons, amb la casa del cos de guàrdia al primer ull ila petita casa del burot o duana al mig. És una representació que vol ser romàntica i idíl·lica de la ciutat catalana des d'aigües amunt del riu, típica de les col·leccions de vues pittoresques populars al segle XIX. Les serradores que hi havia a tocar del riu esperaven los rais que baixaven del Pirineu, del Segre i de les Nogueres, los desmuntaven i en carretejaven los troncs fins a la serradora, a tocar del Noguerola. Al fons lo turó i castell gardenyencs, amb lo Montmaneu del baix Segre a l'horitzó.

Tota la riba del riu per la banda de la ciutat la contemplem amb una arbreda crescuda i allargassada fins a la Magdalena, allà a on s'acabava la ciutat i a on hi havia hagut l'antic baluard, dins del qual havia nascut lo passeig, cap als anys 20 d'aquell segle XIX, ara en fa, doncs, dos-cents anys.

Lo campanar antic de l'església de Sant Joan destaca en primer terme, potser més esvelt del que era. Això vol dir que cal datar la imatge abans del seu enderroc al 1868.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.

«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

La muralla esquifida que restava al Segre aigües amunt del pont va sofrir encara més desperfectes a causa de les riuades de 1825 i 1827. Lo governador (espanyol) de la ciutat, Luís M. Adriani, lo volgué refer. En un dels memorials per a les obres, de Mariano Foncillas, cap d'enginyers de Lleida, s'hi fa menció de l'existència de la «plaza de Fernando», l'actual rambla de Francesc Macià, amb nom de feixistot espanyolot en temps de l'autor de l'article. Lo governador volgué que lo mur refet arribés fins a l'altura de l'actual Baixada de la Trinitat. A l'espai guanyat li mantingué lo nom del rei (espanyol) del moment. S'hi col·locà a l'entrada un arc per fer-hi les funcions de portalada, d'estil neoclàssic amb toc  orientalitzant.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.

«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

Lo passeig va continuar allargant-se entre 1830 i 1860, fins arribar al baluard del Carme, alhora que s'anava urbanitzant. Lo passeig central s'hi embellí amb un font «que era un grupo escultórico de mármol representando la alegoría de Hércules niño, ahogando las serpientes. La Font de la Petxina, tal com le llamaban los leridanos en 1870».

Llavors encara no hi havia los famosos plataners, sinó àlbers i acàcies. S'hi afegiren banquets de pedra per al repòs i la contemplació, i parterres florals i il·luminació de fanals, a l'arribada del gas: «Este fue el lugar predilecto del pueblo hasta que el 1864 se inauguraron los Campos Elíseos».

L'arc neoclàssic que hi donava pas fou enderrocat en algun moment, car ben segur entorpia la circulació dels carruatges de passeig. A l'altra banda, amb l'arribada del ferrocarril, també calgué ampliar la porta de sortida del baluard cap a l'estació nova, passant per damunt del pont de f pedra del Noguerola. Aviat desapareixerien los murs del baluard, i lo passeig tindria via lliure en direcció a l'estació. No hi arribaria, però, ja que davant l'estació s'hi construí una illa de cases, al llavors dit carrer de Balmes. Quan s'hi feu l'estació moderna, al 1927, aquest bloc fou derrocat, i nasqué la placeta de davant l'estació nova que coneixem, la de la plaça de Ramon Berenguer IV, escapçada a inicis del segle XXI per alinear lo carrer de Príncep de Viana fins al pont.

Quan lo baluard fou eliminat, allà hi hagué la Porta del Príncep Alfons, en honor al primogènit borbonet (espanyol). Per allà hi passà la Borbona (espanyola) Isabel II per a la inauguració del ferrocarril al 1860. Un camí rectilini (fet amb expropiació de finques) anava des d'allà fins a l'estació: ja teníem lo germen del passeig complet. En aquesta part del passeig entre el Carme i l'estació hi hagué oficina del burot municipal, o sigui, duana per al control del pagament dels consums i dels carros i mercaderies que entraven a la ciutat.

 Quan la Borbona fou desterrada, lo passeig passà a dir-se «del Almirante Topete», estret col·laborador de Prim en la revolució del setembre de 1868. Durant l'època republicana (espanyola) del segle XX, lo passeig passarà a honorar-la, passeig de la República. Després també rebé lo nom de «Príncipe Alfonso», futur XII (espanyol). I los vencedors de la guerra (espanyola), lo denominaren «del Caudillo», com a bons llepaculs locals del nou règim dictatorial. Modernament, se n'ha recuperat lo nom original i s'ha catalanitzat amb èxit, car ja gairebé no se sent dir Fernando, si no és a algú amb certa edat. També s'ha imposat la denominació de rambla, que li afegeix un toc de bulevard. 

Los canvis de nom segons los règims polítics indiquen que es tractava del principal carrer de la ciutat, i allà s'hi traslladà l'activitat econòmica i política a partir de la postguerra del segle XX en substitució del carrer Major, ja només comercial. A Ferran, encara ara, hi trobem notaris i advocats, les principals sucursals bancàries, oficines municipals i de la diputació. En canvi, encara no s'ha aconseguit, veurem què passa amb la recent remodelació de l'any 2025, recuperar-ne un ús cívic o lúdic, i fora dels horaris d'oficina no sol ser lloc concorregut ni de passeig ni d'esbarjo.

Camps Elisis, Lleida.

La Font de la petxina.

Dita així pel receptacle, que s'assemblava a una conquilla. Hi fou portada després de la inauguració dels Camps Elisis (1864) des de l'antiga Rambla de Ferran, juntament amb unes columnes amb testos florals, que hi subsistiren fins a la riuada de 1907. Llavors s'hi aixecaren les columnes modernistes. Lo grup escultòric herculi degué desaparèixer en aquell trasllat.

1877. Lleida, passeig de Cabrinety.

«Guia-cicerone de Lérida : viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, indústria y comercio puedan convenirle en la misma», Josep Pleyan de Porta (UdL).

La primitiva rambla de Ferran portà per nom passeig de Cabrinety.

Josep Cabrinety fou un militar mallorquí que serví a l'exèrcit (espanyol) i hi destacà per haver combatut les carlinades, mort al 1873. Lo passeig acabava amb un bell jardí pel cap nord, «llamado del General, pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos». L'antiga porta neoclàssica era a punt de ser enderrocada aquell 1877. 

Diu la nota a peu de pàgina que amb motiu de la visita reial de 1860, en tombar-se lo baluard del Carme, s'hi obrí un camí fins a l'estació. Al 1875 s'hi aixecà un arc de portalada dita Príncipe Alfonso (futur XIIè, rei espanyol), i per extensió tot el passeig en prengué també l'anomenada: «Este paseo del Príncipe Alfonso , el predilecto ... de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».

Just a l'acabament del passeig al Carme, hi havia l'establiment dels banys lleidatans, «pequeño pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del convento de carmelitas», diria que per causa de la desamortització. Al passeig hi havia també l'antic Hospici, futur edifici ocupat per la Diputació i, davant per davant, la Fonda Espanya, «donde debe dirigirse el viagero que guste hospedarse holgadamente», amb nom comercial de l'Estat colonial per fer-se'n passar per bons súbdits i inspirar confiança i familiaritat als viatgers d'allà que hi arribessen, en una època en què lògicament no t'entenien ni parlaven en castellà a gaires llocs, fora dels oficials regentats per funcionaris nouvinguts. 

Vegeu-ne la primera delineació del passeig al 1811:

[2386] Dels orígens republicans d'un passeig de nom monàrquic: la Rambla de Ferran lleidatana

Quinalafem.blogspot.com

 

[2713] De «l'Arboleda» als Camps Elisis lleidatans, 1862, i l'incendi del teatre, 1886

 

1919. Monument al Paer en Cap Manuel Fuster.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

Lo 12 de maig, en plena festa major, la ciutat lleidatana inaugurava los seus Camps Elisis, un dels grans projectes d'eixample cap a fora el pont, llavors que les muralles eren oficialment enderrocades i lo tren arribava ja a Lleida. La ciutat no tenia gaires places àmplies i arbrades, més enllà de la Plaça Fernando, tancada dins lo vell baluard de la Magdalena, una esplanada a on s'hi anava a passejar des del 1833. A la vora del riu, pel marge esquerra, hi existia una «Arboleda», una doble línia d'arbres amb lo passeig al mig, potser fins a la plaça dels Murmuradors, a la vella carretera de Barcelona. Lo Cappont havia quedat arrasat al 1707 pel setge borbònic i bona part dels horts eren propietat municipal. Aquest primer passeig fora el pont presentava un greu inconvenient: quan les campanes tocaven cada vesprada per anunciar lo tancament de les portes de la muralla, tot eren corredisses per no romandre tancat... a fora de la ciutat.

L'any 1862, lo Paer en Cap Manuel Fuster concebí la idea de formar un gran jardí aprofitant aquest antic passeig. Una llei recent obligava a la venda de finques de mans mortes, o sia, no cultivades. Això donà ocasió a convertir-los en jardins abans de malvendre-les.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

Lo consistori se posà de mans a l'obra i en un parell d'anys tot restava enllestit. Lo disseny de jardineria anà a càrrec de l'horticultor francès Joan Llaurents. Per això, los jardins tingueren certa remembrança als quadres enjardinats dels Camp Elisis parisencs, i lo nom li fou adjudicat. Llavors, los «dos pilars de pedra amb paneres de fruita que s'alçaven a l'entrada principal [de la Plaça de Fernando], foren traslladats als Camps, on romangueren llargs anys al portal d'entrada», fins que després de la riuada de 1907 s'hi alçaren les columnes modernistes. També un dofí de marbre blanc del brolladors dels Camps provenia de l'antiga plaça del baluard de la Magdalena. 

L'indret fou tan celebrat i concorregut que de seguida sorgí la idea de bastir-hi un teatre. Aquest primer teatre dels Camps Elisis tingué forma circular, només de planta baixa, i amb un pal al centre de la platea, com los envelats, «a on s'hi plegava la vela» que la cobria durant los espectacles. Tenia il·luminació per gas i hi cabien 1.500 persones! Era un teatre per a funcions estiuenques, quan lo temps acompanyava. També disposava de café. Lo 31 de juliol de 1864 s'hi feu la primera funció amb representació de sarsuela (en espanyol), que era la música de moda entre la classe dirigent local. L'any 1876 s'hi inaugurà lo llum de gas, al passeig central dels Camps, per iniciativa del regidor Agelet.

La desgràcia de l'incendi del teatre dels Agustins al carrer Major, al 1876, feu més necessari que mai un nou edifici teatral amb totes les condicions, per a l'estiu i per a l'hivern. Així doncs, la primer teatre es convertí al 1881 en «un espaiós edifici perfectament cobert, guanyant dimensions la platea i l'escenari». També fou víctima de les flames, al 1886, i calgué refer tot l'edifici de nou. 

1886. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

«Diario de Barcelona», de 24 de gener (ARCA).

Notícia de l'incendi del teatre dels Camps Elisis una nit freda de gener. Sort que era assegurat a 'La Catalana'!

1901-1910 ca. Lo Teatre dels Camps Elisis, Lleida.

Vistes exteriors del café i façana del teatre, i de l'esplèndid interior del recinte.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

La primera ampliació dels jardins s'efectuà al 1889, cap a la dreta del passeig central amb ornament de «parterres fent límit a graciosos viaranys». Al 1895 s'hi celebraren los primers Jocs Florals de la ciutat. Finalment, al 1901 s'hi aixecà lo teatre, inaugurat per la festa major, és clar, que perdurà fins a la guerra. 

Los Camps Elisis hagueren de superar los greus desperfectes que hi causà la riuada de 1907. Actualment, s'hi pot veure la placa que marca l'alçada a la qual arribà l'aigua. Al 1919, s'hi inaugurà l'estàtua que commemora la figura del Paer en Cap Fuster, ànima del projecte. 

1910 ca. Los Camps Elisis lleidatans.

Postals dels inicis del segle XX los retrataren per tots cantons. S'hi poden veure los grans plataners, que llavors tenien ja mig segle. 

1860. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

«Diario de Barcelona», de 12 de desembre (ARCA).

La idea de fer un gran passeig ja era sobre la taula de la Paeria al 1860, any que feu compres de 200 plataners i altres plantes per al nou passeig, «que algun dia podrá denominarse Los Campos Elíseos». La idea, doncs, era ben pouada entre els dirigents municipals. 

En alguna altra ocasió ja he escrit que la malaltia que patí li impedí d'inaugurar los jardins oficialment, cosa que feu lo nou Paer en Cap Josep Sol. L'alcalde Fuster finà al 18 de maig de 1864.

Desconec si algun d'aquests arbres poden ser encara vius, després de més de segle i mig. Fora interessant de saber-ho, potser amb un petit estudi de la Paeria. No fos cas que a algú de l'ajuntament se li acudís de fer un esporga definitiva, com deia lo padrí, igual que acaben de fer a Rovira Roure, mal llamp!

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

«Diario de Barcelona», de 9 d'abril (ARCA).

Los preparatius per a la inauguració, amb agençament del paviment del pont inclòs.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny de 1927 (UdL).

Manuel Fuster provenia de família acomodada, fill de notari i ell mateix estudiant de Dret a Cervera, i ja amb 26 anys entrà com a paer a la casa de la vila lleidatana. Dos anys més tard, després de les tribulacions de la casa consistorial, fou nomenat Paer en Cap per primer cop, de finals de 1836 a inicis de 1838. Encara no tenia 30 anys!

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

Durant l'any 1842, hi tingué un nou mandat com a Paer en Cap per un any just. Lo tercer i darrer, entre gener de 1859 i gener de 1863. Havia nascut al 1808.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.

Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

La gènesi del monument honorífic del 1919 nasqué d'un concert de Ricard Vinyes, en un dels retorns seus a la ciutat, i resultà «un èxit sorollós, una nit d'exquisit art i de record imborrable». Lo monument fou inaugurat per lo Paer en Cap Sr. Humbert Torres, pare del nostre ínclit poeta Màrius. 

1910 ca. Los Camps Elisis lleidatans.

Postals dels inicis del segle XX, amb les columnes modernistes que marcaven lo portal d'entrada al passeig. En una de les imatges, s'hi veuen les obres d'enllambordament de l'entrada.

1996. Gegant del Paer en Cap Manuel Fuster.

Cap-pont, Lleida.

[925] Els primers cent cinquanta anys dels «Campos»

 

Quinalafem.blogspot.com

[2712] La Lleida de la primera república, 1642

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla entre les tropes del mariscal La Mothe, que dominava la ciutat amb les tropes franceses que mantenien la República catalana proclamada per Pau Claris l'any 1640, i que originaria la guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica, contra l'exèrcit castellà del Marquès de Leganés (que encara té un carrer dedicat al Cappont, vergonya, cavallers!) que pretenia la presa de la ciutat, que no va arribar fins al setge de 1644. «Batalla campal», diu la llegenda, per tractar-se d'un enfrontament a camp obert, a l'esplanada entre lo Segre i los turons de la Bordeta. La data: 7 d'octubre.

La representació és un mosaic de rajoles ceràmiques del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cal suposar que la peça encara hi és i s'hi exposa. No n'he pogut trobar la imatge real, amb les rajoles acolorides. En desconec, doncs, data real i autor.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Breu descripció de la ciutat al pas del seguici gavatxo que retornava al 1659 de la cort (espanyola) per demanar la mà de la filla de Felip IV per a Lluís XIV de França, lo Rei Sol.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo casori fou una altra de les derivades del Tractat dels Pirineus (1659), que va acabar amb la primera república i va iniciar lo desmembrament del país, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes. Lo matrimoni se celebrà a la coneguda Illa dels Faisans (1660) i «feu d'aquesta dama una desgraciadíssima reina francesa». L'illa es troba al mig de riu Bidasoa entre els municipis d'Irun i Hendaia, que actualment el regenten sis mesos cadascun, en una mena de condomini hispanofrancès. Lo casament, però, fou decisiu en el plet successori que per drets familiars en mala hora portà lo primer Borbó al tron.

«Diari del viatge a Espanya fet l'any 1659 amb ocasió del tractat de pau», de François Bertraut, s'edità a París al 1669. Inclou un apèndix amb dos tractadets, «molt breus i molt substanciosos». Al primer, s'hi redacta un viatge a Alacant i València, i al segon, lo retorn cap a França per Aragó i Catalunya, tots dos d'autor anònim. Lo principal personatge que encapçalà aquella legació diplomàtica fou lo mariscal duc de Gramont, que havia participat al setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. 

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo dia 20 de març de 1660, lo cronista entra a Catalunya, a una llegua de Fraga, i fa nit a Lleida. Lo camí fins a Alcarràs, tot desèrtic; d'ençà d'Alcarràs, en canvi, li fou molt plaent «per causa de la vall que hi ha sempre a mà dreta i que s'assembla a un jardí, per la quantitat de recs i canals d'aigua de què està ple fins arribar a Lleida»: tota l'horta del baix Segre.

La Seu Vella, que llavors tenia a tocar lo palau del bisbe, li produeix admiració, especialment pel gran claustre. La ciutat no té fossat i unes muralles més aviat pobres, però la posició li confereix cert avantatge militar: no s'hi pot excavar per minar lo castell, o sia, la Seu, perquè és damunt la roca viva. 

Lleida era una de les ciutats de més bon viure de Catalunya abans de la guerra, però un cop passats los embats dels diversos setges, havia perdut molts habitants i mostrava molts edificis encara enrunats. S'hi esmenta també lo recinte fortificat de Gardeny, que reforça lo poder defensiu de la ciutat. 

L'endemà lo viatger parteix cap a Bellpuig, a tres llegües i a on pararà a dinar, pel vell pont de pedra que disposava d'una mitja lluna al cappont deshabitat. Travessa tota la plana urgellenca, poc conreada, perquè los poblets s'havien quedat despoblats. De Bellpuig, que començava a reviure, n'esmenta lo convent de Sant Bartomeu. En entrant a la Segarra, lo país començava a enturonar-se.

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla campal entre tots dos exèrcits, davant per davant lo pont fortificat de Lleida. Al costat del turó de la Seu, també s'hi aprecia lo de Gardeny.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo plafó ceràmic devia fer-se aquella mateixa mitat del segle XVII, car a inicis del següent, la nova guerra colpia el país. A primera línia, los personatges principals, amb lo mariscal francès, pistola en mà, desarma l'espanyol, que deixa caura l'espasa. Com a símbol del resultat final de l'enfrontament bèl·lic. 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

Quinalafem.blogspot.com

[2711] De Peníscola fins Alcalà de Xivert, als temps de Cavanilles

 

La Peníscola d'abans de la ferida del turisme.

1795. La Peníscola de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

A les envistes de Peníscola. «Dentro de los muros y entre peñas muy duras nace una hermosa fuente de agua dulce tan copiosa, que despues de abastecer al pueblo se pierde en cantidad más que suficiente para mover dos muelas [rodes de molí], si la situación permitiese construir un molino». Aquest fet natural feia que la guarnició i la població tancades dins muralla puguin aguantar per molt de temps en cas de setge. 

1795. La Peníscola de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

S'hi comenta lo bufador del Papa Luna, i com l'aigua en surt amb tanta força que inunda de pluja les cases veïnes. La població havia augmentat al llarg del segle, i arribava als 500 veïns. Hi faltava mà d'obra per al conreu d'un terme ric i extens. Sembla que les cebes n'eren cultiu destacat.

1795. L'Alcalà de Xivert de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

Los encontorns de Peníscola fins a Alcalà de Xivert, i l'orografia de la zona fins a Alcossebre. 

1795. L'Alcalà de Xivert de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

Lo mal ploure que té lo clima mediterrani d'aquesta part de la costa feia que les aigües s'entollessin a la plana, entre los tossals i el mar. Per evitar-ho, los antics pobladors d'Alcalà obriren un canal per desguassar i abocar les aigües al barranc de Polpis. Però calia fer-ne manteniment, llavors descuidat, i fer-ne de nous: «no són costosos ni quitan terreno a la agricultura, reduciéndose a estrechos canales, cubiertos con losas, sobre las quales ponen pie y medio de tierra. Más solidos serían si el canal vacio se llenase de cantos, porque se evitarían de este modo los hundimientos, y las aguas filtrarían sin obstáculo».

1795. L'Alcalà de Xivert de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

L'autor il·lustra alguns rics propietaris sobre els beneficis d'una agricultura moderna. Es queixa que los llauradors no valoren los garrofers mascles i, en tallar-los, «dejan viudas a las hembras», amb la corresponent minva de fruit. Tampoc no gosaven esporgar aulivers o garrofers per tal que augmentessin la producció: «les produciría más fruto que el arado». Queda clara la intenció didàctica de l'autor il·lustrat.

Lo població tenia 800 veïns i l'economia era bàsicament agrícola i de secà: blat, oli, vi i garrofes. Per veure, l'aigua l'havien d'extraure dels pous. 

1795. L'Alcalà de Xivert de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

La serra d'Irta, al sud de Peníscola i a l'oest d'Alcalà: «muy pronto se descubre el mar y las raices del monte Irta batidas por las olas, donde salen varias fuentecillas de agua dulce entre arenas, bañadas poco antes por las saladas... Dentro del mismo mar y como a 30 pies de la orilla hay un abundante ojo de agua dulce que allí llaman ullal». És clar, com n'havien de dir, si no? Lo valencià era l'única llengua de la immensa majoria de la població, i només la gent formada, com en Cavanilles, s'havien passat a la llengua del colonitzador espanyol. 

1795. L'Alcalà de Xivert de Cavanilles.

«Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», Antoni Josep Cavanilles, (BHE).

D'Irta per avall, la terra litoral es fa pantanosa i de maresmes, fins i tot amb formació de basses a Beltran i Capicorb, «que pertenecen al término de Alcalà». Als afores d'Alcossebre, encara existeix lo camí de l'estany.

Anys 60-70. Peníscola, País Valencià.

Postals de la Peníscola turística de fa més de mig segle, i que ja semblen prehistòria.

[2667] De Paniscla i els panisclans: la Peníscola d'abans dels turistes

Quinalafem.blogspot.com