Seguidors

20250510

[2662] Lo Club Esportiu Huracans i lo catalanisme de postguerra

 

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
Revista divulgativa d'aquest altre destacat club esportiu lleidatà de la primera postguerra.

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
Breu repàs a l'atletisme lleidatà entre 1936-46, del jove Enric Farreny. Les imatges corresponen als campionats de 1935. Lo Club esportiu Huracans (llavors en castellà obligat) durant los primers anys de la penosa postguerra, recollí i continuà el treball de la societat esportiva Centre d'Esports Institut dels temps republicans.

1936. Lo Centre d'Esports Institut, Lleida.
Revista «Institut», de febrer (FPIEI).
La formació del club esportiu de l'Institut provincial, per a estudiants i exestudiants, amb secció femenina i tot, i a preus molt reduïts. L'arribada de la guerra, però, n'escurçaria la vida. Les intencions eren immillorables: «l'esport és salut, bellesa i força. Tots socis!»

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
L'any 1940 començà a jugar el club de bàsquet del C.D. Huracanes, sota paraigua de l'organització franquista d'Educación y Descanso. A partir de 1943, juguen a la pista (descoberta, és clar) adjacent al camp de l'AEM, a la vella carretera de Corbins. Llavors, terreny del Lérida Balompié, que els acull com la seua secció de basquetbol.

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
La primera alineació de bàsquet huracanada.

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
L'any 1946, l'entitat s'independitza i s'organitza en diverses seccions esportives: bàsquet, atletisme, natació. 

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
La secció de natació.

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
L'atletisme era cosa de tres equips. Després de la guerra, les noies desaparegueren de la competició. 

1941-1991. Les seccions esportives i cultural 
del Club Esportiu Huracans.
2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (UdL).
Lo club va iniciar-se amb la secció de bàsquet, i que en fou sempre la secció central. Amb los anys, van anar afegint-s'hi noves seccions esportives: la natació (1944), lo piragüisme (1946) i l'atletisme (1947), la d'hoquei patins (1951). S'hi anaren afegint la pesca esportiva, los escacs, lo tenis taula, l'handbol i lo voleibol. 
Nascut com a Huracanes, per causa de la imposició lingüística del castellà durant la dictadura franquista (espanyola) i sota la ideologia general del capitalisme del segle XX (a la qual lo feixisme s'apuntà fermament) que promovia cert control social del jovent a través de l'esport competitiu. Dels homes, s'entén, car les dones trigaren dècades a incorporar-se a la pràctica esportiva, i ja eren controlades a casa i al confessionari. 

Però tornant als Huracans, i com que sempre la gent acaba deixant empremta del que és i del que fa per sobre de dogmes i etiquetes, la creació de la secció sardanística Roselles i Espigues, amb lo llibreter Sebastià Gràcia i Petit com a impulsor, començà a marcar lo caràcter social i cultural que anirà definint la societat esportiva. S'hi afegiran una secció filatèlica i una altra de recreativa. Les activitats culturals, com los cursos de català, los recitals de nova cançó, conferències i cine-club (1967-72), acabaren de transformar una societat nascuda esportiva en una de les principals entitats de resistència i formació catalanista de les dècades franquistes de la nostra història.  

1946. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Huracán», d'agost (FPIEI).
Celebracions del sisè aniversari de l'entitat en època franquista (espanyola).

1949. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Circular para los socios, C.D.Huracanes», de maig (FPIEI).
Los nous estatuts i los problemes de tresoreria, sempre decisius.

1949. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Circular para los socios, C.D.Huracanes», de maig (FPIEI).
Les quotes dels socis, amb diferència de preus per a les numeràries femenines.

1949. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Circular para los socios, C.D.Huracanes», de maig (FPIEI).
Notícies de les seccions de bàsquet i atletisme del moment.

1949. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Circular para los socios, C.D.Huracanes», de maig (FPIEI).
La seu social, a la plaça Paeria.

1950. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Ciudad», de febrer (FPIEI).
Los partits de bàsquet se jugaven al Frontón Lérida, edifici que encara roman dempeus a l'actual Av. Prat de la Riba (llavors amb nom de generalot espanyol). També s'hi feien partits d'altres esports, com ara d'hoquei, hanbdol o voleibol. Lo frontó fou un dels nuclis esportius de la Lleida d'aquella primera dura i trista postguerra.

1950. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Ciudad», de juliol(FPIEI).
L'estrena internacional del bàsquet huracanat, a la localitat occitana de Pau, a la I Copa Pirineus.

1952. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
«Circular para los socios, C.D.Huracanes», de maig (FPIEI).
Al frontó també s'hi feien les revetlles i saraus, amb les orquestres del moment, i disposava de terrassa. Les celebracions d'aquell any també s'esdevingueren al xalet dels Camps Elisis, i algunes de les esportives, al Pavelló de l'Esport que (amb nom castellanitzat) fou la seu de l'A.D.A. o Associació Esportiva Antorxa.

1954. Les seccions esportives del C.D. Huracans.
Campionat estatal de piragüisme al pantà de Cellers, als Terradets.

Les seccions esportives del C.D. Huracans.


[2652] Los orígens de la Secció Esportiva de l'AEM

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,

20250505

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

 


1726. Perpinyà, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Plànol de la ciutat de Perpinyà a la primera mitat del segle XVIII, un cop separada de la Catalunya del Sud per causa del Tractat dels Pirineus al 1659. S'hi observen les grans fortificacions de la vila i del castell, antic palau dels Reis de Mallorca durant el segle XIII, quan la ciutat esdevingué capital de facto del regne mallorquí fins a la reunificació amb la Corona d'Aragó del segle següent. La conversió del recinte en ciutadella tingué lloc durant el segle XVI. 

1726. Perpinyà, Catalunya.
1726. Perpinyà, Catalunya.
Detall de la ciutadella de l'antic castell, que domina des del sud tota la ciutat, també del tot abaluardada. S'hi indiquen les portes de la ciutat: de Sant Martí (E), de la Sal (F), de Santa Maria o del Castillet (G), de Canes (a l'esquerra, H). 

1726. Perpinyà, Catalunya.
Alguns plànols de les ciutats catalanes que havien passat a la corona francesa són fets amb orientació inversa a l'habitual i moderna, o sia de sud (a la part superior) a nord (a la part inferior). Com mirant el país des de París, és clar. És una orientació freqüent en els mapes gavatxos de l'època. 
De manera que la Tet tanca la ciutat per nord, a tocar de la porta del Castellet (G), que era lo portal a on naixia lo camí de França. L'antic castell medieval o ciutadella de l'Edat Moderna dominaven la ciutat des del sud. Lo monestir dels caputxins, fora muralla, era emplaçat cap al nord-oest. Un braç del riu era desviat per sota del convent, i entrava i sortida de l'interior dels murs per aquesta part de la ciutat. 

1726. Montlluís, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Plànol del castell de Montlluís, antigament dita del Vilar d'Ovança, al Conflent. Signat lo Tractat dels Pirineus, lo mariscal Vauban hi aixecà la fortalesa per protegir pel flanc oest a tocar de la Cerdanya, los nous territoris colonials francesos.

1726. Montlluís, Catalunya.
1726. Montlluís, Catalunya.
A dalt, l'orientació del mapa original, i a sota l'habitual nord-sud, amb lo poble a la dreta de la magna ciutadella. A la porta de la Cerdanya (C), hi arribava des del sud lo camí que venia de la comarca veïna. La Tet tancava la fortalesa pel septentrió, al costat del qual també s'hi dibuixa el poblet de Fetges. 

1726. Salses, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Aquest plànol s'orienta més d'acord amb la nostra habitud, només que posat pla, per tal d'encabir-lo en l'atapeït espai del mapa. La vila de Salses és més al sud de la ciutadella militar, aixecada pel rei Catòlic cap a la darrera època del segle XV, i òbviament reforçada pels gavatxos al segle XVII, segons les noves necessitats de fortificació contra l'artilleria, amb alts i gruixuts baluards. No correspon, doncs, a cap antic castell medieval del poble de Salses. 

1726. Salses, Catalunya.
La comunicació de la fortalesa amb l'estany era directa. L'estany ha sigut la frontera secular dels Països Catalans amb Occitània, i per això també es coneix com a estany de Leucata, primer poble occità a la part nord de l'albufera.

1726. Prats de Molló, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Ací l'orientació és nord-sud, o sia, la que tenim més acostumada. Dalt de tot, lo castell de la Guàrdia. A sota, la vila emmurallada, amb l'església ben destacada. Lo riu Tec passava ran de muralla per la banda meridional.


1726. Prats de Molló, Catalunya.
Detall del castell i de la vila.

1726. Els Banys d'Arles, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
La petita fortalesa dels Banys, de baluard ben potents, a sota del Tec. A l'est, l'antic poble medieval dels banys romans, sense muralla.

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo fort Libèria dominant la ciutat. Mai tan ben dit: fou aixecat per Vauban al 1680 per sotmetre el territori català desmembrat i passat a possessió francesa. Diu la llegenda del plànol que hi havia un túnel subterrani fins a la vila. No ho puc confirmar; en canvi, els 800 graons de l'escala que hi pugen, són ben reals. Cal agafar aire, i pit i amunt!

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.
Detalls del fort i de l'allargassada vila closa per sota de la Tet, encara avui conservada. Desconec l'origen del nom del castell (Libèria), però ja té conya: un nom llibertari per a una ciutadella construïda (com totes les fetes a Catalunya al llarg de l'Edat Moderna) per subjugar-nos.

1726. Cotlliure, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
Una de les viles avui més turístiques del nord català, a la Costa Vermella, amb la vila closa i lo castell a una banda, i los ravals de les cases de pescadors a l'altra, ja fora muralla. Dalt del tossal, a l'oest, lo fort de Sant Telm. 

1726. Castell de Bellaguarda, Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
L'antiga fortalesa que guardava el principal camí cap a la Catalunya sud. Fou refortificada amb dobles línies de baluards per Vauban cap al 1680. Fins aleshores, com a possessió catalana, no havia sigut gaire important, car no defensava cap frontera, que no hi era pas. A l'esquerra, el camí del Coll de Panissars (D), de bon record per als exèrcits catalans medievals. A la dreta, lo camí vell del Pertús (C), per a on actualment hi passen la carretera i l'autopista, i a on hi ha lo monument de la piràmide catalana, que alguns anomenen Porta de Catalunya: en tot cas, de la Catalunya Sud, oi?

1726. Mapa del Principal de Catalunya.
«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).
La llegenda (en el castellà obligat del Regne espanyol) del mapa del comte barceloní. Més de mig segle després del Tractat dels Pirineus, i malgrat la seua filiació borbònica, l'autor no pogué deixar de dibuixar-hi una part essencial de Catalunya, la del nord, llavors ja posseïda pel regne gavatxo. En canvi, molts compatriotes dels temps presents ni hi pensen, en la catalanitat intrínseca d'aquests territoris, i s'afanyen a certificar la frontera artificial, política i militar que se'ns imposa de part dels Estats veïns. Fixeu-vos que l'element més destacat de tots els pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nord són les fortaleses i castells que servien per subjugar-nos.
Lo pensament, per si sol, no canvia la realitat, però n'és un primer pas per atènyer l'objectiu desitjat de la nació reunificada i lliure. 


[490] Vistes catalanes del Sis-cents




Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

20250419

[2660] Josep Coll, la primera bicicleta lleidatana i altres pioners del ciclisme

 

Anys 1890. Los primers ciclistes lleidatans.
«Ciudad», març 1959 (FPIEI).
Fotografia (de mida petita) del primer velocipedista lleidatà, en Josep Coll, a l'esquerra, i lo barceloní Artur Periquet, amb aquells primerencs models de vehicles de dos rodes, els bicicles. Probablement, amb la màquina que tanta expectació causà a l'arribada a Lleida.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», d'agost, 1957 (FPIEI).
Tot just al 1886 arribà lo perfeccionament de la bicicleta, que deixà de ser empesa per pedals situats a l'eix del gran cicle o roda davantera, per passar a disposar de pedals i cadena que movia lo cicle o roda posterior. Les rodes s'igualaren de mida i la de davant restà només com a element de direcció. L'invent de seguida quallà entre lo nostre jovent lleidatà, entre els quals Josep Coll, «seguramente éste el más destacado deportista de la época», empresari. També s'hi apuntaren l'advocat Joan Pedrol i el pintor Trinitat Font.
En Josep Coll fou lo primer lleidatà a disposar d'una d'aquestes noves bicicletes. De la mitja dotzena que se n'importaren, cap allà a 1889-90, cinc anaren a Barcelona i l'altra cap a Lleida. L'arribada d'aquesta nova màquina (que així començaren a denominar-se lleidatanament) «era esperada con impaciencia y fue recibica como un anténtico acontecimiento». Una bona gentada s'esperava a l'estació: allà mateix s'hi desembalà lo paquet i tot foren oohs! d'admiració. Lo ciclista correspongué amb un parell de voltes per la Rambla de Ferran, davant de l'estació. A partir d'aquí, l'afició velocipèdica s'anà estenent amb lo Veloç Club lleidatà i lo primer velòdrom de Cappont. L'article cita també en Gregori Almacelles com un altre dels pioners ciclistes lleidatans.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», d'agost, 1957 (FPIEI).
El tàndem de Josep Almacelles (davant) amb Josep Pujol, més endavant Paer en Cap de la ciutat.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», d'agost, 1957 (FPIEI).
L'article cita les primeres corredores ciclistes lleidatanes, noies de bona societat que s'aficionaren practicar l'esport velocipèdic al passeig central dels Camps Elisis. Los i les ciclistes hagueren de buscar un altre espai. Lo Paer en Cap Pocurull va prohibir la circulació de cicles, no només als Camps, sinó també a Blondel. La circulació a Lleida era complicada pels carros, pels pagesos que entraven i sortien cada dia, pel trànsit de la carretera, pels vianants.

S'hi dona notícia d'un primer espai dedicat al ciclisme a la ciutat, a tocar de l'estació de trens, darrere de l'Hotel Peninsular i part del carrer Príncep de Viana actual: «su extensión no era muy amplia, pero las manifestaciones ciclistas, las reuniones que motivaba y los festejos que organizaban...» eren concorregudes per «lo más destacado de la ciudad».

Disposar d'un velòdrom es convertí, doncs, en prioritat. S'ubicà al Cappont, al costat de la parada de Mostany, «limitando con la carretera de las Garrigas, siendo su longitud... hasta llegar a la actual calle del Bruc, a lo largo de la acequia de Torres y cerrando el perímetro buena parte» del dit carrer del Bruc. Segons això, doncs, era emplaçat a la dreta de l'avinguda, i no pas al camí de Picos, darrere del teatre i dels Camps Elisis.

1888. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
 Aquest fou lo primer any que la Festa Major lleidatana incorporà les curses de bicis als Camps Elisis al programa. L'article feia una breu ressenya de la història d'aquest nou esport, atès que «el velocípedo moderno está llamado a obtener diversas aplicaciones tanto en el orden civil como en el militar», ja que «no necesita combustible y la manutención se reduce a cuatro gotas de aceite».

1888. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 17 de març (FPIEI).
Les notícies sobre l'ús militar de la bicicleta foren freqüents en aquells anys.

1888. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«El Velocípedo», Madrid, de febrer (HDH).
José Goya fou destinat  a Lleida com a secretari de la sucursal del Banco de España. Va comprar-hi una bici: això vol dir que hi havia botiga per vendre'n. Potser la del mateix Josep Coll. Amb uns quants amics lleidatans, foren els fundadors del primer club esportiu de la història lleidatana, lo Veloç Club ciclista. Per la manera com se'n parla, sembla que aquesta constitució fou feta ja l'any anterior com a mínim, al 1897. Encara no havien arribat a la ciutat les noves bicis amb cadena.

1889. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 24 de maig.
Notícia de l'efectiva constitució del Veloç Club lleidatà de ciclisme, un any després de la primera notícia donada per un dels seus fundadors. Lo club, i a això potser es refereix la notícia, disposaria de local i tot, a la Rambla de Ferran.
 
1888. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 16 de maig (FPIEI).
Els resultats de les curses ciclistes de la Festa Major ens descobreixen los primers velocemen de la nostra ciutat i altres de forasters, com aquest José Goya, funcionari (espanyol) destinat a la ciutat. 

1889. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 14 de maig (FPIEI).
Segon anys de curses ciclistes per la festa major lleidatana. L'organització hi havia fet millores respecte de la primera edició de l'any anterior. Coll, Mata, Mostany, Goya... noms dels primers corredors lleidatans.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», d'agost, 1957 (FPIEI).
Esplèndida fotografia dels pioners del ciclisme lleidatà, entre els quals Josep Pujol, que fora Paer en Cap als anys 20 de la passada centúria, Gregori Almacelles, Joan Bergós, i altres nois i homes de professions liberals: metges, advocats... També un parell de ciclistes de Bellvís, i el Josep Coll Safonts, a la fila de dalt de tot, amb son mostatxo característic: «el deportista quizá más destacado». És clar, cap dona encara.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», de juliol, 1960 (FPIEI).
Josep Coll tenia magatzem de ferro i carbó, i una ferreteria al carrer Cabrinety, un dels més concorreguts de la ciutat (aprox. a l'actual Rambla de Francesc Macià). La botiga tenia molta clientela, a la qual s'hi sumaven los aficionats al nou esport velocipèdic. També un matrimoni que donà la volta al món amb bicicleta passà per Lleida i per la botiga, i del qual no en trobo cap més info.

1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 14 de maig (FPIEI).
Resultats de les curses de la festa major d'aquell any a les diferents categories. Hi retrobem sempre los pioners del ciclisme lleidatà i altres corredors forasters. Les curses s'acompanyen de música per distraure els assistents mentre los corredors donaven tombs a la pista dels Camps Elisis. Los concurrents «salieron estropeados por el polvillo que se desprende de los plátanos de los Campos Eliseos». Hi hagué caigudes, canvis de màquina, atropellaments per causa de públic que creuava la pista i metges de campanya... 
S'hi expliciten els espònsors dels premis, bàsicament personatges de l'alta societat lleidatana del moment i algun empresari. Però no s'hi detallen quins premis: probablement medalles o similars.

1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 13 d'abril (FPIEI).
Josep Coll, l'intrèpid velocipedista lleidatà: llavors fer una colla de quilòmetres amb la màquina ciclista era tota una gesta. 

1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 15 de juliol (FPIEI).
Josep Coll traspassà fronteres.

1891. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 14 de maig (FPIEI).
S'hi descriu l'ambient de la cursa: «todo Lérida estaba allí». Les bicicletes eren tot un espectacle, amb la gran gentada que hi acudia. Els qui no eren prou 'importants' a la ciutat i no disposaven de seient a l'ombra de les graderies que s'hi aixecaven (una per a les autoritats, una altra per als membres del Veloç Club) havien d'anar a buscant l'ombra: hi ha mesos de maig que ja fa gran calorada, i si los plataners dels Camps Elisis encara no tenien tot lo fullatge per una esporga tardana... Sort de les ombrel·les de les dames i dels barrets dels senyors. Tot plegat: «a pesar del sol tan fiero, la gente no cabía en los Campos». Què mos ha de fer lo sol als lleidatans, oi senyor Postu?
Atenció a la setena cursa: tricicles, tricicletes i tàndems. S'hi afirma que les cintes brodades que hi hagué de premi, cosides per senyoretes de la bona societat lleidatana, «no dieron el juego que esperábamos», suposem que al moment del lliurament de premis. Ara, en Josep Coll «fué el héroe de la tarde, recibió muchos premios y plácemes». 

1891. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 27 de desembre (FPIEI).
La bicicleta representava per als exèrcits un mitjà de comunicació més ràpid, i s'afanyaven a incorporar-la a files.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», de setembre, 1957 (FPIEI).
S'hi diu que lo velòdrom s'inaugurà al 1890, per la festa major de maig, amb lo menarguí Alexandre Serra, campió provincial, en Josep Pujol, i l'aragonès Gregorio Campaña, entre altres. No sabem l'exactitud d'aquesta data: lo faria ser lo primer de Catalunya, abans que lo de la Bonanova (1893) a BCN. Fou el que hi hagué al Camí de Picos de Cappont, que era de terra, i que en Francesc Macià, enginyer militar llavors, refeu al 1896 i que disposà d'una àmplia tribuna. S'hi afegeix que hi hagué un lloc de refrescos a càrrec de Francesc Cabau, propietari del Cafè d'Espanya de la ciutat. També s'hi feien saraus vespertins, amb «gente de la más distinguida de la sociedad». En una ocasió, una lluïda festa de Carnestoltes hi tingué lloc. 

Lo corredor Orencio Pedrós vingué a Lleida a fer un matx d'exhibició de dos hores en competició amb l'Alexandre Serra. Al 1898, se constituí a la ciutat l'Sport Club Leridano, amb destacats noms de lleidatans de famílies benestants al capdavant, amb Victoriano Muñoz com a fotògraf i membre de la junta. Lo local social era al mateix velòdrom de Cappont. També s'hi constituí, encara que no s'informa de la data concreta, el comitè local de la Unión Velocipédica.  

Una estafeta ciclista o cursa per etapes de Barcelona a Madrid tingué també representació lleidatana. Fou feta en homenatge al general (espanyol) Polavieja, que retornà de Cuba al 1892 a oh havia fet de governador de l'illa. Pensem que els primers practicants lleidatans de l'esport ciclista eren tots de classe social conservadora que sostenia el corrupte sistema polític (espanyol) del moment.

La reglamentació no era gaire estricta i les categories anaven de local a internacional. No hi havia premis en metàl·lic, només detalls com medalles o petaques... cigarreres: llavors es podia fumar i fer esport alhora! De vegades, simples cintes brodades de joves de la localitat, com en una cursa a Agramunt guanyada per Pere Almacelles. En Josep Coll guanyà una medalla d'or en una cursa a BCN, «y como es de suponer, nada de indemnización en metálico ni aun por gastos de viaje ni por los de estancia en la capital de Cataluña».

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», de setembre, 1957 (FPIEI).
Ja al segle XX, un altre velòdrom de mides més justes, fou construït, amb peralts i tot, a la zona (futura) de Ricard Vinyes, llavors als afores de la ciutat. Era a tocar del camp de tenis a on practicaven aquells capataços de la Canadenca arribarts per a la construcció del Canal de Serós. Això ens porta cap a la mitat del segon decenni del segle XX. Aquest nou velòdrom era propietat dels senyors Bellart i Orobitg. La fastuositat del velòdrom de Cappont quedava ja en el passat. Només restava per arribar la gran instal·lació de la Joventut Republicana al 1919 al Camps d'Esports.
 
Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», de setembre, 1957 (FPIEI).
Ressenya d'un article de Lluís G. Abadal, de 31 de maig de 1896, tot lloant l'esforç i l'espectacle ciclista. Llavors en concurrència, segons ell, amb dos aficions més: los toros i el joc de pilota.

Anys 1890. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Ciudad», de setembre, 1957 (FPIEI).
Fotografia a les Basses d'Alpicat del tombant del segle XIX al XX, quan només eren basses per al subministrament d'aigua a la ciutat. En primer terme, les bicis ajagudes a terra, com havia sigut costum tota la vida... fins als temps recents.

Anys 1890. Los primers ciclistes lleidatans.
«Ciudad», març 1959 (FPIEI).
S'hi recorda la cursa que se feu de Lleida fins a Tàrrega en aquells anys d'inici del ciclisme a les nostres comarques ponentines. La prova portà una bona gentada als Camps Elisis, des d'on s'hi farien la sortida i l'arribada, després dels 100 quilòmetres. Hi participaren els pioners del velocipedisme lleidatà: els germans Almacelles, l'Alexandre Serra, en Josep Pujol (futur Paer en Cap), Francesc Cabau, Ramon Gomis, els germans Felip... Fou Lleida una potència ciclista durant la dècada final del XIX, i lo velòdrom de Cappont n'era lo centre neuràlgic. Fins i tot, diu, «se inscribieron a aquel deporte señoritas de la buena sociedad». Al velòdrom s'hi feren altres activitats, com ara la festa dels fanalets de Sant Jaume (s'hi cita la filla del President Macià com una de les concurrents). L'emplaçament del teatre de la ciutat als Camps Elisis feia que no fos un lloc apartat ni llunyà, ans al contrari, ben popular entre els lleidatans.
S'hi resumeix també l'anècdota de gran esportivitat del popular corredor lleidatà Josep Coll en auxili del company ciclista Artur Periquet, que havia sigut objecte d'un sabotatge durant la cursa.
 
1896. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«El Diluvio», de 26 d'abril (ARCA).
Breu nota sobre la construcció del velòdrom. 

1896. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«El Deporte Velocipédico», Madrid, de 28 d'octubre (HDH).
Les curses s'ampliaren més enllà de les dates de la festa major. Lo Veloç Club s'integrà en la Societat Sport Club Leridano. En castellà, fruit de les lleis i de la diglòssia imperants en aquells temps. A banda de les cintes, s'hi oferiren premis en metàl·lic i obres d'art als guanyadors.

1896. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«El Deporte Velocipédico», Madrid, de 25 de novembre (HDH).
La trobada velocipedica se celebrà finalment al dia 15. Les curses al mes de novembre eren dures. Llavors aquest mes no era tan plàcid com avui: «la tarde estuvo fría a más no poder, pues soplaba un viento muy fuerte. La concurrencia escasa a causa del frío».
 
1897. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 2 de febrer (FPIEI).
Sorteig popular d'una bici al velòdrom. Los fons que s'hi recaptaren foren destinats a «redimir de la suerte del soldado» al jove corredor Alexandre Serra, que va poder-ne ser alliberat en pagar-se en metàl·lic el preu per no ser allistat per a la Guerra de Cuba.

 
1897. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 9 de maig (FPIEI).
La participacio lleidatana en la marxa ciclista en honor al general (espanyol) i governador de Cuba, que havent-ne estat destituït, tornava a la península. Los ciclistes de l'estat (espanyol), majoritàriament de classe alta, dirigent i sovint amb lligams familiars militars, li dedicaren com a honors de rebuda un "correo ciclista" entre Barcelona i Madrid. De l'etapa lleidatana, entre Cervera i Fraga i 83 quilòmetres, se s'encarregà lo Sport Club lleidatà i comptà amb los nostres primers ciclistes d'aquells temps.

1899. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«La Mala Senmana», de 4 de març (AML).
 Un nou club esportiu, dit La Penya, volia comprar los locals del velòdrom per a concerts d'estiu. El club fou fundat per un professor de l'Institut Provincial, i durà un parell o tres d'anys en aquell tombant de segle. Sembla, doncs, que la instal·lació esportiva anava en decadència.

1902. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Diario de Lérida», de 13 de febrer (FPIEI).
Planter d'aulivers al velòdrom, antiga Parada de Mostany. Sembla deduir-se que part dels terrenys ja es dedicaven a altra activitat que la ciclista. 
 
1902. Josep Coll i los primers velocipedistes lleidatans.
«Actes del Ple de la Paeria de Lleida», de 28 de gener (FPIEI).
Lleida no disposarà d'un altre velòdrom modern fins a la inauguració al 1919 de les instal·lacions esportives del Camp d'Esports de la Joventut Republicana de Lleida. Entremig, un velòdrom més modest del Club Ciclista Lleida construït al 1915 cap a l'actual plaça Ricard Vinyes. La petició de dedicar una part dels Camps Elisis per fer-hi activitats ciclistes al 1914 fou desestimada per la Paeria.
Lo velòdrom republicà, incautat per les noves autoritats franquistes (espanyoles), recuperarà l'activitat després de la guerra i durant un parell llarg de decennis. A la seua pista central, lo club Llista Blava d'hoquei patins hi tindrà també la seu a partir de 1966.  


1960. La inauguració del velòdrom lleidatà.
«Ciudad», de setembre (FPIEI).
L'arquitecte Celestí Campmany (1847-1914) fou un dels personatges més destacats de la Lleida de la segona mitat del segle XIX per la notorietat de les obres que dirigí a la ciutat (enllaç). Com a responsable municipal havia d'autoritzar la inauguració de les graderies que s'hi afegiren. L'anècdota viscuda de Pere Almacelles, autor de l'article, relata com va demostrar de manera pràctica la inadequació de l'estructura. Com que va morir abans de la construcció del velòdrom del Camp d'Esports, ha de tractar-se per força de la instal·lació de 1896, del velòdrom de Macià.




Quinalafem.blogspot.com

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)