Seguidors

20250824

[2698] Lo vell joc de l'oca al segle XVIII i los orígens de les auques

Lo joc de l'oca.
Tauler del joc dels anys 70s del segle passat, com lo que teníem a casa, amb la gran font de la cascada del parc de la Ciutadella presidint la casella triomfal. Les oques s'hi havien transformat en cignes. De l'altre cantó hi havia lo parxís. M'hi havia passat moltes estones, sovint jugant tot sol, sense fer trampes, fent competicions entre les quatre diferents fitxes de colors.Qui no recorda lo so sec del dau a la petita boteta acolorida amb què lo sacsàvem, i com lo deixàvem anar amb impaciència sobre lo tauler? Les normes mos les havien explicat los de casa: d'oca a oca i tiro perquè em toca. 

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Full amb un joc de l'oca divuitesc, aparegut en una col·lecció d'imatgeria catalana a la Biblioteca de Montpeller. Lo tauler ja tenia les 63 caselles característiques del joc modern.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo fons Vallat se ressenyà al butlletí del CEC: quins temps aquells! quan a les revistes alpines hi apareixien articles d'una amplitud cultural que, un segle després, ha desaparegut.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo centre del full, molt sagaçment per part de l'editor, era ocupat pel text de les regles. Cosa que potser vol dir que encara no era ben bé conegut i popular, i calia explicar-ne lo valor de les caselles i la dinàmica: lo pont (paga i salta a l'altre pont), l'hostal (paga i s'hi passa el torn un cop), lo laberint (paga i retrocedeix tres caselles), la presó (paga i s'hi està fins que un altre hi entra), lo pou (igual que a la presó), la Mort (paga lo pactat i torna a començar de nou). Fins i tot, la norma que mos feia més ràbia de totes quan hi jugàvem:
«Qui se encontra ab lo número de altre, pren son lloc, i lo altre va la que ell deixa. Qui passa del número 63, torna atràs los punts que passa, i si encontra ab una Oca, duplica lo tornar atràs fins a no trobar-la».
 La signatura de l'editor diu:
«Tarrag[ona]. Per Magí Canals, estamper i llibreter al carrer Major».
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Detall de les caselles, amb lo pou (21), la Mort (58) i les oques que permetien d'avançar més ràpidament.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo qui entra a la casella 26, la dels dos daus, surt per la 53, però atenció!, també a la inversa. L'Hostal s'emplaçava a la casella 19. És realment admirable que les normes s'hi hagin vist inalterades per tres segles. Només en canviarà lo suport: del full de paper volant se passarà a taulell.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
De la casella del pont (6), calia pagar ço que s'havia acordat en començar, i saltar a la casella 12, «per no negar-se sota lo pont». En aquest cas, encara no hi havia la reciprocitat dibuixada. Modernament, qui cau al pont de la 12, retorna al 6.
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo temut laberint (42) i lo pont (6). 
Òbviament, qui arriba primer a la 63 s'ho emporta tot, ço és, tots los diners pagats en les penalitzacions per los participants juntament amb l'aposta inicial. 

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Lo tauler més vell que se n'ha conservat, i que exhibeixen al Metropolitan novaiorquès, és datat de finals del 1500. Pertanyia al Médici florentins, però la fàbrica era d'inspiració hindú; a l'altre costat, hi ha un joc d'escacs:
«One side of this work may be the earliest example in existence of a board for playing goose, a game that was first made popular at the Medici court in Florence. Dice-throwing contestants race to the center while trying to avoid landing on certain symbols. The board’s design follows an Italian Renaissance print, but the workmanship of the inlay is likely that of Gujarati artisans in Western India, who produced various works including shell for the Northern European market».

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Detalls del joc hindú, propietat florentina del Cinc-cents. Ja hi havia les oques i alguns obstacles (los dos daus, la Mort, lo laberint, lo pou i algun altre), però encara no pas tots. Això fa pensar que el joc va desenvolupar-se en arribar a la Itàlia renaixentista i completar-se amb nous i dificultosos obstacles per fer les delícies dels jugadors. Tenia ja les 63 caselles reglamentàries fins avui, i forma arrodonida, que actualment ha derivat a quadrangular.

 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo joc de l'oca siscentista «la planxa del qual forma part del fons de boixos de la impremta Guasc de Palma». Es tracta del joc més antic trobat (i imprès) als nostres Països, amb una característica particularíssima: consta de 142 caselles. Lo motiu mos és desconegut, però podria ser, simplement, per voler fer que la partida fos més llarga perquè era divertit de jugar. Així, s'hi devien encabir més jugadors i en augmentar la casuística dels obstacles, lo rebombori havia de ser majúscul i una font immillorable de passatemps.





 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Detall del tauler de joc, que s'imprimia en paper gruixut. Sembla que les quatre darreres caselles abans de la final eren temibles.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo nom del joc és 'de l'auca' en diversos llenguatges romànics, encara que en català lo mot auca no s'hagi aplicat a l'au palmípeda.

Etimologia del joc de l'oca.
Joan Coromines, DECLC.
Lo nostre savi Coromines mos ho aclarix. La primera menció del joc la troba al diccionari de Lacavalleria, al 1696, cosa que implica que almenys durant la segona mitat del XVII lo joc era prou conegut per incloure'l al vocabulari. Però heus ací que a un altre joc se l'anomenava auca, joc sovint prohibit als segles XVII i XVIII. Lo nou joc n'era derivat de l'altre i s'hi jugava amb les caselles retallades del full de cartró, de l'oca, «que es posaven en una bossa i se'n treien amb una aposta». D'ací, lo mot passà a designar l'auca de rodolins, històries estampades enormement divulgades al folklore català del XVIII i, sobretot, del XIX. Finalment i figurada, va fer-se anar també com a títol d'obres literàries, com la coneguda auca rossinyolenca.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
«El joc de l'oca s'hauria estès a Europa durant el segle XVIè als palaus senyorials». Se sap del cert que al segle següent lo joc era ja conegudíssim i de moda. L'oca mallorquina prova que «vers el 1660 el tal passatemps no devia ser cap 'novetat' quan ja oferia derivacions. L'esclat siscentista del joc de l'oca coincideix amb l'arrelament de jugar a l'auca, puix que les prohibicions i persecucions que coneixem d'aquest joc d'atzar s'escauen tots des dels començaments del segle XVII».

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Una descripció detallada del joc de l'auca, originat de manera paral·lela al de l'oca, però de «caient augural, endevinatori... que d'una aplicació purament cabalística i pronosticadora passaren a ésser utilitzades per a jugar-hi diners. Aquesta segona aplicació de l'auca li valgué una major popularitat». La persecució de l'auca per motiu de joc d'apostes, «estesa per estampació, atraient per les figures, es converteix francament en una fulla imatger, en un passatemps familiar, infantil. En aquesta nova etapa de la seva servitud, es disposa a multiplicar, a variar els seus temes».

1850. Lo joc de l'oca, de Joan Francesc Piferrer  (viqui).
La castellanització del full demostra l'avanç lent però indeturable de la diglòssia entre les nostres classes dirigents, fruit de la colonització espanyola al segle XIX, a la qual encara resistim.
La norma del 3+6 a la primera jugada, amb dos daus, porta al 26 i d'allà al 53. Se torna a tirar, i en traure un 6 i caure a l'oca, llavors directament s'entra a la casella 63, la guanyadora. La norma ja hi era al segle XVII. Com que al joc cada novena casella és una oca (a més d'alguna altra), encertar-la a la jugada d'obertura procurava aquest premi.

La senzillesa del joc combinada amb la incertesa que els obstacles procuren, i tot plegat depenent de la sort dels daus, generava un joc molt amè i distret. Les dinàmiques d'endavant i endarrere afegien emoció, lligades a caselles que oferien premis o penes, segons lo cas. Sens dubte que provocava interacció i riures i enutjos, i la rapidesa de les tirades provocava continus canvis de sort en los jugadors. A més, si hom volia, s'hi podia jugar amb apostes. L'èxit n'estava assegurat... fins a l'aparició de les pantalles.
Per fer una enquesta rapideta, quants de vosaltres, lectors, teniu avui un tauler de l'oca a casa?


 

20250823

[2697] Dels noms del verd

Dels colors del verd, etimologia.
Lo verd i lo groc, sempre a tocar en la natura.

Dels colors del verd, etimologia.
Lo color verd és un color bessó, sí, del color groc. L'arrel indoeuropea *ghel- (lluir, brillar) va ser emprada antigament per anomenar colors relacionats amb la llum i el groc, però també en determinades llengües el verd: a les llengües eslaves lo mot verd comparteix la mateixa arrel que groc. Sembla que fa una dècada de mil·lennis o més, no hi havia gaire necessitat de diferenciar aquests matisos de lluïssor de l'àmbit natural. L'albanès n'és un exemple clar: va agafar l'arrel del llatí galvinus 'groc' per al color verd (gjielber), i l'arrel llatina del verd (viridis), per al groc (verdhe).
En canvi, a les llengües romàniques, lo mot deriva del llatí VIRIDIS, que tenia lo significat de verd, però també se relacionava amb les nocions de vigor i creixement, per relació amb la verdor natural de les plantes que creixen i són plenes de vida. Sembla que també en los allunyats temps de l'indoeuropeu, aquest viridis compartia arrel amb vir, virilis, nocions que remeten a la joventut i la virilitat masculina, com la fruita verdosa, a punt de la groguenca maduració. En les llengües germàniques, l'arrel fora compartida amb la noció del verb créixer, p.ex. ang. to grow.


Color verd, Joan Coromines (DECLC).
L'adjectiu VIRIDIS fou en llatí d'una sola terminació i així també en la nostra llengua medieval, encara a finals del segle XV. Només lo francès, l'occità i lo català l'han convertit en adjectiu amb forma també femenina en la llengua moderna. 

Dels colors del verd: julivert.
Etimologia: Del llatí vulgar *jolium viride ‎(literalment «jull verd»), des del segle XIII. 
La tradició escrita l'ha fixat amb -t final, que és com se pronuncien totes les oclusives finals. 
Lo nom del color, però, s'hagué de circumscriure a la norma del derivat quan l'oclusiva ve després de consonant: sord-sorda, sort-sortós, verd-verda. Encara que és tema per a una altra ocasió, aprofito per dir que no me sembla la millor solució ortogràfica. Lo nostre seny ordenador, Mestre Fabra, ho feu amb precisió de científic, però la llengua sobrepassa normes i ciència: des de fa segles, invariablement a tot lo domini, les oclusives s'han ensordit: no calia passar a escriure'n algunes amb la grafia de la sonora (entre les quals verd o Puigverd o collverd). Com dic, no m'hi embolico més, per ara.
Verd malaquita.
Verd maragda.
Verd auliva.
Verd o blau turquesa.
Dels colors del verd, etimologia.
La llista dels tons de verd és prou àmplia: des del verd oliva al maragda, cadmi, malaquita, al turquesa, que per a molts és verd blavós i per a d'altres, blau verdós.

Dels colors del verd, etimologia.
Verdolaga.
Malgrat la falsa aparença, la verdolaga, habitual dels nostres jardins, que ja no mengem i considerem mala herba, no deriva de verd:
«Pres del mossàrab *berdolaca (testificat en les variants bardilàqa i barduqàla), que per la seva banda prové del llat. portulaca id., derivat de portula ‘porteta’, a causa de l’opercle que presenta la llavor capsular d’aquesta planta, en forma de porta», amb primera documentació al segle XIII, en text d'Arnau de Vilanova (Joan Coromines, DECLC).


«D'on venen els colors?»
(Català per ser feliç, enllaç).
A la segona mitat del segle XX, per contrast amb la negror i grisor de la contaminació de la revolució industrial, i directament lligat amb la idea de vida i renaixement, sorgeix la ideologia ecologista, que adopta el verd com a element distintiu. La que havia de ser revolució verda ha derivat en un postureig polític generalitzat, en què els partidaris prediquen transformacions econòmiques, productives, socials i de tota mena, que no practiquen o només en petits detalls, ací i allà. 

Com que no acabaríem mai, direm que l'expressió verd pot indicar el to sexual d'un escrit, frase, acudit, llibre, pel·lícula, etc (un vell verd, un xiste verd, una pel·lícula verda, eren expressions habituals a finals del segle XX, ara molt més escasses). Així mateix, lo fem anar per denotar que alguna cosa o a algú li falta maduresa: està verd, és més verd que una ceba... 
I en los afers del cor, recordeu que si us agrada el color verd, l'amor s'hi perd.



20250816

[2696] Lo nostre Cerví a la conca del Flamicell

 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Un dels primers llibres de les excursions del gran geògraf, historiador i fotògraf pallarès, membre del CEC des del 1897. La sortida per la vall del Flamicell tingué lloc al 1903. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Mapa de la regió del Flamicell, entre els vessants de totes dos Nogueres, i tancada per dalt per la Vall de Boí (i la tercera Noguera, la de Tor) i per la Vall d'Espot. Al centre, lo curs dels Flamicell, congost d'Erinyà amunt, articula tota la conca. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Los cims que tanquen la vall al septentrió, gegants que gairebé són tresmils, com la Montseny de Pallars (2.895 m) i Cabdella com a nucli central.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
«Uns ne diuen Punta de Llevata i Pica de Manyanet, per correspondre a aquella serra i a la muntanya d'aquest poble, i altres Tossal de l'Euga Blanca, per trobar-s'hi una congesta que pocs estius s'arriba a fondre. Mes el seu veritable nom és el de Cerví, puix d'aquesta manera l'anomenen los pastors i pràctics de la comarca». 
Lo nostre savi etimòleg Coromines en dona la forma etimològica Cerbi, camí de guineus, segons l'antic dialecte paleobasc de la zona pallaresa i ribagorçana. 
Certament, tan majestuós, que des de la plana urgellenca és ben visible, tot nevat, durant los hiverns, perfectament a la vista mentre pugem i baixem per l'A2. Encara que ja no s'hi veuen les congestes a l'estiu. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo vessant ribagorçà, damunt la serra de Sant Gervàs, amunt del riu de Bellera i lo port del Cantó fins al Pont de Suert.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo vessant pallarès, enllà de Collegats, amb l'estany de Montcortès.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La sortida la feu amb un altre gran excursionista, enginyer i fotògraf, en Juli Soler i Santaló. Des de BCN, via estació de ferrocarril de Tàrrega, enfilen lo port de Comiols per entrar a la Conca trempolina, «resseguida d'accidentades i rocoses muntanyes, enllaçant-se les unes amb es altres com si estessin a punt de ballar la sardana al voltant dels innombrables pobles que fan niu en sa clotada».
Nota lingüística: ja fa més de cent anys que el verb estar té documentades formes regulars, com estessin per estiguessin. Per tant, molt més antigues oralment. No fora hora ja de començar-ne a regularitzar lo subjuntiu?

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Mapa del Cerví (2.756 m), amunt de Manyanet.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Com a bon geògraf, comenta la mala planificació territorial de la carretera. «Una altra nota molt curiosa de la desgavellada administració espanyola ens ofereix el pont dels Set Ulls, que es troba anant de Sant Salvador a Vilamitjana», que tot i ser de nova construcció fou enderrocat per una forta torrentada, «i allí jau fa més d'una dotzena d'anys, sense que ningú  se n'apiadi». Llavors, los carruatges havien de travessar pel gual lo riu Gavet [o de Conques], i els viatgers, si no volen pendre un remull, no es poden moure del cotxe, amb el consegüent perill de bolcar». 
Quina desgràcia, això de l'administració espanyola! A veure quan mos podrem traure de sobre aquesta colonització!

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La capitalitat trempolina.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La Pobla de Segur.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Comentari sobre la casa pairal del Baró d'Eroles a la històrica antiga vila de Talarn, sempre acusada de gavatxa pels veïns dels altres pobles, segons que deien per la filiació botiflera durant la Guerra contra los Borbons.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Carrer Major, la Pobla de Segur.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
De la Pobla cap a Llevata per la ribera de Sarroca de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Congost d'Erinyà, «límit natural entre dues comarques ben distintes. A la part deçà encara en veuen vinyars i oliverars. Un pic travessat l'estret, comença la regió dels prats i entrem en plena muntanya: la Muntanya xica, com l'anomenen, per diferenciar-la a la que correspon a la del Noguera... La naturalesa es mostra aquí aspra i salvatge».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Congost d'Erinyà amb lo pont romànic.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
A l'origen de la ribera de Sarroca, «s'oviren les muntanyes de Manyanet, amb l'enlairada punta del Cerví».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo pont medieval de Sarroca de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
«La Ribera s'estreny a l'indret de Xerallo, aplec de cinc o sis cases a un quart de Sarroca». Llavors encara faltava mig segle perquè hi aixequessin aquell esguerro fastigós de la cimentera, «i torna a obrir-se així que es descobreix la vall de les Iglésies, dominada pels alts cims del Cerví i Punta de Llena». Los mitjans de transport animal de l'època, algun cop també provocaven algun ensurt: «l'animal que muntava, a punt d'estimbar-se, em feu rodolar entre esbarzers».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Fins a Manyanet, «lo camí ribereja cosa de deu minuts i enfila tot seguit un coster recobert d'espessa brolla al damunt d'estret engorjat per on s'escola el riu, amagat entre salzes i bedolls».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Manyanet, la Ribera de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo camí «no té més de tres pams d'ample, i potser passa de cent metres el ribast [l'esbalç] que s'obre al seu costat». són passats a la vall de Llevata, «verda i joliua, poblada de pastors a l'estiu i a l'hivern convertida en immensa gelera, com ho devia haver sigut en èpoques remotes». D'allà, per quatre colls de muntanya, se comuniquen amb les comarques veïnes: lo port cap a Filià i Cabdella, lo coll de rus cap a Taüll, lo pas de Tartarrois  cap a Taüll i el port del Ginebrell, també cap allà. Los excursionistes faran nit a la cabana del vaquer de Manyanet, a 2.025 m.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Los pastors de la Cabana de Llevata, del vaquer de Manyanet, «abrigats amb la característica capa de burell blanc [roba de drap de llana basta], calada la caputxa i proveïts de llargs bastons, semblen més aviat guaites d'una aduar alarb que no pas senzills habitants de la nostra muntanya».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La cabana és molt senzilla i humil, i passada la desconfiança primera, los pastors los ofereixen de compartir ço que tenen. Al calderet de fer la minestra al foc d'un feix de llenya, lo Juli Soler «acredita una vegada més les seves envejables qualitats de cuiner improvisant un esplèndid sopar de campanya».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
A trenc d'alba, un dels pastors los farà de guia fins al cim del Cerví, una ruta d'un parell d'horetes, amb la part final ben aspra, acanalada i de fortes vessant, «que ens obliguen a reposar sovint per a reprendre amb més delit la ferma pujada».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La boira los va embocallant a mesura que s'acosten al cim, que guanyen al crit de Visca Catalunya! «Les fortes ratxades de la tramuntana escombren en un moment l'amoïnadora boira» i se'ls obre tot lo grandiós paisatge de pics: en dies clars pots albirar-se fins i tot lo «castell» de Lleida, la Seu Vella.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Cerví mostrava, en començant lo segle XX, una blanca congesta, per la qual de la muntanya se'n deia d'Euga Blanca o Aigua Blanca. La baixada, per entremig d'escarpades canals, no els fou gens fàcil. «La davallada que va al port d'Erta és encara més esgarrifosa. No podem moure un peu sense tenir assegurat l'altre i ben fermat l'alpenstock [lo bastó amb punta de ferro usual en aquells muntanyistes]».
 
1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Arribats a Erta a l'hora de dinar, lo descens a la tarda passa per Erill-Castell, bressol de l'antiga família d'Erill, «dels quals fets i proeses n'està plena la història de Catalunya». Finalment, parada i fonda al Pont de Suert. La travessa de Noguera a Noguera arriba a la fi. «Com a bons catalans no reconeixerem jamai l'esquarterament dels nostre casal: el Ribagorça ens pertany lo mateix que la Cerdanya i el Rosselló. Com a excursionistes, protestarem sempre que se'ns hagi volgut arrabassar la Maleïda, el Carlit i el Canigó». 
Llastimosament, bona part dels muntanyistes actuals ni ho saben: és lo país que tenim!

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Vall i port d'Erta, amb lo Cerví al fons.