20160313

[1345] «Ai, que ve es marrèco!» o el cosí menorquí del Marraco lleidatà

1907 ca. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93, 1930 (UdL, Sol-Torres).

La maqueta en guix del primer Marraco, obra d'Artur Renyé, sobre un dibuix de Pere Soldevila. Fou construïda cap al febrer de l'any 1907, tal com s'explica en la ressenya. A ells, homes de formació de plena Renaixença, es deu que l'encarnació de la por infantil lleidatana fos feta a imatge i semblança d'un drac, com en la celebrada llegenda de Sant Jordi.

Potser tampoc la decisió no fos aliena a la tradició de les festes de Corpus de la ciutat, que a l'any 1671, per disposició del Capítol catedralici, mostraren un drac construït «como el que había antes de las guerras (de Felipe IV) [la guerra dels Segadors], para dicha procesión en memoria, dicen, del que mató el conde de Barcelona en la montaña de Montserrat. Con esto es regular que hubiese también otras representaciones», segons recull Villanueva en el seu Viaje literario. Ja abans o a primeries del segle XVII, doncs, hi havia alguna mena de representació de la lluita contra el drac, símbol i encarnació del mal i del pecat, incorporada a les processons del Corpus nascudes al segle XVI.

L'existència de la paraula és molt més antiga que no pas la seua representació a l'inici del segle XX. Sorprenentment, però, la idea i la paraula del Marraco lleidatà tenen una cosina germana a l'illa de Menorca, fent realitat aquella màxima del valencià Joan Fuster que concloïa que la «meua pàtria és allà on m'aixeco i sento bon dia», o la de l'etimòleg Joan Coromines, que sentia pregonament i viva aquesta unitat quan retrobava paraules de la llengua en extrems ben allunyats dels quatre cantons de la terra.

El cas és que l'etimologia del mot té a veure amb la paraula marrec, que primitivament significava anyellet o xai (com a diminutiu de marrà, mascle de l'ovella). Escriu en Coromines: «D'aquí deu provenir el... terme familiar -més o menys despectiu- per a xicotet, bordegàs». A Menorca existeix marrèco (amb e oberta), «homo magre, arrufat, per fer por als al·lotets: Ai, que ve es marreco!» 


Al DCVB, en FdB Moll descriu marreco com a «moracot, personatge imaginari amb el nom del qual es fa por als infants (Menorca)... Mira que vindrà es marreco!». Sembla que la similitud amb moraco, moracot, també hi afegí el seu granet de pànic, atès que l'amenaça sarraïna havia quedat gravada des de segles en el subconscient popular. Curiosament, per definir l'entrada del mot, no fa referència al nostres estimat marraco lleidatà, sinó a un altre cosí, en aquest cas valencià: «personatge imaginari que s'anomena en voler fer por als nens (Maestrat)». 


Amb l'afegitó de la o, marreco fóra un augmentatiu i despectiu de marrec, que no hi ha res millor per fer entendre als xiquets-es una cosa que posar-los exemples d'ells mateixos, però en aquest cas una mica més crescudet per tal que els pogués fer creure, una mena de germanot gran o cosí fort i sense miraments per indicar-los la conducta correcta. D'ací a ésser entès com una fera o bèstia en l'imaginari infantil només hi havia un petit pas. En lleidatà, a més, hi hagué conversió de la vocal tònica en a (també en valencià septentrional), per assimilació amb la pretònica, i això va deixar el nom més temut de la canalla lleidatana com a marraco, que encara sonava més fort i esfereïdor.
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
La cercavila de la Festa Major de maig: la banda tocava a la Plaça de la Paeria en honor als gegants: «al sortir la Faraona hi hagué un esclat de picament de mans que es repetí en aparèixer el Faraó». Era l'any 1906 que s'estrenaven.

Una colla de lleidatans, a saber, en Miquel Agelet, en Magí Morera i Galícia, lo metge Inglés, lo Morlius, en Galceran, en Carrera, i l'autor de la ressenya, el metge Pere Castro Vicén, tots de la corda republicana, «després de molts dies quan la ciutat estava ataubada pel sol de l'istiu, una bona nit ens reunírem al reservat dels Camps Elisis per celebrar l'èxit dels gegants amb un sopar...»
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
«...el Salvador (majordom municipal) n'era mestre d'aquestes coses i d'allí sortí la idea de donar cos a la bèstia que servia a Lleida per espantar les criatures i fer-les dormir quan no tenien son... 'Si no dorms, t'agafarà el Marraco... ningú sabia què era, el nom sol espantava i nosaltres decidírem convertir-lo en cosa palpable: faríem un marraco i les criatures lleidatanes sabrien a què atenir-se».

Així arribà el febrer de l'any 1907, i l'avís que en una altra reunió «després de sopar al Cuartelillo dels bombers a prendre cafè, tractarem de l'assumpte del Marraco». Una reunió seriosa d'en Morera arquitecte, l'Artur Renyé, en Màrius Sol, l'Eduard Andreu, el majordom municipal, en Soldevila i ell mateix, en Pere Castro. S'hi presentà un dibuix de part d'en Soldevila «de lo que creia que havia d'ésser la fera. L'Artur Renyé s'encarregà de construir la maqueta i als pocs dies començà la tasca».
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
Una imatge fantàstica d'un acte de la festa major: l'enlairament d'un globus captiu des de l'esplanada de Cappont. 
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
El xassís sortí «d'un cotxe de morts donat de baixa... En Sol, que entenia d'automòbils, s'encarregà del dispositiu de la direcció, i peça a peça, costelles, cap i cua, férem tota la carcassa de fusta, i el Renyé s'encarregà de recomplir-lo d'escaiola». Pocs dies abans de la Festa Major «estava la bèstia en disposició d'abandonar la caverna i sortir a la llum, i decidírem treure'l a les dotze de la nit per portar-lo als Camps i allí, amagat entre els arbres del reservat, pintar-lo i donar-li els últims retocs». Però, ai las, «quan arribàrem al Pont no quedava del 'marraco' més que l'esquelet de fusta; tot el guix s'havia desfet deixant blanca la ruta que fèiem».

Per refer-lo, es va acordar de reconstruir-lo de paper d'estrassa: «febrosament treballant dia i nit, la del nou de maig quedava llesta la fera». Així doncs, a la fi, el dia 10 de maig de 1907, a tres quarts de dotze del migdia, se sentí per primer cop a la ciutat el crit: Fugiu, que ve el Marraco!, «entre l'espant de les criatures que omplien el pont». Llavors, «traient foc pels nassos i bramant esfereïdor, sortí el Marraco de Lleida camí de la Paeria...»
1908. Lo Marraco, Lleida.
Retall del programa de la Festa Major de maig, que anuncia la cercavila de gegants, capgrossos i del Marraco, juntament amb una nova parella de gegants japonesos.
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
«La llengua de la fera era una palanca de fusta de dos metres de llargada per quaranta centímetres d'amplada, forrada de baieta roja, i servia per agafar les criatures i engolir-se-les; després quedaven a terra i no passava res, mes unes sortien rient i unes altres plorant, perquè quan eren a la panxa de la fera es trobaven amb les cares dels homes que la conduïen, que eren sis i en mànegues de camisa, que feien més por als menuts que el mateix marraco». O sigui, que aquella primera bèstia, sí que s'empassava la canalla. Però és clar, «al cap de tres dies ja no feia por a ningú».

L'any següent, al 1908, «el pintaren de roig. Semblava que l'havien espellat. El dia del pregó es trencà una roda...» davant l'alfòndec on s'hi quedà, «convertint-se en un cau de rates». Cap a les acaballes dels anys 1920, quan la Paeria es trobava en obres, i la casa de la Gota de Llet en feia les funcions, aquell primer Marraco fou convertit en llenya per cremar-hi a la caldera de la calefacció.
1930. Lo Marraco, Lleida.
«Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres).
La fira de bestiar del maig a l'esplanada del Camp de Mart, amb el campanaret romànic de Sant Martí al fons, en una vista de la ciutat que perdurava des dels temps medievals. 
1910. Casa de l'Aigua de les Basses, Alpicat.
Quan les Basses només eren això, basses o dipòsits d'aigua per a la ciutat de Lleida, hi tenia lloc una trobada de bicicletes, llavors en ple auge com a disciplina esportiva. En primer terme, hi veiem un tàndem i tot. El doctor Pere Castro és el primer de la tercera fila a l'esquerra, mudat amb corbatí i sense barret (tot i que no s'aprecia gaire bé). La foto fou obra de Ramon Masià, i altres lleidatans il·lustres quedaren immortalitzats: eren la colla dels joves republicans lleidatans, vertaders regeneradors i transformadors de la Lleida de començament de segle XX, fins que la ferum pútrida del feixisme (espanyol) ensorrà «la ciutat d'ideals que volíem bastir». Ara esperem altre cop que l'esperança de la nova República ens hi acondueixi finalment.


Per a una biografia del metge lleidatà, Pere Castro i Vicén, veg. aquest enllaç. Fou regidor de la Paeria al 1917, al costat del seu amic i alcalde republicà, també metge, Humbert Torres.
1907-08. Lo Marraco, Lleida.
Atenent a les informacions del Dr. Pere Castro, el primer Marraco només tingué dos anys de vida. Per tant, aquestes fotografies s'han de remuntar a alguna d'aquelles dos festes majors o alguna altra diada festiva de les dos o tres que al llarg de l'any permetien la sortida de la cercavila de gegants i capgrossos, i de la nova temible fera lleidatana. Altres informacions diuen que la bèstia sortí als carrers de manera esporàdica fins cap allà al 1912 o 15. 
1907-08. Lo Marraco, Lleida.
Meravellosa fotografia centenària: lo Marraco en alguna cantonada del carrer Major de Lleida per menjar-se les criatures. M'agradaria localitzar l'autor del magnífic retrat. En companyia de la Faraona, la geganta que es veu al costat, lo Marraco trau fum pels queixals. Als balcons, veiem els blancs llençols amb què s'engalanaven els balcons durant la Festa Major de maig.
1907-08. Lo Marraco, Lleida.
La imatge, de la qual també n'estic buscant l'autor, mostra de manera esplèndida com la bèstia es menjava les criatures amb una gran boca oberta. Un pobre gos escanyolit al centre de l'escena. Els balcons engalanats amb els llençols, en una plaça que no acabo d'identificar.
1935. Joan Amades, Les diades populars catalanes,
vol. II, Ed. Barcino (MDC).

El nostra gran folklorista recollí la informació del present article de Pere Castro, segons la nota 3 de la pàg.69. Inclogué lo Marraco entre el variat bestiari de Corpus en la nostra tradició. De moment, no he trobat en els escrits de son mestre urgellenc, Valeri Serra i Boldú, cap referència a la temuda bèstia, fenomen pròpiament local.
Anys 1940. Lo Marraco, Lleida.
Un segon Marraco fou construït després mateix de la desfeta de 1939: mentre el feixisme (espanyol) afusellava els grans, el Marraco es menjava els petits. Un joc de paraules que no fa riure, perquè fou una crua realitat. 

Aquest Marraco, doncs, també s'empassava la canalleta per la boca, cosa que ara faria les delícies del Síndic de Greuges. La carreta era transportada a pes per una quadrilla d'homes, com una mena de pas de Setmana Santa. Perdurà fins al 1951. 
Anys 1940. Lo Marraco, Lleida.
Les datacions de les fotografies que es troben a la xarxa són molt variades. Però crec que totes aquestes pertanyen al primer Marraco de postguerra, amb els laterals coberts de faldons (sovint rojigualdos, no fos cas) i la boca molt baixa per poder empassar-se bé el xiquets i xiquetes que no es portaven bé.
1957. Lo Marraco, Lleida.
S'estrena el tercer Marraco del segle XX, que amb diferents retocs, sobretot per les riuades de 1982 i una remodelació de 1993, serà el que arribarà, tan fresc i feliç ell, fins al segle XXI, en què més que mai cal algú que pugui per uns fugaços moments retornar la canalla al lloc que els pertany en l'escala familiar i social, que no és el de despòtic reieteó/ona de la casa (perdoneu, però algú ho havia de dir). 
1957. Lo Marraco, Lleida.
Aquest marraco sobre rodes té la boca ja molt més alta perquè no menja xiquets ni xiquetes pel carrer, només els espanta. En aquesta darrera imatge el veiem baixant per l'Avinguda de Catalunya, quan encara la N-II passava per dins la ciutat i allà tombava cap a l'esquerra, cap al carrer Acadèmia per enfilar fora vila en direcció a Fraga, segons que mostren els cartells indicadors de la cantonada.
1957. Lo Marraco, Lleida.
El Marraco contemporani es presenta amb un acoloriment brillant i potent, amb verds per a la pell, taronges per a la panxa i rojos per a les urpes, ulls, morros i nas. Com que ja no es menja a ningú, la boca no està tan oberta i li han crescut els ullals. En realitat, ara sembla més que rigui que no pas que rugeixi. No fos cas que fes massa por i l'arribessin a denunciar...

Un segle de Marraco, ple de vicissituds per a la pobra bèstia des d'aquell 1907 en què sortí per primera vegada als carrers de la ciutat, ara tan canviats. Un segle que reflecteix l'evolució dels valors socials i culturals de la nostra ciutadania, enmig de greus sotracs històrics, i que ara mateix s'eixamplen, globalitzen i mobilitzen. De mòbil, vull dir: aviat, per tant, caldrà fer-ne l'app perquè la canalla s'hi connecti... i pares i mares puguin continuar la tradició en la brega diària: afanya't, menja, dorm... que si no, vindrà lo Marraco!