[2498] Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat (fins ara)

 

1963. La Seu Vella de Lleida.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», núm. 70, de desembre  (FPIEI).

Lo campanar de la Seu, encara en plena restauració després que fos desocupat aquells anys 50 de la militarada que s'hi aquarterava des de 1707.

1955. Lleida.

Revista «Inquietud», d'1 de juliol (FPIEI).

Un parell d'imatges de la Lleida de postguerra dels anys 50s: un característic TAF (Tren Automotor Fiat) arribant a l'estació pel pont del ferrocarril, i el grup d'habitatges entre el Camp d'Esports i el Passeig de Ronda, carrer encara per obrir. 

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 16 de juliol (FPIEI).

A la banda del Camp de Mart s'hi preveia la sortida del túnel de la Seu Vella.

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 16 de juliol (FPIEI).

Entrevista a Victorià Muñoz Oms, autor del projecte. Llavors, com a enginyer de camins, era un dels principals impulsors dels pantans de l'ENHER a la Ribagorçana. La idea va nàixer de la Paeria republicana, al 1934, i pretenia agilitar la mobilitat d'una part del turó a l'altra, a on es preveia, com així ha sigut, el gran eixample urbanístic de la ciutat des dels anys 50. 

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 16 de juliol (FPIEI).

L'accés a la boca oest del túnel es preveia des del carrer Prat de la Riba (llavors amb nom de generalot espanyol) pel costat de l'Estonac.

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 16 de juliol (FPIEI).

Diu l'enginyer: «un túnel bajo la Seo no sería otra cosa, en realidad, que un nuevo puente», per lligar la ciutat vella i històrica amb la que es començava a desenvolupar. La boca d'entrada la situava al solar de l'Almodí Vell, i la foradada tindria una longitud de 425 m fins al Camp de Mart, amb desnivell del 4%, «lo cual supondria una rampa relativament suave, parecida a la de la Rambla de Aragón».

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 16 de juliol (FPIEI).

L'amplada prevista era de 17 m, amb voreres i dos carrils per sentit de circulació. Just al centre, una rotonda, des d'on es podria pujar a la Seu per escales o per ascensor. Advocava, finalment, per un gran impuls econòmic de la ciutat. I així fou, només que, en plena dictadura, els pelotassos urbanístics anaren a l'ordre del dia...

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 2 de juliol (FPIEI).

Aquest article signat per un enginyer industrial va encetar el debat aquell estiu lleidatà. Aportava dades genèriques sobre el cost de construcció, que incloent xemeneies de ventilació per als gasos dels vehicles, xifrava en unes 12.000 pta. per metre lineal.  No ho compteu amb euros, que és una nimietat... No en va han passat gairebé setanta anys...

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).

Encara una tercera aportació a la idea del túnel sota el turó de la Seu lleidatana. S'hi mostra partidari de la idea i n'apressa la decisió: l'edifici de l'Almodí Vell (a la plaça Sant Joan, que havia perdut el nom des del 39) s'havia enderrocat per fer-hi un edifici de vuit plantes i calia, per tant, ràpida decisió. Cosa que, és clar, no va pas poder ser per a un projecte d'aquesta magnitud, potser més simbòlica que no pas material o econòmica.

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 22 d'octubre (FPIEI).

La Plaça de Sant Joan, amb l'edifici enrunat de l'Almodí Vell. 

 

1955. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Labor», de 22 d'octubre (FPIEI).

L'ascendent professional d'en Victorià Muñoz era de pes en aquells anys. Un balaguerí reclamava que la idea no caigués en l'oblit i que hi hagués campanya ciutadana per empènyer-la.

1963. Vista de Lleida.

«Boletín de información municipal», d'octubre (FPIEI).

1963. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Ciudad», de desembre (FPIEI).

La Paeria encarregà aquell any un estudi de viabilitat del projecte. No consta que se n'hagués redactat cap més a banda dels dos que s'hi citen com a originals, l'un de Civit i l'altre de Muñoz.

1963. Vistes de Lleida.

«Boletín de información municipal», d'octubre (FPIEI).

Aquella Lleida de postguerra.

1965. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Acento», de febrer (FPIEI).

Passats deu anys, la premsa reprengué la idea.

1965. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Setmanari «Hoja del Lunes», de 29 de març (FPIEI).

Sembla que hi havia cert interès ciutadà, però se'ls recorda que qui mana són els paers.

1963. Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat.

Revista «Ciudad», de desembre (FPIEI).

Passats gairebé cent anys des de la primera idea del túnel sota la Seu Vella al 1934, la ciutat moderna sorgida de l'explosió demogràfica i urbanística de la segona mitat del segle passat ha modelat la mobilitat ciutadana sense aquest somiat túnel. Ben segur, doncs, ara és del tot innecessari per al trànsit rodat. Però com que volem promoure els trasllats urbans a peu o amb bicicleta, potser un petit túnel de vianants i carril bici no fora cap idea forassenyada, oi?

 

[2371] De la plaça dels Polls i de les Cols a la plaça de Sant Joan lleidatana

[2497] Lo cap del moro de Casa Guiu (o 'fer la nòria' a la Lleida de postguerra)

 

1955. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).

La foto de Ton Sirera del bust del Cap del Moro de Casa Guiu. L'edifici històric de la Plaça Sant Joan (llavors en feien dir de «España»), fou demolit aquell any i els lleidatans, xics i xiques en edat de festejar, van quedar-se sense una de les privilegiades distraccions d'aquella àrida postguerra lleidatana, doblement sota dictadura: la general (del general espanyol) i la del bisbe Aurelio. 

Fer la nòria era distracció de diumenges, abans, entre o després de les sessions de tarda dels cinemes, o durant els qui no hi podien anar: simplement des de la plaça Sant Joan, des de Casa Guiu, partint de sota lo Cap de Moro, caminar carrer Major avall, fins a la cruïlla del carrer Cavallers, a la cantonada de la capella del Peu del Romeu. Les colles de jovenalla s'hi entrecreuaven i aprofitaven per guipar-se els uns als altres, per fixar-se en tots els detalls, per menjar-se alguna paperina o cucurutxo d'alguna cosa, potser fins i tot per dirigir-se alguna paraula, i en el més atrevit dels casos, afegir-se a nous grups mixtos... Era com un expositor o fira del jovent, com després ho van ser les discos dels 80, o abans ho havien sigut els balls o ara les xarxes socials... En l'article d'en Feixa, llegirem una de les entrevistades, la Imma, que confessa: «jo tenia la sensació que al carrer Major m'hi anava a exposar», i segueix: «elles anaven a 'veure bo', a veure qui t'agradava». O la Cecília, que aclareix: «les noies anaven d'una manera que quan giraven, les que anaven al mig s'havien de quedar a la punta, i les que anaven a la punta s'havien de quedar al mig, per si alguna tenie algun acompanyant, que s'hi pogués apropar... i llavors pel carrer se t'apropaven. T'havien de presentar... una amiga o un amic...»

Això a l'hivern, que a l'estiu, la nòria, aquest donar tombs sense parar, es traslladava al passeig de Ferran, llavors Fernando...

1950-60. «'Fer la nòria', una història oral del carrer Major a la Lleida de postguerra», Carles Feixa, 

«Ilerda, segona època», núm. 49, pàgs. 169-178, 1991 (Repositori UdL).

En els grisos anys de la postguerra lleidatana, sota el ferri control moral nazionalcatolicista (espanyol), l'avorriment era la tònica general del jovent lleidatà, i encara sort que hi havia els diumenges i les festes de guardar en què sempre es podia anar a fer un tomb. Avui (ja en fa dies d'això) la gent no surt a voltar, sinó amb un objectiu concret: anar al pub, al gimnàs, al bar, de botigues... però no a tombar sense solta ni volta com encara fèiem en la nostra infantesa. 

Ben bé no era sense solta: esperàvem de trobar-hi els companys, veure-hi d'altra gent, joves s'entén, i si podia ser del sexe contrari. Parlar-hi de les rucades habituals que omplen els delers juvenils de tota mena. L'escola de la vida juvenil. 

Al llarg de l'article, l'autor repassa la centralitat del carrer Major en la diversió —per dir-ne d'alguna manera— del jovent de la postguerra lleidatana a partir de testimonis orals, que transcriu. Una molt bona lectura per recordar (o per descobrir) què feien els joves sense mòbil, sense tele, sense videojocs, sense bicis, sense gimnàs, sense... tantes i tantes coses com tenim ara. I encara ens avorrim: perquè l'avorriment no té a veure amb les coses de què disposes o dels llocs a on pots anar, o de la companyia que tens (bé, això potser sí de vegades), sinó del teu estat d'ànim, de les teues ganes i del teu esperit.

1955. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).

Detall del Cap del Moro, interpreto que era una mena de mènsula que aguantava un balcó de l'antiga casa nobiliària medieval dita Casa Guiu, desapareguda al 1955, i que representava un esclau o servent, de faccions exòtiques en aquells reculats temps. 

 

1958. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

«Centro comarcal leridano : boletín interior informativo», de setembre de 1958 (FPIEI).

No ets de Lleida... de finals dels anys cinquanta del segle passat, si no sabies... El saber popular sobre llocs i personatges de la Lleida de la primera mitat del segle XX. Llocs com ara:

• Lo racó de Gombau.
• Los tres pontets.
• Lo Molí de Famades.
• Lo Pont de les Canals.
• La Font de l'Aiguardent.
• Lo Recreo.
• La Fonteta de Sant Geroni.
• Les Barques del Tòfol,
• Lo Pou de Gel,
• Cala Agutzila.
• Cal Guerris,
• Lo Pilà (pilar, piló) del General.
• Lo Sabónof.
• Lo Pont de l'Aigua i del Vi,
• Lo Cafè dels Quatre Cantons...

1888. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

«Diario de Lérida», de 26 de maig (FPIEI).

Com diria en Bob Dylan, els temps estan canviant...

 

[2259] La Lleida mora de Pleyan

[2496] Lo ferrocarril començat de Lleida a Fraga, 1930

 

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Vista de la Lleida d'abans de la guerra, amb el Museu Morera i l'estructura del Mercat de Sant Lluís en primer terme. A l'esquerra, les torres de la Catedral Nova. Al fons, l'antic pont de ferro modernista i el gran embalum de l'edifici del Seminari Vell al Pla dels Gramàtics, al peu de la Seu.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Cap als volts de l'any 1920, sorgí la idea de planificar un ferrocarril que de Fraga i Mequinensa enllacés amb Lleida. No s'escapava a ningú l'interès econòmic de l'empresa: el trasllat ràpid del carbó, potser també de la producció agrícola de tot el Baix Segre i el Baix Cinca. Se'n formà un comitè i se'n feren les primeres passes amb els estudis corresponents de viabilitat.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

L'any 1929, un reial decret [del govern espanyol] aprova el traçat de la línia de Lleida a Terol per Fraga, amb la intenció de connectar amb el Transpirinenc (que només arribava a Balaguer i després a la Pobla de Segur!) i que havia de donar servei als pobles d'Alcarràs, Soses, Aitona, Massalcoreig, Seròs, Fraga i Torrent de Cinca. L'any 31 ja se n'havien expropiat i ocupat nombroses finques, desmuntat i esplanat diversos trams, i construït alguns ponts al terme de Soses i entre Fraga i Torrent. Al territori hi deuen restar encara avui, gairebé cent anys després, alguns testimonis de les obres. 

 

2023. L'antic ferrocarril de Lleida a Fraga.

Al poble de Soses, hi ha quedat lo Camí de la Via, que travessa el terme de nord a suc i actualment tanca el poble per la banda est.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

 Camins esplanats i ponts, testimonis de la línia fèrria mai no acabada.

1949. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

Revista «Ciudad», quadern IX (FPIEI).

Vista de la Fraga de la postguerra del segle XX, amb el pont nou de l'N-II, construït al 1944.

1916. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Pallaresa», de 30 d'octubre (FPIEI).

Una de les primeres notícies sobre l'impuls a aquesta línia de tren, amb assemblea a la Diputació de Lleida.

1916. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Pallaresa», de 30 d'octubre (FPIEI).

Les conclusions de l'assemblea. L'interès econòmic tan elevat de la línia feu que en només quinze anys més, ja s'hi fessin obres. L'arribada de la guerra, però, deixà el projecte abandonat.

1935. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Siglo Futuro», Madrid, de 9 de novembre (BDH).

1935. Lo ferrocarril de Lleida a Fraga.

«El Siglo Futuro», Madrid, de 9 de novembre (BDH).

 El diputat carlí lleidatà a les Corts (espanyoles), Casimir Sangenís, fa petició al ministre d'Obres Públiques de continuïtat de les obres de la línia, llavors aturades per rescissió de contracte de l'Estat amb l'empresa constructora, a la qual se li havien disparat els costos. Per causa, segons el diputat, «de la obligada intervención  de la Confederación Sindical Hidrogáfica para el señalamiento de la cota del proyectado embalse de Fayón [Faió]... que ocasionaban la limitación de zonas de trabajo al contratista con los consiguientes trastornos económicos». 

Amb la CHE de l'època van topar: un dels organismes del deep state (espanyol) que anava i va sempre a la seua, com hem pogut patir aquest hivern amb el buidatge dels pantans lleidatans en època d'agusada sequera. Ningú no hi ha dimitit. Els guanys de les elèctriques, colossals. Potser algú, algun periodista vull dir, si en queden dels d'abans (d'investigació sobre el terreny, pas només davant l'ordinador a la redacció, repetint notícies d'agència), ho hauria d'escodrinyar.

[2299] Lo Baix Cinca, anys seixanta (del segle XX)

 

[2495] Les riuades històriques a la ciutat de Lleida

 

1907. Riuada del Segre a Lleida.

Riuades històriques a Lleida.

Josep Rabasa Fontseré, Francesc Rabasa Reimat, 

«El suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», 

Ilerda, XLIV, 1983 (FPIEI).

Les temibles riuades del Segre foren recurrents. Abans del segle XX, no hi havia manera humana d'evitar-les. Les més devastadores passaren als annals de la història de la ciutat, i els cronistes de diferents èpoques en varen deixar constància, sobretot del segle XV ençà, temps del qual hi ha més documentació. Els danys es produïen als horts i masos del Cappont, per a on discorria un braçal del Segre a tocar de Sant Agustí, que tenia pont, i conformava la coneguda aleshores com a illa de Mallorca (major) lleidatana. 

Edat Mitjana

• 1193. Les maleses causades provocaren fam i pesta.
• 1432. Grans danys causats per Segre i Ribagorçana.
• 1450. Arribà a la Trinitat, o sia, a l'inici de l'avinguda de les Garrigues, als antics Comtes d'Urgell.
• 1451. Amb l'aigua fins a les cases del carrer Major, que llavors feien de muralla.
• 1452. S'enruna la presa d'aigua de la sèquia de Segrià, o sia, de Pinyana, a la Noguera Ribagorçana. 
• 1477. Tot lo Cappont negat. Això volia dir horts i masos fets malbé.

Segle XVI

(Època de petita glaciació a Europa, fins al segle XIX).

• 1504. Tot lo Cappont fins al convent trinitari.
• 1515. «Cresqué lo riu moltes vegades» i sobrepujà el camí de Granyena.
• 1528. Danys habituals al Cappont. També se solien inundar els terrenys que anaven de la muralla del Carme fins al riu, que avui ocupa la Rambla de Ferran i avinguda del Segre. Entre aquesta terra i la de Cappont, l'aigua solia ocupar una enorme esplanada, a on feia malbé les collites i les torres.
• 1533. Danys habituals al Cappont.
• 1536. Danys habituals al Cappont.
• 1554. Grans danys a les hortes.
• 1563. Grans danys a Cappont, i als monestirs de Sant Agustí i de la Trinitat.
• 1586. Fins al portalet, porteta de l'antiga muralla del carrer Major que donava al riu. 

Riuades històriques a Lleida.

Josep Rabasa Fontseré, Francesc Rabasa Reimat, 

«El suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», 

Ilerda, XLIV, 1983 (FPIEI).

Segle XVII

• 1617. Calgué una palanca de fusta, o sia, que l'aigua s'emportà part del pont, i posar barca amb sirga. Se feren rogatives perquè deixés de diluviar. Los monjos de Sant Agustí hagueren de passar amb barquetes les relíquies fins a l'Hospital de Sant Maria.
• 1625. Fins al pont del convent de Sant Agustí.

Segle XVIII

• 1716. Per si no n'hi hagués hagut prou amb la Nova Planta borbònica (espanyola) també fou any de riuada.
• 1723. L'aigua s'endugué tres pilans del pont. 
• 1773. Tot el Cappont inundat.
• 1787. Maleses en hortes contigües al gener, i a l'octubre tota l'horta de Fontanet sota l'aigua. Els veïns del carrer Major s'hagueren de desallotjar.

Riuades històriques a Lleida.

Josep Rabasa Fontseré, Francesc Rabasa Reimat, 

«El suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», 

Ilerda, XLIV, 1983 (FPIEI).

Segle XIX

• 1829. Una petita avinguda.
• 1853. Gran avinguda amb l'aigua fins a la casa Mensa, a la Paeria.
• 1856. Una petita avinguda. 
• 1860. Amb furiós temporal.
• 1866. Extraordinària avinguda, que sabem que s'endugué un parell d'ulls del pont, i calgué fer-hi una palanca.
• 1874. L'aigua s'emportà una dona i un ruc. Hi hagué dos avingudes en una setmana. (Calgué refer la palanca de fusta que completava al pont per la part de la ciutat amb una més reforçada de ferro).
• 1891. Nova crescuda del riu. 

1891. Crescuda del riu Segre a Lleida, 26 d'octubre.

Probablement, n'hi hagué altres, de riuades, amb afectació a les hortes veïnes del riu, i que no foren ressenyades pels escrits del seu temps. Un compte a l'engròs: durant cinc-cents anys, des del segle XV fins al XIX, ens fa una mitjana de cinc crescudes del riu per segle, gairebé una per cada generació. Cosa que volia dir, destrucció de les hortes, mitjà fonamental de vida de la ciutat. També significava aportació de sediments, base de la riquesa agrícola d'aquestes terres.

Segle XX

• 1907. S'emportà lo vell pont de pedra medieval, que fou substituït per un altre de ferro.(Al llarg del segle, s'aixequen tots els pantans del Pirineu i Montsec, fins al de Rialp, 1999).
• 1982. Gran avinguda per tota la conca sicorina, des de l'Urgellet i fins a Balaguer i Lleida.

1982. Riuada del Segre a Lleida. Fotos Diari Segre.

1982. Riuada del Segre a Balaguer.

[1697] Los dos primers ponts lleidatans

[1679] La fi del Pont Vell medieval