[2486] La Girona de Palomino, 1781

 

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

La vista de Girona dibuixada per Palomino, amb el característic estil de perspectives planes i geomètriques. No reflecteix la realitat al cent per cent, però sí que ens ofereix amb pinzellada gruixuda l'aire i distribució de la ciutat de finals del Set-cents, amb els principals edificis monumentals que destacaven en el seu horitzó.

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

La Catedral (1) sempre escortada per Sant Feliu (2), encara amb el campanar presentat com a acabat, tot i que mai no va finir-se per error en els càlculs constructius, i el famós llamp que se'n sol donar com a causa només en degué escapçar algun pinacle, segons que he llegit en algun lloc. El dibuix també marca el Palau Episcopal (3), el col·legi tridentí (4) i el convent dels Caputxins (5) i el campanaret del convent dominicà (6) just a tocar de la muralla fortificada.

En aquesta banda del riu Onyar, la Casa de Misericòrdia (8), l'Hospital (9), l'església dels Mercadals (10), el convent dels franciscans (11) i el dels Mínims de Sant Francesc de Paula (12). Bàsicament, tots els qui tractaven als ravals amb la part més desafavorida de la societat i que no es volia dins dels murs de la ciutat. 

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).

El text que acompanya el gravat fa una descripció històrica de la ciutat segons els paràmetres de la historiografia d'aquells temps.

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).

S'hi destacaven els molins de paper, un de ferrer i tres dies de mercat setmanal, amb forta presència ramadera.

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).

Referència a la riuada de 1678, de 24 de setembre, encara recordada cent anys després, i que. va negar tot el marge dret de la ciutat, amb més de quatre-cents morts!

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

Ací hi veiem les defenses (14) que baixaven del Castell de Montjuïc fins al fort del Conestable (15). El convent i castell de la Mercè (7, 17) tancaven aquesta part de la ciutat, als afores de la qual s'hi desenvolupava el Raval, dit de la Gironeta (18).

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

El Castell de Montjuïc (13) dominant sobre la ciutat, bastit per Felip IV després de la Guerra dels Segadors per protegir els accessos septentrionals i subjugar la ciutat.

1781. Girona.

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 

Escut de Girona.

[2478] La BCN de Palomino, segle XVIII

[2485] La variació dialectal en la terminació de la 1 persona del present d'indicatiu

 

Llengua Catalana. Morfologia verbal:

Terminació de la 1a persona singular del Present Indicatiu.

Un dels grans trets diferenciadors dels cinc principals dialectes de la llengua és aquesta característica diversitat de la desinència de la primera persona singular del Present d'Indicatiu, que té òbviament l'explicació historicogramatical pertinent, en paraules de Francesc de Borja Moll (Gramàtica històrica catalana, 1952, reed. 2006), que resumeixo en aquests quatre punts: 

• Estadi etimològic primigeni, als orígens de la llengua, segle IX: la primera persona singular, d'acord amb la seua evolució fonètica normal, no desenvolupà desinència (va perdre la -O llatina), i quedà reduïda al radical: cant, sent, bat, duc, ven...  El baleàric i l'alguerès, doncs, van conservar-la i fins avui: jo cant... També quan el radical acaba en consonant+líquida: jo entr, jo ompl.
• Aquests verbs, precisament, els que tenien el radical terminat en consonant+líquida (provinents de la classe verbal llatina II) van anar desenvolupant una vocal de suport en altres dialectes: en valencià s'hi afegí una -e: jo entre, jo omple..., vocal que fou considerada pels parlants com a característica de primera persona del present, i l'ús se n'estengué als verbs provinents de la classe verbal I: jo cante, jo plore...
• Aquesta -e, pel fet que sovint anava seguida per mots començats per vocal, per fonètica sintàctica va acabar tancant-se en -i per la tendència tancadora del hiat (jo cante amb ell > jo canti amb ell), i la -i es va generalitzar en els parlars pirinencs orientals (principalment rossellonès) com a desinència de primera persona de les classes I i II des d'època molt remota.
• En català oriental i occidental, la -e desinencial esdevingué -o (pron. [u] en el dialecte oriental) per la tendència a distingir la primera persona de la tercera, i en resultaren les formes actuals jo canto, jo sento, jo ploro, jo rebo.

Aquest procés de trobar nova i clara desinència a la 1a persona del Present Indicatiu també afectà als verbs que ara en diem irregulars, provinent de la III classe verbal llatina, però en aquest cas amb terminació consonàntica velaritzada (jo beu>jo bec) i alguns altres (jo entén>jo entenc...), procés que tingué també la seua complexitat i que tractarem en una altra ocasió, espero.

Cronologia 

I sobre la qüestió diacrònica dels canvis, què en direm? Doncs, en primer lloc, que si la forma etimològica primitiva sense terminació (prevalent des del segle IX) s'estengué a les Balears i a l'Alguer, és que en aquell segle XIII havia de ser majorment la forma predominant, encara que potser ja no única. Els textos escrits ens en poden donar pistes, de la cronologia dels canvis, però cal no menystindre que són models de llengua conservadors, sovint subjectes a models (com el tan preat i culte de la Cancelleria Reial), i que no sempre responen a la vivacitat de la llengua oral dels parlants. 

En segon lloc, és prou probable que la dificultat de pronúncia de la 1 persona sense terminació portés al desenvolupament d'un suport vocàlic, que degué/pogué conviure amb la forma original durant molt de temps, segles i tot. La nova forma amb terminació també proporcionava al sistema més regularitat: totes les formes passaven a formar-se regularment per afegitó de desinència (també calgué fer-ho en la 1a persona del subjuntiu, que igualment havia perdut la desinència com la del present). 

Aquest primer suport paragògic o no etimològic, fou amb addició de la vocal -e, forma majoritària al Pirineu nord-oriental des de ben aviat (segons Moll), i també enllà del Bisbat de Tortosa cap al sud, o sia, en els dialectes valencians, i que, per tant, hi hagué de ser portada ja al segle XIII, si més no com a forma incipient o secundària, però que hi arrelà fermament. 

Tercerament, la forma amb -e, que apareix a nord i sud de la llengua, pressuposa que en la zona intermèdia del país (per dir-ho gràficament), en nord-occidental i dialecte central també hi pogué/hagué d'aparèixer. Segons Pérez Saldanya (Del llatí al català: Morfosintaxi verbal històrica, 1998), la vocal de suport hagué de ser -e perquè ja ho era per a altres tipologies de mots, com ara noms: lladre, ferre, mascle, poble..., els adjectius lliure, nostre, ample, pobre..., els adverbis i preposicions: sobre, sempre, dintre, entre... I afegeix que començant per verbs com mostre, compre, entre, cobre, obre, sembre, remembre, dubte, compte, parle, lliure, erre, salve..., s'estengué a tots els altres que no tenien tants problemes d'articulació fonètica, com cant, am, pens, port, atorc, meravell, trob...

Això generà un sincretisme de les formes 1a i 3a del verb del present d'indicatiu (jo cante amb vocal de suport, i ell cante < desenvolupament forma llatina -at), que no produïa confusió mentre s'usessin les formes verbals amb els corresponents pronoms de subjecte (com encara fan el francès o l'anglès). Des del moment que l'ús del pronom s'afeblí i es consolidà l'ús de verb sense subjecte explícit, els parlants hagueren de desenvolupar diligentment la diferenciació d'aquelles dos formes verbals. Seguim resumint Pérez Saldanya:

• En rossellonès s'imposà la forma en -i, probablement ja existent per fonètica sintàctica i reforçada pel desenvolupament en alguns tipus de verbs de la iod llatina (dormio<dormi, coprio>cobri, opeio>obri, ofrio>ofri, sofrio>sofri...), i de la pressió paradigmàtica dels presents de subjuntiu (òbria>obri, témia>temi...). 

• En valencià, no hi hagué sincretisme, atès que jo cante /e/ i ell cant /a/ ja restaven diferenciades, i cap al segle XV fou ja la forma predominant en els textos, fet que pot suggerir que en la llengua oral ja ho podia ser probablement des d'un segle abans o abans i tot.

• En balear, les formes originàries sense vocal de suport s'imposaren a les reforçades i s'eliminà totalment aquell incipient procés fonètic, passant per sobre de l'anivellament de la morfologia verbal amb la nominal: jo m'alegr, jo entre davant de l'adj. alegre o la prep. entre. En aquest dialecte, s'hi ha testimoniat un nou intent d'aparició d'un suport -e en els dialectes balears, cap al segle XVI, però que ràpidament es perdé atesa la gran atonicitat de la vocal, que usualment va començar també a caure en alguns altres tipus de mots: gracis (gràcies)...

• A Catalunya, tant oriental com occidental, la confusió es resolgué amb l'afegiment d'una terminació en -o, que degué substituir a la que acabava en -e ràpidament: sense el pronom de subjecte, cante amb /e/ (1a i 3a persones) era molt confús en nord-occidental, cante amb vocal neutra tampoc no resolia res en dialecte central. Per tant, la forma amb -e hi acabà sent bandejada per la forma en -o (jo canto, jo ploro).  Encara després, el dialecte central avançà ràpidament cap a la neutralització de la -o en -u, i donà lloc a les formes característiques d'aquest dialecte (jo cantu, jo ploru). Tret lingüístic datable amb posterioritat al repoblament de Mallorca, a on no s'hi neutralitza o/u. 

Que la -o fos la terminació que mostrava el llatí, com p.ex. CANO>canto, no hi tingué res a veure perquè la llengua mare s'havia perdut feia gairebé mig mil·leni, o sia, transformat, ja definitivament des del segle IX, i ningú se'n recordava, excepte quan anava a missa, de la qual no entenien res excepte el sermó o homilia... La substitució de la terminació -e per -o s'hauria de datar cap als voltants del segle XIV, en tot cas, després de l'expansió de la llengua a Mallorca i València, i gràcies a la influència combinada de diversos factors: el mateix pronom jo, l'article masculí lo, la força dels nous plurals nominals masculins en -o: meses>mesos, etc.

Resumim:

• Segle IX: forma etimològica originària sense desinència
• Segles IX-XIII: creació de forma amb -e final, que al Rosselló i zones pirinenques orientals havia canviat en -i. La forma amb -e s'estengué com a forma secundària en els parlars occidental i oriental de Catalunya.
• Segles XIII-XIV: repoblació paral·lela en el temps de València i Mallorca, amb evolucions divergents. Probablement, en tots dos casos aquests repobladors hi portaren totes dos solucions : l'ús originari sense terminació i la nova terminació més vulgar o popular en -e. En el cas valencià, triomfà l'ús amb -e, àtona però gens neutra i ben clara dels repobladors nord-occidentals.
• Segles XIII-XIV: En el cas mallorquí, els repobladors de dialecte central hi deixaren l'ús o bé sense terminació o bé amb -e, però en aquest cas amb vocal neutra, que fruit del seu mateix atonicisme (molt marcat en aquest dialecte a on fins i tot trobem vocal neutra en posició tònica) acabà ràpidament caient, i en el dialecte s'hi mantingué l'ús original etimològic sense terminació, i fins avui.
• Segle XIV: En els dialectes del Principat la -e es canvià per -o, que acabà com a -u en el dialecte central segons l'evolució fonètica vocàlica general en aquest parlar. 
• 
  

Variació dialectal de les llengües romàniques.

Encara que la representació més usual de les llengües romàniques se sol fer per llengües, la realitat és que aquestes són conformades per dialectes. Si en dibuixem el mapa, ens adonem de la gran variació dialectal que algunes ens mostren.

Els diversos tons del mateix color d'una llengua, per exemple dels rojos-carabassa del català, indiquen aquesta variació dialectal, i com més tons, més dialectes. Igualment, com més distanciats aquests tons de color els uns dels altres, més incomprensibilitat. Així doncs, el romanès o l'espanyol són llengües relativament homogènies en el conjunt romànic, també el portuguès, encara que distanciat del seu dialecte originari, el gallec. El català es troba en una posició mitjana, i que llengües com l'italià, l'occità i —qui ho diria— el francès les trobem com granment dialectalitzades, arribant a la pràctica inintel·ligibilitat en el cas de l'italià, on no només hi apareixen diversos tons molt diferenciats, sinó diversos colors i tot!

En totes les llengües romàniques, doncs, existeixen diferències dialectals. La nostra llengua no en pot ser excepció. Ho dic pensant especialment en aquells a qui enutja o desplau aquesta diversitat en la fonètica, morfologia o de vocabulari dels territoris de parla catalana. Tenint present que, des de l'Edat Moderna, els vents de la història no han sigut sempre favorables i no hem pogut disposar mai d'un Estat (és més, no hem pogut disposar tampoc d'un únic Estatut compartit) per imposar un estàndard (unificador per definició), doncs no ens n'hem sortit pas malament: la intercomprensió mútua entre els parlants dels nostres diferents dialectes és sempre a la banda alta, malgrat ço que suggereix el mapa de la variació de la terminació de la 1 persona del Present d'Indicatiu, que és un cas cridaner però bàsicament singular. 

En general, en els nostres mapes dialectals, siguin fonètics siguin morfològics, hi ha sempre colors repetits (per dir-ho planerament) dels uns dialectes amb els altres, i no pas sempre de la mateixa única manera. Fonèticament, la partició en blocs geogràfics, occidental i oriental, és la més bàsica i coneguda, però la combina, mescla o mixtura en molts aspectes lingüístics és tan rica com la nostra mateixa complexa història.

[2456] Duràs-me

[2484] Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà, 1956, més

 

1956. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

Em sap greu no disposar del nom de l'autor de la fotografia (rescatada de xarxes socials), esplèndida, del nou hospital lleidatà, aixecat una mica més amunt del de Santa Maria, que localitzarem a la imatge si seguim el camí amunt, cap a la ciutat. En aquells anys, Lleida encara havia de fer l'enorme bufada urbanística dels anys 60 i 70 (i següents). Empesa per grans obres públiques d'aquells anys 50 (teatre Principal, hospital, ambulatori, institut de secundària, grups sindicals d'habitatges, Montepio, darrer tram de la banqueta...), la casta local agafà el relleu en la urbanització i construcció de nous polígons urbans, amb el resultat d'una empoderada classe social de nou-rics (ja en sabeu la definició, oi?), que determinarà sociològicament la Lleida de la segona meitat de segle XX, i que no acaba de desaparèixer en la d'inicis del segle XXI (i ja en som a la tercera dècada). 

Tornem a la imatge: és realment espectacular veure encara les hortes al voltant del futur Arnau (l'hospital fou reanomenat al 1982 en substitució d'un nom de militar sanguinari franquista, indigne d'un centre sanitari). L'he datada del 56 perquè l'edifici hi apareix bastant acabat, però encara sense activitat. 

1956. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

Detalls del nou edifici envoltat d'hortes, amb la vella ciutat al fons.

Anys 1950. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

L'hospital en construcció.

Anys 1950. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

Un aspecte de les obres a l'inici i un altre al final.

1950. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

Postal amb la data oficial d'inici de les obres. 

1956. L'hospital (després dit Arnau de Vilanova) lleidatà.

Revista «Tarea», Lleida, de febrer (FPIEI).

L'hospital del «Seguro», o «ingressat al Seguro» són denominacions populars, provinents del programa de «Seguro Obligatorio de Enfermedad» que n'impulsava la construcció i l'afiliació.

Anys 1960. L'hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

Seguint els temps que es vivien, l'hospital disposava, a més d'infermeres civils, d'un comando d'infermeres religioses, de monges, vage, que diem en nostrat lleidatà. Trobo les imatges al Facebook. Eren personal de les Religiosas Franciscanas de a Madre del Divino Pastor, uf, i s'hi estigueren fins al traspàs del centre al nostre govern als inicis dels 80. En una de les fotos, la vella capella de l'hospital, que desconec si encara existeix. Em sona una sala ecumènica... ja me'n perdonareu el desconeixement... atès que no solc fer ús d'aquesta mena d'instal·lacions, de cap ni una de les sectes ni religions diverses.

Eren una dotzena, com veiem en la imatge acompanyades del Bisbe Malla Call, i residien a la primera planta de l'hospital. Les "sors", com eren anomenades, feien tasques assistencials, bàsicament d'organització. Hi havia una sor encarregada de la coordinació de la sala de parts, una altra dels rajos X, de la planta d'homes, de la farmàcia, de la cuina i neteja, etc. 

 

Anys 1970. L'hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

El caos automobilístic, més endreçat des de la construcció del pàrquing soterrat del 2008, davant del nou edifici de l'Arnau dels anys 80. És pràctic i accessible, amb una pega només: el preu! Que s'hi va per necessitat, pas per plaer. 

[2483] Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà

[2483] Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà, 1956

 

1954. Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

«Labor», de 20 de gener (FPIEI).

La façana principal de l'hospital, llavors a les acaballes de la construcció.

1954. Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

«Labor», de 20 de gener (FPIEI).

La façana principal era la que donava als jardins, encarada a Alpicat, per entendre'ns. Diguem que l'edifici original donava el cul a la ciutat. 

1954. Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

«Labor», de 20 de gener (FPIEI).

Probablement fou l'edifici més gran construït mai a Lleida des de l'aixecament dels hospitals de Santa Maria, el medieval i el d'abans de la guerra. L'article en detalla les dades i característiques. Després de la guerra, a la ciutat hi havia diverses clíniques i feia encara no deu anys que s'havia construït la clínica Montserrat al carrer Canonge Gonzàlez, i encara ressonava la inauguració feia un parell d'anyets ben just de l'ambulatori de Prat de la Riba (llavors carrer amb nom de general espanyol revoltat contra la República). Els dirigents del règim, dictatorial, treien pit per les millores i inversions. Els anà a favor el vent de la història occidental que empenyé la (lenta) creació de l'Estat del Benestar europeu. Lleida tindria hospital amb «ascensores que suben la comida a las distintas plantas manteniendo la temperatura ambiental de la cocina», i també la nova sala de maternitat, «con sus cunitas individuales transparentes y separadas de la habitación de las madres». Com a detalls propis d'aquella epidèmia de nacionalcatolicismo encara persisent, «zona de clausura con residencia capaz para diez religiosas», o bé «separación [de camas] para hombres y mujeres».

Crec que s'acabà inaugurant l'any 1956 amb el nom de Residencia Sanitaria i cognom d'algun generalot feixistoide que no paga la pena de recordar. Al 1981 passà a propietat del nostre govern i des de llavors porta el nom del famós metge, potser valencià, Arnau de Vilanova, el qual fou ambaixador del rei Jaume II el Just davant el monarca francès per negociar l'estatut de la Vall d'Aran, que acabaria amb Era Querimònia del 1313, un parell d'anys després de la mort del metge de camí a la cort papal d'Avinyó. 

1954. Lo primer hospital (Arnau de Vilanova) lleidatà.

«Labor», de 20 de gener (FPIEI).

Les fotos de Gómez Vidal intenten reflectir el magne edifici sanitari. Aquesta és la façana posterior, davant de la qual s'hi faria l'Arnau nou, que és el que veiem actualment (diria que cap a finals dels anys 80).

Per a més detall i alguna altra imatge sobre la construcció de l'hospital, veg. 

La construcció de l’Arnau, un Hospital envoltat de jardins (2013).

[2469] La primera Clínica Montserrat lleidatana

[2482] Les peripècies històriques de la biblioteca de l'INS Màrius Torres

 

 

2023. INS Màrius Torres

«Revista Màrius», de maig de 2023, pàgs. 68-71 (enllaç)

Lo passadís de Harry Potter és el nom popular del semisoterrani de la banda de muntanya de l'edifici, allà a on fins a la pandèmia hi havia hagut l'històric Dept. de Llengua Catalana des de la recuperació de la normalitat del país al 1979, que comportà també la represa de l'ensenyament de la llengua. L'històric mobiliari i la documentació que s'hi guarda ens remeten a l'antiga biblioteca d'abans de la guerra. 

1935. L'antiga biblioteca de l'institut.

«Revista Institut», d'abril de 1935 (FPIEI).

    Les peripècies històriques de la  biblioteca de l'INS Màrius Torres

Josep M. Mir, exalumne i professor de l'INS Màrius Torres,

«Revista Màrius», de maig de 2023, pàgs. 68-71 (enllaç) 

«Hi va haver un temps que l’institut, que només n’hi havia un a tota Lleida, era un cau de sapiència, erudició, coneixements, instrucció i ciència. D’allò que en podríem dir, per resumir-ho, un indret de cultura. En aquesta mena d’institucions, doncs, no hi podia faltar una bona Biblioteca. Al segle XIX, des de la fundació del centre al 1842 en endavant, fou instal·lada al Roser, en un saló de grans dimensions i va esdevindre en pocs anys la més concorreguda de la ciutat. Però heus ací que com que res no és per sempre, la biblioteca de l’institut va caure en greu desús per causa de la mateixa situació de l’edifici. El Roser, l’antic convent dels dominics i fossar dels patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’enemic al 1707, era un grandiós casalot... en mal estat. Estat que no feu més que empitjorar amb el tragí diari d’estudiants i professors durant anys i panys. Fins que, havent ja canviat de segle, als anys 20 del segle XX, la cosa no es pogué aguantar més. Les aules foren traslladades a l’edifici de la Gota de Llet i al gratacel de Crist Rei, un cop els jesuïtes tornaren a ser expulsats del país al 1927. En canvi, la gran sala de la Biblioteca amb tots els seus embalums i patracols no va poder ser reubicada, i restà allà mig oblidada.

«Com que la necessitat fa agusar l’enginy, els responsables i professorat del centre (crec recordar que tots eren homes) se les empescaren així: varen crear un sistema de préstec personal a casa. De manera que treien profit de la situació i afavorien la consulta, que no calia que fos restringida a un horari fix, que podia tindre continuïtat i evitar el que els succeïa amb les consultes presencials: que l’endemà a l’hora de continuar la tasca... el llibre era en mans d’un altre company. Els alumnes del centre, en aquells anys 30 del segle passat, ara en farà aviat cent anyets, no calia que fessin cap dipòsit en metàl·lic per al préstec, només la signatura d’un rebut. Les persones de fora el centre havien de deixar un dipòsit de 25 pta., per cobrir possibles desperfectes o pèrdues. Això ens fa suposar que aquest préstec no era pas a l’abast de qualsevol, sinó només de les persones més benestants de la ciutat. Tot i el mal estat de l’edifici del Roser, a la Biblioteca hi deixaven accedir i fins i tenien algunes taules per satisfer la demanda dels habituals (així són anomenats i tots eren nois) rates de biblioteca.

«L’any 1933, el senyor director del centre s’empescà en la tasca d’actualització del catàleg, que havia estat abandonat i era antiquat i incomplet. La feina s’encomanà a alguns alumnes avantatjats, dels cursos superiors, cinquè i sisè de batxillerat. A l’hora de posar-se mans a l’obra es van trobar que només disposaven de tres màquines d’escriure i no podien renovar més fitxes ni més de pressa. Habitualment, en els armaris de fitxes de biblioteca contenien la fitxa de cada publicació doblada: l’una per catalogar-se alfabèticament per autor, i l’altra per matèria. Perquè no se’ls barregessin les unes amb les altres, les d’autor feien uns 20 x 5 cm i les de matèria eren gairebé quadrades, d’uns 8 x 5. L’únic que no hi va haver mai, en aquella Biblioteca històrica del nostre institut fou llibres en la llengua del país. Potser alguns se n’hi incorporaren aquells anys 30, però ben aviat la ventada de la guerra i l’opressió cultural i política de part dels guanyadors de la contesa bèl·lica, els tornaren a fer desaparèixer. Cada fitxa portava, a més, indicació exacta del lloc a on havia de trobar-se el volum desitjat. Als llibres s’hi feia constar si eren compres o donacions, com les que hi feu el famós doctor i prohom de la Renaixença lleidatana, en Roca i Florejacs.

«Quan després de la guerra va arribar l’hora d’estrenar l’edifici definitiu (fins avui) del nostre gairebé bicentenari institut, més vell que la creació de la Benemérita (espanyola), que ja és dir, oi?, es van desempolsar vells projectes i es decidí que el centre s’aixecaria al costat de la pista atlètica que l’Academia de la Juventud Católica lleidatana tenia als afores de la ciutat, als peus dels vells murs de Gardeny. S’havia inaugurat ara fa cent anys, al 1922, com a resposta d’aquesta associació integrista a l’èxit del Camp d’Esports de la Joventut Republicana de Lleida, estrenat al 1919. Aquesta pista li faria de camp escolar a l’institut, que es completaria quan als anys 70 arribarien els dos altres centres de secundària que l’envolten. Tristament i malaurada, a l’inici de la guerra, el camp escolar fou escenari d’algunes execucions, igual que l’esplanada del Camp de Mart, i allà s’hi passà comptes amb els oficials militars que s’havien sumat a la revolta del juliol de 1936 contra el govern republicà. Crec que aquest fet hi hauria de ser recordat.

«Amb l’edifici nou del 1955, si no em descompto, la biblioteca del Roser fou a la fi traslladada i reaprofitada. Part del mobiliari i patracols més antics passaren al passadís del soterrani de l’ala dreta, la del costat de muntanya per entendre’ns, del centre. Allà han romàs fins a l’actualitat, configurant el que tothom ara anomena passadís de Harry Potter. Passadís que mena a la més nova ubicació de la Biblioteca del centre, des que s’hi feren les darreres obres per causa de la ditxosa Reforma. La Biblioteca actual és un espai molt lluminós, agradable i que invita al treball. S’hi fan, per exemple, les classes de projectes de diferents cursos de l’ESO. I sí, ara sí que hi ha llibres en la nostra llengua. Abans, aquest espai pràcticament quadrat i de sostre ben alt, havia sigut el gimnàs del centre. De cultivar el cos a cultivar l’esperit: una esplèndida permuta. És l’element construït al darrere de la façana principal, entremig de les dues ales d’aulari. En canvi, més enrere en el temps, quan servidor n’era alumne, del centre, i visitador freqüent de la Biblio, car a casa no estaven per comprar llibres que prou feien de pagar-me l’autocar cada dia, era un espai lúgubre i fosc, emplaçat allà a on ara hi ha les aules de quart i d’audiovisuals, davant per davant de l’antiga capella, que també és una aula. Llavors, en aquest passadís només hi havia departaments o seminaris, i molt pocs alumnes s’hi aventuraven. Només aquells que, impel·lits per les dèries lectores de professors ben recordats com en Rocaspana o en Jordi Pàmias, els fèiem cas i ens hi entaforàvem en aquelles gèlides hores del pati.

 

[2390] INS Màrius Torres: les nostres 180 primeres tardors (1842-2022)

[2335] Les rajoles del record (o retorn al Màrius) i un sonet de Jordi Pàmias

[2481] Lo primer circ a Lleida, 1860

 

1860. Circ Ciniselli.

«Circo Real, compañía ecuestre y gimnástica, Barcelona, en Casa Juan Llorens, (calle de la Palma de Sta. Catalina), 1860», auca.

Una de les grans companyies circenses del segle XIX, el Circo Real de l'italià Gaetano Ciniselli passà per Barcelona al 1859 i inicis del 1860. Des d'allà, i de pas cap a la Corte (espanyola), es detingué a Lleida, a on hi feu un parell de funcions al maig d'aquell any, justet per la Festa Major. Cliqueu a l'enllaç de l'auca per veure els diversos exercicis i números de què constava la funció. 

1860. Lo Circ Ciniselli a Lleida.

«El Alba leridana», de 6 de maig (FPIEI).

El circ fou un invent de gust aristocràtic que s'anà popularitzant a Europa al llarg del segle XIX. La major part dels números eren d'exercicis gimnàstics i eqüestres, amb alguns esquetxos amb clowns, com podem apreciar en la magnífica auca (en castellà) que se'n publicà de l'estada d'aquesta companyia a Barcelona durant sis mesos. 

El circ s'instal·là al Paseo de Fernando, que començava a desenvolupar-se a l'esplanada del baluard del Carme i que, ben aviat, traspassaria la muralla per arribar a la nova i primera estació de ferrocarril lleidatana, que s'estrenaria al llarg d'aquell any, amb visita inclosa de la reina (espanyola). De grans circs de renom, a Lleida, potser no n'hi havia passat mai cap encara.

1860. Lo Circ Ciniselli a Lleida.

El circ es convertí en un dels espectacles d'entreteniment d'aquell segle XIX (Catalunya i el circ del segle XIX, enllaç).

Circus Ciniselli, Sant Petersbrg (Rússia).

Gaetano Ciniselli esdevingué un excel·lent acròbata eqüestre, i amb la companyia d'espectacles de gimnàstica amb cavalls que muntà recorregué bona part d'Europa amb gran èxit, fins al punt que el rei italià Vittorio Emmanuelle II va nomenar-lo «cavallerizzo onorario di S.M.il Re d'Italia». Al 1871 s'establí a Sant Petersburg a on va obtindre llicència per a l'edificació d'un teatre estable per a les cèlebres actuacions circenses de la companyia. Fou un dels primers circs amb teatre propi (no pas envelat) de gran renom a l'Europa del pas del segle XIX al XX, que s'acabà amb l'estatalització soviètica al 1918. Encara funciona, potser més com a teatre convencional, i s'hi estatja des del 1928 el primer museu de circ mundial.

[2391] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860, més

[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

 

1929. Lo congost de Pinyana, Castellonroi, la Llitera.

«Àlbum Meravella», volum II.  Clixé: J. Villanueva.

La presa semicircular del canal de Pinyana, a la sortida del congost, construïda probablement en els segles de l'Edat Moderna, encara que, com sabem, el canal fou cavat al 1147 per tal com Ramon Berenguer IV havia acabat de reconquerir les terres d'Almenar i volia assegurar-ne el repoblament. La sèquia s'acabà estenent fins a Lleida, trenta quilòmetres més avall, gràcies a Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història com a Cavasèquies, atès que poc després al 1149 el comte-rei es faria amb els territoris de Lleida i Fraga. Al 1229, el canal ja pertanyia a la ciutat de Lleida, en haver esdevingut una estructura fonamental per al seu proveïment. I d'aleshores fins avui, tot passant per les primeres fonts que el Marquès de Blondel hi manà instal·lar, o a les populars Basses d'Alpicat, de la segona meitat del segle passat, l'aigua de la Ribagorçana proveeix els lleidatans del líquid més preuat. Ara també, i gràcies a les tecnologies de bombeig, abasteix pobles de l'altre marge del Segre, del marge esquerre del riu! (com a Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se d'aigua de boca del canal d'Urgell des del 2012). 

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Espectacular vista del congost des del peu de la presa, a on podeu arribar-hi amb cotxe. S'hi observen les enormes penyes que el conformen i que li van donar nom. Segons el nostre Coromines, «s'imposa acceptar com ètimon un CASTRA *PINNIANA, derivat de PINNA 'penya, rocassa' amb el sentit de castells roquers'». Al peu del faralló rocós solitari, uns dos-cents metres aigües avall, s'hi faria la presa de les aigües.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Vista aèria de la presa, amb el petit tram de túnel que protegeix el naixement del canal.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Al fons, l'assut de la presa del canal.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Els primers centenars de metres del canal, en què es creua amb la carretera N-230. A l'esquerra, una gran línia d'arbreda marca el curs de la Ribagorçana, que torç cap a l'esquerra per encarar cap al desguàs de Corbins, tot deixant la gran plana segrianenca. En Pere Cavasèquies, en pujar al Montpedró, el gran tossal rocós a tocar de l'actual pantà de Santa Anna, ho va veure clar: si fem passar un canal per la dreta, a tocar dels altiplans d'Alguaire, convertirem el secà en una horta. Això fou a cavall del segle XII amb el XIII, que aviat és dit.

1974. Lo Canal de Pinyana.

«Historia de un canal», Romàs Sol, Carme Torres.

Repàs als segles d'història del canal. No en conec versió en català.

1975. Lo Canal de Pinyana.

Revista «Ciudad», núm. 28, de febrer (FPIEI).

Ressenya de la publicació. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

La signatura de Ramon Berenguer IV amb què el canal va iniciar el seu camí en un bocí de pell de cabra, anomenat «la pell d'Almenar».

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

Conquerida Almenar al 1147, un enclavament important i acastellat (com el seu nom indica) que domina la porta septentrional del Segrià, el comte-rei la va repoblar amb cent famílies provinents de Balaguer. Al mes de setembre d'aquell any, els concedia privilegi sobre la sèquia, probablement per modificar-ne alguna prèviament existent dels anys (segles!) de dominació sarraïna. 

En conquerir-se Lleida dos anys després, un emprenedor Pere de Sassala, Cavasèquies, veié de seguida l'oportunitat i el negoci, allargant la sèquia fins a Lleida. Potser ja ell mateix havia sigut el constructor del primer tram fins a Almenar i Alguaire. Al tombant d'aquells segles XII-XIII, la seua família regenta les rendes dels regs del canal, fins que al 1234, aviat en farà 800 anys, se'n vengué els drets a la Paeria lleidatana, al preu de 750 maravedisos d'or. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

Al segle XIV, el rei Cerimoniós reconeix la propietat de la Paeria sobre la peixera de Pinyana, que segles endavant esdevindrà la presa semicircular que coneixem avui, i declarava que els veïns d'Almenar no podien obrar o canviar els ulls, boques i estelladors de la sèquia sense el permís dels paers lleidatans. 

Els almenarencs, sobre la base que s'establia a la «pell», anaren tornant regularment a l'embat sobre el domini lleidatà del canal. Al 1606, una nova sentència reconeix que la ciutat de Lleida n'és propietària de la sèquia, i que la gent d'Almenar hi té dret a reg, amb autorització per fer-hi ponts, ulls i portillons sempre que no fossin abusius. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

La boca del naixement del Canal, que travessant un petit túnel s'obrirà ja a la plana segrianenca. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

L'assut del canal a mitjan segle XX.

[2254] La renovació de la possessió de les aigües de Pinyana