Llengua Catalana. Morfologia verbal:
Terminació de la 1a persona singular del Present Indicatiu.
Un dels grans trets diferenciadors dels cinc principals dialectes de la llengua és aquesta característica diversitat de la desinència de la primera persona singular del Present d'Indicatiu, que té òbviament l'explicació historicogramatical pertinent, en paraules de Francesc de Borja Moll (Gramàtica històrica catalana, 1952, reed. 2006), que resumeixo en aquests quatre punts:
- Estadi etimològic primigeni, als orígens de la llengua, segle IX: la primera persona singular, d'acord amb la seua evolució fonètica normal, no desenvolupà desinència (va perdre la -O llatina), i quedà reduïda al radical: cant, sent, bat, duc, ven... El baleàric i l'alguerès, doncs, van conservar-la i fins avui: jo cant... També quan el radical acaba en consonant+líquida: jo entr, jo ompl.
- Aquests verbs, precisament, els que tenien el radical terminat en consonant+líquida (provinents de la classe verbal llatina II) van anar desenvolupant una vocal de suport en altres dialectes: en valencià s'hi afegí una -e: jo entre, jo omple..., vocal que fou considerada pels parlants com a característica de primera persona del present, i l'ús se n'estengué als verbs provinents de la classe verbal I: jo cante, jo plore...
- Aquesta -e, pel fet que sovint anava seguida per mots començats per vocal, per fonètica sintàctica va acabar tancant-se en -i per la tendència tancadora del hiat (jo cante amb ell > jo canti amb ell), i la -i es va generalitzar en els parlars pirinencs orientals (principalment rossellonès) com a desinència de primera persona de les classes I i II des d'època molt remota.
- En català oriental i occidental, la -e desinencial esdevingué -o (pron. [u] en el dialecte oriental) per la tendència a distingir la primera persona de la tercera, i en resultaren les formes actuals jo canto, jo sento, jo ploro, jo rebo.
Aquest procés de trobar nova i clara desinència a la 1a persona del Present Indicatiu també afectà als verbs que ara en diem irregulars, provinent de la III classe verbal llatina, però en aquest cas amb terminació consonàntica velaritzada (jo beu>jo bec) i alguns altres (jo entén>jo entenc...), procés que tingué també la seua complexitat i que tractarem en una altra ocasió, espero.
Cronologia
I sobre la qüestió diacrònica dels canvis, què en direm? Doncs, en primer lloc, que si la forma etimològica primitiva sense terminació (prevalent des del segle IX) s'estengué a les Balears i a l'Alguer, és que en aquell segle XIII havia de ser majorment la forma predominant, encara que potser ja no única. Els textos escrits ens en poden donar pistes, de la cronologia dels canvis, però cal no menystindre que són models de llengua conservadors, sovint subjectes a models (com el tan preat i culte de la Cancelleria Reial), i que no sempre responen a la vivacitat de la llengua oral dels parlants.
En segon lloc, és prou probable que la dificultat de pronúncia de la 1 persona sense terminació portés al desenvolupament d'un suport vocàlic, que degué/pogué conviure amb la forma original durant molt de temps, segles i tot. La nova forma amb terminació també proporcionava al sistema més regularitat: totes les formes passaven a formar-se regularment per afegitó de desinència (també calgué fer-ho en la 1a persona del subjuntiu, que igualment havia perdut la desinència com la del present).
Aquest primer suport paragògic o no etimològic, fou amb addició de la vocal -e, forma majoritària al Pirineu nord-oriental des de ben aviat (segons Moll), i també enllà del Bisbat de Tortosa cap al sud, o sia, en els dialectes valencians, i que, per tant, hi hagué de ser portada ja al segle XIII, si més no com a forma incipient o secundària, però que hi arrelà fermament.
Tercerament, la forma amb -e, que apareix a nord i sud de la llengua, pressuposa que en la zona intermèdia del país (per dir-ho gràficament), en nord-occidental i dialecte central també hi pogué/hagué d'aparèixer. Segons Pérez Saldanya (Del llatí al català: Morfosintaxi verbal històrica, 1998), la vocal de suport hagué de ser -e perquè ja ho era per a altres tipologies de mots, com ara noms: lladre, ferre, mascle, poble..., els adjectius lliure, nostre, ample, pobre..., els adverbis i preposicions: sobre, sempre, dintre, entre... I afegeix que començant per verbs com mostre, compre, entre, cobre, obre, sembre, remembre, dubte, compte, parle, lliure, erre, salve..., s'estengué a tots els altres que no tenien tants problemes d'articulació fonètica, com cant, am, pens, port, atorc, meravell, trob...
Això generà un sincretisme de les formes 1a i 3a del verb del present d'indicatiu (jo cante amb vocal de suport, i ell cante < desenvolupament forma llatina -at), que no produïa confusió mentre s'usessin les formes verbals amb els corresponents pronoms de subjecte (com encara fan el francès o l'anglès). Des del moment que l'ús del pronom s'afeblí i es consolidà l'ús de verb sense subjecte explícit, els parlants hagueren de desenvolupar diligentment la diferenciació d'aquelles dos formes verbals. Seguim resumint Pérez Saldanya:
- En rossellonès s'imposà la forma en -i, probablement ja existent per fonètica sintàctica i reforçada pel desenvolupament en alguns tipus de verbs de la iod llatina (dormio<dormi, coprio>cobri, opeio>obri, ofrio>ofri, sofrio>sofri...), i de la pressió paradigmàtica dels presents de subjuntiu (òbria>obri, témia>temi...).
- En valencià, no hi hagué sincretisme, atès que jo cante /e/ i ell cant /a/ ja restaven diferenciades, i cap al segle XV fou ja la forma predominant en els textos, fet que pot suggerir que en la llengua oral ja ho podia ser probablement des d'un segle abans o abans i tot.
- En balear, les formes originàries sense vocal de suport s'imposaren a les reforçades i s'eliminà totalment aquell incipient procés fonètic, passant per sobre de l'anivellament de la morfologia verbal amb la nominal: jo m'alegr, jo entre davant de l'adj. alegre o la prep. entre. En aquest dialecte, s'hi ha testimoniat un nou intent d'aparició d'un suport -e en els dialectes balears, cap al segle XVI, però que ràpidament es perdé atesa la gran atonicitat de la vocal, que usualment va començar també a caure en alguns altres tipus de mots: gracis (gràcies)...
- A Catalunya, tant oriental com occidental, la confusió es resolgué amb l'afegiment d'una terminació en -o, que degué substituir a la que acabava en -e ràpidament: sense el pronom de subjecte, cante amb /e/ (1a i 3a persones) era molt confús en nord-occidental, cante amb vocal neutra tampoc no resolia res en dialecte central. Per tant, la forma amb -e hi acabà sent bandejada per la forma en -o (jo canto, jo ploro). Encara després, el dialecte central avançà ràpidament cap a la neutralització de la -o en -u, i donà lloc a les formes característiques d'aquest dialecte (jo cantu, jo ploru). Tret lingüístic datable amb posterioritat al repoblament de Mallorca, a on no s'hi neutralitza o/u.
Que la -o fos la terminació que mostrava el llatí, com p.ex. CANO>canto, no hi tingué res a veure perquè la llengua mare s'havia perdut feia gairebé mig mil·leni, o sia, transformat, ja definitivament des del segle IX, i ningú se'n recordava, excepte quan anava a missa, de la qual no entenien res excepte el sermó o homilia... La substitució de la terminació -e per -o s'hauria de datar cap als voltants del segle XIV, en tot cas, després de l'expansió de la llengua a Mallorca i València, i gràcies a la influència combinada de diversos factors: el mateix pronom jo, l'article masculí lo, la força dels nous plurals nominals masculins en -o: meses>mesos, etc.
Resumim:
- Segle IX: forma etimològica originària sense desinència
- Segles IX-XIII: creació de forma amb -e final, que al Rosselló i zones pirinenques orientals havia canviat en -i. La forma amb -e s'estengué com a forma secundària en els parlars occidental i oriental de Catalunya.
- Segles XIII-XIV: repoblació paral·lela en el temps de València i Mallorca, amb evolucions divergents. Probablement, en tots dos casos aquests repobladors hi portaren totes dos solucions : l'ús originari sense terminació i la nova terminació més vulgar o popular en -e. En el cas valencià, triomfà l'ús amb -e, àtona però gens neutra i ben clara dels repobladors nord-occidentals.
- Segles XIII-XIV: En el cas mallorquí, els repobladors de dialecte central hi deixaren l'ús o bé sense terminació o bé amb -e, però en aquest cas amb vocal neutra, que fruit del seu mateix atonicisme (molt marcat en aquest dialecte a on fins i tot trobem vocal neutra en posició tònica) acabà ràpidament caient, i en el dialecte s'hi mantingué l'ús original etimològic sense terminació, i fins avui.
- Segle XIV: En els dialectes del Principat la -e es canvià per -o, que acabà com a -u en el dialecte central segons l'evolució fonètica vocàlica general en aquest parlar.
.jpg)
Variació dialectal de les llengües romàniques.
Encara que la representació més usual de les llengües romàniques se sol fer per llengües, la realitat és que aquestes són conformades per dialectes. Si en dibuixem el mapa, ens adonem de la gran variació dialectal que algunes ens mostren.
Els diversos tons del mateix color d'una llengua, per exemple dels rojos-carabassa del català, indiquen aquesta variació dialectal, i com més tons, més dialectes. Igualment, com més distanciats aquests tons de color els uns dels altres, més incomprensibilitat. Així doncs, el romanès o l'espanyol són llengües relativament homogènies en el conjunt romànic, també el portuguès, encara que distanciat del seu dialecte originari, el gallec. El català es troba en una posició mitjana, i que llengües com l'italià, l'occità i —qui ho diria— el francès les trobem com granment dialectalitzades, arribant a la pràctica inintel·ligibilitat en el cas de l'italià, on no només hi apareixen diversos tons molt diferenciats, sinó diversos colors i tot!
En totes les llengües romàniques, doncs, existeixen diferències dialectals. La nostra llengua no en pot ser excepció. Ho dic pensant especialment en aquells a qui enutja o desplau aquesta diversitat en la fonètica, morfologia o de vocabulari dels territoris de parla catalana. Tenint present que, des de l'Edat Moderna, els vents de la història no han sigut sempre favorables i no hem pogut disposar mai d'un Estat (és més, no hem pogut disposar tampoc d'un únic Estatut compartit) per imposar un estàndard (unificador per definició), doncs no ens n'hem sortit pas malament: la intercomprensió mútua entre els parlants dels nostres diferents dialectes és sempre a la banda alta, malgrat ço que suggereix el mapa de la variació de la terminació de la 1 persona del Present d'Indicatiu, que és un cas cridaner però bàsicament singular.
En general, en els nostres mapes dialectals, siguin fonètics siguin morfològics, hi ha sempre colors repetits (per dir-ho planerament) dels uns dialectes amb els altres, i no pas sempre de la mateixa única manera. Fonèticament, la partició en blocs geogràfics, occidental i oriental, és la més bàsica i coneguda, però la combina, mescla o mixtura en molts aspectes lingüístics és tan rica com la nostra mateixa complexa història.
