Les rajoles del record
Josep M. Mir
Enguany, vull dir, aquest curs (que els profes comptem els anys així, de setembre a juny) he al retornat al «Màrius». No recordava pas haver-hi entrat, tot i que la memòria pot ser traïdora, des que me’n vaig anar, divuit anyets acabats de fer, aquell juny de 1982... En posar-hi el primer peu, de seguida el cor em va fer un bot: aquell color esgrogueït de les rajoles de terra, contrastat amb el negre de les línies que l’emmarquen, em rebia com si no haguessin passat no sé quants anys. Sí, les mateixes rajoles, les mateixes!
Malgrat les meues tendències innates a l’emoció, vaig aconseguir de dominar aquella glopada de records que pugnaven per ocupar-me cor i cervell, que volien tots reviscolar de cop. Vaig provar de restar calmat, d’assaborir cada passa, ara sobre el groc, ara sobre el negre... Les mateixes rajoles, com les que teníem també al menjador de casa, de casa dels pares, és clar... M’embadalia amb les portes, les escales, els passadissos, les aules... finalment, les tarimes: quantes lliçons d’història dites allà dalt, davant la cap d’estudis, la Carme San Agustín, un senyora de la seua edat (o sia, de la meua d’ara), que ens feia un respecte indicible: a ver, hoy, Mir, salga a la palestra, i cuéntenos, venga, la revolución rusa... i servidor, que era bon xiquet, treballador i de poble (calladet, educadet i murriet), pujava indecís l’esgraó de la tarima, i començava la xerrameca amb veu tremolosa, mirant l’infinit per poder espigolar les frases del tema dins del cap... Era l’única assignatura a la qual la classe sencera hi anàvem els dies de vaga i tot. Als exàmens, tenia un truc infal·lible: sempre hi deixava anar la meua, de manera que els profes es quedaven parats: —mira que murri que és aquest, semblava que no hi fos i guaita què escriu... Potser per això mateix, només de veure’m entrar per la porta de la bíblio, davant per davant de l’antiga capella, sempre tan necessària com a refugi d’ànimes càndides (la bíblio, pas la capella), en Jordi Pàmias va començar a fornir-me de lectures, com era propi de la ceba literària que porta a dins. Així va guanyar un bon grapat de nois i noies lectors i alguns literats. Ell havia proposat que l’institut de Lleida portés nom de son ínclit poeta, Màrius Torres, però els paers lleidatans al 76 encara hi havien votat que no, que massa lleidatà...
Com a profe, també vaig decantar-me per la literatura. La vaig poder degustar en aquella fantàstica assignatura de què disposàvem a 3BUP: quatre hores a la setmana! Res a veure amb el parell d’horetes misèrrimes que avui patim a 1Btx. M’adono que, amb l’arribada de la Senyora Reforma als instituts, ja a cavall del canvi de segle, la literatura va anar perdent pistonada en els currículums, pràcticament desapareguda a l’ESO, passada de puntetes al batxillerat... i encara no en veiem el moment que torni a campar per les aules amb el vigor, l’impuls i l’admiració que les societats avançades li haurien de donar, sobretot al país del Sant Jordi. La nova biblioteca me l’he trobada reubicada al vell gimnàs. Sí, allà a on ara hi ha aquesta sala de lectura tan lluminosa, hi hagué temps ha el cavall, el ‘plínton’, aquells grans matalassos del salt d’alçada, el professor Núñez, les espatlleres, els vestidors...
La meua vocació lectora vingué complementada per l’experiència teatral, gens d’innata. Em calia tornar a entrar a la Sala d’Actes, a l’Aula Magna, que llavors en dèiem. Quins nervis mentre s’obre aquesta vella, gran porta. El pany s’encalla un pèl, la foscor encara no em deixa apreciar l’estança majestuosa d’antany... i que ara, llums oberts, trobo, veig, percebo, de manera sorprenent, tan petita. Oh, sí, el pas dels anys agreuja sempre aquesta seqüela: tot se’ns fa més menut, més apamat. El jove Rafa Molina, recent arribat de Benicarló, ens assaja. El Supertot d’en Benet i Jornet n’és el nostre debut. La platea i les llotges de dalt totes plenes, els pares que han vingut a veure’m... i jo que m’encallo un parell de segons, que se’m fan eterns, que ningú els nota, però que encara revisc ara i adés com el meu propi i silenciós íncube particular.
Ara que hi caic, sí que hi havia tornat al «Màrius». Fou un any que hi feien la final del concurs de redacció d’aquella beguda ensucrada que ara no es pot dir. Sí, hi vaig acompanyar el meu fill, ara en deu fer uns quinze anys. Recordo haver fet llavors una ullada ràpida a la Sala, que hi vaig pujar expressament. Però el concurs literari, per això s’hi venia, era en aquell llong, llòbrec, celebèrrim soterrani, mare de totes les sales d’exàmens. Allà tancats hi fèiem proves inacabables de totes les matèries, en aquells antics pupitres de fusta, que eren dobles, de dos seients s’entén, amb la fusta completament gravada de dibuixos i mots dels antics usuaris, que no s’hi podia ni escriure res més, i amb els forats per als tinters, que nosaltres ja no usàvem, que ja teníem de tot, gracisadéu... També hi havíem fet la nostra Selec. Vaig tornar a recollir el meu fill a l’hora de plegar: em va ferir de trobar les papereres plenes dels llibres que els regalaven a la canalla per participar-hi. En vaig recollir tants com vaig poder per a la biblioteca del poble. Vaig barrinar aleshores que allò era una mena de paràbola del sistema educatiu, no sabria dir si de tota la societat dosmil·lennial...
Però tornem als vells temps. Jo havia portat pantalons curts tota la primària, l’EGB. Era el costum dels pobles, tot i que durant els 70s els pantalons llargs s’anaren imposant. Sempre, fins i tot en els mesos més crus de l’hivern, amb aquells mitjons llargs de rombes, estiregassats fins tan amunt del genoll com es podia. Anar a l’institut, agafar l’autocar cada matí, creuar de cap a cap la llavors encara recent avinguda de Madrid, passar a comprar llibres de text o de lectura a la Deisa o la Dilagro, alguna pila a l’Automàtic, esperar l’hora de l’autocar de tornada al Simago... tot això ja requeria pantalons llargs. I sobretot donar tombs a la pista d’atletisme a l’hora del pati, guaitant de cua d’ull les noies del Gili. Ho he tornat a fer aquesta primavera, això de donar un tomb a la pista a l’hora del pati. No sé per què hauré trigat tant... Passant sota les grades vaig remembrar un dissabte de jocs atlètics, suposo que de nom pompós. Vaig convèncer el pare que m’hi portés. El recordo allà a la grada, assegut en un racó. Vaig córrer els seixanta o setanta metres pel carril que hi tocava: llavors l’escala de la graderia arribava a baix de tot, o això és el que veig en la imatge del record: braços enarborats, cares i boques dels altres pares i mares cridant, i jo havent de córrer com un esperitat mig apartant-me’n, mig esquivant-los... Vaig arribar dels darrers, és clar. Llavors va vindre el salt de longitud: tres intents i cap a casa falta gent. Mon pare més content que un gínjol: encara vam poder anar al tros a fer llenya un parell d’horetes fins a l’hora de dinar.
No vaig pas ser un xiquet de piles, jo. Només quan hi havia profes de vaga, que n’hi va haver unes quantes, aprofitàvem per passar unes horetes a l’Automàtic, la bolera de l’avinguda de Catalunya: futbolins i billar, alguna cerveseta. És ben fotut de recordar-ho: no teníem mòbil. Calia trobar-se en un lloc o altre a alguna o altra hora: l’hora del Senglar. De la cafeteria Sénglar, que dèiem, com si dir-ho a l’anglesa fes més modern. A partir de quarts de sis i fins a les set o quarts de vuit, quan ja marxaven els darrers autocars de l’estació d’autobusos, allò era un bullici. Totes les taules ocupades, amuntegades de llibres, bosses i motxilles, amb gent a la falda els uns dels altres, i els qui no podíem seure, doncs dempeus tapant els buits al voltant de la taula dels nostres col·legues. Els i les qui no teníem calés, doncs només conversàvem. Els i les que tenien més palica, doncs festejaven: aquelles inacabables morrejades, com si no hi hagués demà, allà compartides a pública vista... Però l’endemà tornava, i començava amb la Ronda Matinal, que sentíem des de l’autocar: De Willy el andorrano para Deisy libérate... cançons dedicades sens parar: Enola Gay, Hoy no me puedo levantar, Bette Davis Eyes, Bienvenidos hijos del rock’n’roll, Che idea, Woman in Love, Starting Over, Bee-Gees, ELO, Dharma, Orquestra Plateria... No acabaríem mai, oi?
Al món era temps de guerra a les Malvines, de cop d’estat a Espanya, de la primera recopa blaugrana... i de les cinc hores de classe d’història, una diària, amb l’Ismael Zapater, gran comunicador, no recordo si n’era el director. Cada dia calia aturar la classe: les Malvines són argentines, però Fraga catalana, li escrivíem a la pissarra, i ja teníem el debat muntat. Així vam aprendre història, doncs, en directe. Fèiem setmanes culturals a l’institut per traure la pols als vells currículums. Després, hem fet tantes reformes curriculars, que hem acabat més marejats que una perdiu i no sabem ni a on hem anat a parar, això sí, tots amb l’ordinadoret al coll... com si les eines fossin la teca en lloc del mitjà... Però sí, en aquells anys es notava certa esperança. La veritat és que tothom esperava que alguna cosa canviés, ni que fos lentament: ningú llavors podia imaginar-se altre cop presidents a l’exili o que aquell rei fos tan pocavergonya...
Saltironant del groc al negre, del negre al groc, anava així transitant pels passadissos el primer dia de setembre del curs d’enguany, el curs de les màscares. Allà m’hi va semblar guipar, a l’escaire entre passadís lateral i passadís central, asseguts rere una taula de professor, els civils retirats que hi feien de conserges, amb el diari i unes capsetes a on hi tenien cigarretes a granel: ros o negre, fortuna o ducados, crec que a dos pessetes el fumarret. Només alguns profes fumaven a classe (algun en perfumada pipa, com el teacher d’anglès), i els alumnes podíem fer-ho al passadís, entre classe i classe. O al menjador. Com que fèiem tres tardes setmanals, el menjador fou com una segona casa per a molts de nosaltres. N’hi havia que dinaven de safata, però la majoria portàvem grans entrepans embolicats en paper de diari embegut d’oli per tot arreu. Repintat i reformat, però l’he vist ben bé igual que en el record, el menjador, amb la porteta del final per sortir a fora, a la cantonada de l’edifici que donava a la pista de bàsquet i al Gili, que també venien a fer el partidet de cada migdia. Hi falta, això sí, el magne xiprer que allà mateix hi hagué, més alt que els tres pisos del centre, fins dalt a la teulada... Esperem que el jovenet roure de Potsdam que ara hi ha replantat per allà arribi un dia a fer-s’hi tan majestuós... L’amic Jaume me n’explica l’encara breu història, i això em conforma i consola de la pèrdua del xipreràs.
Groc, negre, rajola, groc, negre, rajola... cada dia mentre vaig cap a classe em creuo amb l’Agapita, sempre d’immaculada bata blanca, i la veig a la tarima traduint pausadament com Cèsar feu un pont de fusta per travessar el Segre a la mateixa alçada del nostre bancal a Alcoletge, segons ella, gran amiga de joventut de mare. Per allà ve el Sebastià Tamarit, garriguenc fill del Soleràs com mon pare, que baixa de l’aula de dibuix. La tenia plena de tots el números de l’Avui, encara enfaixats, tal com arribaven abans els diaris. Armaris atapeïts i estanteries plenes de tota la col·lecció. De gran ho he entès: havíem perdut tant en quaranta anys, que llavors volíem guardar-ho tot... Guaiteu, en Rocaspana, i el Bernabé, i la Pilar Hernández, i la de grec, l’Ariño, a la seua auleta. Bon dia, Antonieta Peiró i Montse Torres. Mireu, el Pueyo i el Coll, que jovenets! Els vaig saludant a tots. Adéu, adéu-siau!
[2056] Lo primer institut de secundària de Lleida
[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (ii)
