A camins, no trobo com titular una entrada al blog. Vull que sigui clara, concisa, informant. Avui no vull pas parlar de l'avindre, del temps venidor, sinó del temps... verbal: d'un ús molt concret, diria que en evident desús, del futur simple en el sentit d'un imperatiu mig cortès mig de requesta: portaràs-me... dureu-li... escriuràs-mos... arroplegaràs-les... plegaràs-ho... vigilareu-me'l...
A casa nostra, el pare en tenia molt costum, de fer-lo anar. I com que els testos s'assemblen a les olles, ara i adés en deixo anar un per aquí, un per allà. Diuen les gramàtiques que és un ús molt típic del nostre nord-occidental, des dels Pirineus fins a l'Ebre (en alguna conversa internàutica, llegeixo que fins al Camp de Tarragona), però en diuen sempre poca cosa, de nosaltres: «En parlars nord-occidentals, aquest valor contextual s’ha gramaticalitzat i el futur pot emprar-se en els registres informals amb un valor plenament imperatiu: Pensaràs-hi, d’acord? (equivalent a Pensa-hi, d’acord?). Com mostra l’exemple, si l’oració conté un pronom feble, aquest apareix darrere del verb, com ocorre amb l’imperatiu» (Gramàtica essencial, 2022, enllaç).
L'ús lleidatà (i nord-occidental) és habitualment en segona persona, singular o plural (tot i que ara i adés podem dir: 'pensarem-hi, eh?' i similars), i, en la llengua popular, acompanyat sempre de pronom al darrere: aquesta és la marca indispensable que converteix indefectiblement el futur, que ha de portar el feble al davant, en imperatiu, que sempre porta els pronoms enclítics, al darrere. És majoritàriament freqüent l'ús amb pronom de primera persona en funció de datiu emfàtic, com a beneficiari de l'acció verbal.
L'enciclopèdia.cat afina un pèl més: «El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té present; però, com que entre un manament i la seva execució existeix un cert lapse, l’imperatiu suposa una projecció implícita o explícita de futur. D’aquí l’ús del futur d’indicatiu amb valor d’imperatiu en algunes frases rigorosament imperatives, sobretot de caràcter legal o moral». Ja ho sabeu, com als manaments (catòlics): santificaràs, honraràs, no mataràs, no consentiràs, estimaràs.
«Com a aplicació especial de l'ús || 2c, serveixen les formes de present (he, has, etc.) i les abreujades de pretèrit imperfet (hia, hies, etc.) per a formar el futur i el condicional dels verbs. Actualment l infinitiu i l'auxiliar són inseparables (cantaré, cantaria), però en la llengua antiga es troben usades amb certa independència i separació (cantar he, cantar hia, etc.), i fins i tot es troben aquestes formes compostes amb pronoms intercalats (seguir-se'n-hia = seguiria-se'n). Seguir-sen hia inconueniència enfre esser e major, Llull Gentil 28. E axí desbaratar-los hem (=los desbaratarem). Desclot Cròn., c. 2. Axí llexar-vos los he (=vos los llexar-he=us els llexaré), Muntaner Cròn., c. 69. Lla lo rey e son fill esperar-los hia, Muntaner Cròn., c. 262. Per ço que'ns conega, torcar-li hem los ulls seus, Genebreda Cons. 26. Muller mia, despertau-vos, ajudar m'heu, Vent. Pel. 21.»
.jpg)
[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)
