1975. Guillem Viladot: «Miedo en Aureliogrado»,
Revista «Destino», núm. 1884, de 9 d'octubre (ARCA).
Escrivia el nostre escriptor agramuntí a propòsit de l'insípid ambient cultural de la postguerra lleidatana en el moment del retorn de Leandre Cristòfol a la ciutat lleidatana. L'artista d'Os de Balaguer, segons Viladot, havia perdut els tocs àcrates de l'obra de joventut: «Este carácter insípido se acentuó en Cristófol al reintegrase a su vida artística en Lérida, y no tanto por el contexto represivo general como por el clima medieval que imperó inmediatamente en la capital del Segre, y del cual el obispo Aurelio del Pino fue su exponente más ilustre y reverenciado; tanto es así que Lérida se conocía popularmente con el sobrenombre de Aureliogrado». Viladot documenta una vox populi d'aquella nefasta postguerra: l'Aureliograd era el domini senyorial territorial d'un bisbe nefand que feia i desfeia a la seua voluntat. Una mena de topònim prou ben trobat, amb el sufix eslau -grad, que vol dir ciutat, sobre el model d'Stalingrad, de record profund per a la gent que visqué la guerra i primera postguerra.
Viladot deixa documentat, a banda de la pèrdua de repris artístic de Leandre Cristòfol, la doble dictadura sota la qual vivia la ciutat: la del dictador espanyol i la de bisbe de la diòcesi. «En este ambiente teocrático —dentro del cual cosas tan menudas como una candidatura de junta de colegio profesional había de pasar por el Obispado— Cristòfol fue acongojándose... El fantasma nacido de la caza de brujas se apoderó de nuestro escultor».
Els baixos relleus dits dels Crucificats de l'escultor «son pura anécdota de un Aureliogrado de pesadilla». Fins i tot al meu pare, pagès garriguenc empeltat a l'horta segrianenca, li havia sentit comentaris paorosos sobre aquest personatge, que fou bisbe de Lleida entre 1947-67, vint anys d'autèntic regne del terror episcopal. Fou enterrat a la Catedral Nova, ja en temps de Vaticà II, al qual va combatre fins a la fi. Potser també fora hora, a l'Església catalana, de fer memòria i neteja: el nazionalcatolicismo no hauria de tindre lloc als temples. Ep, però això només és opinió d'un descregut com servidor.
Servidor no ho va viure. Les noves generacions farien bé de recordar-se'n. A més a més, Viladot retrata la (precària) vida editorial lleidatana d'aquells anys tardofranquistes: «en la actualidad, a pesar de tener Lérida notables escritores... no contamos con ningún régimen editorial normal puesto que al margen de la Editorial Urgell..., de las aisladas salidas de Urriza y de Pau Guimet..., tan solo el editor Camps lanza libros de importancia...»
1947. Lleida. Rebuda episcopal.
«Forja, órgano de la A.C. Diocesana», núm. 46, d'octubre (FPIEI).
La rebuda «apoteòsica» de la ciutat derrotada al nou bisbe nazionalcatolicista (espanyol), amb tota la feixistada local celebrant el nou règim, segons recollí la revista lleidatana de la «Acción Católica». Un cop va dir-me una persona sense estudis però prou llegida que cada país té el seu percentatge de botiflers, i que de costum això va directament relacionat amb la necessitat de guanyar-se el pa de cada dia.
1972. Lleida. Enterrament episcopal.
El bisbe de Lleida, que no pas lleidatà, fou sebollit a la Catedral Nova lleidatana. Senyor espiritual i terrenal durant els seus vint anys de regnat caudillista, mai tan ben dit.
