 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. La revista del PSUC s'havia iniciat a l'exili mexicà al 1960, però a partir del núm. 9 s'imprimia a França. Més endavant, clandestinament a dins del país, fins a la seua legalització al 1977 de part de l'Estat (espanyol). |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. L'article fa un repàs del conflicte entre els beneficiats de la catedral lleidatana, o propietaris latifundistes, i els parcers i arrendataris que els menaven les terres, just en el moment que s'havia solucionat, per esgotament gairebé, part de la lluita per la propietat de la terra. La posició de partida és clara: a Catalunya també era necessària una reforma agrària, «car el mite que la terra que la terra està molt més repartida a Catalunya és més aparent que real. Allò que sens dubte està més repartit és el treball de la terra». I recorda que als camps del país, llavors, «hi ha més de 100.000 famílies d'arrendataris i parcers que treballen i suen la terra dels altres». |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. La «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida» era l'agrupació dels propietaris latifundistes de les terres incautades a l'Església en la desamortització de Mendizábal al 1841. Disset propietaris hi recorregueren i, a la fi, guanyaren el dret a ésser de nou propietaris per considerar els tribunals dinovescos que aquestes terres no eren propietat directa de l'Església, sinó d'usdefruit propi. Al 1843, doncs, els foren retornades més de 3.300 ha. repartides entre els termes de Lleida, la Bordeta, Artesa de Lleida, Aspa, Puigverd de Lleida, Juneda, els Alamús, Alcoletge, Alfés, Albatàrrec i Montoliu. L'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell a aquestes terres, les feren molt productives i, per tant, els guanys dels terratinents es multiplicaren sumptuosament. Al 1930 havia estat creada la «Unió de Colons de les comarques de Lleida» per oposar-se sindicadament als propietaris de la «Unión Laical» en la pretensió de «transformar les 'llicències de colons' en contractes d'arrendament, intent que tenia per objectiu de fer perdre als colons tots els drets sobre les millores i transformacions de les finques treballades, en molts casos, per generacions consecutives d'una mateixa família». La pugna s'allargà per cinc anys, amb moments de gran tensió, amb manifestació de pagesos davant del jutjat de Lleida d'aquells anys, que acabà reconeixent «que es tractava d'un 'problema social'». Els guanys dels terratinents se situaven entre la 6a i 8a part dels preus de les collites (uns sis o set milions de pta de renda total anual per als 17 beneficiats terratinents [sobre 40.000€]). Però els nous aires dels temps, als anys 60s, feren repensar els propietaris, que entengueren que calia aprofitar «la posició de força de què ara disposen amb l'aparell estatal i jurídic del règim, per a vendre les terres en unes condicions òptimes de preu». Les primeres ofertes rondaren... els 400 milions de pessetes! [cap als 2,5 M€ que al canvi d'aquells temps eren una barbaritat, i encara ho són ara!]. |
 | |||
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. S'aconseguí una taula de discussió per a la venda de les terres, però els preus que n'establia l'informa tècnic del representant de la Generalitat republicana, es decantava «massa del costat dels interessos de la 'Unión Laical'» i en valorava abusivament el preu. Diu l'autor: «no podem oblidar que el propi Macià era un gran terratinent». A final de juliol de 1935, després que l'any anterior el Parlament aprovés la nova Llei de Contractes de Conreus, se'n signà «el contracte de venda per un preu total d'un milió de pessetes [6.000€] a pagar en 10 anys». Els dos primers terminis, de 200.000 pta. foren pagats pels parcers als propietaris, però a partir del 1938, amb l'arribada a la plana lleidatana de les hordes feixistes (espanyoles) per causa de la guerra, el contracte es convertí en paper mullat i el caciquisme local es convertí en ferm aliat dels usurpadors de la legalitat republicana. |
 |
| Anys 1940. «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». Rebuts de pagament dels 'delmes' que els parcers satisfeien anualment als terratinents al terme de Grealó. El triomf del franquisme (espanyol i local) afermà novament la propietat dels vells terratinents i els diners de compra ja satisfets pels parcers durant dos anys mai no foren retornats. Per a ells, aquell primer contracte de compra en temps de la República «no és lletra morta... moralment el consideren un contracte legal i que només la dictadura franquista ha impedit que avui fossin propietaris, a condicions raonables, de les terres que treballen». |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. Els fets esdevinguts i l'estira-i-arronsa entre propietaris i pagesos des del 1966 són resumits succintament en l'article. En primer lloc, se cita la «Carta dels 4 capellans», que en consciència decidiren denunciar les pretensions dels terratinents: Màxim Casasnovas (37 anys) i rector d'Almatret, Manuel Domingo (36 anys) que ho era de Soses, José Marco Capdevilla (35 anys) i capellà de Calladrons (la Baixa Ribagorça), i Llàtzer Brià i Perau i mossèn de Massalcoreig. Els aires del nou concili topaven directament i frontalment contra les estructures del règim a la terres lleidatanes, en aquest cas a la zona del Baix Segre, a on hi existia una situació semblant i a on hi tenien terres uns altres beneficiats, en aquest cas no persones laiques, sinó els mateixos Canonges de la Catedral de Lleida, que hi posseïen més de 4.500 ha. a la finca dita de Montagut. La carta provava amb dades concretes «que l'existència a Espanya de dues esglésies, la dels rics i la dels pobres, té profundes arrels materials i és el producte d'interessos profans». L'oposició dels joves capellans al costat del poble i contra la jerarquia eclesiàstica feu retorçar les estructures del règim i de l'Església d'aquell 1966 i anys posteriors. «La carta fou un veritable crit d'alerta que portà el problema al carrer. Tot el poble en discutí i tot el poble n'aplaudí el coratge». |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. La resposta dels beneficiats fou un brut contraatac: hipotecar les terres [a Banca Catalana], declarar-se insolvents, les terres passar a propietat del banc si els colons no abonaven els 400 quilos de calés. Un joc brut que «els propis banquers... no s'atreviren a portar-ho a execució car sabien que anaven a provocar un mullader de conseqüències imprevisibles». Davant d'aquesta situació, els colons se sindicaren, d'acord amb les estrictes normes de l'ominosa època, i el 27 d'octubre de 1966 constituïren el «Grupo Sindical de Colonización» núm. 7.693, amb mandat per tractar la comprar de les terres. Una setmana després es constituïa una comissió de treball mixta, amb representants dels uns i dels altres, per redactar un informe de situació i explorar vies de solució. L'advocat dels latifundistes, en Simeó Miquel, sembla que donava llargues i al març del 67 els parcers retiren els seus tècnics de la comissió. La resposta dels beneficiats tornà a ésser amenaçadora en el sentit que proposava demanar a l'Estat (espanyol) la concentració parcel·lària per redistribuir-la «de manera cristiana i equitativa» entre els pagesos. La clau de volta era provocar la divisió entre grans i petits parcers «per tal de trencar llur unitat i poder millor fer pagar, a uns i altres, al més car possible, la part comprada». |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. L'Estat (espanyol) se'n rentà les mans i preferí no embolicar-se en l'enrevessat conflicte. Però d'entre els 700 parcers del sindicat, unes quantes famílies acceptaren de tractar directament amb els advocats dels beneficiats, i en conseqüència foren expulsats del «Grupo Sindical de Colonización». La propaganda dels interessos dels terratinents arribà a la premsa local i a la barcelonina, rematada amb una «Carta-Oferta» adreçada a cada colon per al traspàs de les terres. El preu total ja havia baixat a 150 milions pta. i s'oferien facilitats de crèdit per al pagament. La Junta Rectora del sindicat era formada per 40 membres en representació democràtica de cadascun dels pobles afectats. «Ni les maniobres del Sr. Simeó Miquel Peguera, ni les amenaces i coaccions del delegat sindical verticalista [franquista], ni les detencions, per fer por, en plena nit de 16 membres de la Junta el 13 de desembre passat [1967] -deixats anar el mateix dia davant la indignada protesta dels colons i de la població- no han reeixit a trencar ni afeblir llur unitat». |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. A aquelles alçades, el conflicte dels pagesos amb els beneficiats, als termes de l'est de Lleida, i amb dels canonges catedralicis al Baix Segre era ja de domini públic a tot Catalunya. Fins i tot el Vaticà en fou assabentat, per mitjà de carta al Papa Pau VI al mes d'octubre de 1967 i rèpliques a la premsa a cada anunci que els beneficiats hi havien fet. De manera que aquells mesos s'entaulà una guerra dialèctica per veure de guanyar el relat. Els colons volien fer una compra col·lectiva i a preu raonable. Al moment de l'escrit, a la primavera de 1968, continuava encara aquesta lluita dels advocats dels beneficiats per vendre directament les terres als colons, mentre que aquests es mostren segurs en la seua unitat i objectiu de compra col·lectiva |
 |
| 1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca. «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. El raonament de les millores fetes en les terres pels parcers, que pagaven, segons ells amb escreix, aquell milió pta que el contracte de venda republicà havia establert, interromput per la «reimplantació del domini semifeudal per part dels beneficiats després de la victòria militar del franquisme, que fou... la victòria política i econòmica de les oligarquies, latifundistes i grans terratinents, únics guanyadors de la guerra». Així de simple. El nou preu, doncs, havia d'ésser just i raonable. |
«El 1935 els sacerdots anomenats beneficiats accepten vendre les terres als pagesos i signen un contracte de venda per poc més d’un milió de pessetes (6.000 euros d’aleshores). L’any següent, els canonges fan el mateix amb els parcers de Montagut. El pare de Francesc Bullich, un parcer ja jubilat, va negociar amb els canonges la compra de les 2.000 hectàrees per un milió de pessetes, i en van avançar 200.000 en el moment de signar l’acord. El pare sempre li explicava que els canonges estaven molt nerviosos i feien temps, fins que va saber per què. Van rebre una trucada telefònica que els confirmava l’inici de la rebel·lió feixista. Era el vespre del 18 de juliol del 1936. Els canonges van agafar els diners i van desaparèixer. El contracte no es va signar i els diners es van esfumar» (Quatre capellans contra el caciquisme de l’església, Salvador Giné, 29-05-2016).
 |
| 1968. «Carta oberta a l'opinió pública i als organismes interessats en la solució del problema de les terres propietat dels senyors beneficiats de la Catedral», Junta Recotra del «Grupo Sindical de Colonización 7.693». «Nous Horitzons», 13, primer trimestre. La carta xifra en 70 milions pta el preu de justicompra. Que entre 700 colons, feia una mitjana de 100.000 pta, comptant que ja se n'havien abonat 200.000 en els anys republicans. D'aquell milió de preu de venda primer, se'n descomptaven les millores fetes durant anys pels parcers (regs, renovació cultius, etc), que també havien augmentat els rendiments dels propietaris. Els raonaments dels pagesos foren tan assenyats i justos, que no tingueren més oposició que l'entossudiment dels beneficiats a fer encara més beneficis. L'acord cauria de madur aquell 1968 i el preu final rondaria els 88 milions pta, segons que consta en algunes altres fonts. Només quedà pendent de resoldre el conflicte dels parcers de Montagut amb els Canonges, que arribaria als anys 80, després d'una altra sonada lluita pagesa compartida per la propietat de la terra. |
 |
| Anys 1960. Butsènit, Lleida. Foto Ventura Margó. La Torre Callariba, de Pere Rosselló Casol, de la partida de Butsènit a on al 1966 alguns colons i el PSUC buscaren unitat d'acció per tal de fer pública la lluita i portar-la al carrer. |
«Memòria històrica. latifundi clerical. La lluita per la terra», Ventura Margó (2 de febrer de 2018, enllaç):
«Així, el pagès i militant del PSUC Pere Rosselló Casol (Callarriba) va entrar en contacte amb la gent del grup de colons i va concertar una entrevista amb els masovers de la Unió Laïcal de Beneficiats i amb membres de la direcció del PSUC. El lloc de trobada va ser una torre de la partida de Butsènit. Els colons hi van ser representats pels seus dos líders: Gregori Biosca, pagès d’Albatàrrec, president i fundador del grup, i Celestí Regué, pagès de la Bordeta. Per part del PSUC hi havia Pere Rosselló i Ventura Margó. La xerrada va durar tot un llarg matí d’un diumenge. Les primeres paraules dels dos representants de les forces vives van ser que desconeixien la història dels dos latifundis clericals de les terres de Lleida i esperaven que se’ls hi expliqués. Va ser Gregori Biosca qui va començar la narració: 'El latifundi clerical propietat de la Unió Laïcal de Beneficiats, de 3.340 ha i compost per 830 famílies. Aquelles terres ermes i salabroses, havien estat donades pels senyors feudals a l’església en segles passats, i sols l’esforç dels colons les havia convertit en fèrtils'.
«L’any 1930, els colons es van organitzar en un grup i el 1935, sota la República, els capellans van acceptar, de mala gana, vendre-les -era una vergonya que al segle XX continuessin existint latifundis clericals propis d’un feudalisme desfasat. Davant del notari, senyor Peña, es va formalitzar el contracte de compromís. Per part dels capellans va firmar mossèn Jaume Pelegrí, i per part dels colons, Gregori Biosca. El preu estipulat va ser d’un milió de pessetes. Durant el primer any, els colons en pagarien dues-centes mil i la resta s’abonaria en deu anys” .
«El Gregori s’havia exiliat a França per por de ser empresonat per haver estat el cap d’aquella lluita al voltant de la propietat de les terres de l’Església. Al tornar de l’exili es va assabentar de la negativa dels capellans a respectar l’acord. El Biosca ens va fer aquest resum d’aquella història, que molt bé podria omplir mitja dotzena de llibres. Ara bé, si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el nom 'Biosca, Gregori', principal artífex de la lluita per la terra a Catalunya, hi trobem 'Biosca, Gustau', jugador del Barça. Els dos representants del colons van demanar als membres del PSUC si se’ls podia donar un cop de mà en la defensa de la seva causa. La resposta va ser que sols un escàndol públic podia fer afluixar la prepotència de la cúpula de l’episcopat. Es tractava, doncs, de recollir el màxim de signatures de gent que fos coneguda a Lleida i província i d’enviar-les al Vaticà, dirigides al papa de Roma, junt amb una carta en què s’expliquessin els fets. La rèplica dels dos colons va ser que ja n’havien enviat unes quantes sense resposta. Llavors, se’ls va assegurar que, si tot sortia bé, aquesta vegada sí que tindrien notícies del Vaticà. Els obrers de la rama general membres del PSUC –el sector més ben organitzat en aquell moment– es van posar a la feina i van ser el motor ajudant els colons a la recollida de prop 4.000 signatures que, una vegada empaquetades, serien certificades a Correus de Barcelona per temor que la censura de Lleida les intervingués. Alhora, es van posar d’acord amb el periodista Figueruelo, d’El Noticiero Universal de Barcelona, que tenia contacte amb els corresponsals de la BBC de Londres i Ràdio París. Quan el paquet es va haver certificat, es van fer còpies del rebut de Correus amb la consigna que totes les agències de notícies d’Europa es fessin ressò de l’escrit i de les signatures.
«L’operació va ser un èxit. Com s’havia pretès, no havia passat un mes des de l’escàndol que el nunci representant del Vaticà a Madrid va enviar una carta als colons en què els convidava a anar a la capital per discutir el problema. El PSUC es va posar en contacte amb els colons i els va aconsellar que s’enroquessin en un punt, el respecte del document de compravenda del 1935, i que no fessin cas de les promeses, ja que sols pretenien parar el rebombori. Aquella lluita va durar anys de sacrifici i detencions abans no es van convertir en propietaris de les terres. Mort Gregori Biosca, Celestí Regué va passar a ser el principal líder del grup de colons, la unitat del qual encara avui perdura a pesar dels anys que fa que són els titulars de la terra».
