1895. Lo Cafè d'Europa, Lleida.
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres).
Regentat per Ramon Baqué al núm. 26 de la Plaça, sense altra indicació. En aquelles dates no hi havia a la ciutat altre espai digne d'aquest nom: la plaça Sant Joan, llavors dita de «la Constitución» (espanyola postrepublicana, de la I República del nostre estimat Estat veí), en l'època històrica que en diuen de la Restauración. Ja disposava de llum elèctrica, que s'havia inaugurat a la ciutat un feia un parell d'anys. El local disposava també d'entrada per Blondel, amb vistes al riu. O sia, al que avui és l'Avinguda Francesc Macià, dita popularment Fernandito, per ser la germaneta petita de la Rambla, que comença allà a on tenim ara el Banc Sabadell. Davant per davant, a l'antiga Plaça Cabrinety, guanyada al meandre del Segre, no hi havia cap edifici.
Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La Plaça de Sant Joan era plena de cafès: el Gran Salón, la Mitja Lluna, el Colón o Salvat, el Quiosc del Gat i el que ací ens ocupa, el Cafè d'Europa. Al propietari li deien 'lo senyor Ramonet de la plaça', del qual en Vidal n'explica una entretinguda anècdota bonhomiosa.
Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Bona part de la clientela eren gitanos del Canyeret, que a les taules exteriors del local es delectaven amb els acords de guitarra d'un il·lustre veí, mossèn Anton Anguera, l'aragay de la pajandí, en llengua caló, o sia, el capellà de la guitarra. En Vidal ens hi retrata de manera magistral un (altre) trosset de vida popular lleidatana.
1914. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.
Diari «El Pallaresa», 15 de setembre (FPIEI).
Començat el segle XX, era propietat de Felip Alsina, que va demanar —i obtindre— permís governatiu per instal·lar-hi un cinema. De cinema mut, és clar. Simplement, degué afegir la pantalla i projector. El piano amb què devien acompanyar-se les projeccions ja hi devia ser. Com les taules i cadires dels parroquians, que probablement no desaparegueren substituïdes per les tradicionals fileres de butaques. Així eren els locals d'aquells primers cinemes, cafès a on s'hi feien les projeccions.
1909. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.
Diari «El Ideal», 21 d'agost (FPIEI).
Sembla que el canvi de propietari es feu aquell any, atès que el senyor Baqué era ja difunt, i la vídua el posà a la venda: al punt més cèntric de la plaça i de renda assegurada «por su numerosa clientela y especiales circunstancias del local», que donava a dos carrers ben concorreguts. També sabem que, com ha sigut ben tradicional en els nostres pobles fins a final del segle XX, els cafeters (amos del cafè) vivien damunt del bar i, és clar, feien vida completa al local gairebé a tothora del dia, excepte dormir. Disposar d'un cafè, o més modestament una taverna, era una garantia de guanyar-se prou bé la vida per a una família.
1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.
Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).
Entrat el segle XX, ara fa poc més de cent anys, hi havia a la ciutat sis locals de projecció. A més del Cafè d'Europa, s'hi tornava a reobrir el Saló Porfoliograph (1907) de la Casa Llorenç (potser anomenat així com a adaptació del Profilograph d'Eadweard Muybridge, l'experimentador anglès i pioner de la imatge en moviment al segle XIX), el Cafè Suís, el Cafè de l'Univers, el Cafè d'Espanya, i el Cafè Nou de la Rambla. Aquest darrer, en temps de bonança meteorològica, feia projeccions a l'aire lliure, a la mateixa rambla. Els materials projectats no sempre eren pel·lícules en el sentit modern, sinó també d'estil documental, de totes temàtiques. Quan tenien argument, en deien també cinemadrama. Se n'expliciten els metres de durada de rotlle, que probablement el públic identificava amb la durada en temps, que devia rondar la mitja horeta.
Per cert, que els horaris no eren gaire familiars: a les 9 i a les 12 de la nit! Llavors, que no hi havia canvis d'hora, i el rellotge anava a l'hora de Greenwich, i la gent s'aixecava del llit amb les primeres clarors del sol, eren hores molt i molt tardaneres. Sortir del cafè-cinema a l'hivern a la una de la matinada o més tard només era reservat als homes, altrament dits calaveres.
1917. Cinedrames al cinema mut.
Arxiu Filmoteca de Catalunya.
Què no donaríem per un programa de cinema de la Lleida d'aquell temps! Aquest fulletó anunciava el programa cinematogràfic del Cine Teatre Nou de Manresa. Hi veiem com s'hi dona el nom de cinemadrama al film Maria Tudor, i com s'acompanyava d'altres projeccions de temàtica documental variada. Com que era cinema mut, no calia preocupar-se per si les versions es doblaven a la nostra llengua. És clar, que els cartellets típics narratius dels films (els intertítols) sí que eren en la llengua (única, per pebrots) oficial del Estado.
No hem trobat —no defallim— notícies sobre explicadors o comentaristes cinematogràfics a la Lleida del cinema mut, del primer terç del segle XX. Aparegueren sobretot al primer decenni, quan el cinema era una novetat i calia explicar la narrativitat del film al respectable. Però no acabaren de desaparèixer perquè bona part dels assistents a les projeccions eren analfabets i calia que algú els llegís les informacions dels intertítols. Potser de vegades, eren els mateixos amos o encarregats del cinema, o algú altre que ho feia a canvi del beure i de l'entrada. Si no n'hi havia, de segur que el cinema era recorregut per un gran murmuri de repetició de la informació d'una fila a l'altra, des de qui sabia llegir cap als qui eren àvids de saber-ne per un dia. En algunes grans ciutats del món, hi sorgiren comentaristes professionals, que hi feien tant o més espectacle que la pel·lícula mateixa. Com si fossin moderns bards homèrics o medievals, que entonaven poemes èpics davant la gernació de les places.
1933 ca. Cinema Viñes, Lleida.
(foto: la Paeria, enllaç).
Per la data de producció del film, sabem que aquesta imatge del cinema Vinyes, que llavors feia cantonada a Blondel perquè encara no hi havia el Montepío, ha de ser del 1933 en endavant. Ja havia arribat el cinema sonor, però no totes les sales van condicionar-s'hi de seguida. El cinema mut aguantaria fins als anys de la guerra. El cinema Viñes, també escrit Vinyes en els anys republicans, fou anomenat popularment 'la tasseta de plata' i encara obriria, ja com a sonor, després de la guerra.
Diria que l'única foto d'un cinema lleidatà que tenim d'abans de l'any 1940. Per això l'he volguda posar ací. Al magnífic Blog del Senyor i, s'hi fa una aproximació a la llista dels cinemes lleidatans que, abans d'aquella data, és la següent:
- Gran Cinematógrafo (1901-1902)
- Teatre Municipal dels Camps Elisis (1903-1938)
- Botiserroph (1905-1906)
- Cinematógrafo Diorama (1906-1907)
- La Estrella (1906-1909)
- Salón Porfoliograph/Porfolio(1907-c.1955)
- Moderno (1909-1917)
- Salón Nueva Cataluña/Cataluña (1912-1991)
- Sala Granados/Granados (1917-1949)
- Teatro Viñes/Vinyes (1919-1978)
- Teatro Cine Victoria (1923-1986)
- Salón Cine Español (1923-1954)
- Coliseo (1925-1926)
- Cinema Rambla (1932-1967)
Respecte de la cartellera que hem vist més amunt, hi faltarien pràcticament tots. Perquè més que de sales de cinema (o de teatre o de varietats que feien cinema), es tractava de cafès que oferien projeccions, molts dels quals ja desaparegueren al llarg de la dècada dels anys 20, quan precisament la majoria de sales de cinema foren creades, com el Granados i el Vinyes (amb el nom dels dos grans músics lleidatans, no sabria dir si del mateix amo), el Victòria, l'Español, el Coliseo foren inaugurats, amb el Rambla als anys 30.
1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.
Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).
La notícia de la nevada del febrer del 1916, que motivà que els lleidatans sortissin al carrer a gaudir de la neu. S'hi explica com molts se n'anaren a passejar pels Camps Elisis o com tots els fotògrafs locals agafaren les càmeres per immortalitzar el moment. Alguns també es dedicaren a fer estàtues de neu en llocs prou concorreguts, com ara davant del Cafè d'Europa pel costat de la banqueta (de Fernandito). En aquells temps, com en el nostre, el mal temps feia sortir les vergonyes de les instal·lacions i obres públiques.
