 |
| 1968. Lleida, el Segrià. «Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. La magnífica vista del turó de la Seu Vella sobre la ciutat i el pla segrianenc. Escriu Vallverdú: «L'elogi de la fotografia com a obra d'art el fareu vosaltres, lectors. Aquí només ens cal insistir en el contrast, sempre magnífic i sempre creador, que la mola de la Seu Vella fa amb el pla circumveí... La ciutat s'estén avall, i pel costat del riu, que més enllà descriu un dels seus elegants i inacabables meandres, fins al límit del Segrià i les Garrigues». |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La mateixa foto, però en un suport més brillant i no tant acartronat com a la del llibre. «Hom no sabria dir si la ciutat fumeja d'activitat o està endormiscada en aquesta boirina de fumeroles».
Com a segrianenc i lleidatà puc i vull dir-hi la meua sobre la ciutat dels últims tres o quatre decennis, en els quals ha predominat (també en altres latituds del país) l'actitud (anti)cultural anomenada de nou ric. I quan les butxaques s'omplen massa de pressa de diners i la mentalitat no evoluciona al mateix ritme, doncs es cau en les ridiculeses de voler fer el grande, i amagar el passat, la pagesia, els tocinos, la fruita (amb les comptades excepcions que calgui). Així gairebé hem tapat totes les sèquies que travessaven el terme, quan a tot Europa s'hi fan passejos vora l'aigua. Bona part dels lleidatans de la capital no han trepitjat un poble de sa comarca, si no és per anar-hi de restaurant. No s'enorgulleixen gens ni mica de la tradició agropecuària de la qual provenen, i només pensen a invertir les plusvàlues a Baqueira o Cambrils. Excuseu-me la simplificació aquells qui no us hi sentiu retratats. No us ofengueu, car bé sabem que la ciutat ha fet esforços per posar-se guapa o per culturalitzar-se, però això no nega el fet que s'ha allunyat del seu entorn, del seu medi, de la seua pròpia arrel. I com bé diu l'adagi: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Aquest és ara per ara, el gran problema dels lleidatans, des dels carrers fins a les càtedres universitàries (Ei, potser l'erro). |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La imatge aèria emula la sensació que té el visitant que gosa pujar els 232 graons de l'escala del campanar de la Seu: l'àmplia visió del pla lleidatà, amb el qual la ciutat ha conversat i dialogat durant segles. Al fons del fons, el tossal del Montmeneu assenyala els confins segrianencs.
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La Seu Vella, fortificada i refortificada amb baluards des del segle XVI, malgrat la decadència de la Suda o castell reial. Per als lleidatans, l'ocupació militar (espanyola) des del 1707 la va convertir en «lo castell». Cinquanta anys de restauració interior i exterior, a la foto encara poc visible, intenten de fer-ho oblidar.
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
L'enllustrador, figura ja desapareguda dels carrers de les ciutats. «L'escena degué atraure força atenció, perquè està centrada a la plaça de Sant Joan, com si diguéssim el rovell de l'ou de Lleida».
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Canyeret de Lleida... és un barri avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrants i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humits foren fets, en un principi, amb canyes i fant, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: Carrer del Botxí...»
Els enderrocs del pla urbanístic aplicat han desfigurat el plànol de la ciutat vella i del Canyeret. Llei de vida, suposem. L'arribada del Parador Nacional a l'històric edifici del Roser li acabarà de donar l'estocada de mort al tipisme carrincló lleidatà.
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La històrica botiga del «Baratillo» al carrer Major de Lleida. Llegim el que n'escriu en Vallverdú amb la seua sagaç mirada: «Aquesta botiga és insòlita... Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atrauen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants... Els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de manera diminuts que hi ha al carrer». Fins al punt que una vegada, amb set o vuit anyets, de tan atrafegada ma mare i de tan embadocat el nen, es van separar. Quan la meua mare se n'adonà, vinga córrer carrer Major amunt i avall, fins que em trobà a la portalada de la Paeria de la mà d'un urbà. Una petita aventureta.
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
Els joguets penjants del «Baratillo». Així descriu el carrer Major de la ciutat el nostre gran autor: «Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer Major. Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...»«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Pati del vell hospital medieval de Santa Maria, actualment seu de l'IEI, una de les principals institucions culturals de la ciutat. A principis del segle XX, quan es construí el nou hospital de Santa Maria als afores de la ciutat, a la carretera d'Osca, deixà de prestar les funcions assistencials a pobres i pelegrins. L'hospital, de data del 1453, tot i que «en principi fou pensat per a tota mena de malalts, no fou gaire utilitzat pels lleidatans rics, ni tan sols per la menestralia, i durant l'època renaixentista i fins a final del segle passat, tenia com a estadants més aviat la gent pobra o els visitants sense recursos que emmalaltien de pas per la ciutat».
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les esplanades que hi ha vora la Catedral Vella, entre els panys de muralles a diferents nivells, són sempre concorregudes per la minyonada, que hi troba excel·lents camps per a la pràctica dels esports que no poden practicar al carrer, atapeït de cotxes... De moment, en aquestes esplanades hi ha lloc per a tothom qui hi vulgui jugar. Les pedres venerables no havien hagut de presenciar mai el que ara presencien...»
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Al turó de la Seu, en un indret més alt de nivell, vora el vessant que mira al nord, es drecen les tristes ruïnes de l'antic castell reial, anomenat la Suda. Fou fortalesa dels moros, i més tard Jaume I en substituí la seua silueta oriental per una altra d'aire romànic [Lladonosa]... L'esplanada que veieu al darrere de l'edifici ha estat netejada de runes, però antigament tot era edificació. Aquest magnífic alcàsser tenia una església capaç, segons el pare Finestres, d'acollir un poble de nodrit veïnatge».
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Solet de tardor. Barri pobre de Lleida. Ric de converses, però... A dins a les cases no hi ha ventilació. Però hom viu, i una llesca de pa amb arengada té totes les calories del món...»
|
