 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). El poblet que tanca la Ribagorça pel seu costat meridional, arraulit al voltant del vell castell medieval, dominador del lloc i d'una vasta extensió de terreny al marge occidental de la Noguera Ribagorçana. Ara perduda entre la immensitat dels plans meridionals ribagorçans i lliterans, fou en aquells anys disputat terme fronterer entre dos mons. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). El castell ha estat molt malmès amb el pas dels segles, però l'església gòtica de Sant Salvador roman ben dreta, amb el campanar de 38 m d'alçada, que substitueix el castell com a miranda i vigia de les terres al sud del Montsec de l'Estall, just a la sortida de la Noguera Ribagorçana de l'estret de Mont-rebei. El Retaule de Sant Vicent (MNAC), obra del mestre d'Estopanyà a la segona meitat del segle XIV i de caràcter italianitzant, mostra la importància i puixança d'aquests topants en aquells temps reculats. |
 |
1845. Estopanyà (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Pertanyent a l'antic bisbat lleidatà (fins al 1999), deia l'autor, que s'espantà davant dels carrers costeruts de la vila, que el clima era «poco sano, le combaten todos los vientos y se padecen afecciones de pecho a causa de las muchas cuestas que contiene el terreno». A mitjan segle XIX, tenia 132 cases, presó inclosa, que feien un total de 482 habitants. En destaca la font «para el surtido del vecindario», important sempre i encara més en un poble tan elevat i amuntegadet a la falda del castell. S'hi esmenta l'ermita de Sant Macari i el terme de Soriana.
«El terreno es quebrado, poblado de matorrales y algunos robles y encinas, le atraviesa de N a S el río Cagigar que fertiliza la pequeña huerta». El Queixigar proveïa de barbs i truites, la pagesia era de secà majorment i a banda de taverna i carnisseria, també s'hi disposava d'una botiga de queviures o ultramarins, com se'n deia en aquells temps. |
 |
Anys 1950. Estopanyà (la Ribagorça) (DARA).
Una esplèndida fotografia dels costums locals, el ball de bastons de la canalla i el jovent. El peu de foto a l'arxiu aragonès diu textualment: «chicos bailando con palos». Així anem. La vestimenta dels figurants és com un poema de tota una època. Segons Coromines, el topònim, contra les aparences, no prové d'un nom propi romà «en -IANUM dels tant corrents en el nostre domini, derivats de noms propis romans». I ens sorprèn amb aquest apunt: «Es deu tractar del nom propi Stephania, que no rarament apareix en la variant Estepania, per antiga lectura mig sàvia de la grafia ph. Justament tenim prova documental que una senyora d'Estopanyà es deia Stepania, car a ella li deixen 'les eixides d'Estopagnan' (1237). Certament no pot ser aquesta Stepania la qui donà a Estopanyà el seu nom, que ja existia prop de dos segles abans, però degué ser una homònima seva anterior, possiblement alguna rebesàvia d'aquesta, car uns mateixos noms de fonts solien perpetuar-se en les famílies nobles». |
 |
| 1592. Procés inquisitorial contra Pere Fort d'Estopanyà (DARA). Document de ben avançat el segle XVI, amb el nom castellanitzat de la vila, però amb la vocal etimològica. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Detall del campanar vuitavat, amb el rellotge incrustat al primer cos i els altaveus dels pregons a dalt de tot. Durant la darrera guerra espanyola es va fer anar, com tantes altres esglésies, com a magatzem de gra. La càrrega i descàrrega dels camions obligà a enderrocar el contrafort de la part est de l'edifici. També en destaca la coberta, feta damunt una galeria de maons. Just a la base de naixement de la torre, una caseta de guàrdia afegida, ens recorda la portentosa talaia de vigia que el poble té sobre el terme. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Les runes del gran castell, reconquerit pel comte barceloní Ramon Berenguer I al 1058, en aliança amb el comte urgellenc per mitjà de son vassall i senyor de la guerra, Arnau Mir de Tost, posseïdor de molts altres castells de frontera a la banda occidental de la Noguera, a la part baixa i més meridional del comtat ribagorçà. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Detalls dels murs del castell aixecats sobre la gran i enorme penya que presideix el tossal (de 753 m d'alçada s.n.m.). |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Una altra perspectiva sobre les parets encimbellades del castell estopanyanenc. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Una gran fortificació fronterera, una peça més amb què el potent comte barceloní barrava el pas cap al sud del Montsec dels comtats pirinencs de Pallars i Ribagorça. A l'arribada de les tropes catalanes d'Arnau Mir, al servei de Ramon Berenguer I, de ben segur ja hi existia castell sarraí, que fou refet i reconstruït pels nous senyors de la guerra cristians. |
 |
| Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). L'ermita de Sant Miquel d'origen romànic, amb porta al lateral de migdia i una petita espadanya al costat de l'absis. Fou l'església del castell i parroquial del poble fins al segle XVI. |
 |
| Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). La bella senzillesa del romànic primitiu. |
 |
| Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Detalls del campanaret i de l'absis. |
 |
| Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). L'interior de l'absis de la petita ermita romànica. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Un carrer d'Estopanyà, poble abatut per l'emigració rural al llarg del segle XX, com tants d'altres dels nostres pobles en aquestes i altres latituds. En cent anys, ha vist reduïda la població en un 90%, dels gairebé 1.400 habitants al 1900 fins als 132 del 2017. |
 |
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall amb les antigues persianes de cordill a les balconades i les cortines de tires a les portes de les cases. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Un altre carrer del poble, sempre costerut entre castell i església. |
 |
| Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs). Detall de les velles cases i d'un dels nombrosos porxos de banda a banda dels estrets carrers. |
