20201028

[2213] La Mollerussa botiguera de fa cent anys


1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

La coneguda Fonda del Jardí, encara ara, després de cent anys, «a peu de l'estació del ferrocarril», tot i que aquesta línia de tren ja no és pas ço que fou en aquells temps, un mitjà de comunicació essencial de persones i mercaderies per al pla urgellenc. Associada sempre amb la fonda, la cafeteria, regentada per un altre germà Llaudet. S'hi feia saber a la clientela que s'hi havia instal·lat un piano elèctric. Potser algun entès en instruments musicals ens en podrà fer cinc cèntims de les especificacions tècniques, que servidor, sincerament dit, desconeix. 

També em resulta enigmàtic, però suggestiu, saber que el bar era muntat 'a la moderna'. Això sí, al cafè no hi faltava la camamilla de Linyola, «de fama mundial», i que ens vam deixar perdre durant tants i tants anys!

Anys 1950-60. La Fonda Jardí, Mollerussa.

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

La secció de 'vàries' ens informa d'algunes notícies breus de societat a la Mollerussa d'aquell any. Jaume Culleré n'era l'alcalde i recent pare. Fins i tot en coneixem els padrins de bateig. Amb la primavera avançada, a la plana, sempre hi ha la mateixa preocupació: les gelades de la fruita, i aleshores també de la vinya. El temps començava a estiuejar i calia regar les finques.

La publicació era impresa a la Tipografia Saladrigues de Bellpuig, empresa centenària actualment encara al peu del canó editorial. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

L'anunci de la pastisseria de Lluís Andreu: també hi tenien xampanys, francesos de ben segur. Els postissos de cabell eren un altre negoci en aquells temps, potser també ara. Al Saló Filella, «al costat de la bàscula municipal i de telèfons», ben ubicat doncs, se'n feien de tota mena «amb cabell del país i estranger». De fet, era freqüent que quan les noies es casaven o prometien es tallessin les cues de llarg cabell de joventut, el qual era venut per a la confecció de perruques. En aquests negocis, era prou important la «promptitud en els encàrrecs».

L'anunci de l'anís més famós i infernal de les comarques ponentines no podia faltar en aquest número especial de festa major mollerussenca. Altres productors i botiguers de la capital lleidatana també hi estamparen anuncis: era una bona ocasió per fer-se conèixer al poble més puixant de la plana, gràcies a l'embranzida agrícola que el canal hi començava a fer notar. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

L'agència de transports de Tomàs Puig o la Llibreria de Joan Dalmases eren altres botigues mollerussenques d'ara fa cent anys. La casa de maquinària agrícola Moret de Lleida tampoc no volia perdre l'oportunitat de fer conèixer les segadores, les màquines de batre o els cultivadors. 

Anys 1950-60. L'antic carrer Verdaguer, Mollerussa.
D'abans de la guerra.

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La compravenda de cavalleries també era negoci, més enllà de les multitudinàries transaccions que es feien en els mercats de bestiar. Moltes de les màquines que es publicitaven eren encara de tracció animal, com les segadores. Els tallers de reparació i de recanvis eren imprescindibles. Després, amb la mecanització massiva del camp de mitjan segle XX ençà, Mollerussa es convertiria en un referent per a les cases de tractors i maquinària agrícola, amb la fira de Sant Josep al capdavant. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
A la plaça de l'Església (antiga), hi hagué la botiga de vins i aiguardents d'Agustí Badia. Tota mena de licor de l'època: res de roms, whiskeys o vodques. Sinó misteles, rancis, escumosos, moscatells.
A la confiteria d'Aleix Pujol, a la plaça Major, també s'hi despatxaven comestibles i sobretot, l'«especialidad de la casa en los renombrados y acreditados Caramelos Flor de Urgel».

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
La plaça Major mollerussenca d'abans de la guerra del segle XX, tota plena de botigues als baixos.

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
A la Fonda de l'Univers (que no és poca cosa, oi?) de la Viuda de Rafecas presumien de llum elèctric a les habitacions i grans quadres per als animals i carruatges amb què els viatgers transitaven en aquells anys. 
L'antiga pastisseria Manonelles, a la plaça de la Pietat, si aleshores ja ho era d'antiga, és que devia haver obert enllà del segle XIX. Al magatzem de Miquel Domingo, a la carretera, assortit de ceràmica i cristall. A la plaça Major, l'espardenyeria de Ramon Sans. Llavors de les botigues de calçat, sortia més propagandístic dir-ne espardenyeries, que tothom en gastava. De sabates, només els diumenges i festes de guardar. 

Anys 70. Mollerussa. Carrer de Vila-closa.
Foto: JM. Fabregat.

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
En un poble com Déu manava, no hi podia faltar la modista, que a Mollerussa era la Magdalena Barber, a la plaça Major. Llavors la roba se solia fer a mida. Alguns se la feien a casa, per poc que les dones sabessin cosir. Però d'altres l'havien d'anar a fer fer. A l'antic Portal d'entrada a la vila closa, la sabateria, antiga ja llavors, de Josep Borrell, i allà mateix al carrer de Vilaclosa, la lleteria d'Aleix Guiu: s'hi venia la llet que la gent havia de bullir després en arribar a casa, i també era carnisseria de vedella. 
La ramaderia mollerussenca, abans de la cançó de la Trinca, sembla que ja era expansiva: fa cent anys ja hi havia venda de vaques, al carrer d'en Wilson, l'actual avinguda de la Generalitat. 

Anys 1920. La Mollerussa comercial de fa cent anys. 
L'antic carrer Wilson, vist des de l'estació. Desconec a quin Wilson feia honor. Potser al president americà 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Anunci a tota pàgina de la merceria, papereria, perfumeria, joieria Garrabou. El negoci devia anar vent en popa, perquè s'anuncia com «la casa que ha venut i ven més barat». També hi venien plantes i «massetes» (castellanisme), o sia, testos. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Anuncis de fora vila també en aquella edició especial del diari per a la festa major mollerussenca, ací d'una rellotgeria lleidatana i d'una cimentera cerverina. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La botiga de cicles Busquets: bicis, motos «y sus similares». Què devien ser aquests similars? Benzina, petroli, greixos i olis per als automòbils. Tot un senyor garatge, amb reparació de punxades i tot, amb «parches vulganizados», o sia, vulcanitzats. 

1919. La carretera o camí ral al pas per Mollerussa.
A l'esquerra, l'antiga façana de l'Amistat. 

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

El taller de lampisteria de Josep Balanyà anunciava instal·lacions elèctriques i d'aigua. Una gran novetat d'aquells temps: a poc a poc tothom anava posant llum i aigua a dins de casa. També feia màquines d'ensulfatar per als pagesos, sembla que de construcció pròpia. Una altra novetat: fins algunes dècades després no es farien més presents als trossos de la nostra plana.

1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Un parell d'anunciants agramuntins a la revista mollerussenca: les xocolates Viladàs i els sabons-xocolaters Ball (quina barreja!).


1919. La Mollerussa comercial de fa cent anys.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Un parell d'anunciants lleidatans, amb tipografia que ja comença a reflectir gustos més moderns. El dels Caramels Llop gairebé sembla un cal·ligrama d'en Salvat-Papasseit, oi? L'altre anuncia el gran estomacal del moment, Wilson, de la coneguda casa Mor lleidatana.

20201023

[2212] Lo Banc de Mollerussa, l'Olisabonera i altres botigues, 1919

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

És prou conegut que el canal d'Urgell portà l'alegria econòmica a la comarca, un cop superats els primers decennis d'aigua entollada i salabror de la terra. La cosa donà per a la creació d'un banc i tot, «Banco de Mollerusa», cosa que vol dir que n'hi havia demanda i necessitat.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Encara un altre banc mollerussenc de fa cent anys: la dels banquers Blai Carné i fill. S'hi descriuen les operacions bancàries més habituals del moment. Els comptes corrents, que s'hi podien obrir amb «tota classe de moneda» es pagaven al 3% anual. Cent anys després són els clients els qui han de pagar per tindre'n un d'obert i encara operar online! Donem fe que aleshores els bancs feien de bancs, i no venien cotxes ni teles ni assegurances mèdiques...

A l'anunci de dalt, la guarnicioneria de Domingo Escolà, davant de la bàscula municipal. O sia, que Mollerussa ja en disposava: al poble hi feien cap molts carregaments per al pagmaent del novè per l'ús de l'aigua del Canal. Llavors els elements per a carros, tartanes i singles eren negoci indispensable com ara els tallers de recanvis d'automòbils. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Encara un tercer banc a la plana, a la veïna vila de Bellpuig, la banca de Magí Sanfeliu, amb sucursal a Mollerussa. Les grans botigues i negocis, com ara tenen webs, llavors disposaven totes d'adreça telegràfica. Era el mitjà més ràpid existent per a comunicacions urgents. A Bellpuig ja hi havia més de 200 telèfons. Si ens fixem en les operacions que s'hi oferien, i que el titular, ni que tingués alguns passants, podia fer personalment, conclourem que allò eren banquers, i no els pobrets graduats d'ADE que acaben a les oficines bancàries actualment, que semblen hostessos i hostesses que vulguin oferir-te un cafè...i no sé si sabrien calcular un interès compost. 

La pàgina també anuncia els sabons de la Societat Olisabonera. Quin nom més bonic, oi? Fou una de les fàbriques més importants en aquelles primeres dècades de segle passat, que exportava bona part de la producció industrial. Però no per això descuidaven la parròquia comarcal amb la venda al detall. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
A tocar de l'estació del ferrocarril hi hagué la gran fonda d'Isidre Pons, «amb restauració moderna i 28 espaioses habitacions» i «llum elèctrica a tot arreu». A més de servei de carruatges, estables per a les cavalleries, mossos per carretejar els baguls i maletes, i «grans menjadors a planta baixa». De ben segur, un formiguer de gent sempre seguit. També a la «Fonda d'Espanya» d'Antoni Freixes tenien llum a les habitacions i «servei esmerat». El nom d'Espanya per a fondes i hostals fou molt freqüent a Catalunya en aquells temps: era la manera de rebre els forasters de la nostra nació veïna que transitaven entre nosaltres i fer-los sentir com a casa. Un truc de màrqueting que és més vell que l'anar a peu, oi?

La confiteria «La Pubilla» d'Emili Estadella al carrer Verdaguer. Però també hi tenien vins i licors, comestibles i cereria. Les fàbriques de gasoses mai no van faltar a la vila durant el segle XX, com la de Julià Ribera, que feia una soda espumosa, beguda fina deliciosa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La farmàcia de Joan Brau a la plaça Manel Bertrand. L'assistència mèdica privada es feia a la Fonda de l'estació, tots els dimecres, dia tradicional de mercat. Probablement els metges venien de Lleida o Barcelona. El reclam també anunciava atenció a les malalties de la dona. La gran botiga de mobles mollerussenca, a on se'n feien i se'n reparaven, era la d'Antoni Fages. a carrer Verdaguer. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Gramòfons a la botiga de Pere Solans, a la Carretera 35, rellotges per sobre de tot. El Gran Cafè d'Espanya, al bell mig del poble, regentat de Fidel Solsona, proclamava: «a l'istiu el més fresc, a l'hivern el més reclòs», al carrer Vilaclosa, de l'antiga vila tancada des de temps medievals. 

La carnisseria que oferia «carn de vedella ben tendra» era la de Lleó Mitjavila, a l'antiga plaça de la Pietat. La casa bellputxenca de vins de Jaume Duc també tenien sucursal a Mollerussa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Els Magatzems Sant Isidori de Casa Masip a la plaça Major s'hi trobaven tota mena de teixits.Demanava a la clientela que abans de comprar, visités «aquesta casa amb tota confiança i seguretat que sempre guanyaran temps i diners». Perquè «jamai vendrà car», tot a preu fix.
 
1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La redacció saludava l'arribada de la festa major mollerussenca. El dia 14 de maig, el cloquer de la vella església, després desapareguda, ho anunciaria. La Festa Major del 15 de maig era a tocar... «i Déu faci que a l'any 1920 poguem contemplar l'arribada, la nostra xamosa i benamada vila, de la primera màquina del ferrocarril de Mollerussa a Igualada per Santa Coloma». Doncs cent anys després encara l'esperem, aquest traçat del futur -diuen- eix transversal ferroviari. 


20201015

[2211] Mollerussa, 1919

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Portada del núm. extraordinari d'aquest «periòdic quinzenal defensor dels interessos d'Urgell i de Segarra», la subscripció al qual costava 3 pta anuals. La seu del diari era a la plaça Manel Bertrand, en un primer del núm. 12
, al costat del  Colmado GENESCA  que s'hi anuncia, que per darrere devia donar a l'antic i estret carrer dit de Vilaclosa, d'origen medieval emplaçat a dins l'antiga vila closa, com el nom reflecteix. Al poble urgellenc ja hi havia una colla de telèfons, ara fa cent anys. La botiga era també el magatzem de colonials, com se'n deia de la tenda a on s'hi despatxava comestibles, a més de cafè, cacau, sucre, etc. productes de procedència ultramarina. A més, també era adrogueria (vernissos, pintures, 'drogues' o productes químics de neteja, etc). Hi confeccionaven els paquetets de regal per a bodes, batejos i comunions. I no hi faltava el licor de camamilla, que darrerament torna a produir-se i popularitzar-se a les terres del pla urgellenc. En resum, al Colmado del poble s'hi podia trobar de tot, des de moixernons fins a perfumeria, de conserves de fruita (potser casolanes i tot) a gran assortit de cafès torrats. 

1919. Mollerussa, cent anys de futbol.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Hi trobem un articlet d'Isidori Tàssies que vol felicitar «un estol de joves de la nostra benamada vila» per haver organitzat un partit de futbol per a la Festa Major. L'esport quallaria a la ciutat, després d'alguns partits ara i adés des de la festa major de 1912 o 13, amb la creació de l'Sporting Club aquest mateix any.
1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

L'anunci parla del trasllat de la Casa Busquets de bicicletes al carrer de la Carretera 40, cantonada Balmes 1, «enfront del que ha ocupat fins avui». No era només botiga, sinó sobretot taller de reparació, i es traslladava per tal d'ampliar «les seccions de construcció i reparació de bicicletes i motos». O sia, en una botiga de 'cicles' tan aviat venien màquines de dos rodes amb o sense motor. 

Al programa de festa major, calia començar amb la missa cantada amb orquestra, a l'església vella encara. Tres centres culturals, cadascun per a la pròpia parròquia ideològica (de catòlics a republicans), ja fos al Centre Jaumista carlista, l'Amistat o Centre Republicà, a l'Amista Els balls privats només per a socis, els públics amb portes obertes. Molt interessants els actes de l'Agrupació La Tarota que oferí curses de toros, cicles i motocicles.

El partit de futbol d'aquell any enfrontà l'acabat de crear Sporting Club Mollerussa amb el primer «team» del Cervera. 

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

El Teatre Foment mollerussenc era un dels escenaris teatrals de la vila, al costat de la renovada sala de l'Amistat, a on també s'hi feien representacions. Aquella festa major al Foment programaren sarsuela, amb la companyia «Ópera Espanyola», gènere teatral musical molt en voga i popular entre el públic català. Fou una de les vies de penetració del castellà entre les classes populars més decisiva i determinant. La companyia portava orquestra en directe, amb setze músics dirigits per Amadeu Cristià, reconegut compositor barceloní del tombant del segle XIX al XX. S'hi citen els noms dels intèrprets musicals de tenor, baríton, baix, dos tiples o sopranos, i un tenor còmic. Aquest darrer s'exercia en passatges de coloratura extremament aguda, i no sempre els papers havien de ser per força humorístics. 

S'aprofità per inaugurar una «immensa i estupenda» i «complerta il·luminació de teatre i frontispici». Se n'aprofità l'orquestra per fer-hi també balls, i hi destaca l'habitual sessió musical matinal, de migdia més ben dit, dit «concert-vermouht». A les 12, hora oficial, que era una hora una mica més tardana que la tradicional al país. A l'Estat (espanyol) els horaris s'unificaren per decret al 1901, però el costum tradicional costà de canviar. 

Als balls de tarda, diu al lateral esquerra que el públic podrà assaborir les anomenades coques d'ou mollerussenques. Al lateral dret, s'hi especifica que a cada concert de tarda al Cafè Foment hi haurà «un solo obligat a cada concert».


20201007

[2210] La persecució lingüística a Lleida, 1900

1921. Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. 
Cartell de Josep Obiols.
L'auge de la consciència nacional a la fi del segle XIX comportà el desig de recuperació del lloc principal de la llengua del país dins d'un Estat (espanyol) que només reconeixia la seua llengua espanyola com a llengua oficial i de l'educació. Aquest impuls quallà en la fundació d'aquesta associació al 1898, sota el paraigua de la Unió Catalanista (1891), impulsora de les Bases de Manresa (1892). El fundador en fou el pedagog Francesc Flos i Calcat, que havia creat una de les primeres escoles (si no la primera) amb ensenyament en català al 1898, el col·legi Sant Jordi al carrer Sant Honorat de la capital del país.

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Defensa de la llengua catalana a l'escola en aquesta carta oberta d'aquest mestre i arxiver, que també participà en altres projectes de reconstrucció nacional a Lleida, com ara el Centre Excursionista, la celebració dels Jocs Florals, l'Associació Cultural Catalanista o l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A la tardor d'aquell mateix any fou represaliat per les autoritats educatives (espanyoles) a l'exili professional, amb un trasllat forçós a Huelva (Espanya), sense permís per tornar a exercir al nostre país, després de la sonada manifestació fluvial catalanista pel riu Segre a l'octubre. Al Gobierno Civil a Lleida, doncs, ja en tenien la mosca al nas, de l'Arderiu, després d'aquesta carta pública del mes d'abril.

La carta denuncia l'ordre publicada al BOP provincial de l'administració (espanyola) a la Lleida d'aquell inici just de segle XX, per mitjà de la qual es recordava als mestres l'obligació de l'ús únic del castellà a l'escola, amb l'avís de les penes i càstigs corresponents als mestres infractors. Recorda l'autor que aquesta ordre va contra «l'ús constant de la llengua catalana en los centres de primera ensenyança», deixant testimoni, doncs, d'un mètode de treball escolar que passava per «la necessitat racional i pedagògica» de fer-la anar per a l'educació dels infants, fins i tot per poder ensenyar-los el castellà, com de manera obligatòria estava establert. 

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Denuncia que la «Junta Provincial de Instrucción Pública» confon la finalitat de la llei d'educació de 1857 que establia l'ensenyament del castellà, amb els mitjans per obtindre tal resultat: haver-ho de fer també en castellà i no pas en català, com era costum fins al moment. Cosa que permetia, segons la voluntat i discreció del mestre, instruir els infants en els rudiments de la nostra llengua nacional, bandejada de l'ensenyament. Recrimina que l'ordre «havia de tenir en compte que aquesta costum ha estat de sempre i que les costums de segles constitueixen un dret que no convé fer desaparèixer d'una manera violenta».

Hi afegeix raonaments pedagògics i senyala que en l'ensenyança de l'idioma estranger, «exigiria d'una part que s'establissin analogies i diferències entre la llengua natural i la que s'imposa». De l'altra, que de la llengua natural també «se'n fes un estudi detingut... per a tenir una base ferma en què apoyar los successius coneixements lingüístics». Es buscava, així, l'escletxa per a l'ensenyament de la llengua, malgrat les lleis (espanyoles) prohibitives, que passaven a persecutòries en mans dels representants de l'Estat (espanyol) a Lleida.

Conclou l'Enric Arderiu: «d'aquesta manera s'enteraria aquí tothom de les diferències i semblances entre la llengua de Cervantes i la parla dels Llull i dels Ausiàs March». Però com diu la padrina, ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure... 


1900. Lleida. «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida»,
de 30 de març (Dip.Lleida, BOP històric).
La instrucció governativa provincial comença dient que té coneixement que alguns i algunes mestres fan ús de la llengua catalana «preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma», i això sense adonar-se que no es podia pas fer perdre una llengua que la gent no parlava, com era el cas, i que era l'Estat (espanyol) qui intentava fer-la apendre als xiquets i xiquetes si us plau per força!

«Tal procedimiento... no tan solo es ilegal, sinó que origina perjuicios de difícil remedio...», sobretot perquè els aprenents són espanyols. Tant se val si la llengua seua i del país és una altra, oi? És la famosa unidad de destino que s'imposa sobre les colònies, part de les quals, per cert, l'Estat (espanyol) acabava de perdre al 1898. Probablement per això mateix, s'hi redobla l'esforç dominador sobre les catalanes. 

Aquest ús de la llengua del país per ensenyar als infants del país la llengua del país veí a què obligaven -i obliguen encara- les lleis del nostre Estat (espanyol) veí, era molt més freqüent en les escoles dels pobles. S'argumenta que si no aprenen bé l'espanyol des de l'escola elemental «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable que inteligencias en que pudieran fertilizar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia... permanezacan sumidos... en la oscuridad que prestan las tapias de la villa y de la aldea...», etc. i etc. A sobre que prohibien la llengua del país, encara volien estigmatitzar-ne els parlants, per rucs i pobletans. El típic argumentari supremacista de la metròpoli respecte a les nacions minoritzades i colonitzades a tot el món. En resum: què feu, rucs, que no voleu ser com nosaltres? I no poden pair que la resposta, un cop i un altre, sigui: -No, (des)gràcies!

Finalment, es traspassa als alcaldes la responsabilitat de vigilar el compliment de la normativa. En cas de detectar mestres infractors, cal denunciar-ho immediatament al Gobierno Civil (espanyol) a Lleida per tal com des d'ací s'hi instruirà el corresponent expedient administratiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente  por desobediencia». O sia, de prohibició a persecució en aquells anys de regència de la restauració monàrquica borbònica al nostre estimat Estat veí. 

1900. Unió Catalanista.
Segells de contribució a la causa nacional.





 

20201003

[2209] La Balaguer de 1909

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Segre d'estiu al seu pas calmós per la Balaguer de començament del segle XX. Les cases són construccions de les antigues, les unes de pedra, les altres de tova. Res a veure amb el canvi urbà sofert per la ciutat des de la segona meitat del segle passat. 

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Primera de les dos pàgines dedicades a la ciutat urgellenca. És clar que la Balaguer de llavors encara bàsicament només jeia al marge dret del riu, i que «la población sube de la llanura al monte». Destaca el comentarista les teulades seculars, plenes de verdet «con ese color pardo terroso que da la humedad y el tiempo».  

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'església de Santa Maria sempre presideix la vila, amb son majestuós campanar octogonal. En primer terme encara s'hi observa un pany de la vella muralla, davant d'una banqueta feta a trossos. Cada casa hi tenia una porteta, per anar a buscar aigua al riu.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Sant Crist encara amb la façana antiga, a l'altre turó de l'extrem de la vila.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'escultura gòtica del Sant Crist balaguerí, cremada al 1936. Només un peu se'n conserva, integrat a la talla actual.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Les magnífiques porxades de l'antiga plaça Mercadal, sota la majestuosa església, ben aturonada i visible des dels encontorns, amb el rellotge del campanar que hi era orientat. Així, els dissabtes de mercat, tothom podia guaitar a l'hora amb un cop de cap cap a dalt. Les velles persianes enrotllables, sempre passades per damunt de la barana de ferro del balcó: així sempre hi corria l'aire i la padrina podia tafanejar a veure qui passava. La plaça era de terra, no pas de pedra. Als edificis de més endarrere hi veiem les característiques galeries obertes que moltes tenien a dalt: s'hi assecaven fruits o llançols, tot depenia de l'època de l'any.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Esplèndida vista del pont medieval, també abatut durant la guerra. A l'estiu, el riu mostrava aquest aspecte assedegat, però en les èpoques de forta pluja, i encara amb els rius pirinencs sense els (remaleïts) pantans, l'aigua es desfermava avall, cap a la plana, amb tota sa fúria. Llavors els tallamars dels pilars del pont mostraven la utilitat per trencar i desviar tota la brossa i la gran quantitat de troncs que baixaven rabents, i haguessin pogut tombar-lo.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Per tren, s'arribava a Balaguer des de Mollerussa, per la línia de la Sucrera de Menàrguens (començada al 1900), que des del 1905 fou autoritzada a portar també passatgers.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
La Plaça del Mercadal, dita Major en aquells anys, en una imatge que en mostra tota sa espectacularitat. Al voltant de la part central, marcada pel perímetre dels oms (crec), els carros podien anar-hi tombant. Per la quantitat de gent sota els porxos i de tartanes que hi veiem, ben bé podia tractar-se d'un dissabte de mercat. D'aquell mercat que atreia molta gent de tota la plana urgellenca. A tots els pobles veïns sabien que «si vas a Balaguer, esmorza primer». Els llançols penjats dels balcons sempre ens parlen de la vida de cada dia de la gent. A la dreta de tot, el gran casal de la cantonada amb el carrer Major era l'adrogueria i farmàcia de Josep Graells i Fill, que lluïa un magne rellotge de sol a l'alçada del balcó del segon pis.

Darrere de tot de la imatge, baixant de Santa Maria, hi veiem el pany de muralla que tancava la ciutat pel seu costat occidental.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Lo carrer del Pont balaguerí, a tothora ple de trànsit, especialment els dies de mercat, quan els visitants hi deixaven els animals aparcats. Els dies de pluja, el fang que s'hi feia a roderes i trilles el feia gairebé impracticable. El dia de la foto, les dones guaitaven als balcons, i xics i xiques van voler que els captessin per a la posteritat. El carrer tenia una barana de pedra, de la mateixa banqueta que sobrepujava el carrer. De tant en tant, en temps de grans avingudes d'aigua, no era infreqüent veure com saltava per damunt.