19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
El Segre d'estiu al seu pas calmós per la Balaguer de començament del segle XX. Les cases són construccions de les antigues, les unes de pedra, les altres de tova. Res a veure amb el canvi urbà sofert per la ciutat des de la segona meitat del segle passat.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
Primera de les dos pàgines dedicades a la ciutat urgellenca. És clar que la Balaguer de llavors encara bàsicament només jeia al marge dret del riu, i que «la población sube de la llanura al monte». Destaca el comentarista les teulades seculars, plenes de verdet «con ese color pardo terroso que da la humedad y el tiempo».
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
L'església de Santa Maria sempre presideix la vila, amb son majestuós campanar octogonal. En primer terme encara s'hi observa un pany de la vella muralla, davant d'una banqueta feta a trossos. Cada casa hi tenia una porteta, per anar a buscar aigua al riu.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
El Sant Crist encara amb la façana antiga, a l'altre turó de l'extrem de la vila.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
L'escultura gòtica del Sant Crist balaguerí, cremada al 1936. Només un peu se'n conserva, integrat a la talla actual.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
Les magnífiques porxades de l'antiga plaça Mercadal, sota la majestuosa església, ben aturonada i visible des dels encontorns, amb el rellotge del campanar que hi era orientat. Així, els dissabtes de mercat, tothom podia guaitar a l'hora amb un cop de cap cap a dalt. Les velles persianes enrotllables, sempre passades per damunt de la barana de ferro del balcó: així sempre hi corria l'aire i la padrina podia tafanejar a veure qui passava. La plaça era de terra, no pas de pedra. Als edificis de més endarrere hi veiem les característiques galeries obertes que moltes tenien a dalt: s'hi assecaven fruits o llançols, tot depenia de l'època de l'any.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
Esplèndida vista del pont medieval, també abatut durant la guerra. A l'estiu, el riu mostrava aquest aspecte assedegat, però en les èpoques de forta pluja, i encara amb els rius pirinencs sense els (remaleïts) pantans, l'aigua es desfermava avall, cap a la plana, amb tota sa fúria. Llavors els tallamars dels pilars del pont mostraven la utilitat per trencar i desviar tota la brossa i la gran quantitat de troncs que baixaven rabents, i haguessin pogut tombar-lo.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
Per tren, s'arribava a Balaguer des de Mollerussa, per la línia de la Sucrera de Menàrguens (començada al 1900), que des del 1905 fou autoritzada a portar també passatgers.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
La Plaça del Mercadal, dita Major en aquells anys, en una imatge que en mostra tota sa espectacularitat. Al voltant de la part central, marcada pel perímetre dels oms (crec), els carros podien anar-hi tombant. Per la quantitat de gent sota els porxos i de tartanes que hi veiem, ben bé podia tractar-se d'un dissabte de mercat. D'aquell mercat que atreia molta gent de tota la plana urgellenca. A tots els pobles veïns sabien que «si vas a Balaguer, esmorza primer». Els llançols penjats dels balcons sempre ens parlen de la vida de cada dia de la gent. A la dreta de tot, el gran casal de la cantonada amb el carrer Major era l'adrogueria i farmàcia de Josep Graells i Fill, que lluïa un magne rellotge de sol a l'alçada del balcó del segon pis.
Darrere de tot de la imatge, baixant de Santa Maria, hi veiem el pany de muralla que tancava la ciutat pel seu costat occidental.
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH).
Lo carrer del Pont balaguerí, a tothora ple de trànsit, especialment els dies de mercat, quan els visitants hi deixaven els animals aparcats. Els dies de pluja, el fang que s'hi feia a roderes i trilles el feia gairebé impracticable. El dia de la foto, les dones guaitaven als balcons, i xics i xiques van voler que els captessin per a la posteritat. El carrer tenia una barana de pedra, de la mateixa banqueta que sobrepujava el carrer. De tant en tant, en temps de grans avingudes d'aigua, no era infreqüent veure com saltava per damunt.
