1921. Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Cartell de Josep Obiols.
L'auge de la consciència nacional a la fi del segle XIX comportà el desig de recuperació del lloc principal de la llengua del país dins d'un Estat (espanyol) que només reconeixia la seua llengua espanyola com a llengua oficial i de l'educació. Aquest impuls quallà en la fundació d'aquesta associació al 1898, sota el paraigua de la Unió Catalanista (1891), impulsora de les Bases de Manresa (1892). El fundador en fou el pedagog Francesc Flos i Calcat, que havia creat una de les primeres escoles (si no la primera) amb ensenyament en català al 1898, el col·legi Sant Jordi al carrer Sant Honorat de la capital del país.
1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Defensa de la llengua catalana a l'escola en aquesta carta oberta d'aquest mestre i arxiver, que també participà en altres projectes de reconstrucció nacional a Lleida, com ara el Centre Excursionista, la celebració dels Jocs Florals, l'Associació Cultural Catalanista o l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A la tardor d'aquell mateix any fou represaliat per les autoritats educatives (espanyoles) a l'exili professional, amb un trasllat forçós a Huelva (Espanya), sense permís per tornar a exercir al nostre país, després de la sonada manifestació fluvial catalanista pel riu Segre a l'octubre. Al Gobierno Civil a Lleida, doncs, ja en tenien la mosca al nas, de l'Arderiu, després d'aquesta carta pública del mes d'abril.
La carta denuncia l'ordre publicada al BOP provincial de l'administració (espanyola) a la Lleida d'aquell inici just de segle XX, per mitjà de la qual es recordava als mestres l'obligació de l'ús únic del castellà a l'escola, amb l'avís de les penes i càstigs corresponents als mestres infractors. Recorda l'autor que aquesta ordre va contra «l'ús constant de la llengua catalana en los centres de primera ensenyança», deixant testimoni, doncs, d'un mètode de treball escolar que passava per «la necessitat racional i pedagògica» de fer-la anar per a l'educació dels infants, fins i tot per poder ensenyar-los el castellà, com de manera obligatòria estava establert.
1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Denuncia que la «Junta Provincial de Instrucción Pública» confon la finalitat de la llei d'educació de 1857 que establia l'ensenyament del castellà, amb els mitjans per obtindre tal resultat: haver-ho de fer també en castellà i no pas en català, com era costum fins al moment. Cosa que permetia, segons la voluntat i discreció del mestre, instruir els infants en els rudiments de la nostra llengua nacional, bandejada de l'ensenyament. Recrimina que l'ordre «havia de tenir en compte que aquesta costum ha estat de sempre i que les costums de segles constitueixen un dret que no convé fer desaparèixer d'una manera violenta».
Hi afegeix raonaments pedagògics i senyala que en l'ensenyança de l'idioma estranger, «exigiria d'una part que s'establissin analogies i diferències entre la llengua natural i la que s'imposa». De l'altra, que de la llengua natural també «se'n fes un estudi detingut... per a tenir una base ferma en què apoyar los successius coneixements lingüístics». Es buscava, així, l'escletxa per a l'ensenyament de la llengua, malgrat les lleis (espanyoles) prohibitives, que passaven a persecutòries en mans dels representants de l'Estat (espanyol) a Lleida.
Conclou l'Enric Arderiu: «d'aquesta manera s'enteraria aquí tothom de les diferències i semblances entre la llengua de Cervantes i la parla dels Llull i dels Ausiàs March». Però com diu la padrina, ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure...
1900. Lleida. «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida»,
de 30 de març (Dip.Lleida, BOP històric).
La instrucció governativa provincial comença dient que té coneixement que alguns i algunes mestres fan ús de la llengua catalana «preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma», i això sense adonar-se que no es podia pas fer perdre una llengua que la gent no parlava, com era el cas, i que era l'Estat (espanyol) qui intentava fer-la apendre als xiquets i xiquetes si us plau per força!
«Tal procedimiento... no tan solo es ilegal, sinó que origina perjuicios de difícil remedio...», sobretot perquè els aprenents són espanyols. Tant se val si la llengua seua i del país és una altra, oi? És la famosa unidad de destino que s'imposa sobre les colònies, part de les quals, per cert, l'Estat (espanyol) acabava de perdre al 1898. Probablement per això mateix, s'hi redobla l'esforç dominador sobre les catalanes.
Aquest ús de la llengua del país per ensenyar als infants del país la llengua del país veí a què obligaven -i obliguen encara- les lleis del nostre Estat (espanyol) veí, era molt més freqüent en les escoles dels pobles. S'argumenta que si no aprenen bé l'espanyol des de l'escola elemental «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable que inteligencias en que pudieran fertilizar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia... permanezacan sumidos... en la oscuridad que prestan las tapias de la villa y de la aldea...», etc. i etc. A sobre que prohibien la llengua del país, encara volien estigmatitzar-ne els parlants, per rucs i pobletans. El típic argumentari supremacista de la metròpoli respecte a les nacions minoritzades i colonitzades a tot el món. En resum: què feu, rucs, que no voleu ser com nosaltres? I no poden pair que la resposta, un cop i un altre, sigui: -No, (des)gràcies!
Finalment, es traspassa als alcaldes la responsabilitat de vigilar el compliment de la normativa. En cas de detectar mestres infractors, cal denunciar-ho immediatament al Gobierno Civil (espanyol) a Lleida per tal com des d'ací s'hi instruirà el corresponent expedient administratiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente por desobediencia». O sia, de prohibició a persecució en aquells anys de regència de la restauració monàrquica borbònica al nostre estimat Estat veí.
1900. Unió Catalanista.
Segells de contribució a la causa nacional.
