[2367] La Sardera lleidatana

1928. La Sardera lleidatana.

Foto: Canals, de 15 d'agost.

El pla de la Sardera, dalt de la serra, amb els característics pallers de l'època. La grafia castellanitzada del nom, Cerdera, ja ve d'antic, igual que la nostra diglòssia motivada per la imposició d'una única llengua oficial, que no era la parlada del nostre país. He perdut la referència de la imatge, potser de la «Revista Lleida». 

1976. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida». de 22 d'agost (HL).

La urbanització de la Sardera/Cerdera, l'origen d'Alpicat com a suburbs de Lleida, en el sentit americà del terme: zona residencial a on fuig a viure la classe mitjana enriquida. L'any 1971 s'aprovava la «Urbanización Buenos Aires», i quatre o cinc anys després el projecte començava a agafar empenta, en una Lleida a punt per fotre fora 'generals mola' i altres abjectes personatges feixistoides (espanyols) del nomenclàtor urbà (malgrat que alguns, els feixistes més nostrats, hi han aguantat fins al final del segon decenni del segle XXI). 

1971. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida». de 19 de gener (HL).

La urbanització s'iniciava al 1971 amb l'aprovació del pla parcel·lari. Es feia hipoteca per a la construcció de xalet a 10 anys, uns terminis que no eren a l'abast de la majoria dels lleidatans, encara. Era la moderna concepció de les urbanitzacions, que acabaria triomfant pels quatre cantons cardinals del nostre país. 

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida». de 9 d'abril (HL).

Una caseta de venda a la mateixa urbanització amb atenció durant les tardes, «debido a la gran demanda», per informar els potencials compradors. S'hi especifica que l'entrada era «por poste de TV».

1967. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 19 de maig (HL).

La Sardera era una serra aspra i desconeguda dels lleidatans, ocupada a més per un extens polvorí militar (espanyol). La vella carretera d'Osca hi feia uns quants revolts pronunciats, punt negre viari durant anys. La instal·lació al 1967 del primer repetidor per al servei de telex, muntat per una companyia privada, va començar a fer girar les antenes, mai tan ben dit, cap allà. Després vindrien els repetidors de televisió i el nom de «la Cerdera» passaria a formar part de la nomenclatura habitual lleidatana, perquè des d'aleshores quan ha calgut orientar la recepció de les antenes domèstiques, tothom en busca el punt cardinal. La fama de la serra s'afermaria amb l'emplaçament i construcció d'una de les primeres grans i "selectes" urbanitzacions de la ciutat, dita de «Buenos Aires» a partir del 1976. 

El nom amb què es va popularitzar n'era la versió castellanitzada, Cerdera, del mot lleidatà Sardera. Sempre escrit en espanyol durant la repressiva postguerra franquista, 

se'n van perdre els orígens. Alguns creien —ho he llegit personalment— que la paraula venia presa del món rural, de 'cerdo', com si aquest mot fos tan lleidatà, i es quedaven tan tranquils.

1989-1997. La Sardera lleidatana. 

Joan Coromines (Onomasticon).

Coromines fa citació de la serra lleidatana a la seua magna obra etimològica: «Sardera... nom de la serra que domina Lleida i Alpicat pel NO., terreny típic d'ermassos i matissars». També n'hi ha una altra «en les terres àrides (terres de 'llitera') de Soses, al límit de Fraga». I una altra encara a Saidí, a on les sarderes Alta i Baixa n'ocupen la meitat del terme. El mot és viu per totes les comarques ponentines, des d'Albelda i Castellonroi fins a les Garrigues. Fins i tot, arribant al Pirineu.

1989-1997. La Sardera lleidatana. 

Joan Coromines (Onomasticon).

Una sarda (derivat, sardera) no és una serra rocosa i agresta, sinó un planell o altiplà estès damunt un serrat polsegós, poc fèrtil en general. Excepte ara, que amb el reg localitzat poden convertir-se en terres més productives. Les sardes o sarderes són molt habituals al ponent de Ponent: «el viatger observa com a típiques d'aquestes terres les terrasses o llomes de forma prolongada, de terres poc fèrtils o gairebé estèrils, aptes sols per al bosc baix o per als conreus poc exigents». Com la nostra Sardera lleidatana, pena de matolls, garrics i altre herbassar propi de medis àrids. 

No n'hi ha d'haver cap, de dubte: onomàsticament parlant, la Sardera és la denominació etimològica i lleidatana de la nostra serra, malgrat la tradició (que ve de temps en què escriure en la llengua pròpia era prohibit) del mot Cerdera. No en tinc gaires esperances, però qui sap si en un futur podrem veure la forma lleidatana recuperada. Destaco un punt a favor de l'autor de l'article del Pla de la Cerdera a la Viquipèdia: en cita com cal l'origen etimològic. 

1970. La Sardera (Cerdera) lleidatana.

«Diario de Lérida», de 31 de març (HL).

1970. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», d'1 d'abril (HL).

La carretera de la Sardera, carretera d'Osca, era un punt negre de la xarxa viària, amb greus accidents als revolts que hi havia. Ara la creuen en esplèndid túnel d'autovia. 

1970. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 17 de juliol (HL).

Un altre accident al «empinado tramo, situado a escasos kilómetros de nuestra ciudad y popularmente apodado 'La Cerdera', tantas veces fatal marco donde han tenido lugar tristes y lamentable sucesos...» La famosa i perillosíssima corba era al punt exacte del quilòmetre 103,400 de la carretera N-240 entre Tarragona i Sant Sebastià, «donde muchos ruedan demasiado confiados».

1971. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 15 d'octubre (HL).

Anunci de la urbanització disfressat de notícia. S'hi escriu que l'abastiment d'aigua es farà des de la presa de la sèquia d'Alpicat, derivada del Canal d'Aragó i Catalunya. Les parcel·les petites eren de 450 m2, fins a les més grans, d'uns 3.500, «al alcance de todas las posibilidades», diu, ha, ha. En total, la urbanització ocuparia unes 25 Ha. 

1971. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 6 de novembre (HL).

Plànol de la urbanització «Buenos Aires». La posició elevada i allunyada de la ciutat en motivà el nom: «un lugar tranquilo y sano con... BUEN AIRE». Les parcel·les més barates eren a 150.000 pta de l'època, a pagar en dos anualitats sense interessos.

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).

La gran bassa que hi feia de dipòsit, de 20 milions de litres. Amb «estación depuradora propia», segons el text. 

1971. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 7 de novembre (HL).

La novetat del pagament a dos anys, sense interessos, serveis d'urbanització ja inclosos.

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).

La urbanització començava a agafar cos. Un reportatge il·lustrat del diari, amb fotos de Gómez Vidal, ho testimonia, per mitjà de l'entrevista a un dels primers compradors de parcel·les. En típic reportatge d'estiu, quan les notícies s'aturaven per la calorada. 

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).

Els amplis carrers de la urbanització, amb els models de cotxes del moment. L'aparició de les construccions de tipus xalet amb jardí triomfaria a totes les nostres comarques durant els anys 70s i 80s. Després, en els decennis del tombant de segle, arribaria el domini absolut de les cases adossades.

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).

Aquell any ja n'hi havia cinc d'aixecats, tots sota el mateix patró arquitectònic, cosa ben freqüent en aquells anys. Un parell de dècades després, fora una vergonya que diversos xalets mostressin els mateixos plànols. Als nostres pobles, hi podem veure de tot: des d'unifamiliars construïdes amb bon gust i integrades al nostre paisatge, fins a autèntics abusos de xalets que pixen fora de padellàs. Tots en teniu uns quants al pensament, oi?

1972. La Sardera lleidatana.

«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).

Els xalets de la urbanització «Buenos Aires» al peu de la torre de repetidors de TV. 

1991. La Sardera lleidatana.

«Diari de Lleida», de 17 d'agost (HL).

Des de la postguerra, la Sardera havia disposat d'un enorme polvorí militar (espanyol), també dit de Raimat. Ocupava sobre les 270 ha. de terreny amb nombroses galeries subterrànies per a l'emmagatzematge d'explosius, reguardats a temperatura constant o poc variable. Vint anys després de la construcció de la primera urbanització de «Buenos Aires», aquesta instal·lació ja representava «una amenaça latent per a les nombroses urbanitzacions de la zona» i el gran creixement d'Alpicat. No passarien gaires anys que els terrenys foren desocupats i venuts, diria que a l'empresa de la família Raventós, potser cap a final dels anys 90.

1965. La Sardera lleidatana.

«La Vanguardia», de 20 de maig (LV).

«Tot esperant Godot», de Samuel Beckett, representada a la Sardera. Expliquem-nos: abans de la conversió en urbanització, quan encara els pallers i secans en dominaven el pla i la serra, el Grup de Teatre d'Assaig de l'Alliance Française de Lleida feu fer al fotògraf Ton Sirera tota una sèrie de fotografies que es projectarien per acompanyar la lectura de l'obra, cal suposar que en la llengua original. Ni representada ni simplement llegida, sinó acompanyada de les àrides imatges de la Sardera, amb muntatge d'Àngel Jové. Una magnífica sessió d'experimentació teatral en aquella Lleida dels anys 60 que es preparava, gràcies a un grapat de nous intel·lectuals locals, a trencar amb el ranci tufeig de la cultura oficial (espanyola) d'aquells temps.

[2277] La 'Petite Galerie' de l'Alliance Française lleidatana

[2366] L'antic Cafè (i cinema) d'Europa lleidatà

 

1895. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres).

Regentat per Ramon Baqué al núm. 26 de la Plaça, sense altra indicació. En aquelles dates no hi havia a la ciutat altre espai digne d'aquest nom: la plaça Sant Joan, llavors dita de «la Constitución» (espanyola postrepublicana, de la I República del nostre estimat Estat veí), en l'època històrica que en diuen de la Restauración. Ja disposava de llum elèctrica, que s'havia inaugurat a la ciutat un feia un parell d'anys. El local disposava també d'entrada per Blondel, amb vistes al riu. O sia, al que avui és l'Avinguda Francesc Macià, dita popularment Fernandito, per ser la germaneta petita de la Rambla, que comença allà a on tenim ara el Banc Sabadell. Davant per davant, a l'antiga Plaça Cabrinety, guanyada al meandre del Segre, no hi havia cap edifici. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

La Plaça de Sant Joan era plena de cafès: el Gran Salón, la Mitja Lluna, el Colón o Salvat, el Quiosc del Gat i el que ací ens ocupa, el Cafè d'Europa. Al propietari li deien 'lo senyor Ramonet de la plaça', del qual en Vidal n'explica una entretinguda anècdota bonhomiosa. 

Segle XIX al XX. Lo Cafè d'Europa, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Bona part de la clientela eren gitanos del Canyeret, que a les taules exteriors del local es delectaven amb els acords de guitarra d'un il·lustre veí, mossèn Anton Anguera, l'aragay de la pajandí, en llengua caló, o sia, el capellà de la guitarra. En Vidal ens hi retrata de manera magistral un (altre) trosset de vida popular lleidatana. 

1914. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Pallaresa», 15 de setembre (FPIEI).

Començat el segle XX, era propietat de Felip Alsina, que va demanar —i obtindre— permís governatiu per instal·lar-hi un cinema. De cinema mut, és clar. Simplement, degué afegir la pantalla i projector. El piano amb què devien acompanyar-se les projeccions ja hi devia ser. Com les taules i cadires dels parroquians, que probablement no desaparegueren substituïdes per les tradicionals fileres de butaques. Així eren els locals d'aquells primers cinemes, cafès a on s'hi feien les projeccions.

1909. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 21 d'agost (FPIEI).

Sembla que el canvi de propietari es feu aquell any, atès que el senyor Baqué era ja difunt, i la vídua el posà a la venda: al punt més cèntric de la plaça i de renda assegurada «por su numerosa clientela y especiales circunstancias del local», que donava a dos carrers ben concorreguts. També sabem que, com ha sigut ben tradicional en els nostres pobles fins a final del segle XX, els cafeters (amos del cafè) vivien damunt del bar i, és clar, feien vida completa al local gairebé a tothora del dia, excepte dormir. Disposar d'un cafè, o més modestament una taverna, era una garantia de guanyar-se prou bé la vida per a una família.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

Entrat el segle XX, ara fa poc més de cent anys, hi havia a la ciutat sis locals de projecció. A més del Cafè d'Europa, s'hi tornava a reobrir el Saló Porfoliograph (1907) de la Casa Llorenç (potser anomenat així com a adaptació del Profilograph d'Eadweard Muybridge, l'experimentador anglès i pioner de la imatge en moviment al segle XIX), el Cafè Suís, el Cafè de l'Univers, el Cafè d'Espanya, i el Cafè Nou de la Rambla. Aquest darrer, en temps de bonança meteorològica, feia projeccions a l'aire lliure, a la mateixa rambla. Els materials projectats no sempre eren pel·lícules en el sentit modern, sinó també d'estil documental, de totes temàtiques. Quan tenien argument, en deien també cinemadrama. Se n'expliciten els metres de durada de rotlle, que probablement el públic identificava amb la durada en temps, que devia rondar la mitja horeta. 

Per cert, que els horaris no eren gaire familiars: a les 9 i a les 12 de la nit! Llavors, que no hi havia canvis d'hora, i el rellotge anava a l'hora de Greenwich, i la gent s'aixecava del llit amb les primeres clarors del sol, eren hores molt i molt tardaneres. Sortir del cafè-cinema a l'hivern a la una de la matinada o més tard només era reservat als homes, altrament dits calaveres. 

1917. Cinedrames al cinema mut. 

Arxiu Filmoteca de Catalunya.

Què no donaríem per un programa de cinema de la Lleida d'aquell temps! Aquest fulletó anunciava el programa cinematogràfic del Cine Teatre Nou de Manresa. Hi veiem com s'hi dona el nom de cinemadrama al film Maria Tudor, i com s'acompanyava d'altres projeccions de temàtica documental variada. Com que era cinema mut, no calia preocupar-se per si les versions es doblaven a la nostra llengua. És clar, que els cartellets típics narratius dels films (els intertítols) sí que eren en la llengua (única, per pebrots) oficial del Estado. 

No hem trobat —no defallim— notícies sobre explicadors o comentaristes cinematogràfics a la Lleida del cinema mut, del primer terç del segle XX. Aparegueren sobretot al primer decenni, quan el cinema era una novetat i calia explicar la narrativitat del film al respectable. Però no acabaren de desaparèixer perquè bona part dels assistents a les projeccions eren analfabets i calia que algú els llegís les informacions dels intertítols. Potser de vegades, eren els mateixos amos o encarregats del cinema, o algú altre que ho feia a canvi del beure i de l'entrada. Si no n'hi havia, de segur que el cinema era recorregut per un gran murmuri de repetició de la informació d'una fila a l'altra, des de qui sabia llegir cap als qui eren àvids de saber-ne per un dia. En algunes grans ciutats del món, hi sorgiren comentaristes professionals, que hi feien tant o més espectacle que la pel·lícula mateixa. Com si fossin moderns bards homèrics o medievals, que entonaven poemes èpics davant la gernació de les places.

1933 ca. Cinema Viñes, Lleida.

(foto: la Paeria, enllaç).

Per la data de producció del film, sabem que aquesta imatge del cinema Vinyes, que llavors feia cantonada a Blondel perquè encara no hi havia el Montepío, ha de ser del 1933 en endavant. Ja havia arribat el cinema sonor, però no totes les sales van condicionar-s'hi de seguida. El cinema mut aguantaria fins als anys de la guerra. El cinema Viñes, també escrit Vinyes en els anys republicans, fou anomenat popularment 'la tasseta de plata' i encara obriria, ja com a sonor, després de la guerra. 

Diria que l'única foto d'un cinema lleidatà que tenim d'abans de l'any 1940. Per això l'he volguda posar ací. Al magnífic Blog del Senyor i, s'hi fa una aproximació a la llista dels cinemes lleidatans que, abans d'aquella data, és la següent: 

• Gran Cinematógrafo (1901-1902)
• Teatre Municipal dels Camps Elisis (1903-1938)
• Botiserroph (1905-1906)
• Cinematógrafo Diorama (1906-1907)
• La Estrella (1906-1909)
• Salón Porfoliograph/Porfolio(1907-c.1955)
• Moderno (1909-1917)
• Salón Nueva Cataluña/Cataluña (1912-1991)
• Sala Granados/Granados (1917-1949)
• Teatro Viñes/Vinyes (1919-1978)
• Teatro Cine Victoria (1923-1986)
• Salón Cine Español (1923-1954)
• Coliseo (1925-1926)
• Cinema Rambla (1932-1967)

Respecte de la cartellera que hem vist més amunt, hi faltarien pràcticament tots. Perquè més que de sales de cinema (o de teatre o de varietats que feien cinema), es tractava de cafès que oferien projeccions, molts dels quals ja desaparegueren al llarg de la dècada dels anys 20, quan precisament la majoria de sales de cinema foren creades, com el Granados i el Vinyes (amb el nom dels dos grans músics lleidatans, no sabria dir si del mateix amo), el Victòria, l'Español, el Coliseo foren inaugurats, amb el Rambla als anys 30.

1916. Lo Cafè-Cinema d'Europa, Lleida.

Diari «El Ideal», 25 de febrer (FPIEI).

La notícia de la nevada del febrer del 1916, que motivà que els lleidatans sortissin al carrer a gaudir de la neu. S'hi explica com molts se n'anaren a passejar pels Camps Elisis o com tots els fotògrafs locals agafaren les càmeres per immortalitzar el moment. Alguns també es dedicaren a fer estàtues de neu en llocs prou concorreguts, com ara davant del Cafè d'Europa pel costat de la banqueta (de Fernandito). En aquells temps, com en el nostre, el mal temps feia sortir les vergonyes de les instal·lacions i obres públiques.  

[2236] Lo vell pont de Corbins, 1845

[2365] Del mudadís nom del panís

 

Del blat panís (Zea Mays). 

Com en tantes paraules vingudes a la llengua després del (re)descobriment colombí d'Amèrica, l'adaptació dialectal del mot panís fou molt diversa. La situació sociolingüística havia derivat en una fragmentació de l'espai lingüístic nacional medieval que aprofundia les divergències dialectals en afluixar de manera notòria els contactes entre les gents de les terres de parla catalana a causa de l'absolutisme de la casa d'Habsburg i desaparèixer les missives de la cancelleria reial, que havien funcionat com a model de llengua des del segle XIV. Les cartes reials que arribaven —i arriben encara— de Madrid eren/són sempre, impertèrritament, en la llengua castellana. 

El panís era conreat a Centreamèrica des de temps del Neolític. Es calcula que ja es coneixia a Mèxic cap al 7000 aC. La seua conversió en farina el feu aliment essencial en les civilitzacions precolombines: asteques, maies i inques. L'extensió del seu cultiu arreu del món fou rapidíssima, un cop arribat a Europa al tombant dels segles XV a XVI. Encara avui és un dels cereals més bàsics en la dieta humana a tot el planeta, després del blat i l'arròs. 

Mapa etimològic de panís (Zea Mays) 

a les llengües europees (reddit.com/r/etymologymaps).

El mot precolombí mays passà a nombroses llengües d'Europa arran de l'arribada de la planta a Europa. El mot fou agafat del nom que feien anar els taïns o taïnos, aborígens de les illes antillanes, i en espanyol es documenta just abans del 1500 en els diaris colombins. Estesa la paraula a la majoria de les llengües romàniques i germàniques l'adaptaren com a nom del nou producte. En canvi, a les llengües eslaves, s'imposà una denominació d'origen incert, potser en últim terme derivada del gr. kokkerós, 'gra, pinya'. En anglès, el maize americà ha compartit nom amb el genèric corn, que designava ja als segles medievals els grans de tota mena de cereals i va acabar per denominar específicament els del panís.

Malgrat el predomini dels mots derivats de mays, algunes llengües europees desenvoluparen denominacions pròpies. Sovint, agafant mots ja preexistents per donar nom al nou producte que es feu de manera ràpida i contundent un lloc en la producció cerealística d'aquella terra. Per exemple, a Portugal i a Occitània, se li atorgà el nom del mill, que ostentava fins llavors una gramínia d'origen asiàtic que d'aleshores restà arraconada al món europeu per a la producció de farratge. En algunes parles pirinenques, els contactes amb el nord occità promogueren també aquesta adopció, com a l'aragonès, a on els dialectes més pirinencs prengueren el mot milloca; o en els nostres Alt Pallars i Alta Ribagorça, a on es coneix pel mot milloc (<gascó, milhòc). A la plana de Lleida, hi existeix milloca, però a casa no era un mot que el pare referís al panís, sinó a les plantes de plomall que embussaven braçals i sèquies de reg, i que calia traure a pala i cops de llom en un treball col·lectiu dels pagesos pagat per la comunitat de regants que s'anomenava de les llímpies, abans que apareguessin les retros, que van acabar amb aquell món de treball comunitari. 

Mapa etimològic de panís (Zea Mays) 

a les llengües romàniques.

La novetat del nou cereal fou identificada en alguns territoris amb el nom dels veïns per excel·lència amb qui tant contacte havien tingut secularment i que restaven en l'imaginari col·lectiu com a dipositaris de tot allò bàrbar, estrany, foraster. A Itàlia, commoguda per la força de l'Imperi Turc des que just a mitjan segle XV havien arribat a les portes de Viena, també hi sorgí la denominació de granoturco. A la Barcelona, sempre més urbana i marinera (comercial) que la resta del país, se la conegué com a blat de moro, contravenint els innegables orígens americans de la planta. 

A més, el mot blat, que s'ha imposat majorment en els parlars del bloc oriental, designava des dels orígens «diverses espècies de cereals molt afins al forment, però antigament (i avui encara en molts parlars del Nord-oest), designà col·lectivament tots els principals cereals; denominació comuna amb occità blat, francès blé i algunes formes dialectals d'Itàlia, tots amb doble significat, en forma paral·lela al català», i provinent d'una arrel cèltica, documentat des del segle IX en documentació pirinenca (Coromines). Si blat servia, doncs, com a referent genèric del cereal, només calgué afegir-li aquella falsa provinença, de moro. O potser només parcialment equivocada, atès que el conreu del panís es feu majorment —abans de l'expulsió dels moriscos— en les hortes que aquests conreaven en règim de semiesclavitud per als grans terratinents aristocràtics catalans. Perquè si una cosa necessita el panís per poder ser ben conreat és abundància d'aigua. 

Ara que som en els temps de la cosa políticament correcta i que hem foragitat del llenguatge l'expressió braç de gitano per poc respectuosa amb aquesta ètnia, bé que haurà d'arribar el moment de corregir també el nom del blat de moro. L'única opció possible serà estendre la denominació de panís com a vocable usual en la llengua estàndard. Ep, suposo.  

Mapa dialectal de panís (Zea Mays)

als Països Catalans.

El vocable panís prové del llatí tardà PANICIUM, derivat del clàssic PANICUM, i és documentat des dels orígens literaris, al segle XIII.  Com pot ser, si encara no s'havia descobert Amèrica? Doncs perquè «des dels temps antics i a l'Edat Mitjana només designava la gramínia Setaria Italica, la grana de la qual s'usava molt sovint per a l'aliment de les cavalcadures i fins de l'home». En aquest sentit, encara el trobem al Tirant de Galba, com diu Coromines, o sia als capítols que acabà aquest cavaller de la novel·la original de Martorell.

El nostre savi etimòleg n'explica el canvi de cereal referent: «Des de la possessió d'Amèrica i la introducció de noves plantes, altres gramínies més o menys diferents han vingut a complementar i en part substituir l'ús del panís (reservat cada cop més a l'alimentació d'ocells) i en conseqüència li han vingut a usurpar o imitar el nom, en particular el blat de moro (Zea Mays); Cavanilles [Observaciones, 1795-97] posa panís com a nom valencià normal del Zea Mays... Vaig observar que panís ha esdevingut el nom general del blat de moro a Segarra, Segre Mitjà i baix i tota la plana d'Urgell (1956), en particular cap a la confluència amb el Cinca; i així mateix en el País Valencià, almenys des de la Ribera del Xúquer, en concurrència amb dacsa (que sovint em donaven alhora com a concurrent no menys usual)...; segons Alcover Moll [panís] ... sense interrupció en els parlars occidentals, des de l'Alta Ribagorça fins a Alcoi-Alacant». En els dialectes occidentals, doncs, el nou cereal americà prengué el nom d'una vella gramínia (panís), mentre que en els dialectes orientals es preferí la denominació genèrica, blat, amb adjectivació particular: de moro o d'Índies —molt més precís geogràficament parlant—. En l'alguerès, encara amb l'antic genèric dels cereals, forment. 

Dacsa és mot «valencià i eivissenc, que primer havia designat una espècia de panís, i en importar d'Amèrica el Zea Mays va passar a designar aquesta gramínia; probablement de l'àrab». Afegeix Coromines que «la forma normal moderna es generalitza des de mj. segle XV», en comptes d'adacsa medieval. «Aquesta paraula ja va començar a aplicar-se a la gramínia americana almenys des de c. 1600». Encara: «una corroboració del fet que l'arabisme medieval designava un gra de la mena del panís es pot veure també en el fet que en alguns punts extrems de la terra valenciana usen dacsa i panís com a sinònims per designat el Zea Mays». Sempre és complicat de reduir la riquesa dialectal a simples colors sobre un mapa. En aquest mapa dialectal, ho intentem amb diferents de tons del groc. 

Blat de moro es documenta des del segle XVII, concretament al 1648 al Diccionari Torra i és usual fins avui «en tots els bisbats de Barcelona, Girona i Vic». Per a sorpresa nostra (de Coromines), s'hi afegeix «i a Urgell i Ribagorça». Ací no parla de bisbats, òbviament, i potser només d'informants esporàdics. Segueix dient «mentre al camp de Tarragona es diu moresc..., a València dacsa i a Mallorca i Menorca blat de les Índies; a aquest correspon també el rossellonès blat d'Índia», reduït sovint a blat-indi.

A moresc, s'hi especifica que és el nom del blat de moro «des del Camp de Tarragona fins a l'Ebre..., si bé no hi ha cap raó per preferir-la al normal, general i irreprotxable blat de moro (a desgrat d'una arbitrària consigna que va tenir èxit periodístic en els anys 20-30, sense altra raó que l'absurda fòbia contra els mots en -o)», aclareix el nostre etimòleg de capçalera. 

[2354] Dels noms del verd julivert

[2364] Les darreres pedres del castell d'Arbeca

 

1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).

Les runes del que fou imponent castell arbequí. La imatge ens en mostra l'estat ja ruïnós en què es trobava a final del segle XIX. En canvi, cinquanta anys abans, deia en Pascual Madoz al Seu Diccionario que «hay un soberbio castillo feudal, propio del Sr. duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado». Els figurants col·locats estratègicament pel fotògraf dalt de les torres, ens fan evident les grans proporcions de l'edifici. L'antic castell medieval, possessió dels Cardona, anà a parar per casoris de conveniència amb la gran noblesa castellana, al segle XVI, a la casa dels ducs de Medinaceli. La monarquia absoluta s'estava imposant i qui no s'arronsava al rei, doncs no en rebia els beneficis derivats de l'administració civil i militar de l'Estat (espanyol).

1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).

Una colla de xiques arbequines en primer pla. En aquells anys, ja cap no en quedava de les 365 finestres, una per a cada jorn de l'any, de què —deia la veu popular— disposava el castell. Ara us penseu que us prenem el pèl, però la pàgina de turisme municipal ens ho aclareix: «Del castell palau són famoses entre l’imaginari popular les seves finestres. La llegenda parla de 365 finestres d’or, una per a cada dia l’any, però ara sabem que n’eren més de 365 i que s’acompanyaven de reixes pintades d’un color blavós i daurat» (enllaç). Ara us heu quedat de pasta de moniato, oi?

1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).

Portada de l'aleshores nova revista barcelonina (en castellà), amb l'església de Sant Jaume a tota plana. El patronatge de l'apòstol fou molt freqüent en les terres de conquesta de la Catalunya Nova. 

1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).

Arbeca era un poble gran, que rondava els dos mil habitants. Actualment, se'n deu anar als 2.200. Dels pocs que ha resistit, sense perdre-hi, la despoblació del segle XX. Un embat demogràfic que, a la Catalunya profunda, sembla que no hi ha cap govern que hi pugui posar remei. 

Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

Una aproximació artística a l'aspecte del castell-palau. Entre altres, ja s'hi allotjaren Alfons III i Joan I en els segles medievals, i Felip II durant dos nits al 1585, de camí cap a Poblet. Henrique Cock, narrador del viatge, certifica que encara s'hi encunyaven dinerets de coure amb l'empremta d'una àguila i la llegenda DE ARBECA, fet aquest d'encunyar moneda que ja no podia fer cap altra casa nobiliària de les corones d'Aragó i Castella en aquell temps.

Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).

Part de la muralla fou reaprofitada com a habitatges i moltes de les pedres del castell es troben als fonaments de tantes cases del poble, aixecades en aquella bufada demogràfica de la segona meitat del XIX, quan l'arbequina, l'auliva, encara donava per viure'n. 

Lo safareig d'Arbeca.

La conducció d'aigua fins al safareig, a tocar del portal. 

«L’any 1851 els Medinaceli posen en venda el seu castell mitjançant una subhasta privada per la qual en demanen un capital a partir de 20.000 rals. Se l’adjudica a Antoni Gayroles que amb l’adquisició obtingué el castell, les muralles i alguns edificis del poble. 

«El castell-palau restà, en part, encara de peus, però foren diversos esdeveniments els que contribuïren a una ràpida i greu desaparició: l’espoli de pedra destinat a restaurar les destrosses fetes a la vila durant diferents conteses bèl·liques o simplement, a contribuir al desenvolupament urbanístic de la vila, sobretot a partir de l’enderrocament de les muralles (finals del segle XVIII). 

«La construcció de grans infraestructures necessàries per al creixement econòmic de la nostra vila, com els molins (destaquem la construcció del Molí Nou que requerí una gran quantitat de pedra) i a finals del segle XIX amb la construcció de la carretera Bellpuig – Flix (hi ha qui diu que s’utilitzà part de les pedres del nostre castell per assentar-la al seu pas per les nostres contrades)» (enllaç).

[387] Lo castell d'Arbeca: tres-centes seixanta-cinc finestres

[2363] L'Artística Industrial lleidatana, fàbrica de mobles

Anys 1910-20. Fàbrica de mobles "La Artística Industrial", 

d'Enric Lamolla, Lleida.

La fàbrica de mobles era a les mateixes instal·lacions que la de licors. En aquesta imatge es veuen amb claredat els magatzems de l'estació de tren al darrere, cosa que els donava accés a carregar els vagons amb el mínim transport. Fins i tot s'albira un petit trosset de riu, entre les branques despullades dels xops de la ribera del Segre. Segons el peu de foto, també hi feien carros. La fàbrica era al final de la Rambla de Ferran, una mica cap endins, cap al riu, i s'hi arribava a través d'un carreró del qual se'n digué, és clar, Passatge Lamolla. 

Anys 1910-20. Fàbrica de mobles "La Artística Industrial", 

d'Enric Lamolla, Lleida.

Detalls de la imatge de la fàbrica. L'activitat amb els licors hi havia començat al 1835. La fotografia fou presa des de dalt, però no pas des de cap dron, òbviament. Es prengué del bloc de cases que hi havia en aquest lloc, davant de la primitiva estació de tren. En fer-se la nova estació, al 1927, el bloc fou enderrocat i en sortí la plaça Ramon Berenguer IV, que encara perdura. Per tant, la imatge ha de ser anterior a aquell any. 

1900. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«Diario de Lérida», de 18 de maig (FPIEI).

1903. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«Diario de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

Anunci de la fàbrica de mobles d'Enric Lamolla. La botiga era a Rambla de Ferran 30, i la fàbrica dins el complex de la destil·leria, Noguerola enllà. En deien, precisament, Passatge Lamolla, al número 50, tocant ja a l'estació. Fabricants i venedors alhora, els preus resultaven imbatibles. S'hi aclareix que «no vende a ningús almacenista de Lérida».

1905. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Pallaresa», de 25 de desembre (FPIEI).

Anunci a la premsa local. 

1905. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«Lo Gat del Famades: setmanari humorístic amb ninots», 

núm.1, de 16 de setembre (FPIEI).

La moda corbada o modernista vienesa.

1906. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Ideal», de 15 de juliol (FPIEI).

També s'anunciaven amb el nom de «Fàbrica Lamolla».

1906. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Pallaresa», d'1 de setembre (FPIEI).

Els característics llits de ferro de l'època. De marca Torres, eren venuts també a la fàbrica d'Enric Lamolla, a la Rambla Ferran, 50.

1899. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Pallaresa», de 9 de maig (FPIEI).

La botiga de mobles de Lluís Aixalà, als baixos del Gobierno Militar (espanyol) quan era al Carrer Major 45, anunciava que «todos los muebles de esta casa se construyen en la gran fábrica LA ARTÍSTICA INDUSTRIAL». Poc després, l'acord comercial es degué desfer, i el senyor Lamolla avisava als seus anuncis que ningú més a Lleida venia els mobles que ell fabricava. 

1906. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Pallaresa», de 6 de gener (FPIEI).

Els 'mobles corbats' devien ser els mobles d'inspiració modernista, de moda en aquell tombant de segle. Els balancins i butaques, potser aquelles de vímet recaragolat, eren peces cobejades, sobretot si portaven el nom dels vienesos Jacob i Joseph Kohn. No crec que fossin d'importació, sinó fabricats d'initació. 

1900-1910 ca. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

 Els mobles corbats marcarien una època.

1900-1910 ca. Magatzems «el Siglo», BCN.

Una vista a l'exposició dels mobles corbats vienesos i de vímet, segons la moda del moment.

1906. L'Artística Industrial, fàbrica de mobles, Lleida.

«El Ideal», de 15 de setembre (FPIEI).

La fabricació de mobles a les ciutats o pobles grans era un bon negoci: llavors no se'ls feien portar (o es podien comptar amb una mà) de fora ni eren prefabricats per a muntar. Els mobles s'adquirien ben acabats i polits de fàbrica. Al pas d'ara, a certa edat, ja no en els podrem canviar perquè ja no ens els sabrem muntar, oi?

[2362] La fàbrica de licors dels germans Lamolla, més

[2362] La fàbrica de licors dels germans Lamolla, més

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).
La fàbrica de licor d'Enric Lamolla, als afores de la ciutat, enllà de la Rambla de Ferran, el riu i les vies del ferrocarril. A la dreta al fons, veiem els xops de la vora del Segre. La fàbrica lluïa el nom d'Enric Lamolla (potser ja amo únic) a la façana de l'edifici principal, amb porxo de columnes i tot, damunt del qual s'hi llegeix la inscripció: «Proveïdor de la Reial Casa». La vista general ens dona idea de la distribució dels diferents magatzems, i de la fumera de la caldera de vapor que proporcionava la força motriu a la instal·lació industrial. 

1888. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«La Vanguardia», 7 de desembre (HLV).

Un greu accident a la fàbrica, que no devia ser ni el primer ni l'últim. No s'hi parla de víctimes, però si l'esclat va arribar a arrasar l'edifici, ja ens en podem imaginar les tràgiques conseqüències. 

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).

Detall de l'entrada antiga al primer recinte, enjardinat i amb porta reixada. A fora, la caseta de la família del vigilant, amb la roba estesa. Les botes i bocois s'hi acumulen, per ací i per allà. La proximitat al riu els facilitava l'accés a l'aigua. 

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).

Crec haver llegit en algun costat que al costat de la fàbrica de licors, hi disposaren també la de mobles, dita «L'Artística Industrial», que potser aprofitava la mateixa màquina de vapor.

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).

Els principals productes de la casa: l'aniset dolç Lamolla, exportat com l'«Anís del Ejército Español», la ginebra marca Estrella, i, és clar, «el acreditadísimo y popular» ponx PUM!, premiat a l'Expo barcelonina del recent 88. La botiga era a Rambla Ferran, 30. 

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).

L'interior de la fàbrica, amb les canonades i mànegues de distribució dels líquids, i els operaris preparant les botes. 

1895. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«El Pallaresa» (Sol-Torres).

Detall de l'alambí gegant per a la destil·lació. 

 

1890. La fàbrica de licors d'Enric Lamolla, Lleida.

«La Dinastía»,  (FPIEI).

Un sensellar (que diuen ara), rodamon o desgraciat de la vida. No és freqüent que l'inframon de la nostra societat aparegués a les publicacions periòdiques. El pobre alcohòlic buscava refugi a les reixes de la fàbrica... de licors, en cruel ironia del destí. 

[2361] La fàbrica de licors dels germans Lamolla