1928. La Sardera lleidatana.
Foto: Canals, de 15 d'agost.
El pla de la Sardera, dalt de la serra, amb els característics pallers de l'època. La grafia castellanitzada del nom, Cerdera, ja ve d'antic, igual que la nostra diglòssia motivada per la imposició d'una única llengua oficial, que no era la parlada del nostre país. He perdut la referència de la imatge, potser de la «Revista Lleida».
1976. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida». de 22 d'agost (HL).
La urbanització de la Sardera/Cerdera, l'origen d'Alpicat com a suburbs de Lleida, en el sentit americà del terme: zona residencial a on fuig a viure la classe mitjana enriquida. L'any 1971 s'aprovava la «Urbanización Buenos Aires», i quatre o cinc anys després el projecte començava a agafar empenta, en una Lleida a punt per fotre fora 'generals mola' i altres abjectes personatges feixistoides (espanyols) del nomenclàtor urbà (malgrat que alguns, els feixistes més nostrats, hi han aguantat fins al final del segon decenni del segle XXI).
1971. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida». de 19 de gener (HL).
La urbanització s'iniciava al 1971 amb l'aprovació del pla parcel·lari. Es feia hipoteca per a la construcció de xalet a 10 anys, uns terminis que no eren a l'abast de la majoria dels lleidatans, encara. Era la moderna concepció de les urbanitzacions, que acabaria triomfant pels quatre cantons cardinals del nostre país.
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida». de 9 d'abril (HL).
Una caseta de venda a la mateixa urbanització amb atenció durant les tardes, «debido a la gran demanda», per informar els potencials compradors. S'hi especifica que l'entrada era «por poste de TV».
1967. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 19 de maig (HL).
La Sardera era una serra aspra i desconeguda dels lleidatans, ocupada a més per un extens polvorí militar (espanyol). La vella carretera d'Osca hi feia uns quants revolts pronunciats, punt negre viari durant anys. La instal·lació al 1967 del primer repetidor per al servei de telex, muntat per una companyia privada, va començar a fer girar les antenes, mai tan ben dit, cap allà. Després vindrien els repetidors de televisió i el nom de «la Cerdera» passaria a formar part de la nomenclatura habitual lleidatana, perquè des d'aleshores quan ha calgut orientar la recepció de les antenes domèstiques, tothom en busca el punt cardinal. La fama de la serra s'afermaria amb l'emplaçament i construcció d'una de les primeres grans i "selectes" urbanitzacions de la ciutat, dita de «Buenos Aires» a partir del 1976.
El nom amb què es va popularitzar n'era la versió castellanitzada, Cerdera, del mot lleidatà Sardera. Sempre escrit en espanyol durant la repressiva postguerra franquista,
se'n van perdre els orígens. Alguns creien —ho he llegit personalment— que la paraula venia presa del món rural, de 'cerdo', com si aquest mot fos tan lleidatà, i es quedaven tan tranquils.
.jpg)
1989-1997. La Sardera lleidatana.
Joan Coromines (Onomasticon).
Coromines fa citació de la serra lleidatana a la seua magna obra etimològica: «Sardera... nom de la serra que domina Lleida i Alpicat pel NO., terreny típic d'ermassos i matissars». També n'hi ha una altra «en les terres àrides (terres de 'llitera') de Soses, al límit de Fraga». I una altra encara a Saidí, a on les sarderes Alta i Baixa n'ocupen la meitat del terme. El mot és viu per totes les comarques ponentines, des d'Albelda i Castellonroi fins a les Garrigues. Fins i tot, arribant al Pirineu.
.jpg)
1989-1997. La Sardera lleidatana.
Joan Coromines (Onomasticon).
Una sarda (derivat, sardera) no és una serra rocosa i agresta, sinó un planell o altiplà estès damunt un serrat polsegós, poc fèrtil en general. Excepte ara, que amb el reg localitzat poden convertir-se en terres més productives. Les sardes o sarderes són molt habituals al ponent de Ponent: «el viatger observa com a típiques d'aquestes terres les terrasses o llomes de forma prolongada, de terres poc fèrtils o gairebé estèrils, aptes sols per al bosc baix o per als conreus poc exigents». Com la nostra Sardera lleidatana, pena de matolls, garrics i altre herbassar propi de medis àrids.
No n'hi ha d'haver cap, de dubte: onomàsticament parlant, la Sardera és la denominació etimològica i lleidatana de la nostra serra, malgrat la tradició (que ve de temps en què escriure en la llengua pròpia era prohibit) del mot Cerdera. No en tinc gaires esperances, però qui sap si en un futur podrem veure la forma lleidatana recuperada. Destaco un punt a favor de l'autor de l'article del Pla de la Cerdera a la Viquipèdia: en cita com cal l'origen etimològic.
1970. La Sardera (Cerdera) lleidatana.
«Diario de Lérida», de 31 de març (HL).
1970. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», d'1 d'abril (HL).
La carretera de la Sardera, carretera d'Osca, era un punt negre de la xarxa viària, amb greus accidents als revolts que hi havia. Ara la creuen en esplèndid túnel d'autovia.
1970. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 17 de juliol (HL).
Un altre accident al «empinado tramo, situado a escasos kilómetros de nuestra ciudad y popularmente apodado 'La Cerdera', tantas veces fatal marco donde han tenido lugar tristes y lamentable sucesos...» La famosa i perillosíssima corba era al punt exacte del quilòmetre 103,400 de la carretera N-240 entre Tarragona i Sant Sebastià, «donde muchos ruedan demasiado confiados».
1971. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 15 d'octubre (HL).
Anunci de la urbanització disfressat de notícia. S'hi escriu que l'abastiment d'aigua es farà des de la presa de la sèquia d'Alpicat, derivada del Canal d'Aragó i Catalunya. Les parcel·les petites eren de 450 m2, fins a les més grans, d'uns 3.500, «al alcance de todas las posibilidades», diu, ha, ha. En total, la urbanització ocuparia unes 25 Ha.
1971. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 6 de novembre (HL).
Plànol de la urbanització «Buenos Aires». La posició elevada i allunyada de la ciutat en motivà el nom: «un lugar tranquilo y sano con... BUEN AIRE». Les parcel·les més barates eren a 150.000 pta de l'època, a pagar en dos anualitats sense interessos.
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).
La gran bassa que hi feia de dipòsit, de 20 milions de litres. Amb «estación depuradora propia», segons el text.
1971. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 7 de novembre (HL).
La novetat del pagament a dos anys, sense interessos, serveis d'urbanització ja inclosos.
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).
La urbanització començava a agafar cos. Un reportatge il·lustrat del diari, amb fotos de Gómez Vidal, ho testimonia, per mitjà de l'entrevista a un dels primers compradors de parcel·les. En típic reportatge d'estiu, quan les notícies s'aturaven per la calorada.
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).
Els amplis carrers de la urbanització, amb els models de cotxes del moment. L'aparició de les construccions de tipus xalet amb jardí triomfaria a totes les nostres comarques durant els anys 70s i 80s. Després, en els decennis del tombant de segle, arribaria el domini absolut de les cases adossades.
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).
Aquell any ja n'hi havia cinc d'aixecats, tots sota el mateix patró arquitectònic, cosa ben freqüent en aquells anys. Un parell de dècades després, fora una vergonya que diversos xalets mostressin els mateixos plànols. Als nostres pobles, hi podem veure de tot: des d'unifamiliars construïdes amb bon gust i integrades al nostre paisatge, fins a autèntics abusos de xalets que pixen fora de padellàs. Tots en teniu uns quants al pensament, oi?
1972. La Sardera lleidatana.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HL).
Els xalets de la urbanització «Buenos Aires» al peu de la torre de repetidors de TV.
1991. La Sardera lleidatana.
«Diari de Lleida», de 17 d'agost (HL).
Des de la postguerra, la Sardera havia disposat d'un enorme polvorí militar (espanyol), també dit de Raimat. Ocupava sobre les 270 ha. de terreny amb nombroses galeries subterrànies per a l'emmagatzematge d'explosius, reguardats a temperatura constant o poc variable. Vint anys després de la construcció de la primera urbanització de «Buenos Aires», aquesta instal·lació ja representava «una amenaça latent per a les nombroses urbanitzacions de la zona» i el gran creixement d'Alpicat. No passarien gaires anys que els terrenys foren desocupats i venuts, diria que a l'empresa de la família Raventós, potser cap a final dels anys 90.
1965. La Sardera lleidatana.
«La Vanguardia», de 20 de maig (LV).
«Tot esperant Godot», de Samuel Beckett, representada a la Sardera. Expliquem-nos: abans de la conversió en urbanització, quan encara els pallers i secans en dominaven el pla i la serra, el Grup de Teatre d'Assaig de l'Alliance Française de Lleida feu fer al fotògraf Ton Sirera tota una sèrie de fotografies que es projectarien per acompanyar la lectura de l'obra, cal suposar que en la llengua original. Ni representada ni simplement llegida, sinó acompanyada de les àrides imatges de la Sardera, amb muntatge d'Àngel Jové. Una magnífica sessió d'experimentació teatral en aquella Lleida dels anys 60 que es preparava, gràcies a un grapat de nous intel·lectuals locals, a trencar amb el ranci tufeig de la cultura oficial (espanyola) d'aquells temps.
