Del blat panís (Zea Mays).
Com en tantes paraules vingudes a la llengua després del (re)descobriment colombí d'Amèrica, l'adaptació dialectal del mot panís fou molt diversa. La situació sociolingüística havia derivat en una fragmentació de l'espai lingüístic nacional medieval que aprofundia les divergències dialectals en afluixar de manera notòria els contactes entre les gents de les terres de parla catalana a causa de l'absolutisme de la casa d'Habsburg i desaparèixer les missives de la cancelleria reial, que havien funcionat com a model de llengua des del segle XIV. Les cartes reials que arribaven —i arriben encara— de Madrid eren/són sempre, impertèrritament, en la llengua castellana.
El panís era conreat a Centreamèrica des de temps del Neolític. Es calcula que ja es coneixia a Mèxic cap al 7000 aC. La seua conversió en farina el feu aliment essencial en les civilitzacions precolombines: asteques, maies i inques. L'extensió del seu cultiu arreu del món fou rapidíssima, un cop arribat a Europa al tombant dels segles XV a XVI. Encara avui és un dels cereals més bàsics en la dieta humana a tot el planeta, després del blat i l'arròs.
Mapa etimològic de panís (Zea Mays)
a les llengües europees (reddit.com/r/etymologymaps).
El mot precolombí mays passà a nombroses llengües d'Europa arran de l'arribada de la planta a Europa. El mot fou agafat del nom que feien anar els taïns o taïnos, aborígens de les illes antillanes, i en espanyol es documenta just abans del 1500 en els diaris colombins. Estesa la paraula a la majoria de les llengües romàniques i germàniques l'adaptaren com a nom del nou producte. En canvi, a les llengües eslaves, s'imposà una denominació d'origen incert, potser en últim terme derivada del gr. kokkerós, 'gra, pinya'. En anglès, el maize americà ha compartit nom amb el genèric corn, que designava ja als segles medievals els grans de tota mena de cereals i va acabar per denominar específicament els del panís.
Malgrat el predomini dels mots derivats de mays, algunes llengües europees desenvoluparen denominacions pròpies. Sovint, agafant mots ja preexistents per donar nom al nou producte que es feu de manera ràpida i contundent un lloc en la producció cerealística d'aquella terra. Per exemple, a Portugal i a Occitània, se li atorgà el nom del mill, que ostentava fins llavors una gramínia d'origen asiàtic que d'aleshores restà arraconada al món europeu per a la producció de farratge. En algunes parles pirinenques, els contactes amb el nord occità promogueren també aquesta adopció, com a l'aragonès, a on els dialectes més pirinencs prengueren el mot milloca; o en els nostres Alt Pallars i Alta Ribagorça, a on es coneix pel mot milloc (<gascó, milhòc). A la plana de Lleida, hi existeix milloca, però a casa no era un mot que el pare referís al panís, sinó a les plantes de plomall que embussaven braçals i sèquies de reg, i que calia traure a pala i cops de llom en un treball col·lectiu dels pagesos pagat per la comunitat de regants que s'anomenava de les llímpies, abans que apareguessin les retros, que van acabar amb aquell món de treball comunitari.
Mapa etimològic de panís (Zea Mays)
a les llengües romàniques.
La novetat del nou cereal fou identificada en alguns territoris amb el nom dels veïns per excel·lència amb qui tant contacte havien tingut secularment i que restaven en l'imaginari col·lectiu com a dipositaris de tot allò bàrbar, estrany, foraster. A Itàlia, commoguda per la força de l'Imperi Turc des que just a mitjan segle XV havien arribat a les portes de Viena, també hi sorgí la denominació de granoturco. A la Barcelona, sempre més urbana i marinera (comercial) que la resta del país, se la conegué com a blat de moro, contravenint els innegables orígens americans de la planta.
A més, el mot blat, que s'ha imposat majorment en els parlars del bloc oriental, designava des dels orígens «diverses espècies de cereals molt afins al forment, però antigament (i avui encara en molts parlars del Nord-oest), designà col·lectivament tots els principals cereals; denominació comuna amb occità blat, francès blé i algunes formes dialectals d'Itàlia, tots amb doble significat, en forma paral·lela al català», i provinent d'una arrel cèltica, documentat des del segle IX en documentació pirinenca (Coromines). Si blat servia, doncs, com a referent genèric del cereal, només calgué afegir-li aquella falsa provinença, de moro. O potser només parcialment equivocada, atès que el conreu del panís es feu majorment —abans de l'expulsió dels moriscos— en les hortes que aquests conreaven en règim de semiesclavitud per als grans terratinents aristocràtics catalans. Perquè si una cosa necessita el panís per poder ser ben conreat és abundància d'aigua.
Ara que som en els temps de la cosa políticament correcta i que hem foragitat del llenguatge l'expressió braç de gitano per poc respectuosa amb aquesta ètnia, bé que haurà d'arribar el moment de corregir també el nom del blat de moro. L'única opció possible serà estendre la denominació de panís com a vocable usual en la llengua estàndard. Ep, suposo.
Mapa dialectal de panís (Zea Mays)
als Països Catalans.
El vocable panís prové del llatí tardà PANICIUM, derivat del clàssic PANICUM, i és documentat des dels orígens literaris, al segle XIII. Com pot ser, si encara no s'havia descobert Amèrica? Doncs perquè «des dels temps antics i a l'Edat Mitjana només designava la gramínia Setaria Italica, la grana de la qual s'usava molt sovint per a l'aliment de les cavalcadures i fins de l'home». En aquest sentit, encara el trobem al Tirant de Galba, com diu Coromines, o sia als capítols que acabà aquest cavaller de la novel·la original de Martorell.
El nostre savi etimòleg n'explica el canvi de cereal referent: «Des de la possessió d'Amèrica i la introducció de noves plantes, altres gramínies més o menys diferents han vingut a complementar i en part substituir l'ús del panís (reservat cada cop més a l'alimentació d'ocells) i en conseqüència li han vingut a usurpar o imitar el nom, en particular el blat de moro (Zea Mays); Cavanilles [Observaciones, 1795-97] posa panís com a nom valencià normal del Zea Mays... Vaig observar que panís ha esdevingut el nom general del blat de moro a Segarra, Segre Mitjà i baix i tota la plana d'Urgell (1956), en particular cap a la confluència amb el Cinca; i així mateix en el País Valencià, almenys des de la Ribera del Xúquer, en concurrència amb dacsa (que sovint em donaven alhora com a concurrent no menys usual)...; segons Alcover Moll [panís] ... sense interrupció en els parlars occidentals, des de l'Alta Ribagorça fins a Alcoi-Alacant». En els dialectes occidentals, doncs, el nou cereal americà prengué el nom d'una vella gramínia (panís), mentre que en els dialectes orientals es preferí la denominació genèrica, blat, amb adjectivació particular: de moro o d'Índies —molt més precís geogràficament parlant—. En l'alguerès, encara amb l'antic genèric dels cereals, forment.
Dacsa és mot «valencià i eivissenc, que primer havia designat una espècia de panís, i en importar d'Amèrica el Zea Mays va passar a designar aquesta gramínia; probablement de l'àrab». Afegeix Coromines que «la forma normal moderna es generalitza des de mj. segle XV», en comptes d'adacsa medieval. «Aquesta paraula ja va començar a aplicar-se a la gramínia americana almenys des de c. 1600». Encara: «una corroboració del fet que l'arabisme medieval designava un gra de la mena del panís es pot veure també en el fet que en alguns punts extrems de la terra valenciana usen dacsa i panís com a sinònims per designat el Zea Mays». Sempre és complicat de reduir la riquesa dialectal a simples colors sobre un mapa. En aquest mapa dialectal, ho intentem amb diferents de tons del groc.
Blat de moro es documenta des del segle XVII, concretament al 1648 al Diccionari Torra i és usual fins avui «en tots els bisbats de Barcelona, Girona i Vic». Per a sorpresa nostra (de Coromines), s'hi afegeix «i a Urgell i Ribagorça». Ací no parla de bisbats, òbviament, i potser només d'informants esporàdics. Segueix dient «mentre al camp de Tarragona es diu moresc..., a València dacsa i a Mallorca i Menorca blat de les Índies; a aquest correspon també el rossellonès blat d'Índia», reduït sovint a blat-indi.
A moresc, s'hi especifica que és el nom del blat de moro «des del Camp de Tarragona fins a l'Ebre..., si bé no hi ha cap raó per preferir-la al normal, general i irreprotxable blat de moro (a desgrat d'una arbitrària consigna que va tenir èxit periodístic en els anys 20-30, sense altra raó que l'absurda fòbia contra els mots en -o)», aclareix el nostre etimòleg de capçalera.
