1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).
Les runes del que fou imponent castell arbequí. La imatge ens en mostra l'estat ja ruïnós en què es trobava a final del segle XIX. En canvi, cinquanta anys abans, deia en Pascual Madoz al Seu Diccionario que «hay un soberbio castillo feudal, propio del Sr. duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado». Els figurants col·locats estratègicament pel fotògraf dalt de les torres, ens fan evident les grans proporcions de l'edifici. L'antic castell medieval, possessió dels Cardona, anà a parar per casoris de conveniència amb la gran noblesa castellana, al segle XVI, a la casa dels ducs de Medinaceli. La monarquia absoluta s'estava imposant i qui no s'arronsava al rei, doncs no en rebia els beneficis derivats de l'administració civil i militar de l'Estat (espanyol).
1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).
Una colla de xiques arbequines en primer pla. En aquells anys, ja cap no en quedava de les 365 finestres, una per a cada jorn de l'any, de què —deia la veu popular— disposava el castell. Ara us penseu que us prenem el pèl, però la pàgina de turisme municipal ens ho aclareix: «Del castell palau són famoses entre l’imaginari popular les seves finestres. La llegenda parla de 365 finestres d’or, una per a cada dia l’any, però ara sabem que n’eren més de 365 i que s’acompanyaven de reixes pintades d’un color blavós i daurat» (enllaç). Ara us heu quedat de pasta de moniato, oi?
1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).
Portada de l'aleshores nova revista barcelonina (en castellà), amb l'església de Sant Jaume a tota plana. El patronatge de l'apòstol fou molt freqüent en les terres de conquesta de la Catalunya Nova.
1898. Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
«La Hormiga de Oro», núm. 28, de 30 de juliol (HDH).
Arbeca era un poble gran, que rondava els dos mil habitants. Actualment, se'n deu anar als 2.200. Dels pocs que ha resistit, sense perdre-hi, la despoblació del segle XX. Un embat demogràfic que, a la Catalunya profunda, sembla que no hi ha cap govern que hi pugui posar remei.
Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
Una aproximació artística a l'aspecte del castell-palau. Entre altres, ja s'hi allotjaren Alfons III i Joan I en els segles medievals, i Felip II durant dos nits al 1585, de camí cap a Poblet. Henrique Cock, narrador del viatge, certifica que encara s'hi encunyaven dinerets de coure amb l'empremta d'una àguila i la llegenda DE ARBECA, fet aquest d'encunyar moneda que ja no podia fer cap altra casa nobiliària de les corones d'Aragó i Castella en aquell temps.
Lo Castell d'Arbeca (les Garrigues).
Part de la muralla fou reaprofitada com a habitatges i moltes de les pedres del castell es troben als fonaments de tantes cases del poble, aixecades en aquella bufada demogràfica de la segona meitat del XIX, quan l'arbequina, l'auliva, encara donava per viure'n.
Lo safareig d'Arbeca.
La conducció d'aigua fins al safareig, a tocar del portal.
«L’any 1851 els Medinaceli posen en venda el seu castell mitjançant una subhasta privada per la qual en demanen un capital a partir de 20.000 rals. Se l’adjudica a Antoni Gayroles que amb l’adquisició obtingué el castell, les muralles i alguns edificis del poble.
«El castell-palau restà, en part, encara de peus, però foren diversos esdeveniments els que contribuïren a una ràpida i greu desaparició: l’espoli de pedra destinat a restaurar les destrosses fetes a la vila durant diferents conteses bèl·liques o simplement, a contribuir al desenvolupament urbanístic de la vila, sobretot a partir de l’enderrocament de les muralles (finals del segle XVIII).
«La construcció de grans infraestructures necessàries per al creixement econòmic de la nostra vila, com els molins (destaquem la construcció del Molí Nou que requerí una gran quantitat de pedra) i a finals del segle XIX amb la construcció de la carretera Bellpuig – Flix (hi ha qui diu que s’utilitzà part de les pedres del nostre castell per assentar-la al seu pas per les nostres contrades)» (enllaç).
