QUINA LA FEM?

20120130

[97] Vistes balaguerines

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Postals de record, només hi falta la remembrança de la persistent oloreta de la paperera, que acompanyava tothora els visitants.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Plaça del Mercadal.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Plaça del Mercadal, amb els R4 i els dos cavalls per tot arreu.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Plaça del Mercadal.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Pont vell.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
L'històric parador «Comte Jaume d'Urgell».

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Santa Maria.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Sant Crist.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Pont nou.

Anys 1960-1970. Balaguer, la Noguera.
Santa Maria des del Segre.

[677] Balaguer del XIX al XX, més

Quinalafem.blogspot.com

20120128

[96] Retallem els accents (simplifiquem l'ortografia!)

No estic segur que un cert bon us lingüistic s’imposi i contraresti aquesta moda del passotisme per una certa correccio. He posat ja un cert i un certa, perque fins i tot estic disposat a acceptar que el terme «bon us» es ampli i vast. Dels mals usos, no em molesto ni a posar-vos-en cap exemple. Si observeu una miqueta, se’n troben tants que o be us bocabadeu, esgarrifeu i esmaperdeu de com de poc importa la llengua a bona part dels nostres conciutadans, o be directament i diafana us foteu una bona rialla, que es el que jo faig i us recomano. Perque la llengua continua dient molt, fins i tot molt mes que els pentinats, la roba o els cotxes, de com son, pensen i viuen les persones. En homenatge sincer als faedors de les NNOO, als quals l’any vinent commemorarem, avui escric sobre la meua personal, propia i intransferible desesperacio per l’existencia d’aquestes emprenyadores taquetes de l’escriptura anomenades accents.

Sobre l’accentuacio en les diferents llengües romaniques, podem afirmar sense temor a errar-la que l’unic tret comu i compartit es que els accents nomes els posem a sobre de les vocals. La resta d’usos i funcions son totalment diversos. Aquesta diferent funcionalitat de l’accent ja ens posa sobre una bona pista: que no es un element ni essencial ni indispensable en el funcionament de les nostres llengües. Dit d’una altra manera, se’n podria prescindir amb total i absoluta placidesa. Escriure qualsevol de les llengües romaniques sense accents no les faria ni millors ni pitjors, pero si mes facils i assequibles. Be que ho saben els espavilats clients de l’angles.

Una llengua sense accents grafics afavoreix l’escriptura dels clients nadius, els quals ja saben (perque parlen abans que escriuen) com fa la tonicitat de (moltes de) les paraules de la llengua. A mesura que s’escolaritzen (anava a dir que es culturalitzen, pero em sembla que avui en dia ja no es ben be la mateixa cosa, oi benvolguts xics i xiques lectors?), van aprenent i fotografiant fonicament i visual mes i noves paraules, un cop escoltades de l’autoritat del mestre o dels mitjans. Sigui dit aixo darrer teoricament, perque de l’autoritat de mestres i profes, que us en dire? De la dels mitjans, millor es passar-hi de puntutes, del nivell de llengua (propia) dels nostres periodistes... En canvi, l’obligacio d’escriure els accents afavoreix el lector foraster, el qual sap o be quina es la sil·laba tonica d’aquell mot (espanyol, italia en alguns pocs casos), o be com s’ha de pronunciar aquella vocal (frances, romanes), o be totes dues coses alhora parcialment (portugues, catala, occita). Diem parcialment, perque p.ex. hem d’indicar l’obertura de la tonica de tèxtil, pero no pas la de melsa.

La no escriptura dels accents ens sobta mes per la falta de costum visual que no pas per la seua necessitat imperiosa, sense la qual la comunicacio no fora possible... Tal com demostra un conegut exemple que aquests dies circula per internet, la lectura es comunicativa en casos com aquest i tot. Al costat d’aixo, escriure sense accents fora la gloria!

4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S! 4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0. 3NG4NX4-H0 4L 73U MUR SI H0 P075 LL3G1R.

Les regles d’accentuacio en les cinc principals llengües romaniques son força diferents. L’italia nomes accentua paraules agudes, i el frances nomes te paraules agudes pero pot tenir fins a tres accents en una mateixa paraula. Els accents grafics poden indicar pronunciacio, distingir paraules o ser vestigis historics. Hi ha cinc tipus d’accents: l’accent tancat o agut (´), l’accent obert o greu (`), l’accent circumflex (^), la dieresi (¨), la titlla (~), que cada llengua fa anar de manera diferent, en funcio de les respectives i adorades regles d’accentuacio:

•    En portugues nomes la a pot dur un accent obert; en catala, la a, la e i la o; en frances, la a, la e i la u; en italia totes les vocals poden dur accent obert, i en espanyol no hi ha accents oberts.

•    En portugues i en espanyol les cinc vocals poden dur accent tancat; en català només la a no el porta mai; en italia nomes la e i la o en poden dur; i en frances, la e.

•    L’accent circumflex (^) es especialment freqüent en frances, pero tambe el trobem en portugues. En italia esta en desus.

•    L’espanyol, el catala i el frances fan anar la dieresi. L’espanyol, per senyalar la pronunciacio de la u a güe, güi. En catala, la trobem sobre u, i per senyalar els mateixos diftongs anteriors (que es l’unica accentuacio que mantinc en aquest text), o be contrariament per senyalar hiats, cosa que converteix la dieresi catalana en un signe estressant: fa una cosa... i la contraria!

•    La dieresi en frances la podem trobar sobre la e, la i i la u precedida d’una altra vocal. En espanyol i en catala la dieresi no es incompatible amb l’accent.

•    El portugues marca la nasalitzacio de la a i de la o col·locant-hi una (~) al damunt : õ, ã. La titlla es el simbol que utilitza l’alfabet l’espanyol per ortografiar aquella lletra que ja sabeu com llueixen.

Quin desgavell, mare de Deu! Es demostra com hem anat anat de perduts a la Mediterrania des de la desaparicio de l’Imperi Roma! De fet, hem anat pitjor que desgavellats: hem anat de guerra en guerra, fins al segle XX! No sere pas jo qui convencera ningu d’aquesta necessitat de convergir no nomes fiscalment, impositivament, monetariament, economicament, sino tambe i sobretot ortograficament i lingüistica, mes enlla dels topics de la dieta, del sol o de la manera de pendre’ns la vida, dels diferents pobles de llengua romanica. Com sempre i sense excepcio, tenim el que ens mereixem: no ens toca altre remei a tots que anar perdent el daixonses per acabar xampurrejant una llengua extravagant i barbara, anomenada angles.

Hom pot creure que el sistema d’accentuacio del catala es fantastic: obertura del so vocalic i tonicitat, dos en un! Però la marca de l’obertura vocalica es parcial, restringit a unes poques paraules: de que serveix marcar l’obertura o tancament vocalic (independència =e oberta, església =e tancada), si la gran i aclaparadora majoria de vegades, no l’accentuem i be sabem (ho hauriem de saber) com se n’ha de dir (herba =e tancada, reuma =e oberta). Igualment ocorre amb la tonicitat: marcada activament nomes afecta els casos prescrits per les normes accentuatories, les quals deixen sense marcar molts altres mots en els quals hem d’inferir la tonicitat a partir de l’aplicacio de les normes en altres mots: els plans no s’accentuen si s’accentuen els aguts. O sigui que com a plans, tant ens fot! Algu creu que fora dels exercicis dels llibres de text i dels examens es pot confondre fàbrica amb fabrica o fabricà? No. Mai no es confonen, perque la llengua sempre es produeix amb context, el qual clarifica la tipologia del mot i l’us que en fem, perque el context sempre es un element distintiu, que aporta significat, que dona valor al mot segons que el posicionem en la frase en relacio a la resta de signes lingüistics, i en relacio amb la realitat, l’entorn, de l’acte lingüistic.

Fem, per tant, que el registre escrit sigui igualment facil i accessible: gastem energies a ensenyar a construir millors frases i contextos, millors redaccions i discursos, i no ens caldra una ortografia tan ridicula... i finalment inutil. Aquests darrers anys d’aules d’acollida ens ha fet clarividents moltes arbitrarietats grafiques del sistema de la llengua (de totes), i que caldria que aprofitessim per reflexionar i simplificar i fer de la nostra una llengua amiga, la llengua de la plaça i del carrer.

La solucio de L’Avenç (1891) fou adoptar dos accents, agut i greu, per tal de marcar la diferencia d’obertura de les vocals catalanes, especialment ee i oo. Es proposaven l’adopcio d’un sistema d’accentuacio identic del sistema de la llengua italiana: accentuacio nomes dels mots aguts. A la primera redaccio de l’esborrany de proposta de les Normes, feta per la Ponència Ortogràfica de la Seccio Filologica de l’IEC l’any 1911, es modificava la norma 16, sobre el sistema de l’accent grafic, per adoptar el sistema espanyol, encara sense l’excepcio que acaba triomfant dels aguts acabats en –an, –on, –un. S’hi establia que tambe els calia accentuar: compraràn, confón... Mes endavant es proposaria l’accentuacio dels esdruixols per preservar la pronuncia catalana de mots com gloria, com si sense accent es poguesin llegir altrament. Deixo per als mes experts el seguiment del guirigall d’aquelles ponencies d’ara fa cent anys, d’altra banda interessantissimes (veg. Mila Segarra, Lamuela-Murgades).

Soc perfectament conscient de les meues limitacions. La pregunta del milio del nostre sistema d’accentuacio es: per que les agudes que acaben en –an, –on, –un no cal accentuar-les? Alguna rao devia donar el legislador en el seu moment: era valida, continua essent util? Allo irrefutable, pero, es que el sistema d’accentuacio de la llengua va decantar-se, ara fa cent anys, pel mateix sistema que l’espanyol, igualment que ho va fer el portugues, igualment que ho feu l’occita per influencia del catala. Segurament no podiem esperar res mes dels nostres legisladors ortografics, ja que tots sense excepcio llegien i escrivien perfectament en la llengua cervantina. Si aquells prohoms de l’epoca haguessin sigut predominantment rossellonesos, fora el sistema d’accentuacio radicalment diferent?

No soc ingenu i se que no en tenim prous com a societat per iniciar cap reforma ortografica simplificadora (ni cap pacte fiscal per dir alguna altra cosa). Pero jo que m’he guanyat la vida ensenyant i corregint accents, en concloc la inutilitat absoluta que en els temps i les persones que correm pel mon. Consti, finalment, que avui encara no he malparlat dels diacritics. Ja ho vaig fer un altre dia. Tan de bo, aquestes tendencies simplificadores poguessin fer-se de manera conjunta entre totes les llengües romaniques germanes. En millorariem la intercomprensio visual i n’accelerariem l’aprenentatge mutu. Podriem apendre alguna cosa de l’angles, ja que el tenim fins a la sopa, i no deixar-ne passar de llarg una de les virtuts: una llengua sense sistema d’accentuacio grafic, i aixo no es obstacle perque sigui la mes volgudament apresa a tot el mon! I love British accents, i jo també, sobretot els escrits més que no pas els parlats!

Torno a insistir-hi: aprofitem que es temps de retallades i xurraquem els accents dels papers! Amb quatre estones estariem acostumats a escriure i llegir sense accents. De fet, ja ho fan els joves i no tan joves facebuquers i twiters. M’hi jugo un pesol que ningu (excepte els profes de llengua) no els trobaria a faltar d’aqui a Pasqua! Als propers escrits, ja tornare als accents, no fos cas que em despatxessin de la feina. Fare cas al que em deia un col·lega l’altre dia: «no en facis broma, que escriure es una cosa molt seriosa». No ho sap prou!

[7] Prou diacrítics, ara!

[6] Simplifiquem l'ortografia

Quinalafem.blogspot.com

20120124

[95] Aran 1691

A la Bibliothèque Nationale francesa i dins l'anomenada Collection Gaignières, s'hi guarda aquest petit tresor: un mapa de la Vall d'Aran, absolutament net i polit, de perfecta execució i notòria exactitud, cosa que dóna fe de l'alta fiabilitat dels mapes gavatxos de fs. del XVII. A François Roger de Gaignières (1642-1715) se'l defineix com a antiquari i «collectioneur» de les més variades categories d'objectes, entre les quals mapes i gravats, vitralls i miniatures, tapisseries i segells. Segurament un espoliador del seu temps, de l'època del Rei Sol, Lluís XIV, que Déu tingui en l'infern com a primer repressor oficial de la llengua el 1700 a la Catalunya del Nord. Un mapa esplèndid com un sol, que ens il·lumina la Vall d'Aran de fa més de tres-cents anys!

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Entre Espanya, Comenge i Coserans, i orientada de sud a nord, a la inversa de com habitualment la veiem en els mapes, amb Arties i Vielha a dalt i Les a la part inferior.

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Detall del naixement de la Noguera Pallaresa i de la Garona, a sota del pic de Pallars («Paillas»), a tocar del port de la Bonaigua, prop del santuari de Ntra. Sra. de Montgarri. Cap a la dreta, el pic de Vielha, sota del qual es faria el túnel segles a vindre. A la dreta del tot, el pic de Benasc, avui de la Maladeta o de l'Aneto.

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Detall de Vielha amb notació de pas de pont, de fusta amb tota seguretat, i el santuari de Nostra Sra. de Mig Aran.

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Detall del Mig Aran, amb el pas de pont d'Arròs i la fortificació de Castell-lleó, vertadera ama i senyora de la vall en la confluència del Jòeu i la Garona, residència dels governadors reials de tostemps, des del segle XIII i fins a la seua destrucció al 1719.

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Detall de la part més septentrional de la Vall, amb senyal del tercer pont a Les. La bellesa dels mapes de fa tres-cents anys, en la seua neta simplicitat: localització de viles i santuaris, els cursos fluvials repassats de blau, l'orografia muntanyosa ombrejada, la frontera puntejada de groc, les referències externes més properes. Sorprenentment, no hi ha marca del pas secular del Portilló, entre Bossòst i Banyeres.

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
La part «francesa» a partir del torrent del Terme i els dos ponts, a Fos i Sant Beat. El detall d'informació gràfica arriba a diferenciar els pobles amb parròquia (dibuixada, com Canejan o Bausen) dels que no en tenien (amb marca de simple localització, com ara Bossòst i Les).

1691. La Vall d'Aran en el mapa de la Col·lecció Gaignières.
Detall del revers, amb la data del mapa: «cette carte, faiete sur les lieux», per donar a conèixer unes muntanyes «d'une prodigieuse hautteur et grosseur».

[80] Vall d'Aran, 1872

Quinalafem.blogspot.com

20120122

[94] Bellpuig 1890

Curiosa sèrie fotogràfica dels monuments de Bellpuig, sovint animades de manera juganera. Possiblement, de les fotos més antigues de la vila, amb més de cent anys. Castell, església i convent, els tres monuments de cadascun dels seus tres turons.

Fotos: Paluzie i Lucena, Lluís, 1871-1952

Font: Biblioteca de Catalunya.

1890. Bellpuig.
Runes de l'ermita del castell.

1890. Bellpuig.
Runes de l'ermita del castell, amb el detall del soldadet de cartró per animar la foto.

1890. Bellpuig.
Runes de l'ermita del castell. Veieu l'home amagat?

1890. Bellpuig.
L'espectacular i magnífica escalinata de l'Església de Sant Nicolau.

1890. Bellpuig.
Mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona-Anglesola, a l'interior de l'església, on fou traslladat des del convent a causa de la desamortització d'aquell segle.

1890. Bellpuig.
Convent de Sant Bartomeu, gairebé a punt d'enrunar-se.

1890. Bellpuig.
Convent de Sant Bartomeu.

1890. Bellpuig.
L'entrada al convent, en foto animada, al costat del camí de Belianes.

1890. Bellpuig.
Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu, en foto animada per dos homes a la primera galeria.

1890. Bellpuig.
Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu, amb els dos figurants i el terra ple d'herbassar.

1890. Bellpuig.
Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu, amb un figurant a peu de font i la perspectiva de les dos galeries.

1890. Bellpuig.
Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu, amb els figurants entre l'esplèndida columnata.

1890. Bellpuig.
Claustre renaixentista del Convent de Sant Bartomeu. Detall de les retortes columnes salomòniques.

[196] Bellpuig monumental

Quinalafem.blogspot.com

20120121

[93] La boira plana

Biografia de Jaume Agelet i Garriga

Quinalafem.blogspot.com

20120117

[92] La finestra lleidatana de Laborde, 1800

Tots els gravats, i de manera bogeta els de Laborde, a mi em tenen el cor robat: les antigues estampes són un gran i esplèndid finestral obert de bat a bat al passat. Els que recopilà Alexandre de Laborde en són prova definitiva. Ell mateix va contractar i dirigir un equip d'artistes als quals envià al llarg i ample de la desconeguda i misteriosa península ibèrica per als gavatxos. Després, ajudat per un equip d'autors va publicar l'Itinéraire descriptif de l'Espagne (Itinerari descriptiu d'Espanya, 1809, 5 volums i 1 atles) i Voyage pittoresque et historique en Espagne (Viatge pintoresc i històric a Espanya, 1806-1818, 4 volums). Va invertir una gran part de la seva fortuna a la segona d'aquestes publicacions, preparada amb molta de cura, d'erudició i de puntillisme, amb més de 900 gravats i un compendi d'història política i civil. La guerra de 1808 va parar la venda d'aquest llibre i féu comprometre-li la fortuna pròpia. Quan contemplem aquella netedat del traç, no podem deixar de copsar-ne la pulcritud i harmonia. El nostre passat reapareix de sobte plàcidament ple de vida i de natura, tot amagant les malures del seu temps sota l'arcàdia perduda d'uns paisatges que, més que transformats, ara trepitgem destrossats.

Quan trobem un Laborde, doncs, aprofitem per traure el cap a l'ahir. Avui ho fem través dels gravats recollits a Ensemble de 255 dessins originaux à la mine de plomb, à la plume avec lavis ayant servi à illustrer le Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, par A. de Laborde. La plupart des dessins ont servi à illustrer le Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, par Alexandre de Laborde (Paris: impr. Didot l'ainé, 1806-1820), certains dessins sont restés inédits (INHA).

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.

Vista de la ciutat, presidida per la Seu Vella, des del camí de Barcelona, la futura Avinguda Tarradelles, avui convertida en passeig de vianants a tocar dels Camps Elisis. Fixem-nos com els arbres en primer terme, l'animació humana que sempre apareix en aquests gravats i el detallisme dels mollons al costat del camí, emmarquen la perspectiva i transmeten una potent aurèola de vida i de serenor.

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.

Detall del cap del pont, amb la construcció del cos de guàrdia que en presidí l'entrada des del segle XVII i el magnífic pont de pedra medieval que aguantaria fins a la riuada de 1907. Al fons, la silueta del Gardeny fortificat.

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.

Detall de la Seu Vella, on destaca l'esveltesa del campanar presidint la ciutat i la plana, acompanyat pel ferreny campanar de l'església vella de Sant Joan, enderrocada en nom del progrés el 1868. Les cases del carrer Major, amb els grans finestrals encarats al potent sol lleidatà, només aturat per les corresponents persianes de corda.

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.
Detall amb l'agulla de l'antiga església de Santa Magdalena. La muralla de les cases del carrer Major, amb la baixada de la Trinitat i els blanquers de les adoberies de la ciutat. Les dones a fer safareig a peu de riu.

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.
Detall del riu Segre, amb els raiers menant una tramada de troncs, prova que el riu sempre fou via de comunicació i comerç del Pirineu amb la plana de Lleida i les terres de l'Ebre riu avall. El detall dels mollons o fites del camí és espectacular.

1806. Lleida. Gravat d'Alexandre de Laborde.
Detall de la Seu Vella.

[289] La Lleida borbònica de Laborde

Quinalafem.blogspot.com

20120114

[91] Toros a Lleida

«Con permiso de la autoridad y si el tiempo lo permite»... aprofitem ara que hem encetat l'any 2012 sense toros, perquè abans que acabi ja els tornarem a tindre autoritzats. És lo que té aquest país, xiquets: moltes administracions i poc poder! A banda això, i com que tots tenim un passat, també Lleida havia tingut plaça de toros al llarg del segle XX. Places, millor dit: la primera, a Cappont, entre el camí d'Albatàrrec i el riu, just allà on havia jugat el Lleida FC, creat l'any 1923. Suposo que aquesta construcció devia perdurar fins a la guerra. Després, la plaça s'instal·là també als afores, però a l'altre costat de la ciutat, a l'Avenida General Mola (els més joves no cal que us molesteu a informar-vos de qui era). De tota manera, els toros a Lleida no van acabar mai de molar, amb perdó de la gracieta, i la plaça s'extingí i mai modernament no podem dir que hi hagi hagut tradició popular de bous.

1929. Foto aèria de Cappont, a Lleida.
S'aprecia perfectament el cercle taurí, al costat d'un incipient xoperal i a tocar del camí vell d'Albatàrrec i la sèquia de Torres, avui del tot colgada (foto del fons Gaspar, MDC), no gaire més avall de la passarel·la de Blondel, a l'enrecte del carrer Cavallers.

1915. Toros a Lleida.
«A las cuatro y media de la tarde, con permiso de la autoridad y si el tiempo lo permite». Les llotges, a 15 peles de fa un segle, mentre que el «tendido de sol» a tres rals (0,75 pta).

1928. Lleida, Iris-Park.
El primer complex lúdic de Lleida: la plaça s'aprofita per a terrassa d'estiu, que incloïa «proyección de super-producciones cinematográficas». Aquest Iris-Park s'inauguraria per la festa major de maig, amb voluntat de romandre-hi «si como es de esperar el público corresponde al costoso sacrificio que para la misma significa». Devia tractar-se de la mateixa empresa que en aquelles dècades regentava un parc d'atraccions al carrer València de BCN (anunci del llibret de la Festa Major, del fons Sol-Torres).

Anys 1950. Lleida.
La nova i darrera plaça de toros, a la cantonada dels actuals Prat de la Riba amb Ricard Vinyes.
La foto és presa des de l'edifici de la Farmàcia Anadon. Darrere, hi observem la nova zona d'expansió de la ciutat, cap a Pau Claris i Humbert Torres i fins a Ronda. Al fons a l'esquerra, l'edifici de l'aleshores nou hospital, potser encara en construcció, franquistament dit del «General Moscardó», posteriorment Arnau de Vilanova.

Anys 1950. Lleida.
La plaça des d'una altra perspectiva aèria, amb l'edifici de la cantonada Balmes-Prat de la Riba des d'on fou feta la fotografia anterior.
L'esplanada del davant esdevindrà la plaça Ricard Vinyes. A l'inici del carrer «General Mola», hi veiem la silueta de la creu franquista als seus caiguts «por Dios y por España». La vergonya de la postguerra.

Anys 1950. «Plaza de Toros de Lérida».
Cartell de la «corrida» a Lleida per la festa major del maig.

Anys 1950. Lleida. Cartell de la «corrida».
Per la festa major del maig, amb «seis hermosos toros de insuperable casta y bravura». Llenguatge espanyol franquista: no sentiu en Matías Prats (pare) amb aquella seua (repel·lent) veu de NO-DO? Entrades a la venda al Bar Colón.

Anys 1950. Lleida. Cartell de la «corrida»
Per la festa major del maig, o «Grandioso acontecimiento taurino».

[289] La Lleida borbònica de Laborde

Quinalafem.blogspot.com

20120107

[90] Mistos amb vistes

Els fumadors d'abans no tan sols podien gaudir del plaer del fum en qualsevol moment i lloc públic o privat, sinó que també ho podien fer amb les acolorides vistes que els oferien aquelles petites capsetes, que s'obrien estirant la tapa cap amunt, i es tancaven enganxant-la de nou a sota la tira de rascar. Encabat, en lloc de vistes va arribar la moda de posar a les tapes la propaganda del cafè, bar o pub. Per la banda de dins, sempre s'hi podia apuntar alguna coseta, a l'estil Humphrey Bogart. L'arribada dels encenedors va convertir de cop les capses de mistos en una relíquia del passat. I aquells mistos amb vistes han esdevingut diminuts i bonics testimonis fotogràfics de l'ahir.

Anys 1960-70. Lleida, Avinguda Blondel.
Tot i que tothom sap que tenim vistes més bucòliques, certament aquell primer «gratacel» de l'estació d'autobusos darrere l'imponent i sempre elegant Montepio marcava una fita de modernor a la ciutat. El trànsit de sis-cents i dos cavalls i algun camionet de «recader» no col·lapsava pas el carrer, que encara no tenia ni semàfors, sinó un urbà amb casc blanc damunt una peanya just al bell mig de l'entrada del pont vell, fent la competència a l'estàtua del «Duo Dinámico» ilergeta. Us en recordeu?