[2468] Anglesolines del segle XX

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

Vista del campanar, amb els carrers encara per asfaltar.

1908. Anglesola, l'Urgell.

«Anuario Riera» (BDH).

El resum de les dades de la vila, amb el nom dels representants del «estamento oficial» i dels diferents oficis que hi havia. Ja hi havia llum al 1908, i un parell de molins, d'oli i de farina. un parell de forns per coure el pa, i un parell de cafès, que no hi podien pas faltar. Bàsicament, llavors, als pobles, hi havia de tot. De tot el que calia per viure, bàsicament tot quilòmetre zero! Servei de carruatges (de cavalls, s'entén) a Balaguer, a Castellserà i a Tàrrega, tots cada dia, a la capital targarina dos vegades. Se n'indica el preu i tot. 

Anglesola, l'Urgell.

«Onomasticon Cataloniae», Joan Coromines.

L'explicació tècnica del nostre savi etimòleg de l'origen del topònim, 

del llatí ECLESIOLA>l'esglesieta.

1897. Anglesola, l'Urgell.

«Anuario Riera» (BDH).

1897. Anglesola, l'Urgell.

«Anuario Riera» (BDH).

El mestre Antoni Pàmies fou l'informador de les dades del poble a l'editor de l'anuari. Em crida l'atenció els tres magatzems de sal. Encara hi havia un boter, o sia, que feia botes de vi, i tres mecànics... de carros, és clar.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

Vista de la plaça de l'Església i de la façana. 

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

La plaça de l'Església.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

En tartana vora el canal d'Urgell. La banqueta plantada amb doble fila de plataners, que feien bona ombra als canalistes que l'havien de resseguir cada dia per controlar-ne l'estat, evitar les fuites... i les pales obertes quan no tocava.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

La creu gòtica de Santa Anna.

1891. Anglesola, l'Urgell.

«Lo Catalanista», núm. 198, de 3 de maig (ARCA).

Previsió d'arribada del telègraf a la població, car la línia anava seguint la fèrria.

1892. Anglesola, l'Urgell.

«La Campana de Gràcia», núm. 1197, de 30 d'abril (ARCA).

Assassinat en Dijous Sant i plena missa un dels mossens que oficiaven, mort a cop de tret i de matxetades. Lo rector va salvar-se'n perquè s'acotxà, però el tret matà una dona que era al darrere. Sembla que el mòbil fou una qüestió familiar: el capellà havia sigut nomenat marmessor de l'herència i s'havia fet inscriure les finques a nom seu, cosa que el fill, arribat al poble, es va cobrar. 

Dos refranys certificaven el cas: per a l'un, la cobdícia forada el sac; per a l'altre: qui perd lo seu, perd lo seny.

1904. Anglesola, l'Urgell.

«La Comarca de Vendrell», núm. 9, de 26 de novembre (ARCA).

 Avís contra l'«Abono Indiano», molt nociu per al bestiar. L'adob no era per als anglesolins, sinó per als Girona del Castell del Remei.

1909. Anglesola, l'Urgell.

«La Academia Calasancia», de 20 de novembre (ARCA).

Sembla que hi hagué un metge amb grans habilitats per guarir durícies i callositats.

1910. Anglesola, l'Urgell.

«La Campana de Gràcia», núm. 2168, de 26 de novembre (ARCA).

El setmanari satíric, republicà i anticlerical (totes tres coses m'encanten, oi?) airejava una discrepància entre el mossèn del poble, que volia canviar l'horari de l'escola per un novenari, i el mestre, que molt astutament va posar la decisió en mans dels alumnes. La decisió fou contrària als interessos clericals, amb llibertat de tria: «que qui volgués anar a sentir el sermó, que hi anés». Tota una lliçó, sí senyor!

 

1912. Anglesola, l'Urgell.

«La Cataluña, revista semanal», núm. 225, de 27 de gener (ARCA).

La creació d'una oficina d'una oficina de crèdit agrícola de la Caixa de Pensions certifica la bonança econòmica de l'Anglesola de començament de segle XX.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

L'antiga casa Peguera o del Marquès de Sentmenat.

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

Contrallum des de sota dels porxos, amb la dona que ve amb la lletera de comprar la llet a la vaqueria. 

Anys 1950 ca. Anglesola, l'Urgell.

Col·lecció Cuyàs (MdC).

Els magnífics porxos del Carrer Major.

[2467] Nòtules anglesolines, 1913

[2467] Nòtules anglesolines, 1913

 

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Escut del municipi des de la fi de l'Antic Règim, que conservà les armes dels antics senyors feudals, amb les faixes de sable (negre) sobre camper daurat.

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Tot i la baixada demogràfica, la població ha resistit prou bé l'embat de la crisi demogràfica rural de la segona mitat del segle XX, Actualment, té prop de 1.400 habitants, uns cinc-cents menys que fa cent anys. Al fogatge del segle XIV, amb 111 focs i una mitjana de cinc o sis persones per casa, ja disposava de cap a 600 ànimes. 

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Plànol de la vila urgellenca a començament de segle XX. S'hi endevina ben bé la fesomia medieval del poble, arremolinat en vila closa al voltant de l'església. Sense dubte, que l'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell ajudà al ràpid augment demogràfic, de gairebé tres-centres persones en aquelles dos primeres dècades del segle passat. S'hi fa també referència al Reguer, o riu de Cervera o d'Ondara, el qual «acostuma a assecar-se quan més se necessita». Ja hi havia arribat l'enllumenat elèctric i l'aigua corrent a les cases, i escola per a xiquets i xiquetes, sempre per separat, des del segle XIX, a més de l'escola de les monges. 

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Detall del plànol. En destaquem la plaça i carrer de l'Església (16, 15), que donaven a la baixada del Macari (17) a l'un costat, i a la plaça Major (23) per l'altre. També hi destaca la gran plaça de la Baliavela (19, potser batllia vella, antigament?), a on donava el carrer de la Bentalada (18). A l'acabament del poble, el Firal de Baix (9) i el de Dalt (10).

Més cap a l'est, l'enorme plaça de Santa Agna (Santa Anna, 5) i el seu carrer (6).

Anys 1910-20. Anglesola (l'Urgell).

Vistes anglesolines de fa més de cent anys.

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Detall del plànol. A la banda nord de la població, la carretera de Balaguer, amb el cementiri als afores de la vila. I els ravals, el de l'Agual (3) i el del Convent (7).

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La creu gòtica de Santa Anna, del segle XVI, tombada al 36 en temps anticlericals, i refeta al 51, diria que per la Santa Misión.

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'autor en destaca les velles cases de pedra picada del carrer Major, i fins i tot un teatret al vell convent en procés de rehabilitació ja en aquells temps, un dels primers a la península de l'orde trinitari. A l'església de les Carmelites, s'hi havia traslladat l'antic retaule gòtic de Santa Anna. 

1913. Anglesola (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'església parroquial d'estil gòtic, però molt modificada amb els segles. En canvi, de l'antic i anomenat castell dels Anglesola, res no n'havia pervingut. Probablement, moltes de les pedres anaren a parar als fonaments de les cases en finir l'Antic Règim, ja molt malmès després de la Guerra dels Segadors.

La vila disposava de tres creus de terme: la de la plaça de Santa Anna, la de la Bastida, als afores a ponent de la vila, i la de la falda o faldar, dita avui de les Forques o Falder. 

2004. Anglesola, l'Urgell.

Creu de les Forques o del Faldar (enllaç).

1917. Anglesola, l'Urgell.

«La Il·lustració Catalana», de 22 de juliol (HDH).

La plaça de l'església anglesolina de gom a gom en la diada de la repartició dels mils de pans, que un cop beneïts i distribuïts, protegeixen els camps de pedregades i salvaguarden les embarassades. Tradicions seculars del poble, sempre atemorit, desempoderat, abusat i subjugat pels poderosos, ja fos el poder civil, ja fos el poder religiós. 

Al web municipal s'explica que aquesta festa és una

«Tradició que es celebra cada any al mes de maig en honor a la Santa Creu, que es remunta al s.XII, amb l'assistència dels clergues, l'Ajuntament i els prohoms. Es reparteixen panets beneïts a totes les persones que assisteixen a la festa. El sentit actual d'anar a buscar els panets és perquè hi ha la creença que el pa beneït preserva de la tempesta i dels llamps. La gent els penja als arbres i a les cases per protegir-se de les pedregades... Hi ha documents que acrediten la celebració d'aquesta festa el segle XVI, amb solemnes funcions religioses i amb la típica i tradicional almoina dels pans, anomenada 'caritat'. L'única festa major de la qual tenim una especial notícia documentada és la de l'any 1727, que revestí una solemnitat especial perquè foren inaugurats la capella actual i el magnífic retaule i altar de la Santa Creu, profanats l'any 1936 i restaurats i inaugurats el 14 de setembre de 1961, festa major petita».

[2463] Bicicletes a Anglesola, 1899

[2466] Lo Pi de Sant Joan de Vandellòs

 

1959. La festa del Pi de Sant Joan, Vandellòs (el Baix Camp).

Foto de l'Agustí Margalef.

Tot sovint mentre hom va navegant per aquest vast mar internàutic, s'hi topa amb algun bell, interessant i captivador escrit. Pura serindipity o serendipitat, com adapta el DIEC. Llavors, miro d'assaborir-lo i, si s'escau, reproduir-lo per a major gaudi de nous lectors. Perquè servidor, en aquest seu blog, no hi poso pas gran cosa del que sé, sinó del que aprenc. Sobretot, miro de compartir tot allò que rasca la nostra etnografia: trobo excelses aquelles imatges que fan olor de vida, que expliquen una història gairebé per si soles, que traspuen una ànima, personal o col·lectiva (perquè si som un GOI, senyor Gonzalo Boye i senyors del TJEU, és perquè primer som una llengua i una cultura... mil·lenàries).

A banda del tema central de la imatge, que il·lustra l'escrit de l'autor, la foto mostra els tossals tots cultivats i plens d'aulivers, repartits en feixes i espones (marges de pedra seca). Així era el paisatge de bona part de Catalunya abans que l'abandó de terres de conreu permetés als boscos d'apoderar-se d'aquests tossals i pujols.

LO PI DE SANT JOAN
Relat per a la memòria històrica de Vandellòs. 

          Santiago Savall (enllaç). 

«Cada any el dia de la revetlla de Sant Joan, com un ritual, s'havia de proporcionar al poble un pi per plantar-lo a la plaça de Dalt (de l'Ajuntament), per més tard i una vegada guarnit amb fustes, cartrons, mobles vells, etc., celebrar la revetlla [això és, encendre-ho tot a la foguera].

«Des de l’escola dels més grans ja s’havia establert que a la sortida de classe, una expedició de nois/es voluntaris, grans i petits, anirien en busca d‘un pi dels que hi podia haver pels voltants del poble i l'arrossegarien entre tots fins a la plaça. En aquells temps, els pins eren apreciats i tenien el seu valor econòmic; per això, sistemàticament, alguns propietaris anaven a fer guàrdia per evitar que aquells nois 'armats' de destraletes, s’enamoressin d’algun pi del seus, que de fet sempre solia ser pels voltants de la carretera, camí de Mas de Valentí, etc. És a dir, al més a prop possible del poble a fi de facilitar-ne el transport, ja que el sistema era arrossegar-lo per terra. A tal efecte, s'hi lligaven unes cordes, sogues, i així poder estirar-lo; una vegada a terra no era gens fàcil, ni els camins ni la carretera estaven asfaltats, i, per tant, el pi amb tot el seu ramatge establia molta resistència per avançar.

«Fa uns dies, parlant d’aquestes coses d’abans amb l’Antònio Castellnou, va comentar que un any van tindre problemes per arrossegar el pi, i ell mateix va anar a buscar la seua somera a casa a fi que els “fotés un cop de ma” (un cop de pota, en aquest cas) a la compromesa situació ,i així entre tots portar a cap amb èxit aquella gesta, com així va ser. Per a constatar-ho, disposava d’una fotografia que avala la situació descrita. Una verdadera joia per a la historia del pi de Sant Joan a Vandellòs. S'hi pot veure que hi ha moltes edats involucrades, alguns dels més grans, de 13/14 anys s'hi poden identificar bastant bé, i enmig de tots muntat a la seua somera, l’Antonio. Els demés, a veure si entre tots els hi podem posar nom. Aquesta foto la va fer l’Agustí Margalef, del xalet, quan l’expedició passava pel davant de casa seva l’any 1959. Una vegada arribats a la plaça, i fet el clot adient, amb ajuda de gent gran, amb cordes i força, es plantava, i com ja hem dit, es guarnia, amb fustes, cartrons, mobles vells, etc. i havent sopat, en feien l’encesa, i amb la plaça plena de gent i d’il·lusió celebràvem la revetlla de Sant Joan.

«Anar a tallar el pi per aquesta data, era un ritual que s’anava passant entre generacions, i constituïa una petita gran gesta en aquelles edats. Fins que els temps i les noves propostes el van substituir».

Anys 60-70 ca. Vandellòs (el Baix Camp).

[2311] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Miami Platja a Torrevella (v)

[2465] Les obres de la Rambla d'Aragó lleidatana, 1969

1969. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Revista mensual «Ciudad», juliol (FPIEI).

Portada de la revista lleidatana amb la fotografia de la nova Rambla recentment convertida en via de ràpida circulació, amb tres carrils per sentit. Aquesta és la Rambla de la meua infantesa, que amb pocs retocs havia perviscut fins ara, fins a la postpandèmia. Els Next Generation ens l'ha canviada aquest any. Com aquelles obres del 69 canviaren el passeig de Boters que, un cop saltada la muralla, s'hi anà a poc a poc edificant a l'un costat i a l'altre entre l'últim quart del segle XIX (el gran seminari conciliar, la maternitat, etc.) i els inicis modernistes del XX. 

És curiós com llavors també ja es queixaven d'unes obres «lentas e inexplicables». És la natura humana: sempre malparlant del present, incapaç de veure-hi més enllà de la punta del propi nas. Després, quan seran acabades, tothom renegarà de les crítiques passades i resultarà que no s'haurà queixat ningú. Som així, qui ens canviarà?

Una altra idea que es desprèn del breu text que acompanya la foto, en el castellà obligat de l'època i que no era la llengua de la gent, és la creença en les virtuts d'un progrés imparable i desbocat, fins al punt de «esperar en un futuro próximo la desparición de lugares y rincones de una vieja ciudad provinciana que sufrimos durante largos años». Quina barbaritat de pensament, vist des d'avui en dia!

Vull creure que una part d'aquesta visió de destrucció del passat tenia a veure amb la ideologia franquista (espanyola) que s'havia apoderat de bona part de la classe dirigent local i de la intel·lectualitat (no sé pas si se'n pot dir així) de la Lérida oficial, i que perseguia una mena ciutat nova, de societat nova, sense les arrels pouades en els segles de catalanitat que l'han conformada, arrels que no hem oblidat i amb què seguirem afaiçonant-la i dibuixant-la ara i demà. 

1969. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Revista mensual «Ciudad», juliol (FPIEI).

La rambla tot just remodelada, amb els arbrets de l'àmplia vorera dreta acabats de plantar, i que són els que encara avui ens fan ombra durant el llarg trànsit pedestre rambla amunt o avall. Sorprèn la curiosa imatge dels vianants creuant el carrer, a l'estil dels Beatles a Abbey Road, tot i que el disc no sortiria fins al setembre... ahahaha...  

1969. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Revista mensual «Ciudad», juliol (FPIEI).

L'alegria del redactor (reflex del pensament del moment) d'aquells anys de desarrollismo, i que a força d'encadenar pelotassos urbanístics per tots els eixamples de la ciutat va anar conformant una nova classe de nou-rics locals, la nova jet sete lleidatana, amb afinitats amb el règim, desconnexió amb l'entorn pagès i xalet a Cambrils. 

1969. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Revista mensual «Ciudad», juliol (FPIEI).

La caseta o quiosc de les begudes a l'antic passeig de Boters, que va desaparèixer aquell any 69 per obra i gràcia dels temps moderns que volia viure la ciutat desesperadament. Que volien viure aquests nou-rics de la ciutat, els quals, com a nouvinguts a un nou estatus social, havien d'esborrar i renegar del propi passat, que ja és ben trist, oi?

Anys 50. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Abans de la reforma, les firetes de la Festa Major campaven per Boters. 

1954. La Rambla d'Aragó lleidatana.

Revista «Ciudad» (FPIEI).

La idea d'agençar el passeig venia d'aquells anys 50, quan va decidir-se de tombar la vella presó lleidatana.

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

[2464] Les eleccions de 1872 a Nalec, Anglesola i altres pobles veïns

 

Anys 2020. Nalec, l'Urgell.

Paisatge segarreta nalequenc: cap rastre d'activitat humana, més enllà dels camps conreats, i de la creu de ferro que substitueix l'original de pedra, ben segur destruïda al 36 (del segle XX). Una imatge que podria ben bé ser de segles enrere. Quina sort, haver-lo conservat, i quin preu tan alt pagat, de despoblació i envelliment. 

1872. Eleccions a Nalec i altres pobles veïns.

«La Discusión», Madrid, d'1 d'octubre (HDH).

Aquell any, hi hagué dos convocatòries electorals, a l'abril i a l'agost, per escollir el Congreso de los Diputados espanyol, durant el regnat d'Amadeu I. Les terceres i darreres d'aquell regnat, que res no arreglaren i mantenien l'Estat ingovernable. 

L'article recull la denúncia efectuada per tres electors, que només podien ser homes caps de família, per tal que es reconeguessin les tupinades efectuades en diversos pobles del districte electoral del partit judicial de Cervera. Hi va guanyar el candidat Gregorio Moncasi, de tendència liberal, i originari d'Albelda. S'hi descriuen les irregularitats en la formació de les meses electorals (no he acabat d'entendre mai per què no n'hem dit taules), i en la remissió de les pliques, obertes i pas tancades, dels resultats, en els pobles d'Anglesola, Ciutadilla, Guimerà, Nalec, Talavera, Freixenet i Sant Pere dels Arquells.

A Nalec, el dia 24, jornada electoral, no s'hi constituí la mesa perquè els electors no s'hi presentaren. Però l'endemà, hi votaren 82 guardiacivils d'una companyia allà destacada. Ahahahaha... que em tronxo!

1872. Eleccions a Nalec i altres pobles veïns.

«La Discusión», Madrid, d'1 d'octubre (HDH).

Sembla que tota la companyia militar va desfilar fins al col·legi electoral. Se'n van anar aquell mateix matí, de Nalec, «después de haber cometido, según es público, excesos lamentables». Sense comentaris, oi? 

El cas explicita, però, com l'intent de manipulació dels resultats electorals és un fet connatural a tota elecció... Així és la natura humana. Cert és, que amb el pas del temps, aquest manifasseig s'ha tornat més sibil·lí, dissimulat i encobert, i a les eleccions dels nostres dies la influència sobre els resultats se sol buscar per mitjà de la propaganda, de vegades descarada, amb què ens bombardegen des del poder mateix o des de grups econòmics dominants. Tot i que, cada vegada més, el neofeixisme ultradretà que ressorgeix arreu dels països occidentals, no té inconvenient ni vergonya a intervindre a cara destapada en la cuina dels resultats electorals. I quan no se'n surten, com els trumpistes americans, són capaços de tot. Això, a l'Estat (espanyol) també acabarà passant, igual que ja ocorre amb el seu braç judicial, que campa a plaer a les colònies catalanes, posant i traient presidents i diputats. 

El remei no passa per traure eleccions ni partits, que sol ser la primera reacció en calent, sinó per més democràcia, més participació ciutadana en els afers públics, més control sobre els representants polítics: com més serem, i més forts, més els càrrecs electes es captindran com cal, i més por farem a la feixistada. 

A votar, doncs, que n'hi ha per triar i remenar. 

2017. Tàrrega, l'Urgell.

Mural de l'1-O.

[2436] Una col·lecció de Valeri Serra de rondalles populars 

[2463] Bicicletes a Anglesola, 1899

 

1899. Bicicletes a Anglesola, l'Urgell.

«Los Deportes», núm. 37, de 12 de novembre (ARCA).

Potser no foren les primeres, però poc se'n degué faltar. No n'havien vist gaires, a Anglesola, de biciclistes encara! O potser sí, que tindre estació de tren (a propet de la vila) en aquells d'anys era un luxe. Un grup d'excursionistes barcelonins es decidiren aquell cap de setmana a fer una ruteta. Per què triaren Anglesola com a destinació, és un misteri. Potser perquè retornaren en tren? La petita gesta, però, meresqué un record fotogràfic, fet tampoc gens comú en aquella data (i encara menys a la petita població urgellenca), i la publicació al principal diari esportiu (en castellà) de la capital catalana. 

1899. Bicicletes a Anglesola, l'Urgell.

«Los Deportes», núm. 37, de 12 de novembre (ARCA).

La publicació del diari era mensual, i recollia tots els fets més destacats de l'un a l'altre mes. Sembla clar que els 130 quilòmetres només són d'anada, que ja és una bona etapa. Amb parades incloses, més de dotze hores. 

1899. Bicicletes a Anglesola, l'Urgell.

«Los Deportes», núm. 37, de 12 de novembre (ARCA).

Sembla que es tractava d'un grup d'amics (les noies encara no en feien, d'esport, no pas perquè algunes no ho volguessin, sinó per normes socials, feliçment superades o en vies de), que s'ajuntaren aquell diumenge per anar a pedalar. Que no portessin algun estri de reparació no és gens clar, tot i que no surti a la imatge. El diari recomana i anima els lectors a fer aquestes activitats de turisme i esport, sobretot per mitjà de les entitats esportives i de lleure que en aquells temps s'anaven formant.

1899. Bicicletes a Anglesola, l'Urgell.

«Los Deportes», núm. 37, de 12 de novembre (ARCA).

Detall de les bicis de final del segle XIX. La de la dreta, amb una botzina incorporada. Sembla que totes portaven ja dinamo. 

[2334] Lo Veloç Club lleidatà, primer club esportiu lleidatà (ii)