QUINA LA FEM?: [2436] Una col·lecció de Valeri Serra de rondalles populars

1930. Valeri Serra, «Peret Valentet».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 1.

Il·lustració de portada: Lola Anglada.

Edició amb tapa dura de les rondalles recollides per ell mateix, bellputgxenc d'adopció, i els seus col·laboradors en diversos racons de Catalunya. Cada volum tenia cap a la vuitantena de pàgines, i incloïa la rondalla principal, que donava nom al títol, i tres o quatre més. Durant tres anys, se'n publicaren divuit títols, il·lustrats per dibuixants destacats de l'època, com Lola Anglada, Jack Benson, Mercè Llimona, Ricard Opisso, Josep Longòria, Montserrat Casanovas. El traç net de les il·lustracions, la proporció de les figures, el realisme pagesívol immaculat, ajudaven a conformar l'imaginari identitari, conservador i catolicoide, d'aquella generació, d'aquella nació.

2014. Caterina Valriu, «La rondalla» (enllaç).

Estudi de l'estructura del relat oral i de la tipologia de les rondalles catalanes, interessantíssim i ben amè. Inclou també un resum de les principals recopilacions i edicions que se'n feren des de la Renaixença, o gràcies a.

Les edicions noucentistes, ja amb grafia normalitzada i sovint il·lustrades, configuraren un univers infantil que marcà tota una generació. El món de puresa pagesívola que retrataven, ja en vies d'extinció, era sublimat per primer cop en el món urbà i industrial i reconegut com a font i arrel de la identitat col·lectiva. Aquesta baula de la cadena que ens defineix com a societat ja s'ha trencat, potser definitivament, i aquelles contalles i rondalles han passat al bagul de la història. De la Catalunya ciutat noucentista que sabia d'a on venia i a on anava, a la Barcelona tancada en l'àrea metropolitana, capital de cap país, ciutat —diuen— del món, internacional i oberta a tot excepte al que fa bravada de català català. Per a nosaltres, gent de la terra, les rondalles de Valeri Serra o Joan Amades són moralment antiquades però encara recognoscibles etnogràficament. En canvi, llegides a la Tabàrnia metropolita, no crec que n'entenguin ni un borrall, per molt que no en vulguem parlar, d'aquesta altra (no sé si dir-ne) Catalunya.

1932. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 2.

Il·lustració de portada: Lola Anglada.

1930-1932. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 2.

Primera i segona edicions del volum, amb indicació completa dels il·lustradors. Desconec el tiratge de l'edició original, potser uns pocs centenars de volums, però l'èxit fou contundent, i en calgué fer reedicions ben aviat.

1930. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 3.

Il·lustració de portada: Longòria.

1930. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 3.

Índex de les cinc rondalles que contenia el volum, com gairebé tots, en les quals els il·lustradors s'hi anaven alternant. El conte de «La justícia de Nalec» retrata amb humor (la manera més subtil de fer-ho) el conflicte lingüístic secular de la gent catalana amb la classe funcionarial i policial (espanyoles o espanyolitzades) dominant.

La justícia de Nalec

«Una vegada l'alcalde i dos regidors del poble de Nalec van ésser cridats a Lleida per l'autoritat governativa, a fi de tractar d'afers relacionats amb l'administració municipal que tenien encomanada. Eren excel·lents pagesos i bona gent a carta cabal, però no sabien ni un borrall de la llengua oficial. El mateix governador va trobar que això era massa ignorància, i per aquest motiu els va indicar la conveniència, quan haguessin de tornar a Lleida, de saber la llengua castellana. Ells, d'entendre-la ja l'entenien, ja, però què és cas de parlar-la! De manera que en sortir del Govern Civil, un va dir:
—Tanmateix pintem ben poca cosa! Ésser de la justícia i no saber parlar en castellà; no pot anar ni en rodes! L'hem d'aprendre, vaja!
—Ja sé com ho hem de fer, —va dir un.
—Com?
—Anirem al caporal de la Guàrdia Civil!
—Ben pensat! —digueren els altres dos.

«Arriben al poble i de les converses amb el caporal de la Guàrdia Civil, tots en van aprendre una cosa o altra.
—Què has après tu?
—Jo, una paraula que diu tot sovint. —Es posa la mà al pit i fa: ¡Nosotros!
—Jo, el que diu quan parla de diners, que es frega aquests dos dits per la punta, i va dient: ¡Por el dinero!
—Doncs jo també m'he fixat amb unes paraules que repeteix moltes vegades: ¡Es natural!
—Així estem prou bé, i amb aquest pas podrem presentar-nos davant de qui convingui.

«Ve un dia que hagueren de tornar a Lleida i aquella bona gent va marxar descansada perquè sabien alguna cosa de castellà. Arriben al peu de Ciutadilla i et troben un home estès a terra, cosit a punyalades. S'hi acosten i en convèncer-se que era ben mort, un d'ells demanà si era més convenient donar-ne part o continuar cap a Tàrrega.
—Si ens entretenim massa, potser no podrem agafar el tren, —observa un altre.
—Sí, sí, tens raó, —afegí el tercer.

«Estant en aquestes raons, passa per allí la parella de la guàrdia civil que feia la seva ronda, i en veure tres homes davant d'un cadàver, els pregunta:
—¿Quien ha matado a ese hombre?

«Respon un de Nalec amb èmfasi, i posant-se la mà al pit: —¡Nosotros!
—¡Hombre! —replica el guàrdia—, ¡con qué desfachatez lo confiesa! Y vamos a ver: ¿por qué lo han matado ustedes?
—¡Por el dinero! —fa de resposta el que sabia aquesta frase, i per donar-hi més força anava fent amb la punta dels dits l'acció de comptar diners.
—¡Se habrá visto cinismo! Ya saben ustedes a qué se obligan. Nuestro deber nos impone el llevarles presos a Cervera.

«El tercer home de justícia de Nalec, que no esperava sinó que el guàrdia acabés de parlar, contesta el més freqüent del món:
—¡Es natural!
I natural fou que se'ls emportessin a la presó de Cervera i declarar allí davant del Jutge de primera instància sobre d'aquell crim que no havien comès».

1930. Valeri Serra, «El pobre Julià».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 4.

Il·lustració de portada: Longòria.

1931. Valeri Serra, «L'os blanc».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 5.

Il·lustració de portada: Opisso.

1932. Anunci de la Col·lecció Rondalles Populars, recollides per Valeri Serra.

Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, núm. 15.

Venuts els volums a 1 pta. L'editorial tenia la seu al carrer Petritxol.

Diu: «Amb la publicació d'aquesta Biblioteca ens proposem enriquir l'inventari de la rondallística catalana, extraient nous materials de la rica i inesgotable pedrera de la tradició, tal com es conserven les rondalles a la memòria del poble», segons que dels romàntics del segle XIX ençà quedà establert: la veu del poble com la veu dels orígens col·lectius i nacionals.

L'altra col·lecció no amaga els objectius morals perseguits: «aplegar en unes mateixes pàgines la major delícia de lectura i tota la possible eficàcia», tot «repetint mil vegades a les criatures el consell d'ésser bons». Una eina pedagògica, la repetició, avui foragitada del món escolar. Quin avorriment! En canvi, la canalla repeteix ad nauseam el consum de vídeos al tik-tok i les partides dels jocs a la Play. Ai, quin món al revés! Alguna cosa en deurà sortir...

1931. Valeri Serra, «La princesa de la mel».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 6.

Il·lustració de portada: Opisso.

1931. Valeri Serra, «El capità dels conills».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 7.

Il·lustració de portada: Longòria.

1931. Valeri Serra, «Els estudiants de Cervera».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 8.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «Francesca Bisbal».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 9.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «La bruixa de la cova gran».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 10.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «Un xicot de sort».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 11.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

A les rondalles d'ara fa cent anys, per representar la canalla més nostrada només calia cofar-los de barretina. Si ho féssim avui, ens portarien a la síndica de greuges.

M'explicava el fill d'uns amics de la família durant una sobretaula d'un d'aquests dies de festa nadalenca, que ara ell ha començat a fer classes amb 26 anyets al Baix Llobregat, que és l'únic profe d'un departament de sis que fa les classes en català, i que els alumnes li diuen que és un catalanet. Quan ell els pregunta a on han nascut, responen que «aquí, como tu», però no s'identifiquen amb cap dels referents nostrats tradicionals, ni tan sols el Barça, que ara tots es passegen orgullosos per classe amb el xandall d'aquell altre equip. Aquesta és una realitat, potser «la» realitat.