Seguidors

20250330

[2653] Los orígens de la Secció Esportiva de l'AEM, més

 

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
La meua vinculació amb l'AEM fou com a aprenent de futbolista. Entre vuitè i segon de BUP, hi vaig entrenar i jugar, juntament amb l'amic alcoletgenc Josep Andrés, porter, molt bo. Servidor era més aviat negat, però per ser alt i espigat i saber córrer van posar-me de davanter. De palomero, que se'n deia: sol al cercle central esperant pilotada llarga, i vinga córrer com a esperitat per arribar a caçar-la, encarar lo porter... No hi estava fet, jo, per a l'esport. El darrer partit que vaig jugar fou, però, triomfal: últim minut, traiem un córner, la pilota que em cau a sobre, jo que tanco los ulls, i... gooool! Me rebota al genoll i marco! En acabat, tots me feliciten i me diuen que soc tan bo... Vaig entendre que no hi plegaven res, i que jo allà i llavors finia la meua carrera futbolística.

La Secció Esportiva de l'AEM i lo bàsquet lleidatà.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
La secció de bàsquet fou constituïda al 1943: Lérida Baloncesto de la AEM. A Ponent, hi havia altres equips, com el C.D. Leridano, Huracans, C.F. Tàrrega, G.E.C. i Bellpuig. 

La Secció Esportiva de l'AEM i lo bàsquet lleidatà.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
Al tombant cap a la dècada dels 50, l'AEM formava quatre equips de bàsquet.

La Secció Esportiva de l'AEM i lo bàsquet lleidatà.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
L'any 49 se constituí la Federació provincial de bàsquet, prova de l'impuls d'aquest esport a les comarques ponentines. 

La Secció Esportiva de l'AEM i l'atletisme lleidatà.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
La secció d'atletisme de l'AEM nasqué al 1946, i competia contra el club Huracans i l'A.D.A.

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
Organigrama directiu de les seccions de l'AEM. Com altres associacions i entitats d'aquella època ominosa, tot era dissenyat per al control i adoctrinament. L'esport, sota la fèrria vigilància del règim, esdevingué un excel·lent aparador del progrés moral nazionalcatolicista. Al capdavall, quan los xiquets (perquè d'esport de noies, poc o gens) sortien al camp i a la pista, tant se'ls en fotia dels dirigents, delegats, ministres o dictadors. 

La Secció Esportiva de l'AEM: tenis taula i escacs.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
La secció esportiva dels exmaristes va completar-se amb un equip de tenis taula, el popular ping-pong (lo pim-pom, que dèiem en lleidatana fonètica), que jugà de manera esporàdica a partir de 1948. També aquell any hi hagué torneig d'escacs, però amb poca projecció: la culpa? Igual que avui fem, la donaven a les pantalles: al jóvens los és «más fácil el ver una partida de ajedrez en un noticiario cinematográfico, que pasarse una hora...» asseguts i concentrats. Després de tantes dècades, mateix argumentari. Per pensar-hi, oi? 

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
L'any de fundació del Sícoris Club, hi hagué partides d'escacs per la Festa Major al xalet dels Camps Elisis. En general, aquells anys 40 i sota l'impuls i promoció de les autoritats feixistes (espanyoles i locals), l'esport lleidatà reprengué lo seu camí després de l'ensulsiada de la guerra. Fora desitjable que se n'escrigués la cronologia completa i se'n recuperessin les imatges. 

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
L'AEM també tingué secció artística de teatre. 


[2652] Los orígens de la Secció Esportiva de l'AEM

Quinalafem.blogspot.com
Posted by
Labels: , ,

20250328

[2652] Los orígens de la Secció Esportiva de l'AEM

 

1926. La Secció Esportiva de l'AEM i Club Futbol Clavé.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
Lo primer equip dels exmaristes s'anomenà C.F. Clavé, pel simple fet que la redacció de la revista de l'associació (Cultura y Acción) hi tingué històricament la seu, al carrer Clavé lleidatà. Aquell pre-AEM no vestia la samarreta blava que els feu famosos per cedir l'equipació pròpia a l'hora de fundar, juntament amb la resta d'equips de la ciutat que quedaven, lo Lérida Balompié de la postguerra, al 1940.

  «Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
La revista de l'associació als anys 50, pas al 1926 com figura erradament a l'hemeroteca. No hi figura data, però s'hi fa un repàs de la secció esportiva de l'AEM fins a l'any 1952.

1926. «Cultura y Acción: revista noticioso-educativa» (FPIEI).
La revista mensual de l'associació dels exmaristes fou fundada abans de la guerra, al 1926. La seu al carrer Clavé donà nom al primer equip de futbol que tingueren. És curiós notar com, en aquells primers equips de futbol lleidatans (i d'altres ciutats grans), los jugadors s'agruparen en equips per ideologia social i política: los republicans al Joventut, los botiguers al Calaveres del CADCI, los ferroviaris, la Unión Deportiva Obrera, los catòlics fejocistes de la FJCC-Federació de Joves Cristians de Catalunya, los exmaristes... Fora interessant que algú en fes la llista amb l'adscripció ideològica corresponent. D'alguna manera, doncs, lo futbol actuà com a vehiculador de la diferència i oposició de classe, i traslladava la pugna al terreny de joc. Pensem que en aquells temps lo futbol no era estratègia ni existia encara lo cruyffisme: tot era força física i cap endavant. 
Similarment, amb los equips dels pobles: cadascú podia defensar los colors propis, fins i tot blasfemar i escarnir des de la barrera los dels pobles veïns... Aquesta fou una de les bases de l'èxit i ràpid arrelament del futbol: la canalització de l'antagonisme en rivalitat competitiva, alhora que eina de comunió espiritual amb la (teua) col·lectivitat. I així seguim...

1926. «Cultura y Acción: revista noticioso-educativa» (FPIEI).
Portada del núm. 4, d'abril. En castellà: no hi hagué prou valor per fer lo pas a la llengua dels alumnes, i seguiren la més fàcil tendència diglòssica del moment.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
Diversos exalumnes que ja jugaven en altres equips de la capital feren el cop de cap de fundar lo seu propi equip. Sembla que entre 1926-27, l'equip ja rutllava. Als fantàstics (bé que en castellà, o és que l'esport de la terra es mereix la llengua de la terra?) Cuadernos de Futbol. El fútbol en Lleida: de los orígenes a la consolidación del fútbol comarcal (1910-1937) (y III), de Xavier Torrebadella (enllaç) s'explica que

«Hacia 1925 un grupo de animados ex alumnos del Colegio de los Hermanos Maristas organizó un equipo de fútbol que, a la postre, se concretó como la «Sección Exalumnos Maristas» (AEM) (Diario de Lérida, 2/06/1926, p. 3). En este equipo, que llevaba el nombre de Clavé FC, se encontraban los señores Piedra, Montagut, Días, Balaguer, Quintillà, Medina, Peinado, Quintana, Torrero y Baiget. A partir de 1931, las actividades de la Sección Deportiva se detuvieron unos años, puesto que las circunstancias políticas de la época limitaron sus ambiciones. En 1934 volvieron las actividades deportivas con el impulso y la dinamización del hermano Castrasana (Asociación Ex-alumnos Maristas, s. a.). En 1936 la entidad adquirió unos terrenos en la carretera de Corbins donde instalaron un campo de fútbol, que hoy todavía existe con una importante vitalidad futbolística. Tras la Guerra Civil, la AEM era la única entidad futbolística que quedaba y de la que surgieron los elementos futbolísticos para fundar el «Lérida Balompié», el equipo antecesor de la actual Unión Deportiva Lleida (Moncayo 1996). En los primeros años del franquismo del fútbol de la AEM sobresalieron jóvenes que nutrieron los primeros equipos de la ciudad. La Sección Deportiva AEM tuvo durante los años cuarenta y cincuenta un destacado en otros deportes como el atletismo o el baloncesto. En la actualidad, la AEM, en su vertiente deportiva, es considerada la entidad más antigua de Lleida».

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
Los primers anys de la República (espanyola), l'AEM afluixà l'activitat, però amb lo triomf de les dretes al 34, reprengué la pràctica esportiva, amb nova secció de futbol i també de bàsquet i atletisme. L'arribada de la guerra marcà una nova aturada fins al triomf feixista: lo nazionalcatolicismo oferí nova vida a l'associació. D'una banda, fou pilar essencial del nou club futbolístic de la ciutat; de l'altra, fou capdavanter en l'esport base. El camp de la carretera vella de Corbins, encara en ús, fou la base d'aquest nou període. Torrebadella cita, però, l'any 36 com a any d'adquisició d'aquests terrenys per tal de poder abandonar lo camp de les escoles de Llívia, molt malmès i més lluny de la ciutat.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
Una època brillant: les dos primeres dècades d'aquella dura postguerra. La foto de l'equip 1950-51 sembla presa al camp de l'AEM, a la carretera de Corbins, circumdat per una paret de totxo, amb alts pals per a banderes i banderins decoratius, quan calgués.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).
La imatge és presa al Camp d'Esports, el vell camp de la Joventut Republicana llavors confiscat per les noves autoritats dictatorials. Cap als anys 50, l'AEM disposava de dos equips, amateur i juvenil.

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.
«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).
L'equip de l'AEM aquell any jugà el Campionat Urgell, competició de quatre esquadres de centres escolars catòlics, llavors a l'abast de pocs. A la pública, feina rai.

2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida».
Resum dels orígens i història d'aquesta associació cultural i esportiva. La secció artística «ha estat un dels grups amateurs de més durada i prestigi», sobretot per la representació dels Pastorets. La secció esportiva d'handbol va arribar a competir a la lliga estatal (espanyola). A partir de l'any 71, la tercera etapa de l'entitat, després dels orígens i de la represa de la postguerra, tingué com a referent les noves instal·lacions del camp de la carretera de Corbins, llavors anomenat «Camp d'Esports Recasens». La tasca formativa en l'esport base, ara bàsicament futbol, l'ha convertit en un referent a les comarques ponentines.


[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més


Posted by
Labels: , , ,

20250325

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Posted by
Labels: , , , , , ,

20250323

[2650] De Vilanova de la Barca

 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo pas de barca que donà nom des de temps reculats al poble. Modernament, un cop desapareguda, los pobles veïns se'n reien tot afirmant que Vilanova ni és nova ni té barca. Però n'ha tingut, i ben antiga, des dels temps dels hospitalers medievals:
Les terres dels molins de Cervià de Lleida, fins a Castellpagès, riu amunt, foren atorgades a Berenguer de Granyana. El 1212 el preceptor templer de Gardeny i Corbins concedí franqueses als veïns de Castrum Pagum, amb consentiment de Guillem d’Anglesola i Ramon de Granyana, fill del citat Berenguer, eximint-los d’intestia, eixorquia i cugucia, i refermava la carta de poblament als homes i dones de Zaguilar et de Castro Pagesio perquè edifiquessin i poblessin el lloc 'qui vocatur' Vilanova, i a més els era atorgat el lliure i franc passatge a través del Segre amb la barca instal·lada pels donadors. Des d’aleshores la població fou indistintament Vilanova de Castellpagès o Vilanova de la Barca i els seus habitants es regiren durant segles pels costums de Lleida. (enciclopèdia.cat).

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Sota l'implacable sol ponentí, l'antiga Creu de Terme gòtica vilanovenca. 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Potser lo vinater, que passava a comprar i vendre vi. Lo meu pare n'havia fet d'ajudant d'un, com los marrecs de la imatge, al poble del Soleràs.

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo Segre, a on les dones hi baixaven a fer bugada. La imatge és idíl·lica, però la feina exigia bons lloms. En acabat, encara calia pujar amb lo cistell fins al poble. El lloc, per la presa o faixa de pedres que s'hi observa, podria ser a l'embocadura de la secla.

1845 i ss. Vilanova de la Barca (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Lo poblet era emplaçat a dos horetes i mitja de la capital ponentina, «de clima benigno y sano», constituïda per «4 calles y una plaça», literalment. La del poble vell, d'abans de la guerra. Lo riu Segre hi tenia «una buena presa que toma el agua y la conduce por la acequia llamada de Torres». De fet, se tracta de la Secla de Fontanet. Abans del Subcanal urgellenc (lo canal auxiliar), la majoria del terme era de secà. En canvi, lo riu proporcionava pesca abundant. Hi havia molí fariner. 
Com que no hi havia carter, «la correspondencia se recibe... por encargo que se hacen los vecinos cuando pasan a los mercados». Això sí que era economia cooperativa. De fet, era vida així, cooperativa, pas individual i ultraprivada com ara.
Tenia, cap a mitjan segle XIX, 64 llars amb un total de 358 habitants, cosa que fa una mitjana de 5,5 per casa. 

1898. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de juliol (FPIEI).
 Lo foc i lo cereal sempre han sigut acèrrims enemics. Que se'n cremés la collita quan tot era a punt per segar, representava un cop mortal. Me fa recordar la novel·la de Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una de les grans novel·les d'aquella Catalunya rural dels nostres padrins i repadrins.

1896. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
La segona mitat del segle comportà un grandíssim creixement, fins a 850 habitants, tot i que no sabem la font d'aquestes dades. Encara no hi havia tren de la Pobla. Com a la majoria dels pobles d'aquell temps, hi havia les botigues essencials: queviures (abacerías), carnissers, fuster, estanc, ferrers, forns de pa, i tres cafès. Tenien escola de xiquets i xiquetes, i mitja dotzena de terratinents. 

1887. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«Diario de Lérida», de 2 de març (FPIEI).
S'entén ara què volia dir l'antiga frase feta: patir més gana que un mestre d'escola?

1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
Havia perdut un pèl de població. Sabem lo nom de les autoritats del moment, amb lo mossèn i lo cabo de la Guardia Civil (espanyola), que no hi faltessin pas! Un altre cafè i taverna, un altre fuster, un parell de molins d'oli, barberia, torneria, veterinari, metge... I ja hi arribava l'electricitat per a l'enllumenat públic.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la vila, llavors de nom obligat castellà. Crec que modernament s'hi ha conservat la barca.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Al voltant de 820 habitants segons cens de 1920. Se'n destaca la secla de Fontanet, que sumada a la de Torres, presenta «30 kilòmetres d'extensió, fertilisant los tèrmens d'Alcoletge, Albatàrrec, Montoliu, Sudanell i Torres de Segre». 


1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de setembre (FPIEI).
La notícia en situa la festa major a l'octubre i pas per l'Assumpció. Sembla que als pobles s'hi havien estès els enlairaments de globus captius. A banda dels tradicionals cossos del corder i cucanyes.

Anys 1930. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Mundo Gráfico», 
Los poblets petits només sortien a la premsa quan els trasbalsava alguna desgràcia. En això, no hem avançat gaire després de cent anys: los periodistes viatgen a l'altra punta del món per explicar-nos-el, i lo nostre món més proper queda invisibilitzat. Fins que arriba alguna desgràcia.  

1937. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Paper moneda de 10 cèntims, emès durant la guerra (del segle XX). 

1938. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
No cal afegir paraules a la dramàtica foto d'en Francesc Boix. La guerra s'acarnissà amb el poble, i després volgueren curar-se la consciència amb la reconstrucció de Regiones Devastadas, l'organisme (espanyol) que s'encarregà d'aixecar lo poble nou. 

1944-45. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
La construcció del pont comportà la desaparició del secular pas de barca.
(enllaç).

1968. Vilanova de la Barca, lo Segrià. «Geografia de Catalunya».
Bona vista aèria de la població, en què s'aprecia el gual del Segre per on creuava l'antiga barca, substituïda pel llarg i estret pont. En primer terme, la rectilínia via del ferrocarril. Al fons, lo poble nou. 

Anys 1970. Vilanova de la Barca, lo Segrià.




 

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)