Sobre la jubilació dels diacrítics (o quasi)
La supressió de la majoria d'accents diacrítics de part de la Secció Filològica de l'IEC d'ara fa un poc més d'un any (2017), tot reduint-los a ben just el 10% (14) dels 150 que els legisladors lingüístics havien llistat un segle abans (1913), pot considerar-se una norma valenta, però també del tot insuficient.Ha d'ésser considerada una decisió valenta per tal com ha hagut d'enfrontar-se, i així serà sempre a cada reforma, a la intransigència, sovint lingüísticament no fonamentada i, en canvi, molt essencialistament bel·ligerant, dels defensors acèrrims de les tendències puristes i tradicionalistes nostrades. Valenta, però insuficient, perquè continua obligant a escriure milers d'accents superflus i innecessaris per a la correcta interpretació del mot en la seua frase i context.
Com a convençut defensor de la modernització i simplificació de la convenció gràfica que soc ([7] Prou diacrítics, ara!, 2010), no acabo d'entendre per què, si es contempla l'ús discrecional del diacrític fora dels 14 monosíl·labs on és obligatori per desfer «una ambigüitat no desitjada» (Ortografia catalana, IEC, 2017, p. 99), per què, doncs, no s'hauria de poder fer amb tots els monosíl·labs? Quina ambigüitat no desitjada existeix de més a 'si no es bo, no es toca', que a 'jo soc dels que dorm com un soc' o 'en cap cap cap el que hi cap en aquest cap?' Cal celebrar aquest primer pas reformador, i desitjar que no calgui esperar cent anys més perquè caiguin aquests darrers 14 diacrítics forçats a ultrança.
No és menys cert que aquestes inclinacions conservacionistes són presents a totes les llengües, fins i tot en les que tenen un Estat fort al darrere, com p.ex. l'alemany, en la seua semifrustrada darrera reforma ortogràfica de 1996. En el nostre cas, fins a les NN.OO. de 1913, tots aquells 150 monosíl·labs els escrivíem com podíem, però només al cap de cent anys els hem convertit en paladins de les essències pàtries més profundes. L'ús crea tradició, és clar. Però no hauria de crear ofuscació, sinó simplicitat, practicitat, benefici, profit en el procés d'escriptura. O com escrigué García Márquez, «jubilemos la ortografía, terror del ser humano desde la cuna: enterremos las haches rupestres, firmemos un tratado de límites entre la ge y jota, y pongamos más uso de razón en los acentos escritos, que al fin y al cabo nadie ha de leer lagrima donde diga lágrima ni confundirá revólver con revolver. ¿Y qué de nuestra be de burro y nuestra ve de vaca, que los abuelos españoles nos trajeron como si fueran dos y siempre sobra una?» ([6] Simplifiquem l'ortografia, 2010).
 |
| 1913. Normes Ortogràfiques de l'IEC. Rúbrica dels 19 membres de la Ponència Ortogràfica a les normes d'unificació ortogràfica de la llengua. Només hi mancà la signatura d'Àngel Guimerà, 20è membre de l'institut, que no participà a les sessions i que es mostrà sempre reticent a la nova normativa. |
 |
| 2017. Ortografia Catalana, IEC. |
Cent anys del misteriós cas de l'accentuació dels mots aguts acabats en -EN, -IN
A mi em faria especial il·lusió que la reforma ortogràfica es reprengués per la revisió de les normes generals de l'accentuació gràfica. O dit de manera més senzilla, amb la derogació d'aquestes normes, amb la supressió directa i definitiva dels accents ([96] Retallem els accents, 2012). De tant en tant, l'argument ja ha anat saltant a la premsa i comença a remenar-se. Serveixi de mostra aquest article d'en Toni Soler al Núvol digital.
 |
| «I si eliminem els accents?», Toni Soler, 9.04.2015 (Núvol). |
Tot i que no hi tinc gaires esperances a veure-ho, cal que anem aportant les nostres raons per tal que granet a granet aconseguim de moure aquest rocam granític i pesant en què s'ha convertit l'ortografia. Potser podríem començar amb una supressió parcial i semiopcional dels accents escrits, com s'ha fet en el cas dels diacrítics. La meua respectuosa proposta és començar per suprimir l'accentuació dels aguts acabats en -EN, IN. Perquè algú sap per què caram hem d'accentuar emprèn, mantén, entén, ofèn, i no pas Ramon, tobogan i algun?
Des dels orígens de la campanya ortogràfica de l'Avenç al 1891, dos models accentuals pugnaren per reeixir: un de calcat de l'italià i amb dos titlles (oberta i tancada), defensat pels redactors de la nova revista, a diferència d'un altre més tradicional i acastellanat, propi de La Renaixensa i altres publicacions de l'època (Història de l'ortografia catalana, Mila Segarra, 1985, p.277). O com exposava el propi Mestre Fabra:
«En catalán hay varios sistemas de acentuación; el más generalmente seguido es el sistema castellano con ligeras modificaciones, aunque también se usa bastante otro (imitado del italiano) que difiere principalmente del anterior en que no acentúa la mayoría de las voces esdrújolas y de las llanas terminadas en consonante» (Gramática de la lengua catalana, Pompeyo Fabra, 1912, p.5, reimpressió Aqua Reprint, 1982).
 |
| 1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.
Pompeu Fabra resumeix amb claredat l'estat de la qüestió: l'accentuació a la italiana presenta l'avantatge d'haver d'escriure pocs accents, una de les premisses del Mestre; però, l'accentuació a la castellana, confereix més precisió i claredat a la lectura.
|
 | ||
| 1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.
Per mitjà d'exemples concrets, el Mestre explica com l'adopció del sistema castellà d'accentuació, que facilita l'escriptura però obliga a accentuar moltes més paraules, tampoc acabarà garantint la correcta pronúncia dels mots, perquè «la pronúncia correcta la fem dependre de la coneixença d'una regla». Al cap de cent anys, el temps li ha donat la raó: els joves aprenents continuen cometent els mateixos errors, malgrat l'adopció d'un sistema indicador o corrector de la lectura al màxim com el que tenim. 
|
  |
| 1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.
«Per tot se manifesta, en efecte, una repugnància a carregar d'accents l'escriptura», sentencia Fabra. Continua: «els accents gràfics són un entrebanc per a l'escriptura manuscrita ràpida». Doncs què no ens aconsellaria ara el Mestre, amb els sistemes mecànics de pulsació! Considera que «sembla mil vegades preferible tolerar tota classe d'omissions en l'escriptura manuscrita, que renunciar en l'imprès a un bon sistema d'accentuació pel fet d'exigir molts accents». Però aquesta dualitat d'ús segons el mitjà d'escriptura (manual/imprès) s'ha anat esborrant amb el pas del segle XX. A més, un doble raser d'exigència sempre és problemàtic a l'escola.
L'opció de representar amb accents les vocals tòniques que tenen timbre d'oberta i de tancada, topava amb la dificultat de les diferències dialectals, i portarien a «dues grafies distintes per a cadascuna d'aquelles paraules... Doncs una ortografia nacional ha de deixar sense precisar el valor de les ee i les oo».
|
 |
| 1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.
«El present estudi no tenint altre objecte que donar a conèixer l'orientació dels meus treballs en el problema de l'accentuació gràfica...» |
Pompeu Fabra, doncs, es debaté en aquells anys en el dubte entre una accentuació de mínims i extremament funcional, a la italiana, o bé una accentuació a la castellana, clarificadora de la lectura per tal de corregir l'errònia pronúncia d'alguns mots de la llengua. El criteri pràctic i simplificador i que desenfarfegués l'escriptura el portà a afirmar la inconveniència de l'ús de l'accent obert:
 |
| 1933-35. «Curs superior de català (1934-1935) Apunts de Joan Miravitlles i Serradell», volum 2, pàgines 813-971 (Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada). |
És ben conegut i estudiat el procés de transacció i pacte ortogràfic que la gestació de les NN.OO. comportà entre els 19 membres de la Ponència Ortogràfica de la Secció Filològica, en les successives presentacions de l'esborrany previ de treball i set redaccions posteriors entre 1911 i l'aprovació definitiva al 4 de gener de 1913, i com algunes de les propostes més modernitzadores de Fabra, com la supressió la lletra h, foren escapçades o, si més no, polides, en part per causa de l'absència del Mestre a les reunions pel fet de viure i treballar a Bilbao. Així en una carta als seus grans amics Massó i Casas, datada del 21 de desembre de 1911 a Begoña (Biscaia), escriu:
«Fa uns quants dies que vaig enviar les normes ortogràfiques a en Carner. Les solucions proposades ja les coneixeu: són les de l'Avenç amb la diferència d'acceptar-se un sistema d'accentuació a la castellana (provisionalment!), que presenta l'aventatge indiscutible d'evitar faltes de lectura (com estúdia per estudía, apostròf per apòstrof, etc.).»
 |
| 1912. Gramática de la lengua catalana, Pompeyo Fabra, p.5, reimpressió Aqua Reprint, 1982. Les normes d'accentuació a l'estil del castellà. |
Aquesta adopció del sistema d'accentuació castellà no fora, però, provisional, sinó ja definitiva, i així aparegué al punt 16 de la versió oficial de les NN.OO. Fabra, no havent trobat un sistema més ad hoc per a l'accentuació de la llengua, malgrat els seus treballs i reflexions de més d'una dècada sobre la qüestió, hagué de cedir davant la majoria dels membres de la Ponència, tots acostumats ja a les normes d'accentuació de la llengua castellana. Adopció que comportava l'obligatorietat d'accentuar tots els oxítons (mots aguts) acabats en vocal tònica seguida o no d'una S o d'una N. És a dir, no només les agudes acabades en -EN, -IN, sinó totes les agudes acabades en vocal tònica més -N. La mateixa escriptura del mot «s'accentuaràn» n'és prou explícita!
 |
| 1913. L'accentuació gràfica a les NN.OO. (Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada, enllaç). |
 |
| 1913. «Per l'unitat de l'idioma», «La Veu de Catalunya», 31 de gener. Primera difusió pública de les noves NN.OO. un cop aprovades de la Ponència Ortogràfica al 24 de gener. |
Mestre Fabra es conformà, doncs, a aquesta accentuació perquè, malgrat tot, creia -a mitges- que contribuiria a evitar faltes de lectura. Fet que, com podem comprovar cada dia a les aules, no ha estat així. No content, però, amb la gran quantitat d'accents que el sistema adoptat, calcat del castellà, obligava a escriure, i sempre sota el criteri del màxim sentit pràctic que cercava de donar a l'ortografia, formulà la modificació de la norma de l'accentuació de seguida l'any següent, al 1914, en la seua Proposta de reforma de la reforma, i que fora referendada al 1918 (Gramàtica catalana, p. 145), per tal que no calgués escriure tants accents.
Aquest fou el criteri aplicat que donà naixement al misteriós cas de l'accentuació dels mots aguts o oxítons acabats en -EN, -IN, del qual podem dir que enguany en celebrem oficialment el centenari prenent la data de la Gramàtica de 1918:
 |
| 1914. Proposta de reforma de les Normes ortogràfiques, Pompeu Fabra, p. 209-226,(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada). |
Així doncs, en aplicació del criteri de funcionalitat (reduir el nombre de mots accentuats) s'anul·là l'accentuació en els aguts -ÀN, -ÒN, -ÓN, -ÚN (i llavors calgué accentuar els «pocs plans terminats en aquests nexes»), i es mantigué en els acabats en -ÈN, -ÉN, -ÍN. Una certa lògica portà a la salvaguarda de l'accent en les agudes en -EN: entre aquests casos, hi havia nombroses formes verbals, i el manteniment de l'accent ajudava a la distinció lectora de l'obertura de les vocals (però, això sí, amb l'inconvenient de fer-ho només des de la fonètica del català central). El manteniment de l'accent en les agudes en -IN, en canvi, no es feu per estalviar-se aquests casos, escassíssims, sinó per tal com hi hauria hagut nombroses planes, com ara els subjuntius (comprin, tinguin, obrin), que s'haurien hagut de passar a accentuar (cómprin, tínguin, òbrin).
Com veiem, la proposta fabriana era, és clar, molt ben pensada, però ha tingut l'inconvenient de trencar la sistematització: una norma és clara quan abraça tots els casos (p.ex. oxítons acabats en vocal seguida o no d'S i d'N), però esdevé confusionària quan afecta als uns (-EN, IN) i als altres no (AN, ON, UN), com comprovem diàriament als escrits dels nostres alumnes. Agafant-nos a aquesta disfunció, potser podríem començar per suprimir els accents d'aquests mots aguts, ep!, sense que s'hagin d'accentuar els plans que hi acaben. Ningú s'equivoca de llegir Berlin, sense accent gràfic ni encara menys passarà a llegir Bèrlin. Per al cas de les ee, podríem fer com amb els diacrítics: permetre l'accentuació en cas de cerca de màxima claredat lectora i desambiguació quan el context ho exigeixi, que no és gaire sovint (compren la solució -verb comprar-, comprèn la solució -verb comprendre). A més, als usuaris escriptors dels dialectes occidentals, principalment als nord-occidentals (atès que els valencians sí que hi han adaptat el seu estàndard), ens llevarien un problema insuperable, com és haver d'escriure o de llegir allò que no diem: una e oberta per una de tancada (ofèn, comprèn).
De passada, també podríem anul·lar l'accent dels pocs plurals dels plans acabats en -EN, que fan disfunció amb son singular: fenomen/fenòmens, examen/exàmens. I aplicar ja l'acord d'aquest 2018 de l'AVL que ha incorporat com a normatius, al costat de les solucions vigents, alguns retocs de la dièresi, en els derivats cultes acabats en -AL (laical/laïcal, helicoidal/helicoïdal, ovoidal/ovoïdal).
Començar la supressió dels accents gradualment, per anar crear tradició visual i costum no fora una mala decisió. Després podríem continuar amb els oxítons acabats en -S, que es podrien començar amb l'anul·lació de l'accent dels participis, tal i com es fa amb l'anul·lació de la dièresi d'infinitius i gerundis. Aquesta és una altra necessitat peremptòria per als parlants dels dialectes occidentals, en particular dels lleidatans, que pronunciem a la valenciana (de fet, històricament parlant, els valencians pronuncien a la nostra) però escrivim dificultosament a la barcelonina.
O bé, cosa que ben mirat tampoc no em semblaria gens malament, fer-ho tot de cop: donar llibertat per escriure els accents o de no fer-ho, o fer-ho opcionalment per causes de desambiguació, de rima, estètiques, tradició o qualssevol altres per les quals l'usuari tingués el gust i la gana d'accentuar. Despreocupar-nos de la tirania de la forma gràfica i començar a focalitzar a totes les aules, a totes les classes i tothora, en la competent construcció de la informació, l'adequada organització textual i la (bona) qualitat de la comunicació escrita, que semblava que havia de minvar, però que els nous mitjans tecnològics han fet més present que mai. Com a societat, hi sortiríem guanyant, de segur!
 |
| Pompeu Fabra. Honor i glòria! |
 |
| ca 1900. El jove Pompeu Fabra de l'Avenç dibuixat per Ramon Casas. (MNAC). |
Per no abusar del vostre temps, us deixo, si voleu, altres reformes ortogràfiques per repensar urgentetament:
