Seguidors

20240427

[2574] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa

 


1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Imatges esplèndides de les sèries sobre pobles catalans i de l'Estat (espanyol) que aquest fotògraf portà a terme sota el nom de col·lecció d'estereoscòpiques RELLEV, o sia, relleu, però amb el nom català dissimulat per poder portar la venda a terres espanyoles. Així hem anat tota la vida, a peu coixet... 
 Els pobles de la vall de Bellera, a la conca del riu Bosia, afluent principal del Flamicell per la dreta, encara conservaven tot el seu vell sabor antic. Hi subsistien els porxos, necessaris per al sol de l'estiu i les pluges i neus d'altres èpoques de l'any. 

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Els balcons de ferro sense filigranes de forjat o portes balconeres de fusta llisa i llasa, indiquen la sobrietat econòmica d'aquests sarroquins. 

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Una esplèndida imatge des de dalt del campanar.

1845. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
 El poblet es troba emplaçat «en una pequeña llanura encima de un peñasco que se eleva sobre el rio Bellera», o sia, d'una roca, la roca, sa roca. El topònim Sarroca és dels pocs que en els dialectes nord-occidentals apareix amb l'article salat, molt més freqüent en els del bloc oriental. 

Amb 40 cases, tenia també presó, escola primària amb 45 nens! (ja els hi voldríem ara, oi?) i pagada pels mateixos veïns. Tenien el cementiri encara a tocar del poble, «aunque sin comunicación con la misma [población]», o sia, sense tant risc de contagis epidèmics. S'hi enumeren els termes veïns i els agregats. Se'n destaquen «los restos de un antiguo castillo sobre una peña contigua a las casas, a la izquierda del pueblo». Dos fonts escasses abastien d'aigua el poble, tot i que no se n'indica la localització. Als peus, hi transcorria el riuet, «un arroyo de poca agua, llamado de Sarroca de Bellera, sobre el cual cruzan dos puentes de piedra de un solo arco». S'aprofita per al reg d'horts amb tres braçals (ramals derivats més petits que el que anomenaríem una secla o sèquia) i per al molí fariner. És evident que el camí del port de Perves, era de ferradura «y malo».

En total, 26 veïns o  caps de família, amb 162 persones, més o menys a 6 per casa. Ara n'hi deu haver cap als 120, d'habitants. 

Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Els preciosos vells ponts medievals.

1989-1997. Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Joan Coromines, Onomasticon.
El nostre etimòleg encara recollí el nom antic del riu de la veu d'una padrina del poble. Després, se n'ha dit riu de Bellera, de Sarroca, de Manyanet... Potser, quan tinguem un país normal o potser per forçar-lo a ser-ne (de país normal), fora hora de recuperar l'hidrònim secular.  L'arrel BOS- fora una amplificació de l'arrel IBO- iberobasca, que tenia el sentit d'ivó, estany, aigua (per cert, que la grafia oficial ivó amb v, d'a on haurà sortit?). 

Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Vissir (enllaç).
Com indica Coromines, mai l'accentuació ha sigut a la primera síl·laba: «és infundada i bàrbara l'accentuació Bòsia que alguns han donat»... i que els nostres mapes oficials de l'ICGC recullen. També a l'enciclopèdia.cat i a viquipèdia.
Per tots els Déus!

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Imatge presa des de dalt del campanar, en què s'aprecien les cases ben arremolinades. Sempre, als laterals de les teulades, uns bons rocs impedien que el vent n'aixequés la primera renglera i, consegüentment, totes les altres. Les fumeres eren imponents: calia escalfar-se bé tot el llarg hivern... i fer-hi bullir l'olla als focs, literalment. 

1897. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Anuario Riera» (BDH).
 Acabant el segle XIX, hi havia gairebé 230 habitants. O sia que, fins al 1920 aprox, el poble en perdé ben bé un centenar. Fou l'època de la primera gran emigració moderna, quan tants pallaresos van fer maletes per embarcar-se als vapors cap a l'Amèrica del Sud. A la Bastida de Bellera, 47 habitants, i a Les Esglésies, 98. Ja amb escola també de xiquetes. Desconec, certament, el significat del «secuestrador de casa Magí», potser en el sentit antic d'alliberador. Els sarroquins que ens llegeixin, que ens ho facin arribar, si encara se'n sap res, d'aquest segrestador. També hi havia un estanc, on probablement devien vendre una miqueta de tot. 

1881. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Diari Català», de 9 d'abril (ARCA).
La subhasta de l'estanc, de propietat pública estatal.

1908. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Anuario Riera» (BDH).
En aquesta edició, hi trobem la llista de les autoritats municipals: bàsicament els mateixos que trobem a l'apartat de propietaris. Així anava (hi va encara?) el món. El detall de botigues i establiment és també més gran: un parell de molins fariners, un hostal: l'Hostal del Centro de Fèlix Duran, un parell de ferrers, una sabateria (potser només espardenyeria), un fuster, un barber, un cafè.
Dels agregats:
La Bastida de Bellera, 50 hab.
Xerallo, 29 hab.
Les Esglésies, 139 hab.
Vilella, 31 hab.
La festa major era a cap a les acaballes de la feina d'estiu, al darrer diumenge d'agost, i la fira de bestiar de les Esglésies, al segon diumenge de juny. 


[2575] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa, més


[1378] El «flumincellum» (Flamicell) per l'Estret d'Erinyà


Quina la fem? Canal Whatsapp



Posted by
Labels: , ,

20240420

[2573] La barca de Torrent i Massalcoreig

 


1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
El poble de Torrent de Cinca en aquell segle XVIII, travessat pel camí ral. Al fons, dalt de la serra, el monestir de Sant Salvador, que no aguantaria gaire més, només fins a la destrucció napoleònica d'inici del segle XIX. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
L'emplaçament de la barca antiga (7) del Cinca entre Torrent i Massalcoreig. La barca primitiva era més a l'enrecte de Torrent que no pas del poble lleidatà. Hi veiem la disposició de les sogues que menaven la barca d'un a l'altre costat. 
Sempre m'han fet peça aquests plànols setcentistes, tan bellament acolorits i aquarel·lats. També per deixar-nos per a la posteritat plànols i projeccions de llocs menors. Vull dir, allunyats de les grans ciutats i de les grans vies de comunicació. Disposar d'aquesta bella projecció és, per a aquests dos pobles riberencs del Cinca, disposar d'una finestra al passat, un veritable viatge en el temps. 
L'arc sobre el barranc del Cos (5) és l'antic aqüeducte amb què els constructors de la vella sèquia van superar la barranquera. Encara s'aguanta, veg. enllaç, i és que, com deia mon pare, abans se treballava d'una altra manera...

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
Vista general del plànol, amb els pobles propers al riu. De fet, fins a Torrent, encara hi havia la secla vella, la sèquia de Torrent (4), d'orígens àrabs. El camí reial (2) que resseguia el riu passava pel mig del poble. El camí també es dibuixa per la banda esquerra del Cinca, a tocar de Massalcoreig. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
Torrent i Massalcoreig mai van viure separats per lo riu, ans al contrari. De fet, les terres del que m'agrada dir-ne lo Baix Segre-Cinca tenen llargs segles d'història i vida compartides.
Les hortes massalcoretjanes més baixes eren dites sots (8). Aquest mot, en els nostres dialectes nord-occidentals (de la franja i lleidatà) no vol pas dir una afrau o vall muntanyenca (com a Els sots feréstecs d'en Raimon Casellas), sinó que s'aplicava a les terres baixes més properes als rius, sovint inundables, a on hi hagué boscos de ribera i de xops (Coromines, DECLC). Quan van artigar-se i van passar a ser conreats, el mot esdevingué una mena de sinònim d'horta, com encara s'usa avui al Segrià i altres parts de Ponent (en el sentit original que li donà Josep Vallverdú: amb les comarques de la plana lleidatana i de la plana del Cinca: la Llitera i lo Baix Cinca): lo sot del Queló és l'horta (les finques conreades, i de reg sempre) de cal Queló.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
El gravat vol mostrar la vegetació d'aquestes terres àrides, i s'aprecia la botànica aquàtica, crescuda enmig del riu, joncs, xisques i canyar. En canvi, les hortes i els marges que en devien marcar divisòria, no hi són considerats. Només la representació d'arbres vol, potser, indicar la fertilitat de l'horta torrentina (11, 12).

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
Llegenda.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
Amb el núm. 9 s'hi senyalen els terrenys comunals entre la sèquia i el riu, que eren travessats per la carrerada que baixava des del camí ral fins a l'aigua per tal de portar els ramats a abeurar-hi.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.
«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»
(DARA).
L'indret de la barca nova (15), més a prop de Massalcoreig. M'agradaria descobrir el perquè d'aquest desplaçament i quan. Les sogues s'hi dibuixen ben gruixudes i ben ancorades als pals: no s'hi valia a badar, amb lo Cinca, que ja sabien com les gastava.



[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda



Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: , ,

20240413

[2572] Recuperem la lleidatana Plaça de la Llibertat



1737. La plaça de la Llibertat i el vell convent dels franciscans, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y sus inmediaciones»m
 Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu).
L'actualment dita plaça de Sant Francesc (9) ja tenia aquest nom al segle XVIII, a causa de l'establiment dels framenors en l'edifici (1) del carrer Major (8) que donava al riu, a tocar de l'església nova projectada (2). Des de temps medievals, al costat dret o nord de la plaça, a on modernament s'hi faria el preciós edifici modernista de la Casa Melcior (1910), hi havia hagut la baixada a l'embarcador, protegida per una rastellera de bateries de canons (3). L'església nova projectada (2) no s'arribaria a construir i l'edifici conventual (1) passaria a ser la seu del Gobierno Civil (espanyol) quan va crear-se la divisió provincial, coincidint amb la desamortització de 1835. 

1737. 1737. La plaça de la Llibertat i el vell convent dels franciscans, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y sus inmediaciones»m
 Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu).
A la dreta del tot, hi ha el Pont Vell (6) i la plaça de la Paeria i l'inici del Carrer Major allà a on hi trobem l'arcada de Castro, just arribant a la plaça de Sant Francesc (s'hi veuen quatre punts, que n'indicaven la ubicació). La revolució republicana del 1868 en canvià el nom, i passà a denominar-se, molt encertadament, Plaça de la Llibertat, nom que tornaria a recuperar durant l'època de la II República (espanyola). Arribat el règim del 78, ningú ha gosat a recuperar-ne aquest nom cívic i laic, per fugir de la denominació catòlica. Ni tan sols en els anys recents de la Paeria del partit republicà del Paer Pueyo (2019-2023). A veure si amb l'arribada de la República Catalana podem veure el nom de Llibertat senyorejant a la plaça. Només és qüestió de noms, però els noms són importants. 

1891. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», d'1 de novembre (FPIEI).
L'estat del vell edifici sempre fou penós, malgrat ser la seu del poder espanyol a Lleida. Encara haurien de passar una colla de decennis perquè fos construït l'edifici nou del Gobierno Civil, a l'actual Subdelegación del Gobierno, a la Plaça de la Pau de la postguerra del segle XX.

1900. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Ideal», de 23 d'abril (FPIEI).
Els perills per l'estat ruïnós del vell edifici.

1915. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Pallaresa», de 9 de novembre (FPIEI).
Obres de rehabilitació al vell exconvent.

1915. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 29 de setembre (FPIEI).
El «vetusto edificio» va acollir en aquell inici del segle XX les oficines provincials d'hisenda. Sembla que l'alegria de la darrera rehabilitació va durar poc.

1910. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano de Lérida, revisado por el ayuntamiento», Alberto Martín, ed., Barcelona (ICGC).
El carrer Major del segle XIX i de la primera mitat del XX fou el rovell de l'ou del poder (espanyol) a la ciutat lleidatana. A banda del poder local, la Paeria, hi hagué el Gobierno Civil, que ocupava tota la cantonada amb la Plaça de la Llibertat, i el Gobierno Militar, que tenia la cantonada amb el carrer Cavallers, allà a on hi havia hagut l'antic teatre del convent dels agustins des del 1836 i que, un cop devorat per les flames, va canviar radicalment d'activitat. Encara, més avall, el poder religiós, amb la Catedral Nova, i les dependències de l'Hospital Civil i Militar al medieval edifici de l'antic Hospital de Santa Maria, que acabaria aquestes funcions al 1915.

1887. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 29 de setembre (FPIEI).
Els conservadors i monàrquics (espanyols) no podien —no poden encara— sofrir el nom de Llibertat.

Anys 1910-20. La plaça de la Llibertat. Lleida.

1737. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y situación de la nueva iglesia proyectada»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 
La baixada de la Porta de la Barca des del carrer Major. A la dreta, el convent franciscà i l'església que s'hi planejava alçar.

1930. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Vida Lleidatana», d'1 d'agost (FPIEI).
En un resum històric del religiós Pere Sanaüja, s'hi detallen les dates d'arribada dels framenors a la vella plaça: fou després de la Guerra de Successió, quan calgué trobar-los una nova llar, després que els defensors austríacs de la ciutat ordenessin l'enderrocament del vell convent extramurs, al nord-oest de la ciutat, prop del camí de Montsó. Els magatzems de l'edifici a on s'instal·laren esdevindrien l'església, a tocar del carrer Major: per la banda del riu, llavors només hi havia la muralla i l'aigua. L'església nova va projectar-s'hi, no s'hi feu: sort!, que hauria ocupat bona part de la plaça.

L'Església habilitada pels franciscans fou clausurada amb la desamortització, però el bisbe Messeguer aconseguí de tornar-la a reconsagrar cap al final del segle XIX, però com que els framenorets ja havien hagut de deixar el convent, ja no fou dedicada a Sant Francesc, sinó a Sant Pere. Al 1943, poc després de la fi de la guerra, l'organisme franquista (espanyol) encarregat de la reconstrucció de pobles i ciutat, Regiones Devastadas, hi portaria des de la plaça de l'Ereta la portalada barroca de 1749 del convent de l'Ensenyança, enrunat per les bombes. L'altar, procedent del convent del Roser i ubicat a Sant Pere des del 1893, també hi fou reconstruït, car l'església resultà molt malmesa pels incendis dels revolucionaris durant la guerra.

La presència dels franciscans des del 1722 al 1835 donà nom religiós a la plaça, però els vents de llibertat republicana, encara que breus, van aconseguir de rebatejar-la. Ara només ens cal conscienciar-nos tots els lleidatans per aconseguir de retornar-li el nom civil i republicà. 

1737. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y terrenos donde solicitaban construir nueva iglesia»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 

1737. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y terrenos donde solicitaban construir nueva iglesia»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 
Les obres de construcció de nova església i ampliació del convent projectades, i que no es van arribar a fer.



[2050] La Casa del Cònsol del carrer Sabaters lleidatà, al costat de l'Arcada de Castro



Posted by
Labels: , , ,

20240407

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

 


1643. Plànol de la ciutat de Lleida.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida»,
Berne de Gainza (BVD).
La ciutat emmurallada, amb el turó de la Seu fortificat. Com és obvi, la representació de la catedral lleidatana no és pas literal, i és molt allunyada de la imatge real. La segona església, amb campanar abanderat, pot correspondre a la capella de la Suda. 
S'intueix a la porta principal de la ciutat una gran torre que en protegia l'entrada. L'arc que se'n conserva actualment és de factura posterior, neoclàssica i del segle XVIII. En canvi, la muralla que formaven els edificis de cara al riu, l'hem de considerar no pas exacta però sí ben versemblant.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
La ciutat de Lleida era dominada per l'exèrcit francès, aliat de la República Catalana. Les tropes castellanes prenien posicions als afores, al Cappont i la Bordeta. L'assalt definitiu per part de les tropes enemigues (espanyoles) es produí entre la primavera i el juliol de 1644. Les tropes aliades del mariscal Comte de la Mothe no pogueren resistir l'embat i hagueren de rendir la plaça.  
Tot el Cappont era una horta. De fet, ho ha sigut fins al anys 60-70 del segle XX, quan va començar-ne el desenvolupament urbanístic. La secla (sèquia) de Torres creuava tota l'horta lleidatana. El riu Segre tenia dos grans braços, que conformaven un gran areny interior, la dita illa de Mallorca lleidatana. El segon braç era tan gran que també disposava d'un pont per poder-lo travessar, a l'alçada del convent dels agustins. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
La llegenda del plànol, amb la data i signatura.


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
A l'est de la ciutat, a on hi ha hagut modernament l'estació del pla de Vilanoveta, hi hagué la caseria de Vilanoveta, amb església i tot segons el gravat, i que no s'ha de confondre amb el barri modern de la Bordeta. Diria que la Vilanoveta restaria molt malmesa i despoblada després dels dos setges de la Guerra dels Segadors, de manera que desapareixeria de les representacions cartogràfiques posteriors de la ciutat.


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall de la ciutat amb els ponts sobre el Segre. La fortificació de Gardeny és força visible, i entremig un reguer derivat del Canal de Pinyana, prou important per assenyalar-lo com a dificultat en un mapa militar, separava el turó gardenyenc dels murs de la ciutat. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall dels braços del riu i del Cappont lleidatà.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
L'any 1642 tingué lloc aquesta gran batalla enfront de la ciutat, als plans i secans dits de les Forques. Podem llegir a la lletra I de la llegenda: «puesto del enemigo y secano llamado las orcas». Probablement, hi havia hagut o hi havia encara les forques de la ciutat per als ajusticiaments que calgués. Les tropes enfrontades es disposaren en els tossalets sobre els quals avui hi han crescut el barri de la Bordeta i dels Mangraners. A l'est, les tropes francocatalanes, «del enemigo», diu el plànol espanyol, i de color roig a l'oest les tropes castellanes, aquestes sí, les nostres enemigues. 


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
En aquesta ocasió, les tropes de De La Mothe en sortiren victorioses, tot i que haurien de rendir la ciutat un any després. Una detallada descripció dels contingents d'infanteria, cavalleria  i artilleria és feta a l'article Batalla de les Forques, 1642 (viquipèdia). El plànol, doncs, és coetani als fets i fou fet o acabat just uns mesos després, ja al 1643 que hi consta. Desconec el convent (N) que s'hi dibuixa; com que el trobem emplaçat cap a les possessions episcopals, cap Palauet del Bisbe, a la partida del Garrut, a on modernament s'hi feu el cementiri lleidatà, podem pressuposar que hi havia alguna petita comunitat en aquest indret, un dels refugis d'estiu del prelat, lluny de la xafogor i mosquitam de la ciutat, i obert a la marinada vespertina. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).



Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)