[2456] Duràs-me (o el futur imperatiu)

 

Els temps verbals.

La ruleta del verbs, enllaç.

(A l'enunciat hi ha de dir 'verbs models', pas 'modals'. 

Sense comentaris, oi?).

A camins, no trobo com titular una entrada al blog. Vull que sigui clara, concisa, informant. Avui no vull pas parlar de l'avindre, del temps venidor, sinó del temps... verbal: d'un ús molt concret, diria que en evident desús, del futur simple en el sentit d'un imperatiu mig cortès mig de requesta: portaràs-me... dureu-li... escriuràs-mos... arroplegaràs-les... plegaràs-ho... vigilareu-me'l...

A casa nostra, el pare en tenia molt costum, de fer-lo anar. I com que els testos s'assemblen a les olles, ara i adés en deixo anar un per aquí, un per allà. Diuen les gramàtiques que és un ús molt típic del nostre nord-occidental, des dels Pirineus fins a l'Ebre (en alguna conversa internàutica, llegeixo que fins al Camp de Tarragona), però en diuen sempre poca cosa, de nosaltres: «En parlars nord-occidentals, aquest valor contextual s’ha gramaticalitzat i el futur pot emprar-se en els registres informals amb un valor plenament imperatiu: Pensaràs-hi, d’acord? (equivalent a Pensa-hi, d’acord?). Com mostra l’exemple, si l’oració conté un pronom feble, aquest apareix darrere del verb, com ocorre amb l’imperatiu» (Gramàtica essencial, 2022, enllaç). 

L'ús lleidatà (i nord-occidental) és habitualment en segona persona, singular o plural (tot i que ara i adés podem dir: 'pensarem-hi, eh?' i similars), i, en la llengua popular, acompanyat sempre de pronom al darrere: aquesta és la marca indispensable que converteix indefectiblement el futur, que ha de portar el feble al davant, en imperatiu, que sempre porta els pronoms enclítics, al darrere. És majoritàriament freqüent l'ús amb pronom de primera persona en funció de datiu emfàtic, com a beneficiari de l'acció verbal. 

L'enciclopèdia.cat afina un pèl més: «El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té present; però, com que entre un manament i la seva execució existeix un cert lapse, l’imperatiu suposa una projecció implícita o explícita de futur. D’aquí l’ús del futur d’indicatiu amb valor d’imperatiu en algunes frases rigorosament imperatives, sobretot de caràcter legal o moral». Ja ho sabeu, com als manaments (catòlics): santificaràs, honraràs, no mataràs, no consentiràs, estimaràs.

De fet, etimològicament, el futur llatí no tingué continuïtat en les llengües romàniques (no sé si totes). En canvi, s'hi formà des dels inicis per perífrasi verbal, més en concret perífrasi d'obligació, ço que prova els estrets lligams de futur i sentit imperatiu: cantar he >cantaré, cantar has >cantaràs, cantar ha >cantarà, etc. Recull el DCVB: 

«Com a aplicació especial de l'ús || 2c, serveixen les formes de present (he, has, etc.) i les abreujades de pretèrit imperfet (hia, hies, etc.) per a formar el futur i el condicional dels verbs. Actualment l infinitiu i l'auxiliar són inseparables (cantaré, cantaria), però en la llengua antiga es troben usades amb certa independència i separació (cantar he, cantar hia, etc.), i fins i tot es troben aquestes formes compostes amb pronoms intercalats (seguir-se'n-hia = seguiria-se'n). Seguir-sen hia inconueniència enfre esser e major, Llull Gentil 28. E axí desbaratar-los hem (=los desbaratarem). Desclot Cròn., c. 2. Axí llexar-vos los he (=vos los llexar-he=us els llexaré), Muntaner Cròn., c. 69. Lla lo rey e son fill esperar-los hia, Muntaner Cròn., c. 262. Per ço que'ns conega, torcar-li hem los ulls seus, Genebreda Cons. 26. Muller mia, despertau-vos, ajudar m'heu, Vent. Pel. 21.»

Primer exemple literari, d'autor nord-occidental tortosí:

Segle XVII. Lo Rector de Vallfogona.

Una dècima refinada del més il·lustre Rector de la nostra literatura: presenta amb joc de mots d'erotisme palmari i jocós la imatge musical que pretesament descriu. En aquest 'diràs-me' hi veiem com aquest imperatiu s'acompanya sovint d'altres tonalitats, ací de caràcter hipotètic o de possibilitat. Un altre exemple més avinent:

1928. Antic Testament (enllaç).

Un 'portaràs-me'ls' de manual de futur imperatiu. 

1928. Antic Testament (enllaç).

2015. Ús del present i el futur en els textos normatius (Parlament.cat).

L'obligació imperativa no es recomana en futur al nostre Parlament, tot i que no s'hi bandegen. Aquest ús genèric en tercera persona és ben diferent de l'ús lleidatà i nord-occidental, amb el pronom enganxat, tan pregonament expressiu i franc, en vies d'extinció. Diràs-me poc optimista, oi?

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

[2455] La música (i les lletres) de l'Espinàs

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs canta Brassens», Edigsa (enllaç Youtube).

El vent

L'oca d'en Roca

El paraigua

Marineta

Pregària 

Recordo haver llegit en algun lloc aquests dies posteriors al decés de l'Espinàs que, als darrers anys, la falta de domini com a persona gran que era de les noves tecnologies li impedia d'escoltar les cançons del seu admirat Brassens, des que el descobrí al 1954. Setanta anys després, la tecnologia li impedia gaudir-ne, quan suposadament ens hi hauria d'ajudar. Tot arribarà, sí, però de moment els qui anem posant any rere any, cada cop ho tenim més complicat: programar la tele és un calvari, anar al banc —encara que els portis diners— un impossible, les rodetes interiors al costat del llum que permetien regular la força de fred de les neveres s'han canviat per botons improgramables, i sempre reso, i sovint li dic a la meua dona, que no inventin wàters electrònics, que llavors sí que l'haurem cagat, mai tan ben dit. M'imagino perfectament el suplici de la gent més gran, i m'oloro el que patirem els qui hi arribem d'ací uns anys...

Dit això, el llegat de l'Espinàs no només són llibres i articles periodístics, sinó també i ben primerencament la tasca musical, com a cantautor i iniciador dels Setze Jutges, aquell mític 1962. M'he passat un parell de tardes escoltant-lo, amb aquella veu clara, de refilets raimonians i de ressons avellutats, que així és com a mi m'apar. Si voleu xalar com un servidor, aquí us en deixo el recull. 

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs.

El jove Espinàs a la guitarra, sota la mirada d'en Pi de la Serra.

1959. La música (i les lletres) de l'Espinàs.

La relació de l'Espinàs amb l'edició de discos havia començat en acabant la dècada dels 50, amb poc més de trenta anyets, amb la publicació d'aquesta narració històrica, en català, portada de tebeo i so de NODO (enllaç), de la qual en fou coguionista amb el director musical Josep Casas i Augé.

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Cançons tradicionals catalanes» (enllaç Youtube).

La presó de Lleida.

La cançó del lladre.

La calma del mar.

Corrandes.

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Cançons tradicionals catalanes» (enllaç Youtube).

L'any 1962 fou l'any de la primera actuació oficial dels Setze Jutges a Premià de Mar, amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep M. Espinàs, amb la intenció de fer cançó d'autor en defensa de la llengua i cultura catalanes sota la repressió del règim franquista (espanyol). «La tria del nom, segons explica el mateix Espinàs, obeeix a tres motius: la catalanitat el joc fonètic relacionat amb l'embarbussament, el desig de "jutjar", és a dir, ser crítics amb la societat, i, en tercer lloc, perquè el número setze deixava la porta oberta a noves incorporacions» (viqui).

1962. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs canta les seves cançons» (enllaç Youtube).

Les primeres cançons pròpies de l'escriptor, guanyador ja del Premi Joanot Martorell al 1953, i del premi que el succeiria, el Sant Jordi, al 1961. Les músiques ja hi són un pelet orquestrades.

Germà

L'estudiant i el matí d'hivern

L'agenda

A la vora de la nit

1963. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Nadal a casa», Espinàs i Maria Cinta (enllaç Youtube).

Cançons nadalenques tradicionals, disc de retrobament cultural en una època que tot eren peixos que «beben en el río».

1963. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Tu no estàs sol» (enllaç Youtube).

Segona remesa de Les meves cançons espinasianes. 

Podeu trobar-ne les lletres a Viasona (enllaç).

Tu no estàs sol

La noia del gelat

Jo fumo amb pipa

La vida és una guitarra

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Josep M. Espinàs i orquestra» (enllaç Youtube).

Tercera onada de lletres pròpies, i música, és clar, de l'Espinàs. Totes les portades, sempre amb imatges del nostre carrer de cada dia. 

L'esperança

Les contradiccions

Tot depèn

Cançó dels adjectius possessius

1965. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«J.M. Espinàs» (enllaç Youtube).

Quart vinil de cançons seues:

El planificador

Les noies que passen

La murga del que tenim

Quimet del Bar Pastís

1966. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Espinàs dels Setze Jutges» (enllaç Youtube).

Cinquè disc de l'escriptor i cantautor:

Els noctàmbuls

Un dia qualsevol

El teu ofici 

Recepta de cuina 

1966. La música (i les lletres) de l'Espinàs,

A partir d'aquest any, l'Espinàs apareix en totes les recopilacions que es fan dels Setze Jutges, tema ben estudiat per la historiografia i la musicologia. La seua tasca musical, però, continuarà com a lletrista —diguem-ho així— de nombrosos discos, sobretot infantils, o de divulgació musical, com ara Viatge a la Lluna (1969), amb Xavier Monsalvatge i Ros Marbà, i amb dibuix de portada d'en Cesc. Ja n'havia escrit, com els Contes de l'Abecedari musical (1964), 

Com a escriptor i com a cantautor, l'Espinàs lluità com el primer (sovint dels primers) a les trinxeres d'aquells anys per combatre la repressió cultural, lingüística i nacional que sofríem encara als inicis d'aquella segona meitat de franquisme, que semblava no tindre fi. Amb el seu tarannà bonhomiós i afable, que no en feu, de bona feina! 

Em fa l'efecte que aquelles iniciatives culturals, per bé que limitades, foren de gran qualitat, vistes ara amb el pas dels anys, i de gran repercussió, car no hi havia tant de guirigall i batibull com avui, en què hi ha tanta inacabable oferta que tot passa molt de pressa i, de vegades, sense més pena ni glòria. Deixant a banda que hem abandonat (no sé pas per què) aquell puntet de resistència i lluita que ens cal, en el món espanyol i en el global, i que preferim ser cua de lluç al món que no pas Cap i Casal d'un país: només cal veure les programacions dels festivals. I, és clar, si només fem espectacle i entreteniment, i majorment amb gent de fora, la nostra cultura no hi té gran cosa a pelar: el mercat és petit i fragmentat (i les nostres institucions tenen poques o gens de ganes d'unificar-lo). Ergo, no podem competir: vegeu, sinó, la llengua de la Kings League d'en Piqué.

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«Abecedari musical» (enllaç Youtube).

 

1964. La música (i les lletres) de l'Espinàs, 

«En Pere i el Llop» (enllaç Youtube).

Versió catalana de l'obra del músic soviètic, amb data original de 1936.

[2311] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Miami Platja a Torrevella (v)

[2454] De les tàperes amb t

 

Flors de la taperera.

La planta silvestre que ens dona les tàperes sol créixer a redós de vells murs de pedra o tàpia, o com deia el poeta i mossèn eivissenc Isidor Macabic, citat per Coromines al DECLC:

«Aquell vell mur, ressec de temps enrera,

riu ara, endiumenjat de taperera...»

Les poncelles, o flors abans d'obrir-se, són les tàperes comestibles, un cop macerades, mentre que els taperots en són els fruits ja granats. La particularitat del mot 'tàpera' en la nostra llengua, que es fa en velles parets i roques en terrenys de clima mediterrani, és que va canviar la C etimològica inicial (capparis > ang. caper, fr. capre, it. cappero, esp. alcaparra, etc.) per una T. Fenomen fonètic documentat almenys des del segle XV. La qüestió per als etimòlegs és per què. 

Després de tota una sèrie de consideracions, el nostre estimat Coromines proposa en primer lloc que «la cosa més senzilla és, doncs, dir que la derivació de càpara en tàpara és per contaminació de tàpia», ja que «les parets velles en terra hispànica, en llocs solitaris, són de tàpia més de la meitat, que és la mena de paret que aguanta millor la destrucció de centenars d'hiverns». Afirma que aquesta transformació fonètica ha de tindre «base lexical, influència d'altres mots, per semblança estructural, o per col·lusió de parasinònims, contaminació», com fora p.ex. «la mera semblança de forma amb tòfera (tòfona), essent dues fruites saboroses i cercades per gent llaminera o gormanda, amb aprofitament gastronòmic».
 

(...)

Joan Coromines, DECLC, «tàpera».

La presència de la T inicial és documentada al segle XII en textos mossàrabs o aljamia de València o de Saragossa, apartada de la forma general amb C de fonts mossàrabs d'Al-Àndalus. Això feu que la forma aragonesa (de la llengua aragonesa) també fos amb T, que també és la forma general en la llengua d'oc, amb desplaçament de l'accent a mot pla en aquests darrers dos casos. La primera documentació en llengua catalana data del segle XV. 

Mapa lingüístic del mot «tàpera».

(European Word Translator).

Malgrat l'estupidesa de les fronteres estatals en un mapa lingüístic, aquesta eina automàtica ens dona una visió global del mot a les llengües d'Europa (quan tenen asterisc al darrere és que l'aplicació no ha trobat mot corresponent). P.ex., en basc, tindríem kaparra.

Tàperes.

Són presents en la tradició culinària de tots els Països Catalans (i el mot arreu és amb T, mai amb C), però especialment a Mallorca i Menorca, a on encara n'hi ha alguns conreus tradicionals i poc rendibles. Se solen preparar macerades en vinagre i sal.

Segle XIV-XV. Tàperes, 

«Tacuinum Sanitatis» (Gallica).

Pàgina il·lustrada del Tacuinum Sanitatis del manuscrit de París. N'hi ha almenys tres manuscrits més, amb variacions de text i dibuix. Eren una mena de còdexs que a cada pàgina mostraven una gran il·lustració d'una planta, arbre, fruits i verdures, amb comentaris sobre els usos culinaris i consells de salut de cadascuna. Constitueixen també un autèntic retrat de la vida quotidiana d'aquells segles. N'agafaren la idea i el nom de l'obra Taqwin al-sihha (Taules de la salut), escrita en àrab al segle XI pel metge de Bagdad, Ibn Butlan. Al nord d'Itàlia, a on se'n feren moltes d'aquestes edicions, esdevingueren tan populars que el mot taccuino va passar a la llengua com a mot comú per a designar un quadern, tot i que pròpiament volia dir taules, com encara avui en diem en els processadors de textos en referència a l'ordenació de la informació, que s'acabava de complementar amb la corresponent imatge.

En la corresponent a les tàperes (llat. capari, alemany kapren), s'hi veu una dona, amb el cabell recollit i un coixí al cap per sustentar un cove o cistell, segurament no gaire pesant si atenem al poc pes de les tàperes, i la faldilla plegada a manera de recipient, com feien abans les padrines amb els davantals, per tal de recollir-les-hi. Hi veiem bé les tiges allargassades de la taperera cap ací i cap allà, i la característica forma de la poncella amb el llarg peduncle, abans d'esclatar la flor. Diria que l'arbre hi és per decorar més que no pas perquè hi hagués tapereres empeltades amb peu arbori.

[2433] De la forma del formatge