QUINA LA FEM?: [2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

Grups consonàntic cultes (llatinismes):

MPT, MPCI.

Avui goso proposar una minireformeta ortogràfica. No sé trobar un mot més petit, per tal que els defensors acèrrims de la puresa immaculada de les NNOO, que ja tenen més d'un segle, m'acusin de mal patriota. Res més lluny del meu pensament ni de les meues intencions. Només que crec de ferm que, ja en ple segle XXI, l'ortografia ha de posar-se al servei dels parlants, pas a l'inrevés, com sovint sembla el cas. De fet, el meu somni humit ortogràfic fora l'establiment d'una grafia unitària per a totes les llengües romàniques, o sia, mateix so amb mateixa grafia en totes, com p. ex. als sons palatals. Caldria una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica, de forma que amb la unificació de les grafies, la intercomprensió mútua escrita guanyaria molts punts, i fora una arma perfecta per lluitar contra el sobrepès comunicatiu de l'anglès.

Ai, que bonic és somiar! Però és de franc. Així que, com deia, avui somiarem en un futur ortogràficament més amable, senzill, planer. Gairebé diria natural, encara que això, una ortografia natural d'arrels unívoques entre so i grafia, com es va fer amb la codificació de l'euskera batua als anys 60 i 70 del segle passat, serà ja impossible en aquesta nostra civilització neollatina.

Quan ara ja fa 110 anys, els legisladors lingüístics van establir les normes unificades per a l'ortografia de la llengua nostra, ningú no podia preveure la caiguda d'ús (culte, acadèmic, científic, eclesial) del llatí. En aquells temps, potser no era una mala línia de treball fonamentar l'ortografia del vernacle seguint la guia de la vella llengua mare. Tots els membres de la Secció Filològica la dominaven en un grau o altre. Passat més d'un segle, la gent lletrada no sap gaire llatí, i la gent instruïda (sigui en ESO, BTX o Universitat) incapaç de fer-ne una minsa frase. Alea jacta est. Per tant, goso pensar que ha arribat el temps de tractar els vells cultismes amb una visió ja més de mots patrimonials i sotmetre'ls a les normes ortoèpiques i ortogràfiques pròpies de la llengua. Posar fi a les excepcions, que és la nosa més gran de les normes, i cercar-hi la màxima regularitat.

Ergo, per quins set sous encara hem d'atabalar les criatures (i nouvinguts) nostres amb l'ortografia dels grups cultes —MPT— i —MPC—, amb la ditxosa P muda llatina, i que més de dos mil anys després encara va fent la viu-viu en els manuals ortogràfics? Voleu dir que cal gaire més que el sentit comú per defensar la caiguda de la P d'aquests grups consonàntics obsolets? Només partits presos ideològics i posicionaments externs a la llengua de caràcter sociopolític enterboleixen la necessària i urgent modificació de la normativa per fer-ne una eina hàbil i tan accessible com sigui possible.

Simplificar no vol dir trair, ni renegar. Vol dir fer modestament i senzilla més fàcil la transcripció de la llengua oral, la real i de veritat. Perquè també molt freqüentment hi ha qui confon, potser inconscientment o per defecte professional, les normes ortogràfiques de transcripció de la llengua parlada amb la llengua original. I no, la llengua escrita no va ser primer, i ha de restar subordinada a la seua funció primordial: fer fàcil i tan accessible com es pugui l'escriptura i la lectura de la llengua, cosa sempre complexa i susceptible de millora.

Jo no vull pas un estàndard escrit només per fer-ne lliçons, exercicis, proves i poder donar titulació (que l'acabem donant no us explico ara amb quins nivells d'exigència... i sé de què parlo), sinó viu i en ús, empàtic i sempre fàcil de manejar de part dels parlants propis i dels qui ens volem guanyar. Deixem-nos de romanços i de ser tan primmirats, perepunyetes i cagabandúrries. Fabra, és clar que ho feu tot amb la màxima professionalitat i ajudà a superar la divisió ortogràfica del segle anterior. Però ja hem transitat per un altre segle, convuls socialment, sacsejat demogràficament, sotraguejat lingüísticament, i continuem necessitant, potser més que mai, mantindre'n i multiplicar-ne els usos, a tots nivells, de la llengua nostra. No entenc quin problema de prestigi o autoritat o aprensió o recel o malfiança pot tindre l'IEC a l'hora d'escometre petites minireformes com aquesta. Perquè totes alhora, les revisions i regularitzacions ortogràfiques, que sempre convenen, no les farem, i no tindrem cap altre Mestre Fabra.

Qui de nosaltres no ho signaria, això fil per randa? Llegim:

«Conversa 382: Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptat de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups MPT i NT, que altres llengües, com l’espanyol i el francès, no trigaren a confondre.

«Un català, en escriure, ha de posar braç, amb Ç, com un espanyol posa hombre amb H o un francès taon amb AO en lloc de A; perquè sap, i en el moment d’escriure ho recorda, que així és com s’escriu el mot que ell pronuncia bras. Les regles i llistes de mots que figuren en els tractats d’ortografia no serveixen sinó per facilitar el treball de fixar a la memòria les grafies correctes; però, en el moment d’escriure, és aquestes que convé recordar directament i no pas les regles ortogràfiques, sovint insuficients i difícils de manejar. De memòria, doncs, convé de saber els mots que s’escriuen amb J davant E (Ex.: majestat), amb L·L (Ex.: intel·ligent), amb MPT i MPC (Ex.: redemptor, redempció), amb QU davant vocal (Ex.: evacuar), amb z intervocàlica (Ex.: rizòfag), etc., etc.

«Aprendre de memòria milers de grafies és cosa certament difícil havent-ho de fer com ho fem avui els catalans; però això no ens hauria estat gens difícil si haguéssim après la llengua escrita com l’aprèn la gent dels països en què la llengua escolar no és una llengua estrangera sinó llur llengua nacional. Els qui, davant l’esforç considerable que requereix avui d’aprendre l’ortografia catalana, són portats a creure que aquesta és realment molt difícil, que pensin en les dificultats enormes amb què es trobaria un francès o un anglès que de gran tractés d’aprendre l’ortografia de la seva llengua partint de la pronunciació, com havem de fer avui nosaltres. Moltes coses que avui ens semblen d’una dificultat gairebé insuperable, les hauríem apreses sense adonar-nos-en si a l’escola ens haguessin ensenyat el català i no pas, com ara, una llengua estrangera».

Però no és el nostre cas, aquest de l'ensenyament de la nostra ortografia en una societat nacionalment rica i plena. I la cosa aquesta va per llarg, oi?. Fins i tot en un Estat independent, qui pot dir com anirien les coses, lingüísticament parlant, tot i que les lleis afirmessin amb rotunditat l'exclusivitat de la llengua mil·lenària de la terra? Doncs siguem més llestos que la gana, home.

Les llengües europees que mantenen els grups MPT són el francès i l'anglès, que els agafà del francès. Que el francès té l'ortografia més difícil d'Europa (juntament amb l'anglès), i ni hi pensen pas, a simplificar-la, és veritat. Ara bé, l'un té un Estat jacobí al darrere i l'altre l'aquiescència mundial com a llengua franca. Altre cop cal dir-ho: no és el nostre cas. Ni el dels nostres alumnes (i no parlo només d'adolescents, sinó d'advocats, periodistes, empresaris, publicistes i etc. i etc.), que no estan per la labor. Fem-nos-ho elemental, assequible, accessible, lleuger, manejable, clar, entenedor, comprensible, planer, simple, intel·ligible. Una manera simplicíssima d'aplanar un pelet el camí fora deixar els llatinismes gràfics per a altres nivells, potenciem les humanitats... però no torturem...Dediquem-nos, els profes, sobretot a ensenyar a pensar i redactar, i que l'ortografia hi tingui el pes just, la proporcionada valoració, la màxima solta, que sigui una eina útil i pas un camp minat, una cursa navette infranquejable. Servidor, que m'hi he guanyat la vida fent (entre altres coses) de torturador ortogràfic (que és una de les tasques que tenen assignades els profes de tot el món), sé de què parlo altre cop.

Amb una mica de costum, no ens farien pas mal a la vista (ni a l'ànima pàtria) veure aquestes paraules escrites així. De fet, als qui comencessin a escriure, no els en farien gens per tal com no tenen cap grafia acostumada. Així doncs, per què no passem a escriure:

atemtat,
exemt, exemcions,
peremtori,
assumte, Assumta,

símtoma,
sumtuós
temtació

irredemt
presumte,
promte, promtitud...

De fet, com més te les mires, manco mal t'hi fan. I és que l'ortografia té molt d'hàbit i d'avés: per això ens costa tant d'acceptar-ne les modificacions. De fet, ja tenim impremta, empremta, vescomtal... que mai no han tingut la P mudeta etimològica. A qui li importa, això, a l'hora d'escriure, que els uns la tenien i els altres no? Que ho sàpiguen els filòlegs, perfecte. Que ens l'hàgim d'empassar la resta de mortals... potser genera una qüestió ètica i tot.

Trobo en un buscador de mots per als jocs lingüístics unes sis-centes paraules amb aquesta casuística (MPT, MPCI), majorment poc usuals i de registres especialitzats. I és que desenfarfegar-les de la lletra muda no costaria pas gens, i per això encara em fa més ràbia la deixadesa i inacció reformadores dels legisladors lingüístics.

Sí, és clar, comte i compte es confondrien. Només un cas i que el context sempre aclareix i per un cas hem d'aguantar tots els altres! Certament les confondríem en determinats contextos molt asèptics, com ara les llistes d'exercicis escolars (que no solen tindre cap context). Una frase com el comte paga el comte, no es confon mai a la vida real (o no pas més que tantes altres casuístiques). I, en tot cas, ens estalviaríem la P de comptar>comtar, i de totes les formes del verb, inconfusibles amb cap altre!

El cas és, a més a més, que sense la P els nostres mots continuarien diferenciant-se dels castellans, si aquesta ha de ser la preocupació principal: asunto-assumte, perentorio-peremtori, pronto-promte, contar-comtar, redentor-redemtor, tentar-temtar... Perquè la conservació de la M i no la pronúncia amb N pròpia dels mots castellans, era la preocupació de Fabra, com veiem en altres fragments, només que la P anava al mateix paquet (i conservar-la podia afavorir la pronúncia amb M):

«Conversa 57: Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups, com MPT; era ja acceptada per molts la simplificació de la L doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana».

«Conversa 70: En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí escrit, el català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l’element hereditari, tals com CT, PT, GZ, L doble, MPT... conserva molt bé fins gairebé a l’època actual (de forta influència castellana) el grup MPT (redemptor), que el castellà converteix en NT (redentor), etc.»

«Conversa 332: Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l’ús de L duplicada i de mantenir els grups MPT i MPC, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l’escriptura pronunciant L duplicada, i M i no N en mots com redemptor i redempció».

Un segle després, ja ningú no pronuncia —ni s'ensenya a les escoles a fer-ho— la L geminada. Però ens n'ha quedat la tortura ortogràfica, igual que amb la punyetera P d'aquells grups consonàntics. En tots dos casos ens veiem obligats a escriure lletres mudes (la L duplicada i la P), ço que és la contradicció més gran de l'ortografia: escriure el que no sona!

Grups consonàntics que, recordem-ho, no són propis del català com a hereditaris, segons les lleis de la nostra fonètica històrica, sinó fruit de manlleus cultes, «estrany» a la llengua, com reconeixia Fabra mateix en un text prefabrià, valgui el joc de mots, incorporat a l'edició de les Converses (veg. Portal Pompeu Fabra, enllaç):

«Conversa 862 [1908]: Les successions «l·l», «mpt», «mpci», «mf», etc.
Però, en alguns casos, constatem divergencies en la romanització dels mots emmanllevats al llatí, les quals no recolzen precisament sobre divergencies preexistents en l’element hereditari, i vénen, per conseguent, a establir noves diferencies entre les diverses llengües romàniques. Així’l català i’l castellà, al adoptar llatinismes com redemptor, exemptus, tracten de conservar-hi ’l grup MPT, estrany a amdugues llengües; però, mentre’l català aconsegueix familiaritzar-se amb la successió MT, el castellà acaba per assimilar la M a la T i escriu NT (redentor, exento).
...
«També existeix en la llengua la tendencia a reemplassar la successió MPT per NT, així, son cada dia més freqüents les pronuncies redentor, presuntuós, en lloc de redemtor, presumtuós, i, analogament, redenció, presunció. Aquí, sortosament, l’ortografia usual s’oposa a la pronunciació castellanitzada dels llatinismes en qüestió escrivint constantment redemptor, presumptuós, redempció, presumpció, i es de creure que, sota l’influencia d’aquestes grafies, s’operará més o menys aviat una reacció en la pronunciació, tant més probable que’l catalá no te cap repugnancia per la M en sílaba inversa i estem habituadíssims a pronunciar sense cap dificultat aquest sò davant de les dentals, exemples fem toies, hi anavem tots, un camp teu, i els plurals rams, camps, etc. En realitat fóra trist que perdéssim les pronuncies MT i MCI, puix constitueixen una particularitat del catalá, no solament davant del castellá sinó davant de totes les altres llengües neollatines, ja que totes han perdut la nasal labial M dels llatinismes en qüestió: l’italiá, en efecte, hi ha transformat, com el castellá, la M en N, escrivint redentore, redenzione; i en francés i en portuguès, encara que la m hi es conservada en l’escriptura, aquesta lletra no hi es sinó el signe de la pronunciació nasal de la vocal anterior. La facilitat amb què’ls catalans pronunciém la M (bilabial o labiodental) davant qualsevol consonant, –el que’ns permet de conservar la M de redemptor, redempció i llatinismes análegs– ens permet igualment d’escriure immens, commoure, etc. (en oposició amb el castellá inmenso, conmover, d’acord amb l’ortografia llatina immensus, commovere), de mantenir invariable el prefixe circum- i de transcriure MPH clássic per MF: circumferencia, circumjacent, circumlocució, circumnavegació...»

La intenció pristina de Fabra era mantindre la pronúncia MT (grup MPT) i MCI (grup MPC). Seguim-lo, doncs, escriguem i diguem la M, però tinguem coratge d'abandonar la mudeta P (i, de passada, la ja a hores d'ara més que inútil L geminada, que a més —santa paciència!— porta la nosa, el destorb, l'obstacle, l'entrebanc abarrocat del punt volat).

Sempre cal mirar què ocorreria amb altres casos similars, com ara el grup MPS, en què la P sí que és present i hi sona als derivats: camp, llamp, tremp, temps, que conformen un grup limitat de mots molt usual i hereditari, pas cultismes, més pronunciables amb la líquida S, igual que el grup culte inicial PS- en arrels com gregues com psico-, pseudo- i pocs més. Tenen aquest argument per no entrar al mateix sac.

Mapa lingüístic d'Europa: l'arrel grega PNEUMO—.

(European Word Translation).

Ai, sí, se m'oblidava, l'altra P muda, la del grup PN- hel·lè en els compostos de pneumo-, des de pneumàtic fins a pneumologia, pneumònia o pneumotòrax. És clar que és una arrel que sense la P inicial fa mal als ulls als iniciats, però no pas a la immensa majoria dels (nous) escrivents. Devem estar parlant d'una seixantena de mots, i fora immensament més lògic que quatre saberuts sabessin que neumo- ve de pneumo-, i que aquesta és la forma pura i clàssica (que fins i tot es podria deixar per a ús en textos científics), que no pas que milions de persones s'hagin de subjugar a una lletra muda de segles! En canvi, si fem cas a la tradició en les altres llengües romàniques, no hi ha color: la P ni es toca! I com que traure-la faria que coincidíssim amb el castellà: anatema, a la foguera! Però així ho veig, així ho penso, així ho escric.

Torno al començament: que bé que aniria disposar d'una autoritat lingüística romànica, supranacional i supraestatal, amb la missió d'anar atansant i simplificant de manera consensuada les grafies de totes les llengües filles del llatí. Una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica. Me'n postulo com a membre, sense cobrar. Només les dietes i un despatxet.

Flop! Ara em desperto del somni. Ni els alemanys ha aconseguit reformar-se ortogràficament: després de 25 anys i una mica més: la reforma del 1996 és als llimbs, amb llibres, diaris i publicacions així (ortografia nova) i altres aixà (ortografia vella), i les escoles que fan el que poden. Què no farem nosaltres, i tan pobres com som (que deia el poeta).