.jpg)
1762. Roda de suplici o tortura.
«The Extraordinary Tragical Fate of Calas» de Voltaire, 1762, viquipèdia.
La roda de suplici tingué nombroses variants al llarg dels segles i segles d'ús d'aquest instrument de tortura. Des dels temps de l'Imperi Romà perseguidor de màrtirs (potser d'abans i tot) fins a l'última execució documentada, segons que llegeixo, a la Prússia de 1841. N'hi hagué de verticals i d'horitzontals, i es podien fer girar sobre brases o sobre ganivets. El més famós turment, amb perdó per l'adjectiu, amb la roda fou la de Caterina d'Alexandria, al segle IV.
La intenció del pervers invent era el de trencar per dins la víctima, per anar-li dislocant ossos, rompre'n els músculs i òrgans interiors, a la recerca d'una mort dolorosa i lenta: el cap mai no era colpejat per evitar la pèrdua de consciència del reu. En els casos d'ús —diguem-ne— més suau, el pobre home o dona ja no es podien valdre per si mateixos mai més, cosa que també els aconduïa a una altra mena de mort penosa i miseriosa en aquells temps.
.jpg)
1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.
Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.
El càstig que els paers de la ciutat donaren a un lladre de sabates, que després les revenia per diferents llocs de la ciutat, com ara la taverna de l'Hospital del Sant Esperit. Devia ser un establiment a tocar de l'hospital, conegut a la ciutat per acollir xiquets bords, emplaçat vora el portal del mateix nom, que obria el camí de Corbins a l'antiga muralla, al peu del turó de la Seu.
.jpg)
1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.
Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.
El Pere Roure, que habitava a Barcelona, s'havia traslladat a la ciutat del Segre. És probable que fugint de càstigs que la justícia li tenia allà reservats. Un cop ací, va dedicar-se a l'ofici que li era propi, i va emblar (verb desaparegut des dels textos medievals, i que volia dir robar) sis parells de sabates. Blanques les unes, negres les altres: en això dels colors del calcer sembla que no hi havia gaire cromatisme per triar.
Arribat al judici, fou pregat d'explicar la versió seua dels fets. Entrà a la ciutat a l'hora nona del darrer dimarts i s'entaforà en una taverna prop de la Bladeria a pendre una mallada de vi. Sembla que la cervesa no era tan popular com avui. Desconec si mallada era una mena de got o mesura.
D'allà se n'anà a una altra, al carrer del Pes de la Llana, en què la tavernera tenia un escolà, un practicant, probablement un mosso que l'ajudava. Però negà que aquells dimarts al matí hagués estat a la taverna de R. de Preixens i que allà li hagués venudes unes sabates negres a aquell escolà: «Dix que no; preguntat d'on les havie audes, dix que no les havie audes de negun lloc, que no les-li vené», i que tampoc les havia robades de cap sabater de la ciutat. Pareix que no tenia cap còmplice, ni com ell (eixorellat) ni amb orelles. Ell les havia perdudes, les orelles, per tal com li havien sigut toltes (verb toldre: llevar, traure) a l'armada.
Fixem-nos un moment en aquest bocinet de text: les li vené. A banda d'una gran regularització o simplificació popular del verb (vené per vengué), l'ús pronominal seguia encara, almenys en la llengua escrita de les actes, la norma original medieval: pronom de CD (les)+ pronom de CI (li). Una combinació cacofònica que acabà amb l'eliminació de la segona L, i això donà lloc a la combina moderna les hi, en què gràficament i fabriana s'hi ha substituït la L per una H. Canvi que el redactor encara no trobà apropiat d'escriure a mitjan segle XIV, si és que s'havia iniciat el procés, i que, per tant, ens suggereix que el pas majoritari d'una forma a l'altra vindria més endavant, cap a les darreries de l'Edat Mitjana o inicis dels segles moderns.
Un sabater, en G. d'Areny, havia fet denúncia que dimecres passat, 11 de març, segon de quaresma, un col·lega seu, en Nadal, l'havia anat a avisar que vigilés, que se li venien a vendre unes sabates negres amb una anella al mig, eren les que li havien robat amb les formes, o sia, la peça de fusta que tenien introduïdes mentre les fabricaven per donar-los forma, precisament. Se n'anà el fuster cap a casa i ja assegut a taula, la muller l'informa que a la taverna del Sant Esperit tres caganyans (gent de tan mala pinta o rodamons, que semblaven un caganya o cagalló) volien vendre-hi unes sabates. Però no eres pas les negres, sinó unes blanques amb corda o cordills.
La tavernera li confirmà el fet al testis (també testes, llatinisme que volia dir testimoni) «e són-se'n anats amb les sabates». Amb els pronoms al darrere (enclítics) amb un present indicatiu, cosa desapareguda de la llengua moderna. Na Sançona fou citada a declarar com a tavernera del celler de l'Hospital del Sant Esperit.
.jpg)
1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.
Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.
Confirmà la tavernera el cas que dos bastaixos o homes vilans que menjaven (arengada) a la taverna, digueren que unes sabates volien vendre «e trasc-les-se de l'aixella o de la cinta». [altre cop hi trobem el pronom de CD al davant de l'altre], i les oferiren al preu de 12 diners perquè, segons deia, «no li venien bé».
En Guillem Bernat, que era fabricador de castanyoles (petit instrument de música popular) fou un altre testimoni cridat a declarar. Digué que s'acostà dimecres matí al forn d'en Domingo Tomàs amb el Pere Roure, per tornar-se'n després a la taverna de Ramon de Preixens, a on el Pere li vengué unes sabates negres amb cordons «amb nuell enmig», potser una mena de llaç. Amb les sabates noves, se n'anà a treballar. Acabada la feina, anaren-se'n tots dos a la taverna del Sant Esperit, hi dinaren arengada, i en acabat, se tragué unes altres sabates que el Pere oferí al Guillem: «calça-les-te per amor de mi, que molts serveis m'has fets en les galeres». Antics companys de vaixell, doncs. Potser també de condemna.
Un cop els paers hagueren pres declaració als testimonis, dimarts abans de les calendes d'abril, «pujaren al palau de Cervera per fer posar al turment de la roda lo dit Pere Roure... E ans que li posassen demanaren-lo si ell havia emblat en la ciutat de Lleida lo parell de sabates negres amb nuell enmig, les quals vené [vengué] a l'escolà bastaix per VI diners. Dix que òc, per son pecat». Òc en llengua catalana medieval era l'adverbi afirmatiu, sí. Abans i tot que hi fos lligat, anà confessant una darrere l'altre tots els lladronicis comesos. Tal era el poder de coercir de la paorosa roda de turment. El palau de Cervera feia les funcions de presó de la ciutat en aquell segle.
.jpg)
1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.
Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.
Confessà a més que a Barcelona havia robat una gallina, per la qual cosa «fo assotat e corregut per la ciutat». O sia, que fou fuetejat dalt d'un carro mentre el passejaven pels carrers per a públic escarment.
Admeté també que les orelles les havia perdut per causa d'haver robat un parell de formatges a un companyó, «a qui hom deia Comte Negre», probablement a galeres, a l'armada, com anteriorment s'havia citat en la declaració.
Fou lliurat als saigs, oficials de justícia, perquè fos lligat a la roda. A la primera estrebada de la corda, tingué la sort que es trencà, la soga, no pas ell encara. Acabà d'abuidar el pap: si fou assotat i corregut per Barcelona, fou per haver robat una cota, o sigui, un vestit d'aquells de cap a peus que es portaven en aquells temps, i que abans d'anar-se'n a galeres havia tret de la bossa «a una fembra que comprava peix en la pescateria de Barcelona, tres sous». La confessió no el salvà del turment. Així era la justícia medieval, despietada i cruel. No sabem què se'n feu, del pobre lladregot Pere Roure.
La roda de turment.
Aquesta era prou simple, amb un braser al peu, que el botxí anava revifant amb la manxa.
1598. Caravaggio, Santa Caterina d'Alexandria.
Segons la llegenda hagiogràfica, la roda es trencà quan hi lligaren la santa, que finalment fou decapitada amb l'espasa. La composició mostra la noia envoltada dels estris de tortura que patí.
