1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.
Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut.
L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.
.jpg)
1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana.
Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués.
.jpg)
1949. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
La segona font de la plaça Sant Joan.
Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.
.jpg)
1952. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).
Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir.
.jpg)
1952. Los serenos de Lleida.
Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).
Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia.
Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.
1914. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes.
A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.
1932. Cos de serenos de BCN.
Anys 1950. Los serenos.
Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista.
Anys 1950. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes.
Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.
Anys 1960. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes.
Després modernitzats amb llanterna.
Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.
Tarja d'estrenes.
A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots.
Anys 1960. Cos de serenos de BCN.
Preciós pin, aleshores insígnia, del cos.
1843. Cos de serenos de Tarragona.
Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
1873. Los serenos de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.
Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.
1971. Los serenos de Tortosa.
«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).
A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.
1963. Los serenos de Lleida.
«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).
Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis.
1971. Los serenos de Lleida.
«La Mañana», de 28 de juny (XAC).
Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.
1971. Los serenos.
Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno.