[1949] Els perills de les rentadores al Segre

1860. Lleida, Charles Clifford. 

A la primera fotografia lleidatana de la història, a banda de la nostra estimada Seu Vella, llavors ocupada com a caserna pels militars (espanyols) des del 1707, hi apareixen unes involuntàries i anònimes protagonistes, que converteixen la imatge en una autèntica joia etnogràfica: les rentadores al riu. Unes quantes dones hi fan safareig, separades de dos en dos per fer safareig també en sentit figurat i que l'estona fos més passadora, i allunyades una mica les unes de les altres perquè l'aigua no els arribés tèrbola a les de més avall. 

Si ens hi fixem bé, les siluetes de les dones apareixen mogudes a la fotografia, perquè estaven en moviment, i la tecnologia d'aquells primers enginys fotogràfics encara patia. Al darrere, s'hi veu ben bé un tros del baluard del Carme, i l'albereda que connectava amb la recentíssima estació de ferrocarril, i que amb el temps es convertiria en Rambla de Ferran.

1864. Lleida, una rentadora cau al riu.
«El Monitor de Lérida», núm.18, de 3 de març.
Potser tothom es pensa que la feina de rentadora al Segre, ja que a Lleida -que recordi ara mateix- no hi havia rentadors públics i calia baixar (o fer baixar la minyona) sempre al riu, era una feina sense perills, a banda del mal d'esquena, les mans gelades, tallades i arrugades per l'aigua, el dolor al braç de tan picar amb la pala i etc. Però ves per on, el gran perill era... caure a l'aigua! Això ocorregué al matí del 29 de febrer (any de traspàs), quan «estando lavando la ropa, una joven se cayó al Segre: la corriente la arrastraba con fuerza, pero afortunadamente...» A les èpoques que el riu baixava embravit, com ara al març per causa del desgel, no s'hi valia a badar, i menys si no se sabia nadar, cosa més que normal per als temps que corrien. Dos militars del batalló que s'aquarterava a la Seu s'hi van ensopegar i, heroicament, varen llançar-se a la salvació de la noia, el nom de la qual no importa al periodista, però sí el nom dels soldadets, elevats a la categoria d'herois.

En aquella meitat del segle XIX, si un 'monitor' no era pas una pantalla d'ordinador, què significava? Doncs el qui avisa els altres, els adverteix o amonesta, el qui portava les 'notícies', doncs,

Segle XVI. Sebastiano del Piombo, «Il martirio di Santa Agata». 
Com a bona rentadora, la noia ja es devia haver encomanat a Santa Àgueda, Àgata em popular lleidatà, patrona de les dones, però especialment de les bugaderes, no em pregunteu per què. Tothom ho repeteix però ningú no ho explica, i com que ja no hi ha bugaderes per preguntar-los-ho ni ho podem preguntar a les rentadores actuals (mecàniques), doncs haurem d'esperar que algú ens ho descobreixi algun dia. 

1871. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 
Detall del Segre entre el pont del ferrocarril i el Pont Vell. A l'estiu, els perills de caure i ofegar-se es reduïen proporcionalment a la reducció del cabal per l'estiatge.

Anys 1910. Lo riu Segre, Lleida.
Foto: Josep Brangulí i Soler (1879-1945) (ANC).
Una dona, tota de rigorós negre i mocador al cap, atacona la roba damunt la pedra a la voreta de l'aigua, a l'altre marge del riu. No una, sinó dos panistres grandetes de roba per rentar, portava!

Anys 1900. Lo riu Segre, Lleida.
Les dones fent bugada a l'areny de sota el Pont Vell.

Anys 1950. Lo riu Segre, Lleida.
Rentadores al marge fluvial de Cappont, i al seu davant el Montepio recent aixecat amb la nova banqueta de postguerra encara per construir. Només hi havia fet el terraplè de l'ampliació, però encara no el mur.

Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).
Una bella imatge de la finalment plàcida Noguera Ribagorçana poc abans de morir al Segre. Allà les dones corbinenques hi havien anat durant segles a rentar la robar bruta.

Anys 1950. La Noguera Ribagorçana, Corbins.
Foto: Ramon Borràs (1914-1970).
Sempre aplanades cara a l'aigua, genolls a terra sobre les pedres, afilerades al costadet de l'aigua, amb els còvins [coves] de vímet tradicionals, a on portaven la rentada. El sabó, majorment, era sabó fet a casa, amb greixos i olis sobrers, que flotava sobre l'aigua.

Algunes dones les veiem totes vestides de negre, per causa de portar dol, com era costum. Aquestes dones, de petits, les vèiem molt i molt grans, com a padrines de molta edat. Ara m'adono que moltes no eren tan grans, sinó que la roba negra i el mocador al cap les feien veure molt envellides. Actualment passa al revés: les padrines ja no porten dol, i semblen més joves que no pas les joves de fa cinquanta o seixanta anys que vestien de dol.

Santa Àgata o Àgueda. 
Representació medieval del dolorós martiri de la santa siciliana, patrona de les rentadores i bugaderes. Sempre se n'havia dit, popularment, Àgata, Sant'Àdia en popular lleidatà, però aquests darrers anys s'ha imposat la forma culta, Àgueda. Explica el nostre prominent folklorista Joan Amades, que aquesta feia, «segons la vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i les fadrines entrades en anys i gairebé velles. El dia d'avui rentaven, com de costum, agenollades i amb la roba aixecada, ensenyant tot allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, puix els empaitaven i se'ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic el forçaven a passar una estona amb elles, i si no els n'era, li treien les calces i àdhuc altra roba fins a deixar-lo sense camisa» («Costumari popular, febrer i març», 1950-56).

[82] Del safareig al facebook