Seguidors

20211211

[2333] Lo Veloç Club, primer club esportiu lleidatà, 1887 (i)



 
1894. Pioners del ciclisme català.
«Noticiario Mataronès», de 28 d'agost (ARCA).
Dibuix de l'època que ens aproxima a l'equipament d'un ciclista i al model de bicicleta d'aquell final de segle XIX, en què el ciclisme fou el primer esport a fer-se popular a Lleida i a Catalunya.

1887. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de novembre (FPIEI). 
Tot i que no se'n cita el nom, sí que s'hi parla del «club velocipedista recientemente establecido en esta ciudad», cosa que marca aquell any 1887 com el de la constitució del primer club esportiu modern a Lleida, just al moment que despuntaven les primeres manifestacions de la Renaixença lleidatana. Amb permís de l'Associació Excursionista Ilerdanesa, de Frederic Renyé i Josep Pleyan de Porta, fundada al 1884.

Els primers dirigents del club velocipedista foren els senyors Julià Magrané, Josep Murillo, Tomás Duplà i Joaquim Pocurull (Els orígens de l'esport a les comarques de Lleida, s. XIX-1938, Xavier Torrebadella, enllaç). A partir del 1888 i fins al 1891, s'encarregà de les primeres curses ciclistes vistes a la ciutat, dins del marc de la festa major de maig. Se solgueren córrer els Camps Elisis, entre el passeig principal i el passeig lateral. 

La notícia explica la sortida de ciclisme en carretera (o potser més aviat camí, segons en quins trossos) dels ciclistes de l'associació, no se n'hi esmenta quants. Sabem, però, que sortiren de Lleida a les 8 del matí i feren la ruta en un parell d'hores, probablement per la carretera d'Alcoletge. 

1888. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 8 de maig (FPIEI). 
Per al dia 12 s'hi anunciava «A las cinco, carreras de velocípedos en el paseo central de los Campos Elíseos, amenizando el acto una banda de música», probablement la Banda Municipal, ja creada des del 1869. 

L'endemà, diverses propostes esportives omplien els actes de la Festa Major. Una, les regates pel curs fluvial sicorí, amb barquetes de vela. Les regates també foren un dels primers esports practicats a Barcelona, òbviament amb practicants de classe senyorial. És probable que també fos així a la ciutat lleidatana. 

L'altra, l'esport o espectacle de l'ascensió del globus aerostàtic d'en Budoy. Des d'inicis d'aquella dècada que oferia aquestes ascensions a Barcelona i per diverses ciutats. Al 1885, ja havia vingut a Lleida (no sabem si abans i tot), amb tanta mala pata que se li cremà el globus. Morí desgraciadament a la nostra ciutat a causa de la pulmonia que pescà en sa darrera ascensió al maig de 1900. 

1888. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI). 
El diari es veia en l'obligació d'explicar aquest nou esport als lectors lleidatans. Prova fefaent de l'absoluta novetat que constituïa el ciclisme a la nostra ciutat. S'hi fa una miqueteta d'història i se'n canten els avantatges: a la bicicleta, no li cal combustible i permet trasllats d'entre 12-18 quilòmetres a l'hora a marxa normal. A banda dels beneficis físics, «permitiendo al velocesmen respirar el aire puro del campo transportándole por los paisajes más pintorescos». Destaquem el neologisme incorporat, velocemen

Poques altres ciutats catalanes tenien club ciclista, però se n'anaren fundant una colla entre el 1887 i els inicis de la dècada següent: «El 1887 es fundaren el Velo-Club a Barcelona i el Veloz Club de Lleida. Entre 1888 i 1891 es fundaren clubs a Reus (Veloz Club), Tarragona (Club Velocipedista), Tortosa, Valls, Mataró (Sport Mataronés, 1893, fusió del Club Mataronès de Velocípedes de 1892 i El Pedal Mataronès de 1893), Terrassa, Sabadell (Club Velocipèdic Sabadellenc), Girona, Olot i Figueres (Sport Figuerenc 1891, que construí el primer velòdrom de Catalunya el 1893), i d'altres a la ciutat de Barcelona. També el 1893 es construí el Velòdrom de la Bonanova amb 400 metres de corda i considerat el millor d'Europa del moment. El 1895 es construïren el velòdrom de Reus, i l'any següent el de Lleida» (viquipèdia).

1888. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 16 de maig (FPIEI).  
 Sembla que aquelles primeres curses ciclistes tingueren gran acceptació popular, i els Camps s'ompliren de lleidatans per veure'n l'evolució. S'hi feren cinc curses, i el diari en dona els guanyadors i classificats, i els velocemen eren locals i forasters. Sembla clar que el guanyador de la carrera cinquena, en Màrius Sol era un dels representants lleidatans (futur paer en cap al 1909, i germà de Romà Sol i Mestre). El públic, com era costum llavors, no es barrejava: llotges per als benestants, i peu de pista per a la resta. No sabem si s'hi va cobrar entrada, potser només el preu de les llotges a qui les volgué.

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 17 d'abril (FPIEI). 
 Els velocipedistes lleidatans, senyors Goya i Coll s'aventuraren a fer la ruta fins a Barcelona. En sortint de Tàrrega, s'hi erraren de camí incomprensiblement. S'hi desmenteix que haguessin fet la major part del camí en cotxe, només un bocinet prop d'Igualada (potser al Bruc). Quan s'adonaren que el camí no era tan dolent, van tornar a pedalar. 

Sabem ara, doncs, que el senyor Goya era lleidatà o veí de Lleida. En la notícia anterior, se'l citava com a guanyador de la primera cursa ciclista feta a la ciutat, en la festa major de 1888.
 
1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 8 de maig (FPIEI). 
  El programa de la Festa Major de 1889 tornava a incloure les curses ciclistes, enguany ampliades als passejos central i lateral, i amb el nom del club, Veloz-Club Leridano, amb col·laboració del club Velo barceloní. També hi hagué música, amenitzada per la Banda Popular (municipal) sota direcció de Jaume Roig. 

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 15 de maig (FPIEI). 
   Aquell segon any de curses ciclistes no tingué gens de bon temps. Al passeig central, hi hagué tanques a ambdós costats i una filera de cadires de pagament. S'hi demanava que el passeig lateral fos d'accés lliure. Sembla, doncs, que hi hagué alguna restricció. 

En Josep Coll fou un dels guanyadors. A l'abril d'aquell any, un mes abans, havia participat en la ruta fins a Barcelona. El considerem, per tant, com a un dels ciclistes de la ciutat. Hi tornem a trobar el senyor Goya, l'altre dels aventurers de l'abril proppassat. No sabem si els altres eren locals o barcelonins. La presència de les màximes autoritats demostrava el prestigi que anava adquirint l'esport a la ciutat. 

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 17 de maig (FPIEI). 
  Notícia sobre l'afermament del Veloç Club Lleidatà, amb nous socis, de manera que «pronto serà el centro de recreo higiénico más pujante de Lérida». L'esport encara no era entès com una competició, sinó com un esbarjo saludable per al cos i la persona.
 
1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de maig (FPIEI).  
  L'empenta que l'èxit de les curses de la festa major donà al club ciclista lleidatà fou notori: aviat l'associació esportiva tindria local propi a la Rambla de Ferran, amb un gimnàs per a l'exercitació física dels socis. 

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 2 de juny (FPIEI). 
 En contret, al número 36 de la Rambla de Ferran. Sembla que el gimnàs era prou complet. 

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 17 de juny (FPIEI). 
  L'auge de l'afició als velocípedes entre la «gente menuda», o sia, sense mitjans econòmics, es notava al carrer, a on ara i adés s'hi veien curses tan bon punt s'hi trobaven «un par de velocipedistas con sus triciclos». O un velocípede contra un quadrúpede, com la que hi hagué des de fora el pont, de la mitja lluna que hi donava accés, fins al cementiri antic, dit del Garrut. En sortí triomfant el ciclista: probablement el quadrúpede era una mula o un ruquet.  

El fet d'anomenar tricicle al velocípede em fa dubtar, tot i que se'm fa estrany pensar que les curses eren de màquines de tres rodes. Diria que en aquells anys, els bicicles o bicicletes ja s'havien imposat, si més no per a les proves de velocitat. El primer costum devia fer que se'ls continués anomenant tricicles. 
 
1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 26 de juny (FPIEI). 
  Petició dels joves socis del Veloç Club per tal que el Paer en Cap els permetés de circular pels Camps Elisis. Els propietaris de bicicletes eren de classe benestant, sense dubte, i volien anar a festejar les damisel·les que s'hi passejaven tot impressionant-les pedalant amunt i avall. 

1889. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 de juliol (FPIEI). 
El ciclisme al carrer s'anava imposant, tant que calgué que la Paeria pensés a reglamentar-ne l'ús a la via pública. Devia passar una mica com passa avui amb els patinets, que si hom no vigilés, les trompades amb els vianants i altres vehicles, aleshores carros i someres, podrien tindre lamentables conseqüències. 





20211208

[2332] Lo Velòdrom de Lleida, 1920

 

1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
«El Ideal», de 15 de maig (FPIEI).
Potser la primera fotografia del nou velòdrom lleidatà, el del Camp d'Esports de la Joventut Republicana de Lleida. Com bé se sap, les instal·lacions esportives de l'associació republicana foren inaugurades l'1 de gener del 1919. Però el dia gran del velòdrom, que potser ja venia funcionant de mesos enrere, fou aquell 16 de maig, durant la festa major d'aquell any. 

La imatge, malgrat la qualitat limitada, resulta impagable. Amb la Suda i la Seu Vella al fons, l'hàbil retratista sabé captar el moment de la sortida d'una de les proves, amb la gent amuntegada a l'interior del recinte. Llavors, és clar, no hi havia grans blocs de cases que tapessin la vista al turó lleidatà des dels plans de l'antic camí de Montsó. 

1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
«El Ideal», de 15 de maig (FPIEI).
Ja ho diu la crònica: «demà nostre hermós velòdrom rebrà la seva consagració amb una cursa de bicicletes». No hi diu inauguració, sinó consagració, la primera gran efemèride ciclista que s'hi feia. Hi havia eufòria esportiva a la ciutat, a causa de les magnífiques instal·lacions republicanes: «L'estadi de Joventut, l'admirable Camp d'Esports, és una realitat viventa... En els centres esportius, Lleida ja no hi és desconeguda, i dintre de poc aconseguirem que el nom de Lleida s'anomeni amb respecte». És clar que això té alts i baixos històrics: ara anem avall a marxes forçades, amb el penós espectacle del Lleida Esportiu, que ja ve de la penosa liquidació de la Unió Esportiva.   

«El Velòdrom... és un lloc fet exprés. La cinta té vuit metres al costat del jurat i sis a l'oposat, amb la inclinació deguda en els peralts per a velocitats fins a 60 km». Les curses es regiren pel reglament U.V.E., amb premis de fins a 50 i 60 pta de l'època, recollons! que diria la padrina, i fins a 200 en la cursa per equips. Per arribar-s'hi, ja que era ben als afores de la ciutat, hi hagué servei d'autos des del Casal de la Joventut Republicana. «Per als que vulguin fer el camí a peu, la carretera serà regada». El públic es distribuïa en les llotges de la pelouse, a la recta, just davant del jurat, al costat del qual hi havia «els seients de preferència. A l'altra recta, als costats el pont, també seients. A les corbes s'hi podrà estar dret». S'hi muntaren també un parell de tribunes als extrems de la recta, a 1 pta. Les cadires de la gespa, a 2. Seients de graderia, dos rals o mitja pela. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
Vista d'una de la corba peraltada, la que tancava la pista per la banda oest, la contrària a la ciutat. Una columna senyalava la meitat de la corba. A la part de dins, amb tanca de fusta, s'hi veu la pista de patinatge. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
Vista de la contra-recta, amb el famós pont d'accés a la pelouse i la pista de patinatge interior. El ciclisme fou el primer gran esport de masses a Catalunya i a Lleida. Des dels anys 80 del segle XIX hi ha constància de la introducció continuada d'aquest esport a la ciutat. El primer velòdrom fou fet a l'avinguda de les Garrigues, impulsat per l'empresari Josep Coll, amb projecte de l'enginyer Francesc Macià. Al 1915, es crearia el velòdrom del Veloç Club Ciclista de Lleida, i finalment entre 1919-20, aquesta perfecta instal·lació al conjunt esportiu de la Joventut Republicana de Lleida. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
«El Ideal», de 20 de juny (FPIEI).
Curses per la revetlla de Sant Pere.

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.
«El Ideal», de 20 de juny (FPIEI).
Cursa nocturna: «il·luminada esplèndidament la pista des de la terrassa del Camp de Sports, serà el de la cursa un espectacle magnífic». La idea entusiasmava els «nostres aficionats pedaliers».






20211206

[2331] Romeria lleidatana a Granyena



Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
Una de les postals de la col·lecció que sobre l'ermita de Granyena foren publicades ara fa cent anys, si fa no fa. S'hi veu l'antiga creu de terme al camí de la font. 

1888. L'Ermita de Granyena. 
«Diario de Lérida», de 2 de maig (FPIEI).
Crònica de la romeria feta des de Lleida a l'ermita de la partida de Granyena o Grenyana lleidatana, que commemorava la que s'hi feu sis anys abans, al 1882, per motiu del trasllat de la imatge de la Marededeu, que n'havia estat absent durant els set mesos que durà la restauració del santuari. 

L'ermita fou destruïda durant el setge de la ciutat a la Guerra dels Segadors, però reconstruïda molt aviat, al 1652. Prova de la potència econòmica dels habitants de la partida. D'aleshores ençà, devia haver sofert greus desperfectes per tota mena de causes. Sembla, doncs, que en aquell any de 1882 s'hi feu una bona intervenció. Des d'aquell any, cada any hi havia romeria a la partida. 

Els veïns d'Alcoletge hi feien la seua romeria pròpia al setembre, al tercer diumenge, passades les tasques de recol·lecció estiuenques, tradició que devia remuntar almenys als temps de contrareforma. La primaveral processó votiva des de Lleida no sabem fins quan va perdurar. La d'Alcoletge fins ben entrada la postguerra, ben bé fins als anys 60.  

Se sortia a les sis del matí des de l'església del Sant Hospici, allà a on hi havia l'hospici lleidatà des de final del segle XVIII, i a on més endavant s'hi aixecarà el palau de la Diputació, al lloc a on és encara avui. Sense els canvis horaris respecte al sol, les sis del matí era una hora en què el sol ja devia ser ben sortit. 

Els dos-cents romers concurrents hi anaven cantant les lletanies que feien al cas. El camí se'ls feu ben lleuger, un camí de per si ja prou bell i agradable amunt del marge esquerre del riu. Afegeix poèticament l'autor del text, que l'agradable remoreta de mixonets, aigües i zèfirs els acompanyà permanentment, fins a l'arribada a la Creu Roja, la creu de terme al camí de la font. D'allà fins a l'ermita amb els cants de l'Ave Maris Stella, i, és clar, la missa obligada. La missa era en llatí, és clar, i encara ho fora fins al Concili Vaticà II, però el sermó, que era l'única peça entenedora per al poble, es feu en la llengua de la terra, de manera que «parecía que la lengua catalana, tenida por áspera y ruda, habíase trocado en melíflua  y dulcemente suave; tal era el encanto que nos pordujeron la bella dicción, frase correcta y escogidos términos que usó» el mossèn que presidí l'ofici. Érem a les beceroles de la Renaixença lleidatana. 

Després, els uns a l'ermita, els altres «acampados en la huertas vecinas y a las sombras nacientes de los árboles», procediren amb el dinar campestre, prescriptiu de tota bona romeria digna del nom. El to grandiloqüent i pompós de la crònica (en castellà) ens fa avinent el supremacisme religiós que imperà en la societat durant segles, i fins no fa tantes dècades, feliçment i socialment minorat, i que esperem que desaparegui del tot ben aviat de la vida pública. Sigui dit amb tot respecte pels qui creuen en aquesta (o en l'altra o l'altra...) divinal falòrnia (sigui usat el mot en el seu recte sentit). Cosa que no n'ha d'impedir pas el record de la tradició, que en el cas de l'ermita de Granyena sempre ha sigut i és tan arrelada en l'imaginari profund dels alcoletgencs. Si més no, dels del poble vell, que els nouvinguts, que els superen i doblen en nombre, no en tenen ni la més remota idea d'on para la mil·lenària partida de l'horta lleidatana. C'est la vie!  

Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
La placeta de davant de la font de la Marededeu.

Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
El camí mil·lenari en arribant a l'ermita. Sembla que el topònim Grenyana, que jo havia cregut com una ultracorrecció historicista, no era desconegut del tot. Però per a la gent d'Alcoletge, Grenyana sempre serà Granyena. No en va durant gairebé mil anys, per anar fins a Lleida, de la qual Alcoletge en fou un carrer fins a la fi de l'Antic Règim, calgué passar-hi pel camí i per davant de l'ermita.


20211203

[2330] Lo primer Baratillo lleidatà

 


1899. Lo primer «Baratillo Leridano».
«Calendario y Guía de Lérida» (Sol-Torres).
Salvador Cañadell fou el creador del popular Baratillo. Popular per a la generació del baby boom lleidatà, que hi vam tocar els pianets força vegades en la nostra infantesa. Emplaçat al carrer Major 46, davant per davant de la Impremta Sol i Benet. S'anunciava com a botiga de joguets, tot i que també s'hi podien trobar «buen número de artículos para señoras y caballeros, a precios muy económicos». Potser fou la primera botiga de joguets de la ciutat. El nivell de vida de la societat d'aquells temps no permetia gaires alegries a les famílies, i encara menys gastar en articles no primordials. Però les classes benestants sí que començaven a fer regals als petits, tendència que anirà creixent i creixent durant el segle XX... fins a arribar a convertir-los en reis de la casa. Alguns em diuen que evolucionats a tirans, al segle XXI...

1899. Lo primer «Baratillo Leridano».
«El Pallaresa», de 17 de juny (FPIEI).
Lo Baratillo de Salvador Cañadell en un anunci a la premsa local d'una mena de rebaixes o liquidació d'estiu. Hi veiem que no s'hi venien només joguines, sinó també p.ex. altres articles per a la llar. Els «bebes» s'hi oferien prou barats: suposem que volia dir ninos i nines de joguet.

Després de la guerra, apareixeria l'original façana decorada que la feu ben popular, gairebé una icona de la ciutat dels seixanta i setanta. Diria de memòria que la botiga restà a la família fins al 1978, quan ja en decadència fou comprada pel propietari de la botiga veïna La Elegancia, Manuel Gigó, per a ampliació del negoci. 

1909. Lo primer «Baratillo Leridano».
«El Pallaresa», de 21 de desembre (FPIEI).
Joguets d'importació, segons l'anunci, per als Reixos d'aquell Nadal: «bebés irrompibles, muñecas, juguetes de metal»

1915. Lo primer «Baratillo Leridano».
«El Ideal», d'11 de novembre (FPIEI).
Botiga ben coneguda a la ciutat.


Lo primer «Baratillo Leridano».
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
S'hi diu que s'inaugurà al 1898, i que el propietari n'era Josep Soler. Ignoro la relació amb Salvador Cañadell, que ja apareix l'any següent com a regent del negoci. La breu descripció vidaliana de la botiga lleidatana més fotografiada de la història ens retorna a la nostra infantesa: badar, il·lusió, pianoles, pilotes. Oi?





20211130

[2329] Valeri Serra i els «Contes d'ahir i d'avui»

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 7: Jakob Ludwig Grimm, «La Caputxeta vermella. El rei de la muntanya d'or. Els sis que tot ho poden».
L'editorial Mentora es dedicà principalment a l'edició infantil. Publicà durant la segona meitat dels anys 20 la col·lecció «Cuentos Clásicos», en espanyol, que a partir de 1931 i amb traduccions i adaptacions del nostre estimat folklorista Valeri Serra i Boldú conformarà el catàleg de «Contes d'ahir i d'avui». Se'n publicaren 24 títols en cinc anys. Els llibres tenien mida petita, de 12 x 18, i incorporaren les il·lustracions del dibuixant aragonès Jesús Sánchez Tena, resident al Vallès, al sanatori de Sant Feliu de Codines. Allà hi moriria l'any 1931, amb només 31 anys. Diria que tots els volums portaven il·lustracions seues, probablement ja fetes per a l'edició castellana.

Els volumets valien 40 cèntims, aviat 50. En castellà, es venien a 30. La causa, és clar, la menor tirada de l'edició catalana, uns 4.000 exemplars, la meitat si fa no fa. Dels primers volums, els contes de Grimm, se n'hagué de fer una segona edició de 3.400 exemplars. L'edició dels volums dels contes d'Andersen ja es feu amb 7.700 exemplars, amb una segona edició de 2.800. La sèrie col·leccionable estigué interrompuda un temps, i a la represa les edicions rondaren de tres a cinc mil exemplars (Les edicions infantils i juvenils de l'Editorial Joventut, 1923-1969, Mònica Baró, enllaç).

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Cada quadern contenia tres contes, amb un total de 32 planes. L'editorial s'incorporà en aquells anys al segell d'Editorial Joventut. 

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Pàgines interiors del volum, amb les il·lustracions.

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Al preu de 5 pta d'aquells anys, es venien els 12 primers títols, «en una artística capsa».

1. Jakob Ludwig Grimm. «Toni i Guideta. Blancaneu i Rosavera. Runpelstilskin», 1931.
2. Jakob Ludwig Grimm. «Mariagneta. Falada o la criada i el bon cavall», 1931.

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 3: Jakob Ludwig Grimm, «El sastre valent. La Ventafocs o la sabateta d'or. Les tres filadores».

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 4: Jakob Ludwig Grimm, «Ninureta. L'escolà sense por. El reietó i l'ós».

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 5: Jakob Ludwig Grimm, «La vella de les oques. El jueu ballarí».

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 6: Jakob Ludwig Grimm, «Els tres pèls del dimoni. En Patufet. El llop i els cabridets».

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Jakob Ludwig Grimm, «En Patufet i altres contes».
Potser segona edició.

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 8: Jakob Ludwig Grimm, «Els gnoms del tossal. La taula, el ruc i el bastó».

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 9: Jakob Ludwig Grimm, «Els prínceps encantats. La princesa del pèsol».

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
«Els prínceps encantats i altres contes».
Probablement, una segona edició, o bé una edició fora col·lecció.

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 10: Jakob Ludwig Grimm, «Jepó i Jepet. La vestidura invisible de l'Emperador. Joan Soc».

1931. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 12: Hans Christian Andersen«El bagul meravellós. L'agulla orgullosa. Allò que l'home fa, ben fet està».

Núm. 11: Hans Christian Andersen, «El foguer prodigiós. Història de l'ànec que no n'era», 1931. 

Núm. 13: Hans Christian Andersen, «Xin-xon-xin-xan. Tin, l'intrèpid», 1931. 

1933. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 14: Hans Christian Andersen«La princesa dels tres enigmes».

1933. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 15: Hans Christian Andersen«Mestre gat o el gat amb botes. Barba blava. Pell d'ase».

1933. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 16: Hans Christian Andersen«El petitoi. La noia adormida al bosc».

1933. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 17: Hans Christian Andersen«Les aventures de la princesa llesta».

1933. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 18: Hans Christian Andersen«Orella fina. La princesa dels cabells d'or».

1935. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 19: Comtesse d’Aulnoy«La princesa graciosa i el prícep Florind. Riquet del Plomall».

1935. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 20: Comtesse d’Aulnoy«Ocell Blau».

1935. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 22: Comtesse d’Aulnoy«Història de Desitjada, la princesa cérvola».

1935. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 23: Comtesse d’Aulnoy«Leandre, el príncep gnom».

1935. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 24: Comtesse d’Aulnoy«Bella-Bella o el cavaller sortós».

1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Núm. 12: Hans Christian Andersen«L'agulla orgullosa i altres contes».
Potser segona edició o fora catàleg.
1931-36. «Contes d'ahir i d'avui», Edicions Mentora,
adaptació de Valeri Serra, il·lustracions de Jesús Sánchez Tena.
Capsa de cartró il·lustrada en què es guardaven els contes.

  

[2117] Rellegint lo 'Decameron', amb Andreu Febrer (1429)