 |
| Segle XIX. L'aeronauta Josep Budoy. «Destino», 30 de juny de 1951 (ARCA). El tripulant de globus més famós de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX. No hi ha indicació de l'origen de la fotografia en aquest reportatge, però si fos l'original ben bé podria tractar-se del full solt repartit pel diari barceloní «El Diluvio» a l'octubre de 1881. |
 |
| 1881. L'aeronauta Josep Budoy. «El Diluvio», núm. 275, de 2 d'octubre (ARCA). La correcció de la redacció aclareix que la imatge repartida era la d'en Budoy. Tanta fou la fama acrescuda en aquell setembre barceloní. |
 | ||
| 1881. L'aeronauta Josep Budoy. «El Diluvio», núm. 249, de 6 de setembre (ARCA). Breu ressenya biogràfica del cèlebre aeronauta barceloní que feu les delícies del públic de tot Catalunya amb les demostracions que amb globus aerostàtic feu arreu de fires i festes del país. La fama li sobrevingué aquell any 1881, amb 21 anys (per tant, nascut al 1860) quan en una demostració del globus de Mayet a la plaça de toros de la Barceloneta, s'afegí a un dels vols. No sabem si les dades biogràfiques són prou certes o foren triades per despertar l'admiració del públic. De fet, no casen amb d'altres que corregueren ja en aquells anys. Ací s'escrivia que era lampista i que era un mena de fanàtic de «la navegación aérea», perquè ja de feia set anys es dedicava «en sus ratos de descanso a la construcció de globos aerostáticos de papel», ves per on! La insistència amb què demanà de participar a l'espectacle de l'aeronauta francès Fèlix Mayet, que havia arribat a la ciutat amb un globus dit 'Llampec', acabà amb recompensa. O potser aquesta insistència només és un altre invent del redactor per justificar l'acció espontània de Budoy, que l'elevaria, mai tan ben dit, a la fama. Fos com fos, aquell diumenge, es trobava amb altres joves a l'arena per ajudar en l'inflatge del globus. Al moment de l'enlairament, poc controlat encara, no oí les indicacions del pilot i restà subjecte al vaixell volador: «Quedó, pues, el joven lampista cogido al aro y no a la cuerda como se dijo antes». El capità Mayet (així es feren dir la majoria de pilots aeronautes del moment), l'ajudà a no caure, i fins i tot «lo cogió en sus brazos y él mismo lo colocó bién». El breu relat posa de manifest la tranquil·litat del jove durant el vol, per la quantitat de detalls que referí de les vistes aèries de la ciutat. Aquesta mena de globus no solien portar cistella, sinó un cèrcol de ferro, a on se sostenien les cordes que sustentaven la tela inflada, i una llarga corda d'amarratge. De vegades, hi hagué una mena de trapezi per seure-hi i fer-hi acrobàcies. Per això, perquè no hi havia cistella, l'expectació del públic que omplia la plaça fou tan delirant que el jove Budoy es convertí en l'heroi del moment. Abans d'ell i d'en Mayet, ben pocs vols s'havien vist a la ciutat des del gran espectacle de François D'Arban i Eduald Munné a l'estiu de 1847, considerats els dos primers afortunats de veure Barcelona des del cel. O el vol de l'italià Francesco Orlandi de 1850, o el de Mme. Sanges, potser la primera dona del cel barceloní al 1851, o també de Mme. Poitevine al 1866. O el del nen Antonio Menis 'el mallorquín', però granadí de 13 anys al 1862, i alguns altres certament. Anteriorment, només alguns pocs vols no tripulats, els primers dels quals al gener de 1784 i recollits al Calaix del nostre aristòcrata escriptor, el Baró de Maldà. Els primers vols tripulats, de mitjan segle XIX ençà, esdevingueren espectacles de fira que congregaven multituds, o sia, generaven negoci. Perquè reproduïen l'esperit romàntic dels temps, l'avanç tecnològic i l'enjòlit circense tot en un.
|
 |
| 1885. L'aeronauta Josep Budoy. «L'Esquella de la Torratxa», núm. 332, de 23 de maig (ARCA). El cas és que la Paeria lleidatana estava al cas de les atraccions de fira més populars del moment, i de seguida el capità Budoy es convertí en habitual de les festes de maig. Aquell any 1885 amb desgràcia inclosa: «no és que ell se vaja rompre cap braç ni cap cuixa, però se li va cremar lo globo i va desmaiar-se». Amb l'habitual mordacitat d'aquest setmanari (una de mena de 'Polònia' de l'època, llavors escrita és clar, el redactor afegeix: «Ni que se li hagués mort la promesa. Pobre xicot!» [Per defecte professional, em permetreu destacar aquell plusquamperfet de subjuntiu format de manera singular amb el subjuntiu del verb anar (vaja) + infinitiu, no sabria ara dir si popular entre la parla castissa dels barcelonins o bé recreació semiculta o ultracorregida dels reporters dels diaris capitalins]. |
 |
| 1884. L'aeronauta Josep Budoy. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). Només tres anys després d'envolar-se a la fama, l'intrèpid pilot ja sobrevolava el cel lleidatà, ací amb el seu nom complet, Ruiz Budoy i ja elevat a la categoria de capità. Montgolfier era el nom que rebien els globus aerostàtics d'aire calent, inventat pels germans occitans Montgolfier cap al 1782-83. |
 |
| 1883. L'aeronauta Josep Budoy. Programa de la Festa Major de maig. Reproducció al programa de l'any 1956 (Sol-Torres, UdL). L'any anterior (1883) ja s'havien programat vols de globus a la nostra ciutat. Com aquest vol de nit un 10 de maig des de la plaça del mercat de Sant Lluís, de ben segur sense tripulant i no sé pas com d'il·luminat perquè fos tan «vistoso». També probablement captiu, de puja-baixa. De moment, el més antic que trobo documentat a la capital del Ponent. |
 |
| 1883. Programa de la Festa Major de maig. Reproducció al programa de l'any 1956 (Sol-Torres, UdL).L'endemà, dia de Sant Anastasi, se n'elevaren «gran número» i a més «en varios puntos de la población». No se'n cita res més, però sí que queda del tot clar que eren aquells nous i engrescadors globus aerostàtics. Que interessant que fora poder trobar la crònica de la jornada! |
 |
| 1888. L'aeronauta Josep Budoy. «La Vanguardia», de 24 d'abril (LV). El nou Montgolfier d'en Budoy, amb els colors nacionals dels nostres Estats veïns, segons la informació periodística. Amb 45 m de circumferència i 25 de grandària, presentava un «vistoso efecto». Per evitar que cap espontani, com ell havia fet anys abans, s'hi pengés al moment d'enlairar-se, el pilot va enginyar-se «unos ingeniosos mecanismos que soltarán a una señal dada las catorce cuerdas con que estará sujeto... al tiempo de hincharse». La informació del diari barceloní ja anuncia la participació del «valiente aeronauta» a la Festa Major lleidatana de maig, «en donde verificará dos ascensiones». |
 |
| 1888. L'aeronauta Josep Budoy. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). Al 13 de maig, ascensió del «intrépido y simpático» capità aeronauta, «que tantos aplausos y entusiasmo arrancó en los años anteriores». Espectacle acompanyat de banda musical, fet freqüent en els actes d'entreteniment d'aquells anys. Per això, quan arribarà el cinematògraf, la música serà la primera companya de les imatges en moviment. Però per tradició firaira, no pas perquè li fos afegida ex professo. |
 |
| 1889. L'aeronauta Milà, fill. L'espectacle d'aquell dia a Àraba (Euskadi) acabà en tragèdia. El dibuix és una recreació de com anaven les acrobàcies d'aquests pilots, que s'hi jugaven la vida a cada ascensió (enllaç). D'aquesta mena era l'espectacle que en Budoy oferia a les festes lleidatanes i de tot Catalunya i més enllà. |
 |
| 1895. L'aeronauta Enric. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). Al 14 de maig d'aquell any, més espectacle aerostàtic, ara de part del «intrépido capitán Enrich», probablement estranger, amb música en directe de la banda Lira Popular. |
 |
| 1897. L'aeronauta Josep Budoy. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). Al 12 de maig, nova actuació a la ciutat del «intrépido y arrojado» capità Budoy, que probablement havia acudit amb certa regularitat a les festes de maig de la ciutat de Lleida en aquella dècada finisecular dinovesca. |
 |
| 1900. L'aeronauta Josep Budoy. Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). L'ascensió d'en Budoy a les festes de maig d'aquell canvi de segle. La darrera que faria. El temps traïdor del maig lleidatà, calor al sol però fred a l'ombra, li faria pescar un refredat tan fort que no podria superar. O potser una glopada d'aire fred per dalt del cel, en una elevació més alta que de costum. |
 |
| 1900. L'aeronauta Budoy a Lleida. «La Vanguardia», de 29 de maig (LV). La festa major de maig d'aquell any, el celebrat aeronauta català tornava a la nostra ciutat. No sabem com anaren les ascensions que hi feu, però sí que en coneixem la desgraciada fi, «víctima de una pulmonia». Un cop d'aire, doncs, agafat durant els preparatius o durant els vols, se l'endugué al Canyeret, com se solia dir popularment a Lleida. La crònica recorda la tarda gloriosa de sa consagració, a la Barceloneta, quan es penjà «furtivamente», pel seu compte, de la corda del globus de Mayet. S'hi diu que era barber i que a partir d'aquell dia canvià l'ofici per l'aventura dels aires, «para dedicarse exclusivamente a la aerostación y a la construcción de globos». La mort a Lleida d'en Ruiz Budoy fou ben semblant a la del nostre estrenu i esforçat cavaller literari en Tirant lo Blanc, que finà d'un vulgar mal de costat o refredat. De la mateixa manera, l'intrèpid, valerós i estrenu capità aeronauta barceloní va perir després d'«un enfriamiento contraído en la última (ascensión) que realizó en Lérida durante las pasades fiestas, ha puesto fin a sus días». Teia tot just 40 anys. |
 |
| 1900. L'aeronauta Budoy a Lleida. «La Campana de Gràcia», núm. 1621, de 9 de juny (ARCA). Les tribulacions del difunt aeronauta, però, continuaren després d'aclucar l'ull. Havia deixat disposat que fos enterrat civilment, és a dir, sense l'obligada cerimònia religiosa catòlica, i sa viuda així ho demanà i hi persistí, «dona admirable... encarinyada amb el record del seu desventurat espòs i prompta a complir amb tota fidelitat les seves indicacions». Les autoritats municipals lleidatanes en va intentaren de fer-la desistir d'aquesta intenció, fins i tot oferint-li la Paeria de costejar l'enterrament, i havent obert una subscripció popular en favor d'ella i de la xiqueta de la parella. «No podent vèncer la seva resistència, les autoritats adelantaren mitja hora o tres quarts l'hora de l'enterro». Amb aquesta acció, volgueren impedir l'assistència dels lleidatans a la cerimònia civil i evitar la difusió de tal acte sacríleg, segons les ments benpensants del moment. Tampoc la banda «que devia acompanyar el cadàver» hi arribà a temps. Aquesta, doncs, fou la trista i ocultada fi d'un heroi popular, pioner de l'aerostació, home ardit i d'aventura, el primer que sotjà la nostra ciutat des del cel, i tantes d'altres de fira en fira amb el seu espectacle de globus aerostàtic Montgolfier, i que no pogué ésser acomiadat en companyia de la multitud que l'aclamava en els espectacles. Tampoc no sabem en quina part del cementiri lleidatà pogué esser enterrat, i probablement de sa sepultura se n'haurà perdut la traça. Res de tot això se cita en la crònica de La Vanguardia. Amagant la realitat si fa no fa com ara més de cent anys després, fidel a la casposa ideologia de les classes dominants i més retrògrades de la nostra societat. Periodisme d'alienació social i nacional. Esperem que els vents republicans se n'enduguin ses manifassejadores pàgines cap a la polsosa prestatgeria de la història. |
 |
| 1900. L'aeronauta Budoy a Lleida. «L'Esquella de la Torratxa», núm. 1116, d'1 de juny (ARCA). Les referències al cèlebre aeronauta en la premsa popular del moment asseveren l'anomenada que havia arribat a adquirir: «En Budoy era popular a Catalunya». La breu crònica recorda sa primera imprudent ascensió, «agarrat a l'extrem d'una de les cordes soltes». |
 |
| ca. 1850. L'aeronauta D'Arban. Una vista de l'ambient de la plaça de toros de la Barceloneta en una tarda d'espectacle d'aquest pilot francès a mitjans del segle XIX. L'expectació era immensa i s'omplien els recintes més grans, que eren les places de toros. Pensem que no s'havia inventat ni el cinema ni el futbol! (enllaç). |
 |
| 1900. L'aeronauta Budoy a Lleida. «La Vanguardia», de 28 de juny (ARCA). Tres o quatre setmanes després de la defunció d'en Budoy i mes i mig després del darrer vol, el globus «Ciudad Condal» tornava a solcar els aires. La vídua, és clar, se'l degué vendre per assegurar-se l'anar fent, i algun altre «intrépido sucesor del capitán Budoy», sense nom encara a la crònica, li pendria el relleu. The show must go on, o 'marxa Ton, que el qui es queda ja es compon'. |
