Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena.
Una de les postals de la col·lecció que sobre l'ermita de Granyena foren publicades ara fa cent anys, si fa no fa. S'hi veu l'antiga creu de terme al camí de la font.
Una de les postals de la col·lecció que sobre l'ermita de Granyena foren publicades ara fa cent anys, si fa no fa. S'hi veu l'antiga creu de terme al camí de la font.
1888. L'Ermita de Granyena.
«Diario de Lérida», de 2 de maig (FPIEI).
«Diario de Lérida», de 2 de maig (FPIEI).
Crònica de la romeria feta des de Lleida a l'ermita de la partida de Granyena o Grenyana lleidatana, que commemorava la que s'hi feu sis anys abans, al 1882, per motiu del trasllat de la imatge de la Marededeu, que n'havia estat absent durant els set mesos que durà la restauració del santuari.
L'ermita fou destruïda durant el setge de la ciutat a la Guerra dels Segadors, però reconstruïda molt aviat, al 1652. Prova de la potència econòmica dels habitants de la partida. D'aleshores ençà, devia haver sofert greus desperfectes per tota mena de causes. Sembla, doncs, que en aquell any de 1882 s'hi feu una bona intervenció. Des d'aquell any, cada any hi havia romeria a la partida.
Els veïns d'Alcoletge hi feien la seua romeria pròpia al setembre, al tercer diumenge, passades les tasques de recol·lecció estiuenques, tradició que devia remuntar almenys als temps de contrareforma. La primaveral processó votiva des de Lleida no sabem fins quan va perdurar. La d'Alcoletge fins ben entrada la postguerra, ben bé fins als anys 60.
Se sortia a les sis del matí des de l'església del Sant Hospici, allà a on hi havia l'hospici lleidatà des de final del segle XVIII, i a on més endavant s'hi aixecarà el palau de la Diputació, al lloc a on és encara avui. Sense els canvis horaris respecte al sol, les sis del matí era una hora en què el sol ja devia ser ben sortit.
Els dos-cents romers concurrents hi anaven cantant les lletanies que feien al cas. El camí se'ls feu ben lleuger, un camí de per si ja prou bell i agradable amunt del marge esquerre del riu. Afegeix poèticament l'autor del text, que l'agradable remoreta de mixonets, aigües i zèfirs els acompanyà permanentment, fins a l'arribada a la Creu Roja, la creu de terme al camí de la font. D'allà fins a l'ermita amb els cants de l'Ave Maris Stella, i, és clar, la missa obligada. La missa era en llatí, és clar, i encara ho fora fins al Concili Vaticà II, però el sermó, que era l'única peça entenedora per al poble, es feu en la llengua de la terra, de manera que «parecía que la lengua catalana, tenida por áspera y ruda, habíase trocado en melíflua y dulcemente suave; tal era el encanto que nos pordujeron la bella dicción, frase correcta y escogidos términos que usó» el mossèn que presidí l'ofici. Érem a les beceroles de la Renaixença lleidatana.
Després, els uns a l'ermita, els altres «acampados en la huertas vecinas y a las sombras nacientes de los árboles», procediren amb el dinar campestre, prescriptiu de tota bona romeria digna del nom. El to grandiloqüent i pompós de la crònica (en castellà) ens fa avinent el supremacisme religiós que imperà en la societat durant segles, i fins no fa tantes dècades, feliçment i socialment minorat, i que esperem que desaparegui del tot ben aviat de la vida pública. Sigui dit amb tot respecte pels qui creuen en aquesta (o en l'altra o l'altra...) divinal falòrnia (sigui usat el mot en el seu recte sentit). Cosa que no n'ha d'impedir pas el record de la tradició, que en el cas de l'ermita de Granyena sempre ha sigut i és tan arrelada en l'imaginari profund dels alcoletgencs. Si més no, dels del poble vell, que els nouvinguts, que els superen i doblen en nombre, no en tenen ni la més remota idea d'on para la mil·lenària partida de l'horta lleidatana. C'est la vie!
Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena.
La placeta de davant de la font de la Marededeu.
La placeta de davant de la font de la Marededeu.
Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena.
El camí mil·lenari en arribant a l'ermita. Sembla que el topònim Grenyana, que jo havia cregut com una ultracorrecció historicista, no era desconegut del tot. Però per a la gent d'Alcoletge, Grenyana sempre serà Granyena. No en va durant gairebé mil anys, per anar fins a Lleida, de la qual Alcoletge en fou un carrer fins a la fi de l'Antic Règim, calgué passar-hi pel camí i per davant de l'ermita.
El camí mil·lenari en arribant a l'ermita. Sembla que el topònim Grenyana, que jo havia cregut com una ultracorrecció historicista, no era desconegut del tot. Però per a la gent d'Alcoletge, Grenyana sempre serà Granyena. No en va durant gairebé mil anys, per anar fins a Lleida, de la qual Alcoletge en fou un carrer fins a la fi de l'Antic Règim, calgué passar-hi pel camí i per davant de l'ermita.
