[2229] La primera clínica d'estètica lleidatana, 1921

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Un consultori mèdic d'ara fa cent anys, a la Plaça de la Sal. Al gran edifici de la Caixa de Pensions lleidatana, al primer pis, hi hagué la consulta del Dr. Arqués. Actualment, encara hi ha una oficina bancària, de l'entitat successora del primitiu mont de pietat lleidatà. Però l'edifici, diria que cap als anys 80, es va refer de nou en nou. No en van respectar ni l'artística façana. El mal d'ulls que provoca mentre passeges pel carrer Major és indescriptible: una mostra de l'arquitectura que mai no hagués hagut de ser, però que ha sigut massa sovint. I encara és. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Article dedicat al nou i modern consultori dedicat a les malalties i estètica femenines d'un jove doctor. El signa el doctor Amali Prim, poeta i cronista oficial de la Paeria.   

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Fotografia del Dr. Arrufat al seu despatx amb finestra a la Plaça de la Sal. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El consultori era al primer pis i per l'ampla escala s'hi pujava amb comoditat, sense que calgués fer ús de l'ascensor de què gaudia el majestuós edifici.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

L'ascensor, que molt pocs edificis lleidatans de l'època podien lluir, i l'elegant sala d'espera, tota decorada. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El mobiliari del 'boudoir', o saleta de massatge estètic i medicinal, i toilette per a les clientes, amb fina decoració femenina, d'estil Lluís XV, «de suau to vermell». Quins tractaments s'hi oferien? Contra l'obesitat i les arrugues a la cara, i «totes les aplicacions modernes de l'art d'embellir la dona». Probablement, el primer centre estètic lleidatà, balnearis a part. A més, s'hi feien les consultes d'obstetrícia i  «curació dels trastorns i malalties pròpies de la dona».

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El 'boudoir' femení amb mobiliari Lluís XV. El gal·licisme 'boudoir' (de 'bouder', guardar-se) per referir-se a una petita estança de la casa, primer interior i sense finestres, després adequada a usos personals femenins, saltà a la fama amb l'obra del Marquès de Sade (1740-1810) titulada La Philosophie dans le boudoir, dedicada a converses íntimes amb dones. La mala reputació de la saleta no va importar a les classes altes a l'hora d'adoptar-lo i popularitzar-lo, i d'allà va passar a totes les altres llengües. Entre nosaltres, el terme no va subsistir més enllà de la guerra. Avui ningú no sabria pas què és això del 'boudoir'.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

La gran banyera per al relaxament de la clientela amb hidroteràpia. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

A part dels massatges manuals, s'hi oferien massatges per corrent elèctric, tota una modernor en aquells temps. La kinesioteràpia o cinesioteràpia és la branca primitiva de la fisioteràpia.  

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Aparell per a l'aplicació de corrents elèctrics per a massatges i rehabilitacions de moviment.

 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Vista parcial del quiròfan del centre mèdic. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Se'n destaca els aparells d'esterilització, molt important en aquella època i encara ara per a la prevenció d'infeccions, i «la magnífica instal·lació d'hidroteràpia (banys de pila -higiènics i medicinals-, dutxes, raigs, pluja, etc).» Les imatges ens mostren una altra vista del quiròfan i de la sala de banys.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Vista de la dotació del quiròfan. 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El Doctor Arqués tenia llavors 26 anys. Va doctorar-se en medicina als 20! Desconec si era un fet habitual o es tractà d'un estudiant prodigiós. Durant aquells sis anys fins a instal·lar-se a la nostra ciutat, desenvolupà tasques acadèmiques universitàries a Barcelona.

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

Tota una colla de metges i farmacèutics anunciats en aquest número de la revista. L'hospital públic més aviat era un espai de beneficència, però la sanitat privada era prou florent en la Lleida d'ara fa cent anys: raigs X, tractaments antisífilis, reducció d'hèrnies, electroteràpia...  Per als qui se la podien pagar, és clar. Passat un segle, ara no parem de dir fàstics de com de malament es gestiona la sanitat pública. No en tenim mai prou, i ho volem tot de franc, oi?

 

1921. El consultori mèdic del Doctor Arqués, Lleida.

Revista «Lleida», núm. 2, de 15 d'octubre (UdL).

El doctor Amali Prim i Seguí (1878-1937), prohom de la Renaixença lleidatana, fundà i fou el primer director del quinzenal lleidatà. Heus aquí per què, en els números publicats, els anuncis mèdics predominen sobre tots els altres. Veiem el quadre de preus publicitaris, diria que no gaire barats a l'època. L'administració s'ubicava al desaparegut carrer Estereria, entre la plaça Sant Joan i la de la Sal. 

[793] La Lleida de Reparaz

[2228] Nadal amb barretina

Anys 60-70. Nadal amb barretina.

Temps fa, en els dies de la nostra infantesa, amb el país lluitant per traure's el jou de la dictadura (espanyola i dels seus acòlits locals), hi havia encara la tradició d'escriure's cartes postals nadalenques. Després i actualment substituïdes per mails, whats, insta, i gifs animats de tota mena. Nadalencs, això sí, i alguns de ben bonics i encertats enmig de legions de mems i rucaldats vàries inacabables. Antigament, és a dir, fa entre quaranta i cinquanta anys, la part de les rucaldats ens l'estalviàvem, perquè les postals calia franquejar-les i trametre-les per correu ordinari, l'únic existent. 

Les postals nadalenques, esdevingudes tradició, van originar tot un vast apartat d'especialitat en el món de la il·lustració. Aquelles figures, sovint de cara de pa rodó, cabells rossos, i ulls tendres (als antípodes dels nens famèlics de la postguerra), van omplir-nos el cap d'una visió feliç i bondadosa del Nadal. Sense gaires regals: els justos i necessaris, roba, mitjons, un abric o anorac fins i tot, i només un joguet (pels Reixos). Sí, aquell Nadal de la nostra infantesa, quan només fèiem cagar el tió sense ulls ni cara una sola vegada, i a sobre només cagava quatre mandarines i para de comptar. Avui segur que fora objecte de denúncia al Síndic de Greuges per anar contra els drets dels infants!

Enguany em plau de recuperar algunes d'aquelles postals, la dels xiquets amb barretina. El cas és que aquesta darrera setmana, amb la boira plana, vaig decidir anar-me'n xino-xano fins a la feina ben cofat amb la barretina de llana del Ripollès que tinc, comprada ja fa uns quants anys en una petita parada de la fira de Santa Llúcia. «Més calenta que aquesta, no en trobaràs pas cap altra!», em digué amb un mastegat accent tancat el paradista. «Com les dels pastors de tota la vida!» Creient com soc, vaig acceptar-ne la veracitat de les elogioses afirmacions i la vaig adquirir a mòdic preu.

És la peça que he fet servir per cobrir-me el cap en les fredes, gèlides i tot, sortides hivernals de senderisme. I que encara porto. A fe de Déu, que el vell paradista ripollenc tenia raó: aquella llana piquenta t'escalfa la closca fins a fer-te-la suar! Amb una mica de caloreta fa angúnia, però en aquells ambients congelats de desembre o gener no hi ha res millor per fer passar els tremolins que sentir la picassor de la llana, oi?

Durant el meu lleidatà passeig de la setmana passada, doncs, barretina al cap, sembla que es va crear certa sensació. La gent em mirava. De primer, pensava que era perquè no duia posada la indispensable màscara que ara ens tapa boca i nas, com aquelles bufandes de quan érem minyons. Cosa que em passa cada dia, això de deixar-me la màscara i haver de tornar a casa. Per això me'n reparteixo unes quantes de recanvi estratègicament per butxaques i bosses. 

Però no, aquest cop portava la mascareta acolorida ben agafada a les orelles. Miraven la barretina. En entrar al vestíbul del centre escolar, l'admiració del públic anà en augment. La conserge em digué que feia anys i panys que no n'havia vista cap. Vaig explicar-los les gràcies de la tan calentona peça i anomení insistentment el pedigrí de la llana. Després, en passar per davant de secretaria, vam repetir la jugada, els uns admirant-se'n, servidor argumentant com un ver pastor. Un dels secretaris em confessà que l'última persona que havia vist amb la barretina al cap pels carrers de Lleida era un drapaire que anava sempre estirant un carretó de cartró pel Pont Vell. Jo també el recordava. En aquell moment no sabia si m'ho deia encomiàsticament per la valentia de lluir-la, o més aviat com a blasme per tal gosadia contrària a tota moda del segle.

Perquè... per què me n'hauria de fer vergonya de portar barretina, una peça tradicional i secular, per places i carrers lleidatans, a més de senders i tresqueres pirinenques, per a on ja fa anys i panys que l'hi porto? Avui la moda no és lliure i oberta? La gent llueix barrets peruans, malais o de la sabana, ponxos, mocadors, bufs de tota classe, i anoracs noruecs i tot!, i servidor no hauria d'escalfar-se el cap de la millor i més simple manera en temps de freds hivernals? Com hi ha món, que n'haurem de veure de coses si hem de morir de vells, oi?

En honorança, doncs, als barretinaires del món, aquest recull de postals plenes de barretines, amb els millors i joiosos desitjos nadalencs. Sigueu-me feliços.

(Em sap greu no poder esplaiar-me més bé en el treball artístic dels il·lustradors: Ferràndiz, Vernet, Constanza... A ells, que posaren tendresa a la nostra infantesa, allà a on siguin, també els dedico aquest post).

(L'inevitable i indefectible futbol, l'opi popular substitutori de la religió, que en Marx assenyalava abans que s'inventés, que no sembla que s'acabi en aquest segle XXI).

Bon Nadal 2020.

[520] Estrenes nadalenques

[2227] Lo Pes del Rei, pesador dels pesos

 

1912. Lo Pes del Rei, Balaguer.

Revista «La Falç», núm.2, de 15 de febrer (FPIEI).

Que els bancs roben, que els botiguers roben, que els governs roben, que els reis roben... són veritats cregudes com a escolanets per la ciutadania d'ara i de tots els temps, passats i futurs. És un dels nostres trets col·lectius més definitoris. Creiem sempre que el veí que té responsabilitats s'enriqueix il·lícitament o, si més no, s'aprofita de la seua posició per fer-ne negocis privats lucratius. És clar que els polítics, empresaris i reialesa vària d'aquests darrers decennis s'han encarregat de demostrar-nos-ho sense descans. Pel que es veu, encara no en descansen. 

Allò que molts desconeixem és que aquest tret de psicologia col·lectiva no és tan sols aplicable al nostre veí, sinó que esdevé el nostre propi espill de conducta. No ens estendrem, però, a fer-ne cap disquisició psicològica. L'existència de mecanismes seculars, pouats en els segles de l'Antic Règim, de control de pesos i mesures bé que ho prova. Hom no podia pas fiar-se dels pesos de les balances i romanes, i, per això mateix, l'existència de l'oficina del Pes del Rei.

A cada vila i ciutat gran el servei "oficial" del Pes del Rei hi era present, especialment als caps de vegueria, després de la Nova Planta dits de corregiment. Les romanes, balances i pesos hi eren afinats i marcats per tal com comprador i venedor tinguessin seguretat en el pes que se'ls mostrava. 

A Balaguer, en començant el segle XX, encara era activa. Desconec en quina mesura era encara un servei públic i de qui depenia, tot i que no crec pas que fos un servei municipal. L'encarregat del control dels pesos n'era el Martí Baiget, comprador de fruita i cereals. O corredor, com ell mateix s'hi defineix en l'anunci. O sia, que voltava per masos i trossos a tractar el preu de la collita amb els pagesos al servei d'algun majorista, i a canvi se'n quedava una petita porció del preu per quilo. Feina que existí fins ben bé a finals del segle XXI, quan ja tots els nous pagesos, esdevinguts empresaris, s'integraren en cooperatives i central agrícoles.

Joc de pesos i balança romana típica. 

1998. «El Pes de Rei», Vidal Vidal,

«La ciutat de l'oblit», Pagès Ed., Lleida.

A la gran i admirada enciclopèdia vidaliana, mai no prou llegida a sa pròpia terra, s'hi fa esment de l'indret denominat del Pes del Rei, que degué correspondre, en aquell llunyà ja segle XV de fundació de l'Hospital de Santa Maria, al lloc a on probablement hi havia l'oficina o botiga de l'oficial reial encarregat d'aquesta cabdal missió certificadora de pesos i balances. Potser no era sinó un menestral, artesà o botiguer que en feia les funcions, i no pas un funcionari en el sentit més modern del mot. Diria que també feia les funcions de bàscula pública, que amb el pas del segle XX ha esdevingut un servei municipal indispensable en els nostres pobles agrícoles.

El cas és que, com explana Vidal, aquest lloc, la plaça o esplanada del Pes del Rei, fou triat per a la construcció del gran hospital que la ciutat necessitava i que agruparia els serveis de set diferents edificis esbarriats per ací i per allà, dins i fora muralla. Davant per davant hi havia edificis, però encara no hi era aixecada la Catedral Nova divuitesca, i potser aquesta esplanada era ben grandeta.

L'article d'en Vidal, però, és dedicat in extenso a l'aixecament de l'Hospital, sense altres referències al Pes del Rei lleidatà. 

[2072] Los focs catalans de 1685 

[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885

 

1912. La Granadella (les Garrigues).

Postal adreçada a la mestra de la població al 26 d'octubre de 1912. Una amiga li escriu per donar-li ànims en la 'soledat' del seu destí professional. No era fàcil la vida de mestre, sovint mal pagats i sols en un poble a on no coneixien ningú. Sort que sempre hi trobaven alguna padrina d'ànima caritativa que els donava ous i verdures, oi? El mestre no hi pintava gran cosa en aquells temps al poble. Però l'apotecari i el metge, això ja era tota una altra cosa!

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Una carta pública d'un redactor del diari al Sr. Gobernador (espanyol) de la província. S'hi exposa que el metge de la població hi tenia molta parròquia, repartida entre gent del mateix poble (sobre els 2.000 hab.) però també de Bovera (poc més de 1.000) i de Bellaguarda, llavors la Pobla de la Granadella (cap als 1.500). A més, esdevingué gendre del farmacèutic.

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Però heus aquí la desgràcia, familiar i veïnal: la nova llei prohibia l'exercici al metge en aquest règim de monopoli sanitari quan tingués parentiu de primer grau amb l'apotecari. La situació fou posada en coneixement de les autoritats per l'alcalde. Però res no s'hi havia fet. Per això, un anònim veí del poble, escrigué a la redacció per tal que el cas fos denunciat públicament. No coneixem les intencions del denunciant. En primera instància, la pèrdua del metge o de l'apotecari sembla un mal negoci per al poble, pobles, que atenien. Però i si hi havia algun altre interessat per la plaça? 

1885. «El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Subtitulat «periodicucho guasón», o sia, de la broma, fou un de tants diaris més o menys efímers de caràcters satíric que es prodigaren a la ciutat antre la fi del segle XIX i l'inici del vintè. De fet, es tractava d'un setmanari, que prometia que «ladrará una vez cada semana», sempre amb permís de l'autoritat judicial, del fiscal. Guaita tu, ves per on, com ara, que tot a Catalunya ha de passar per l'entrecuix de la judicatura (espanyola) establerta a la colònia!

[1097] Granadella, capital de la Garriga