Anys 60-70. Nadal amb barretina.
Temps fa, en els dies de la nostra infantesa, amb el país lluitant per traure's el jou de la dictadura (espanyola i dels seus acòlits locals), hi havia encara la tradició d'escriure's cartes postals nadalenques. Després i actualment substituïdes per mails, whats, insta, i gifs animats de tota mena. Nadalencs, això sí, i alguns de ben bonics i encertats enmig de legions de mems i rucaldats vàries inacabables. Antigament, és a dir, fa entre quaranta i cinquanta anys, la part de les rucaldats ens l'estalviàvem, perquè les postals calia franquejar-les i trametre-les per correu ordinari, l'únic existent.
Les postals nadalenques, esdevingudes tradició, van originar tot un vast apartat d'especialitat en el món de la il·lustració. Aquelles figures, sovint de cara de pa rodó, cabells rossos, i ulls tendres (als antípodes dels nens famèlics de la postguerra), van omplir-nos el cap d'una visió feliç i bondadosa del Nadal. Sense gaires regals: els justos i necessaris, roba, mitjons, un abric o anorac fins i tot, i només un joguet (pels Reixos). Sí, aquell Nadal de la nostra infantesa, quan només fèiem cagar el tió sense ulls ni cara una sola vegada, i a sobre només cagava quatre mandarines i para de comptar. Avui segur que fora objecte de denúncia al Síndic de Greuges per anar contra els drets dels infants!
Enguany em plau de recuperar algunes d'aquelles postals, la dels xiquets amb barretina. El cas és que aquesta darrera setmana, amb la boira plana, vaig decidir anar-me'n xino-xano fins a la feina ben cofat amb la barretina de llana del Ripollès que tinc, comprada ja fa uns quants anys en una petita parada de la fira de Santa Llúcia. «Més calenta que aquesta, no en trobaràs pas cap altra!», em digué amb un mastegat accent tancat el paradista. «Com les dels pastors de tota la vida!» Creient com soc, vaig acceptar-ne la veracitat de les elogioses afirmacions i la vaig adquirir a mòdic preu.
És la peça que he fet servir per cobrir-me el cap en les fredes, gèlides i tot, sortides hivernals de senderisme. I que encara porto. A fe de Déu, que el vell paradista ripollenc tenia raó: aquella llana piquenta t'escalfa la closca fins a fer-te-la suar! Amb una mica de caloreta fa angúnia, però en aquells ambients congelats de desembre o gener no hi ha res millor per fer passar els tremolins que sentir la picassor de la llana, oi?
Durant el meu lleidatà passeig de la setmana passada, doncs, barretina al cap, sembla que es va crear certa sensació. La gent em mirava. De primer, pensava que era perquè no duia posada la indispensable màscara que ara ens tapa boca i nas, com aquelles bufandes de quan érem minyons. Cosa que em passa cada dia, això de deixar-me la màscara i haver de tornar a casa. Per això me'n reparteixo unes quantes de recanvi estratègicament per butxaques i bosses.
Però no, aquest cop portava la mascareta acolorida ben agafada a les orelles. Miraven la barretina. En entrar al vestíbul del centre escolar, l'admiració del públic anà en augment. La conserge em digué que feia anys i panys que no n'havia vista cap. Vaig explicar-los les gràcies de la tan calentona peça i anomení insistentment el pedigrí de la llana. Després, en passar per davant de secretaria, vam repetir la jugada, els uns admirant-se'n, servidor argumentant com un ver pastor. Un dels secretaris em confessà que l'última persona que havia vist amb la barretina al cap pels carrers de Lleida era un drapaire que anava sempre estirant un carretó de cartró pel Pont Vell. Jo també el recordava. En aquell moment no sabia si m'ho deia encomiàsticament per la valentia de lluir-la, o més aviat com a blasme per tal gosadia contrària a tota moda del segle.
Perquè... per què me n'hauria de fer vergonya de portar barretina, una peça tradicional i secular, per places i carrers lleidatans, a més de senders i tresqueres pirinenques, per a on ja fa anys i panys que l'hi porto? Avui la moda no és lliure i oberta? La gent llueix barrets peruans, malais o de la sabana, ponxos, mocadors, bufs de tota classe, i anoracs noruecs i tot!, i servidor no hauria d'escalfar-se el cap de la millor i més simple manera en temps de freds hivernals? Com hi ha món, que n'haurem de veure de coses si hem de morir de vells, oi?
En honorança, doncs, als barretinaires del món, aquest recull de postals plenes de barretines, amb els millors i joiosos desitjos nadalencs. Sigueu-me feliços.
(Em sap greu no poder esplaiar-me més bé en el treball artístic dels il·lustradors: Ferràndiz, Vernet, Constanza... A ells, que posaren tendresa a la nostra infantesa, allà a on siguin, també els dedico aquest post).
(L'inevitable i indefectible futbol, l'opi popular substitutori de la religió, que en Marx assenyalava abans que s'inventés, que no sembla que s'acabi en aquest segle XXI).
Bon Nadal 2020.
