1912. Lo Pes del Rei, Balaguer.
Revista «La Falç», núm.2, de 15 de febrer (FPIEI). Que els bancs roben, que els botiguers roben, que els governs roben, que els reis roben... són veritats cregudes com a escolanets per la ciutadania d'ara i de tots els temps, passats i futurs. És un dels nostres trets col·lectius més definitoris. Creiem sempre que el veí que té responsabilitats s'enriqueix il·lícitament o, si més no, s'aprofita de la seua posició per fer-ne negocis privats lucratius. És clar que els polítics, empresaris i reialesa vària d'aquests darrers decennis s'han encarregat de demostrar-nos-ho sense descans. Pel que es veu, encara no en descansen.
Allò que molts desconeixem és que aquest tret de psicologia col·lectiva no és tan sols aplicable al nostre veí, sinó que esdevé el nostre propi espill de conducta. No ens estendrem, però, a fer-ne cap disquisició psicològica. L'existència de mecanismes seculars, pouats en els segles de l'Antic Règim, de control de pesos i mesures bé que ho prova. Hom no podia pas fiar-se dels pesos de les balances i romanes, i, per això mateix, l'existència de l'oficina del Pes del Rei.
A cada vila i ciutat gran el servei "oficial" del Pes del Rei hi era present, especialment als caps de vegueria, després de la Nova Planta dits de corregiment. Les romanes, balances i pesos hi eren afinats i marcats per tal com comprador i venedor tinguessin seguretat en el pes que se'ls mostrava.
A Balaguer, en començant el segle XX, encara era activa. Desconec en quina mesura era encara un servei públic i de qui depenia, tot i que no crec pas que fos un servei municipal. L'encarregat del control dels pesos n'era el Martí Baiget, comprador de fruita i cereals. O corredor, com ell mateix s'hi defineix en l'anunci. O sia, que voltava per masos i trossos a tractar el preu de la collita amb els pagesos al servei d'algun majorista, i a canvi se'n quedava una petita porció del preu per quilo. Feina que existí fins ben bé a finals del segle XXI, quan ja tots els nous pagesos, esdevinguts empresaris, s'integraren en cooperatives i central agrícoles.
Joc de pesos i balança romana típica.
1998. «El Pes de Rei», Vidal Vidal,
«La ciutat de l'oblit», Pagès Ed., Lleida.
A la gran i admirada enciclopèdia vidaliana, mai no prou llegida a sa pròpia terra, s'hi fa esment de l'indret denominat del Pes del Rei, que degué correspondre, en aquell llunyà ja segle XV de fundació de l'Hospital de Santa Maria, al lloc a on probablement hi havia l'oficina o botiga de l'oficial reial encarregat d'aquesta cabdal missió certificadora de pesos i balances. Potser no era sinó un menestral, artesà o botiguer que en feia les funcions, i no pas un funcionari en el sentit més modern del mot. Diria que també feia les funcions de bàscula pública, que amb el pas del segle XX ha esdevingut un servei municipal indispensable en els nostres pobles agrícoles.
El cas és que, com explana Vidal, aquest lloc, la plaça o esplanada del Pes del Rei, fou triat per a la construcció del gran hospital que la ciutat necessitava i que agruparia els serveis de set diferents edificis esbarriats per ací i per allà, dins i fora muralla. Davant per davant hi havia edificis, però encara no hi era aixecada la Catedral Nova divuitesca, i potser aquesta esplanada era ben grandeta.
L'article d'en Vidal, però, és dedicat in extenso a l'aixecament de l'Hospital, sense altres referències al Pes del Rei lleidatà.
